Full text of "Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10"

See other formats

ïàbaíiaiteMo]

completes de Torras i

Biblioteca Abat Oliba, 87

OBRES COMPLETES

Volum VIII

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Primera edició, febrer 1991
ISBN: S4-7 826- 190-7 (volum VIII)

ISBN: 84-7826-161-3 (obra completa)

Dipòsit legal: B. 2.976-1991

Imprès a Novagràfik, S.A. - Puigcerdà, 127 - 08019 Barcelona

El bisbe Torras i Bages (segon, assegut, començant per l'esquerra) en
la reunió dels prelats del Principat, a Montserrat, el 1911.

V. SERMONARI

ADVERTIMENT

Amb aquest vuitè volum i el novè que el completarà aviat que¬
da enllestida la nova edició de les Obres completes del Dr. Tor¬
ras i Bages que vam iniciar el 1984. Ara donem als lectors un
capítol molt important de T activitat del zelós sacerdot que fou
sempre Torras i Bages, tant quan era a Barcelona com en els
seus llargs anys d'episcopat a Vic: els sermons que va anar pre¬
dicant cada diumenge a les Religioses Escolàpies de Barcelona;
les plàtiques de recés espiritual i els sermons de quaresma i amb
motiu de professions religioses al monestir cistercenc de Vall-
donzella; les homilies fetes a moltes esglésies de Barcelona — so¬
bretot Sant Felip Neri i Santa Anna i algunes comunitats reli¬
gioses — i de Vilafranca; els sermons d’Advent i Quaresma de
la Seu de Vic i les múltiples homilies que féu a Vic mateix i a
totes les parròquies de la diòcesi, a part de les adreçades als se¬
minaristes i a les comunitats religioses vigatanes.

Aquest volum i el següent contenen un ric material que, lle¬
vat d’alguna rara excepció, no fou recollit encara a les Obres
completes de l'Editorial Selecta (1948): aparegué en dos volums,
titulats Sermonari, el 1954 a l'Editorial Balmes, formant part
de l’ «Edició definitiva» de les Obres completes de l·Il·lm. Se¬
nyor Dr. Josep Torras i Bages, bisbe de Vich (vols. XXIV i
XXV), i representava una gran novetat, ja que recollia els breus
resums d’homilies del bisbe de Vic apareguts a « La Veu del
Montserrat» , la « Gaceta Vigatana» i la «Gaceta Montanyesa» ,
alguns panegírics ja publicats anteriorment, algunes plàtiques
d'exercicis resumides per una religiosa carmelita de Vilafranca,

i sobretot els esquemes que Toiras i Bages mateix feia servir per
a les seves predicacions, trobats quan ja semblava que el fons
manuscrit del Dr. Torras havia restat exhaurit.

Qui sap si en algun pròxim volum tindrem encara l'avinen¬
tesa d'afegir algun apèndix a les presents Obres completes, amb
algun escrit que ens hagi passat per alt fins ara o que hagi res¬
tat reservat per motius de prudència o de delicadesa. Sí que po¬
dem anunciar que tenim molt endavant el projecte de preparar
i publicar definitivament el gran Epistolari conservat del Dr.
Torras, inèdit gairebé del tot i d’una importància extraordinària
per a la història religiosa de la Catalunya contemporània.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

LA QUARESMA I

L’ADVENT A LA CATEDRAL DE VIC

QUARESMA DE 1900

PRIMER DIUMENGE

Ductus a Spiritu. — L'esperit de Déu porta a Déu, l’esperit
del món porta al món. Tota obra viva sobrenatural, porta a
Déu. — L’esperit del món mata l'aspiració a la immortalitat,
porta a la dissolució, a la materialitat de la vida; l’esperit de
Déu al desert, a les santes expansions de l’enteniment i del
cor, a la repressió de la carn i a la llibertat de l'esperit. —
Aquesta Quaresma de Crist és la preparació de la batalla de
Crist. — Crist el nostre prototipus. — Ens havem de preparar
per a la batalla de la vida.

Els combats de la vida, en llenguatge cristià, s'anomenen
temptacions. Són les excitacions al mal. l.er Les havem d’e¬
vitar. 2.0n Les havem de combatre, militia vita hominis. Són
la prova del mèrit de l’home. Aurum per ignem probatur. Bea-
tus vir qui suffert tentationem quoniam cum probatus, etc. Fins
en l’orde natural les contrarietats formen el caràcter. Els po¬
bles que vegeten van perdent forces i es fan inútils; els po¬
bles emprendedors es fan heroics i dominen. — L educació

J. TORRAS I BAGES

mimosa, condescendenta, falaguera, cria homes inútils. — La
contrarietat és una llei de la vida humana: l’enteniment apu-
rat quan es troba apretat és quan discorre més; el cos es fa
més fort quan s’exercita amb feines pesades. I això és una llei
de la naturalesa fins física: els arbres castigats i podats són
els qui trauen més fruit, els animals per a arrastrar grans pe¬
sos han d’ésser juvats o domats. I aquesta llei de la Humani¬
tat i de la naturalesa física és també una llei de la gràcia.

III

Ampla via... angusta porta. Ensenyada per Nostre Senyor
Jesucrist, qui amat, perdet, qui non odit... damnabit... per a en¬
trar al cel us haveu d'ajupir, la porta petita; si vols ésser ric,
comença per donar-ho tot; si gloriós, per a humiliar-te í
abaixar-te; si obtenir la llibertat, comença per a subjectar-te.

Jesucrist tipus de l'home ens en dóna exemple: humiliavit
factus obediens... propter quod Deus exaltavit... et donavit no-
men... Lo mateix passa amb la vida de la Iglésia... les perse¬
cucions... la Kulturkampf. — Lo mateix passa amb l'home,
sant Ignasi, quan li deien que algú era sant, deia: ho serà si
és mortificat. El cristià és miles, sempre en guerres. — Altra
contrarietat en l'orde de la gràcia. La violència dóna pau i dol¬
cesa; 1 home de més violència és Jesucrist Nostre Senyor i és
el més dolç; els homes menys violents que més es complauen
a si mateixos són els insuportables; els més cruels amb si ma¬
teixos, els més dolços.

Aquest evangeli ens ensenya la manera d'oposar-nos a la
temptació: l.er Pel despreci non de solo pane vivit homo, etc.,
la consideració de la nostra dignitat humana que queda po¬
drida, corrompuda pel pecat, vade retro, Satana. L'elevació del

SERMONARI

caràcter fa prevalèixer l'esperit... 2.on Per l’autoritat de Déu
scriptum est. Aquell que pacta amb la temptació ja està
vençut. Déu no ho vol, l’infern m’espera, veu’s aquí el crit de
combat en les temptacions. Qui discuteix amb la temptació
ja està perdut.

Dignitat de l'home victoriós: angeli accesserunt et ministra-
bant ei. Jesucrist tipus de l'home vencedor de les passions. El
Pare celestial li envia els àngels que el serveixin. També a
l’home vencedor, que s’ha fet participant de la victòria de Je¬
sucrist els àngels el serveixen: l'àngel custodi. Un àngel el
guarda, un àngel porta les seves oracions al tron de l'Etern,
un àngel li transmet les divines il·lustracions. I no solament
els àngels serveixen a l'home victoriós, participant de la vic¬
tòria de Crist, sinó que el serveix el mateix Jesucrist, non veni
ministrari sed ministrare. Jesucrist és el gran servidor de la
Humanitat: li serveix la gràcia, li serveix la fe, li serveix son
cos i sang, i si nosaltres ens aprofitem de la fe, de la gràcia,
del seu cos i sang, després ens servirà la glòria en l'eterna ciu¬
tat del cel.

Exordi: La Santa Quaresma és una renovació de la vida
cristiana. La vida cristiana consisteix en unir-nos amb Jesu¬
crist conformes fieri imagini Filii sui. Per això la contempla¬
ció de l’Evangeli és una de les pràctiques clàssiques de la Qua¬
resma: cada dia un tros. El d'aquest primer dia és la intro¬
ducció a la batalla de la vida, a la predicació, vida pública i
a la Passió de Jesucrist.

Resum del compilador

La lluita, la contradicció és la llei de la vida, la condició de tota existèn¬
cia creada i la vida de la perfecció. Sols en Déu no hi ha contradicció ni lluí-

J. TORRAS I BAGES

ta; fora d'Ell la trobem per tot arreu. La més antiga notícia que tenim de la
història angèlica és la de la batalla entre els àngels bons i els dimonis. En
el món físic trobem la lluita ja en sos principis, en el caos i revolucions geo¬
lògiques que precediren a la formació de l'univers. La lluita existeix entre
els homes, i per més que la Iglésia té com una de ses glòries la d’evitar les
guerres, no pot enterament evitar-les totes, com no pot evitar el pecat.

La lluita, la contradicció la troba l’home en si mateix, en son interior; si
vol aconseguir la llibertat de l’esperit ha d’estar en guerra amb si mateix.

La lluita per l’existència, aquesta frase que la gent moderna ha usat mol¬
tes vegades contra l’Església, té precisament la seva genealogia, el seu ori¬
gen en la Història Sagrada.

Jesús volgué ésser temptat per ensenyar-nos a vèncer la temptació. L'ho¬
me no ha de cercar-la la temptació, perquè qui ama el perill caurà en ell: la
temptació vindrà a buscar a l’home.

Jesús digué en l’Evangeli que no venia a portar la pau, sinó l’espasa. Qui
estima la seva ànima la perdrà; qui avorreix la seva ànima la salvarà.

La porta del cel és estreta, i és precís ajupir-se per entrar-hi: el cel és alt,
la muntanya de la perfecció és alta, i tota pujada costa, és fatigosa.

La lluita és condició de la perfecció. Els arbres no fructifiquen si no ex¬
perimenten la poda. L'home verdaderament lliure és aquell qui subjecta ses
passions; l’home verdaderament ric és aquell a qui no esclavitzen les rique¬
ses; qui sap dominar-se a si mateix té verdader domini sobre el món mate¬
rial. En canvi, qui no es domina a si mateix és verdaderament esclau. Els
sants, que no tenien cap complacència amb ells, eren pacífics amb tothom:
qui té les complacències per ell és violent amb els altres. La lluita i la con¬
tradicció, que serveix per la perfecció de les coses materials, és també ele¬
ment de perfecció per la intel·ligència. Quan la intel·ligència experimenta
contradicció despedeix resplendors més vius, com la pedra foguera, que bri¬
lla quan la toca una altra pedra. Les armes amb què vencé Jesús al tempta¬
dor foren el despreci i l’autoritat divina. El despreci, segons els mestres de
la vida espiritual, és la millor arma contra les temptacions. No hem de des-
preciar a ningú, fora de l’esperit de les tenebres, perquè és una criatura re-
bel·lada contra del Criador. El maligne esperit és el príncep de la supèrbia,
és el mateix orgull; per això el despreci l’irrita: despreciar noblement el
temptador és vèncer la temptació.

L’autoritat divina és absolutament necessària per la victòria. No hi ha au¬
toritat sinó la que ve de Déu; és necessari apoiar-se en el poder d'aquesta au¬
toritat, adherir-se a Déu, per a vèncer la temptació. Ai del qui va sol en el
camí de la vida! Serà vençut irremissiblement. Per instruït que sia l’home,
per molt conegudes que tingui les lleis de l’honestedat, per raons que tingui

SERMONARI

per no caure, si no s'adhereix a Déu, si no s’uneix al poder de Déu, caurà.
Després de la victòria, Jesús és servit pels àngels. Aquest són servidors que
Déu ens envia, i Jesús mateix vingué, no a ésser servit, sinó a servir. Rentà
els peus als apòstols i els serví son Cos i Sang; ara renta als pecadors en el
sagrament de la Penitència, els alimenta en l'Eucaristia; ara Ell mateix ens
serveix la gràcia i en el cel la glòria.

SEGON DIUMENGE
Exordi

L’objecte de la Quaresma és que ens conformem amb Je-
sucrist qui és l'ésser de la creació més excels, excelsior coelis
factus, és l'elevació de la naturalesa humana a la dignitat di¬
vina. Ens hem, doncs, d'elevar, per a conformar-nos amb Je¬
sús, i per això Ell és amic de les muntanyes. Ja la llei antiga
fou donada en l'alta muntanya del Sinaí. L’explicació de la
perfecció cristiana la féu en el Sermó de la Muntanya. Feia
oració anant-se ’n a la muntanya.

Se’n pujà al cel des de la Muntanya. Avui l’Església ens
proposa també un fet meravellós de Jesucrist demostratiu de
la seva divinitat, la Transfiguració (dues vegades a l’any ens
la proposa la Iglésia) i també escull com a lloc a propòsit la
muntanya.

La creatura viu de Déu. Ella en si no té elements de vida.

La Transfiguració: a) objecte d'ella: preparar-nos per l’es¬
càndol de la Passió (així Déu sempre prepara les ànimes per
les crisis que han de passar); b) circumstàncies d’ella: lloc (la
soledat), la glòria sempre és un cim, l'infern, la ignomínia un
fondo; companyia: Moisès i Elies, Jesús identificat amb la llei
(escrita i natural) i amb els profetes (amb la revelació profè¬
tica), i avui amb l’ensenyança de l’Església assistides per l’Es-

J. TORRAS I BAGES

perit Sant. Se manifesta als deixebles predilectes... manifes-
tabo ei meipsum.

I ï

La Transfiguració és una altra manera de manifestar Déu
son amor a l’home, adequant-se a les seves necessitats. Déu
es transfigura: a) formam servi accipiens ; b) d'hortolà amb la
Magdalena; c) de pelegrí amb els deixebles d'Emmaús; d) es
transfigura en els accidents de pa i de vi en l’Eucaristia; e)
es transfigura de mil maneres quan vol parlar a la nostra àni¬
ma, Ell és, Dominus est, quan la mort, la contradicció, una
inspiració interior ens toca el cor.

Ipsum audite — qui vos audit me audit. — La paraula de
Déu. — La paraula del món. — La paraula de Déu il·lumina,
purifica, fortifica, Transforma a l'home. — La paraula de Déu
revelada; en la naturalesa, en la consciència.

III

Devem transfigurar-nos nosaltres: a) la transfiguració de
l’home per la gràcia cristiana en l'enteniment, en la volun¬
tat, en el cos. No hem de pensar, no hem de sentir, no hem
d'obrar com els mundans. La transfiguració dels sants des del
vici, alguns fins a la virtut heroica, força de la gràcia — nova
creatura; b) la transfiguració que esperem per la glòria. La
Transfiguració del Tabor és una imatge de la transfiguració
de la Glòria.

Resum del compilador

L'Església dóna molta importància al misteri de la Transfiguració, puix
a més de fer cantar avui l’Evangeli que el refereix, va fer-lo cantar ahir tam-

SERMONARI

bé, i per l'agost dedica al mateix misteri una festivitat amb ritu superior. Es¬
tudiem les circumstàncies d’aquest misteri.

Jesús se’n puja a una alta muntanya, perquè les comunicacions de Déu
als homes són sempre en la soledat: si l'home es relaxa, si se’n va a les coses
exteriors, no sentirà la conversa interior. Pren Jesús, els tres deixebles pre¬
dilectes, els amics més íntims, els primogènits de l'Apostolat: Pere, que ha¬
via d’ésser l’apòstol de la fe, que havia de confirmar en la fe als seus ger¬
mans, després d’haver vist revelada la Divinitat de Jesucrist d'una manera
tan íntima, tan esplèndida en la Transfiguració; Joan, l’apòstol teòleg, el mes¬
tre dels teòlegs, que havia d’escriure un dia el Verbum caro factum est, des¬
prés d’haver vist aquella Humanitat transfigurada; Jaume, que havia de te¬
nir la primacia en el martiri, després d’haver participat de la glòria del Ta-
bor.

S’apareixen, parlant amb Jesús, Moisès i Elies, la Llei i els Profetes que
havien sigut com precursors del Messies, i donen testimoni de que Jesucrist
era el Messies. Els apòstols representen l’Evangeli, i així tenim tres testimo¬
nis de major excepció a favor de Jesucrist, i per sobre d’aquests testimonis
hi ha la veu del Pare celestial parlant des del núvol lluminós que cobreix la
muntanya: «Aquest és ei Fill meu ben amat, en qui tinc totes mes compla-
cències: escolteu-lo.»

I allí es transfigurà; aquesta transfiguració en què.resplendí el cos de Crist
més que el sol, i foren ses vestidures blanques com la neu, és una manifes¬
tació de l’amor de Déu als homes. En totes les transfiguracions té el Senyor
aquest objecte: adequar-se, adaptar-se, fer-se assequible a la intel·ligència
curtíssima, manifestar l’amor als homes.

En l’Encarnació es transfigura el Senyor, habitant la Divinitat corporal-
ment en la Sagrada Persona de Jesucrist, manifestant d'una manera palpa¬
ble i visible aquest desig de comunicar-se, d’adaptar-se Déu als homes. En
la Passió, que és el revés de la medalla de la Transfiguració; en la transfigu¬
ració del Calvari, que és l’antítesi de la del tabor, Jesucrist s’abaixa fins a
fer-se cuc de la terra, el més despreciable dels fills de l’home, sofrint marti¬
ris, escarnis, la mort, tot per guanyar els homes i salvar- los. En la Resurrec¬
ció, Jesús, radiant de claredat i d’hermosura, manifesta l’amor als homes, en¬
senyant que també com Ell ressuscitarà nostre cos gloriós. En l'Eucaristia
es transfigura Jesús, i viu per la transsubstanciació baix les espècies del pa
i del vi, Ell qui és Fill substancial de l’Etern Pare, per ésser company i ali¬
ment de l’home. Aquestes transfiguracions tingueren un objecte total: dels
seus fruits en participa tota la humanitat, i totes són manifestacions amb
què Déu es fa assequible als homes.

Altres transfiguracions llegim en l’Evangeli i en les històries verdaderes

J. TORRAS I BAGES

dels sants, que tingueren l’objecte especial de comunicar-se individualment
a certes ànimes i fer a elles assequible la Divinitat. Maria Magdalena, la san¬
ta pecadora, que no havia gosat acostar-se a Jesús gloriosament ressuscitat,
li parla amorosament quan se li presenta transfigurat en hortolà. Els dos
deixebles que anaven a Emmaús parlen amb Jesús transfigurat en peregrí,
en passejant. Sant Antoni de Pàdua, entre mil d'altres, té íntimes comunica¬
cions amb Jesús, transfigurat en un infant, com el representa en sos braços
l’art cristià.

La Transfiguració del Tabor, que és la transfiguració típica, produeix en
els apòstols diversos sentiments: goig i terror.

Aquella resplendor i blancura de Jesús omplen de goig els apòstols, com
ho signifiquen les paraules de sant Pere: «Senyor, aquí estem molt bé»; per¬
què Jesús és una manifestació dels atributs més amorosos de la Divinitat, és
Déu fet més amable, més dolç, i per això sempre causa goig. La veu del Pare
celestial, que se sent del núvol, els aterra; perquè a la Divinitat ningú la pot
resistir: l’home davant de Déu s'espanta, coneix l'abisme de la seva misèria,
la misèria del seu no-res; veu que hi ha entre ell i la Divinitat un abisme que
sols pot omplir Déu, abaixant-se fins a l’home, donant-li la seva mà, posant-
se al nivell de la seva intel·ligència, tan curta, i de la seva voluntat, tan fla¬
ca. L'home davant de Déu es veu carregat de misèries i de vicis, i aquest co¬
neixement l'espanta, l'aterra, l'aniquila.

Fruit pràctic que havem de treure d'aquest misteri: la nostra transfigu¬
ració. Havem de transfigurar-nos també, i això és lo que vol l'Esglèsia en
aquest temps de Quaresma, que ens transfigurem per la gràcia.

Entre l’home que limita ses aspiracions a la vida terrena, que viu aquí
com els animals, no seguint més que les seves passions, i l'home que viu sub¬
jecte a la Llei divina i espera una altra vida després dels quatre dies de la
present, hi ha un abisme de distància.

He dit moltes vegades, i us ho diré moltes més, si Déu em dóna vida i sa¬
lut: Jesucrist és el tipu, l'exemplar al qual hem d assemblar-nos, fins a con¬
figurar-nos amb aquesta imatge de tots els escollits. La gràcia transfigura
nostre ésser, ens fa tots uns altres, ens fa altres Cristos. La transfiguració que
obra la gràcia es completarà en la glòria. La glòria transfigurarà nostre en¬
teniment, que ara té un radi estret, il·luminant-lo amb la llum de la Divini¬
tat, transformarà nostre cor, ara subjecte als baixos afectes; transformarà
nostre cos material i corruptible en un cos espiritualitzat; transformarà tot
nostre ésser, donant-nos un ésser benaventurat, participació del Pare, del Fill
i de l'Esperit Sant.

SERMONARI

TERCER DIUMENGE
Lluc, 11

Potestat divina de Jesucrist sobre del dimoni. La posses¬
sió freqüent en el paganisme, disminuïda quan domina l'es¬
perit cristià, augmenta quan torna a augmentar el paganis¬
me. — Les sectes satàniques modernes són, com les supersti¬
cions antigues, un culte diabòlic. — Horror que havem de te¬
nir a tot lo que sia relacions amb el dimoni. — - L’evangeli del
dia.

Quatre parts: l.a Efectes del pecat. 2.a Perill i conseqüèn¬
cies de la recaiguda. 3.a Manera d'evitar la recaiguda. 4.a Ex¬
cel·lència de l'estat de gràcia.

Els efectes físics que causa la possessió de Satanàs a una
ànima els causa esperi tualment l'estat de pecat: la incomu¬
nica amb Déu. És una rama separada del tronc que no par¬
ticipa de la saba. Perd la vida sobrenatural. L’home en pecat,
espiritualment, és cec, sord i mut i la duresa de cor. No dis-
fruten de la vida espiritual: a) no senten els grans panorames
de l'esperit, les meravelloses escenes de la vida de Jesucrist,
de la Verge, dels àngels, dels sants — com cecs que són no sa¬
ben distingir el camí del bé i el del mal, etc.; b) Déu parla al
cor de l’home, però el pecador és sord, li parla amb la mort
dels amics i parents, amb les calamitats de la vida, o deixarà
el pecat o deixarà l’oració; c) no sap parlar amb Déu, però sí
amb el món; és loquaç oposició entre el llenguatge de Déu i
el del món. Si parlava ja estaria salvat i confessaria son pe¬
cat. Molts muts. Consols de la conversa amb Déu, fortalesa,
esperança, etc. Però més que tot encara el pecador és paralí¬
tic, el pecat és un mal que danya no solament un membre,
sinó tot l'ésser, el debilita, non habet motum. Encara que vegi
el bé, no el sap seguir. — L’home, per a sortir del pecat, ne-

J. TORRAS I BAGES

cessita de la gràcia. L’home és com si es tirés a un pou que
per si sol no en pot sortir. Esforç i lluita de sant Agustí.

La recaiguda: perfídia del dimoni; flaquesa que deixa l'es¬
tat de pecat. — Conseqüències de les recaigudes (el gos que
es menja el vòmit... la truja que es rebolca pel femer). Major
responsabilitat del qui recau del qui peca per primera vega¬
da; a) perquè ja té experiència de sa flaquesa i ha d’estar més
previngut; b) perquè ofèn més a la misericòrdia divina que ja
l’ha perdonat.

III

Com ens havem de fortificar dintre de nosaltres. Aquest
Evangeli ens compara a un castell. De consegüent: a) fortifi¬
car les entrades perilloses: els sentits. No deixar-hi acostar
els enemics, espectacles i diversions perilloses. Presència de
Déu. — Memorare novissima. — Devoció a Maria; b ) vigilar
sempre, vigilate, hem d'estar de sentinella, aquest dia del
temps és una nit; c) armar-nos amb l'oració i vida espiritual.

Quinimo beati, etc. — Excel·lència de l'estat de gràcia so¬
bre la naturalesa. Participació de Jesucrist i dels sants: la co¬
munió dels sants, genus sanctorum sumus. Apreci de la divi¬
na gràcia.

SERMONARI

Resum del compilador

L’Evangeli del diumenge, tercer de Quaresma, és tret del capítol onzè de
sant Lluc i comprèn del verset 14 al 28.

D'ençà que els nostres primers pares es deixaren seduir per l'esperit de
les tenebres en el Paradís, en el món hi ha dos partits contraris que duraran
fins a la fi dels segles; i així com Jesucrist és el Cap dels bons, i per ministeri
de Jesucrist la voluntat dels bons, sense perdre ni poc ni molt la llibertat de
què està dotada, és induïda al bé, així el dimoni amb les seves suggestions
indueix al mal les ànimes que es posen baix la seva influència.

Abans de la vinguda de Jesucrist aquesta influència malèfica era molt
gran. Els homes adoraven com a Déu al dimoni; per una aberració de l'en¬
teniment, per una desviació perversa de la voluntat, cercaven el seu bé en el
principi del mal; segons l'expressió de David, tots els déus dels gentils eren
dimonis. Aquesta influència era superior a la que després de la vinguda de
Jesucrist ha exercit i continua exercint encara en el món: les sectes satàni¬
ques, moltes, com les espiritistes i altres que hi ha en les grans poblacions,
són verdaderament religions diabòliques, així com la Religió catòlica és di¬
vina; en elles s'hi presta tribut a l'esperit maligne, se li canten himnes i fins
algun d’ells compost per poetes d'ingeni, perquè dels homes de talent, d'in¬
tel·ligències privilegiades, se'n val Satanàs per influir amb més eficàcia so¬
bre dels altres homes.

Mes no vinc a parlar-vos de la influència diabòlica sobre la societat en
general; el meu dever és salvar les vostres ànimes, i he de parlar de la in¬
fluència que el dimoni exerceix en les ànimes en particular, per medi del pe¬
cat; i d’altra banda, si cadascú de nosaltres se'n deslliura, la societat queda¬
rà també deslliurada.

L’Evangeli que l'Església proposa en aquesta dominica refereix la cura¬
ció d'aquell pobre mut posseït del dimoni; mes fixarem únicament l'atenció
en aquest fet i en algunes sentències del diví Mestre per parlar dels efectes
del pecat, de la reincidència i dels medis per no recaure.

Els efectes del pecat són semblants als que produïa en aquell home la pos¬
sessió diabòlica. Aquell home era mut; l’home en pecat no parla amb Déu,
no hi pot parlar; entre ell i Déu hi ha un abisme, no entén el llenguatge de
Déu, que és la caritat, aquest llenguatge que envià Déu al món perquè tot¬
hom l’entengués. L'home en pecat no ora, no es dirigeix a Déu en esperit i
veritat, in directione cordis, que deia el Reial Profeta. Demés, l’home en pe¬
cat és cec, no hi veu: per docte i savi que sia no veu on va ni el camí que
segueix. L’home en estat de gràcia està en el dia, gosa de la llum del dia; el
pecador ni en mig del dia s’hi veu, per ell és nit. Aquest panorama, d’una

J. TORRAS r BAGES

magnificència incomparable, de ies veritats sobrenaturals i eternes no el veu
1 home en pecat. Tenen ulls i no hi veuen, tenen orelles i no hi senten, com
diu el diví Mestre. És, demés, paralític; no es mou ni es pot moure l'home
en pecat.

Aquella sentència de Jesucrist, que «l'estat de l'home, del qual torna a
apoderar-se el mal esperit, és pitjor que la seva primera situació», n'hem de
treure gran horror a la reincidència, perquè la situació de l'home que recau
en el pecat és verdaderament trista i horrenda. La recaiguda és pitjor que la
malaltia. L'home queda en situació més trista, perquè ja tenia experiència
de lo que era el pecat, i demés va contra la divina Misericòrdia, que l'havia
perdonat primerament. A les ensenyances dels teòlegs que manifesten les
tristes conseqüències de la reincidència, podem afegir-hi l'experiència de tots
els dies: vegeu molts que voldrien sortir del pecat en què han reaigut, veuen
tota la seva ignomínia, i no poden, perquè la voluntat és flaca, perquè la vo¬
luntat és la que peca, i per això ella sofreix més amb les conseqüències del
pecat.

És de notar aquella sentència de Jesucrist, «que el mal esperit, tret del
lloc on habitava, se'n va per deserts i no troba repòs, i aleshores, pren altres
esperits més dolents que ell per tornar altra vegada allà d'on el tragueren».
L esperit, per noble que sia, no troba repòs fora de Déu, no pot reposar quan
es desvia del camí del dever; i, fora de Déu, busca la seva complacència, té
una espècie de perversa satisfacció en fer mal.

Altra sentència del diví Mestre és aquella: «Quan un home valent, ben ar¬
mat, guarda l'entrada de la seva casa, tot està segur»; i d'aquí hem de treure
la necessitat que tenim de defensar la nostra ànima per no experimentar els
efectes del pecat. L ànima és el Reial Siti on habita la Divinitat, i hem de de¬
fensar-la com un castell. Com d'un castell interior parla, segons sabeu tots vo¬
saltres, santa Teresa del regne de Déu, «que està en la nostra ànima, i hem
de guardar les potències i sentits, que són les portes i finestres d'aquest cas¬
tell, per medi de la vigilància i de la mortificació. La vigilància i mortifica¬
ció asseguraran la nostra ànima en la possessió de la gràcia, i la gràcia ens
portarà a les inefables delícies de la Glòria...»

QUART DIUMENGE
Joan, 6

A mitja Quaresma i a mig Advent posa l’Església un com¬
pàs d alegria. Laetare; l’Església es distingeix per l'equitat i

SERMONARI

la prudència, enemiga d'extrems, fins en la penitència. Posa
en aquest Evangeli, després que en el temps anterior ha par¬
lat molt de dejunis, ara parla d'una espècie de convit, del pa
i dels peixos. — simbolisme del pa (ego sum panis) i del peix
(representa a Jesucrist). Misericòrdia de Jesucrist més que els
sacrificis.

Tres convits que corresponen a tres vides que hi ha en l’ho¬
me: l.er, de la naturalesa, manteniment del cos i de l'esperit,
ciències, art, indústries; 2.on, de la fe, l’home no viu sols de
pa, sinó de tota paraula, etc.; 3.er, de la caritat, completiva de
la fe.

Aliment de la vida activa. La creatura viu del Creador.
Convit de la naturalesa: a) elements que satisfan la vida físi¬
ca: aliments, l’aire, el foc, l’aigua, el vestit, animals, plantes,
l'enginy de l’home que ajuda a produir lo que l’home neces¬
sita, per exemple, les fàbriques, l'agricultura, el comerç por¬
tant d'un punt a l’altre en què es necessiten els elements de
vida; no sols el Pròvid Pare celestial ens ha donat lo necessa¬
ri, sinó fins lo agradable, per exemple, flors, fruits, etc., i
d'això fins en participen els homes més pobres; b) elements
que satisfan a l’home moral: les ciències jurídiques i socials
per a arreglar la vida comuna, les ciències de l’esperit com
la filosofia, les arts, música, pintura, etc.

Aliment de la vida sobrenatural. Non vivit de solo pane sed
de omni verbo quod procedit de ore Dei. Convit de la fe: a) la
paraula de Déu o sia, el Verb que enclou la plenitud de la re¬
velació, el dogma, la tradició, les Escriptures; b) l’Església
que l’aplica, que la defineix, que condemna els errors, que

J. TORRAS I BAGES

amb la Sagrada Litúrgia fa com sensible la fe, la fa entrar
pels ulls, fides ex auditu, però la Iglésia la fa entrar per tots
els sentits, ulls, tacte, olfacte (il·luminació, incens, cants sa¬
grats, etc.)- ad quem ibimus ? (Joan, 6, 69). Si quis sitit veniat
ad me et bibat.

III

A la vida de la gràcia li correspon el convit de la caritat.
La gràcia i la caritat no poden estar l'una sense l’altra. Quan
falta la caritat desapareix la gràcia, per això convé mantenir
la caritat en el nostre esperit. Es manté: a) per una comuni¬
cació interna si quis diligit me... mansionem apud eum facie-
mus; b) pel convit eucarístic, comunicació d’amor. Jesucrist
únic aliment de l'home: a) en l'ordre natural tot ve del Verb,
omnia per ipsum facta sunt; b) en l'ordre sobrenatural, autor
de la fe i de l’Eucaristia: per això el pa i els peixos són un sím¬
bol.

Jesucrist simbolitza la satisfacció de l’home amb son Déu
i la misèria fora d’Ell en la paràbola del fill pròdig.

Resum del compilador

La Santa Mare Església, dirigida i governada en tot per l'Esperit Sant,
és enemiga dels extrems i sempre desitja en tot i obra sempre amb discre¬
ció. Per això en aquestes temporades que dedica a la penitència, com són
l'Advent i Quaresma, desitjosa de moderar les santes tristeses que inspira a
sos fills, fa en alguns dels diumenges com un compàs d’espera, per empen-
dre amb nou vigor i continuar les austeritats començades. I així aquesta do¬
minica s'anomena de la paraula amb què comença YIntroit de la missa, Lae-

SERMONARI

tare, alegreu- vos. I torna a fer sentir l’orgue i cants més festius, per demos¬
trar que ella és Mare misericordiosa.

L'Evangeli que pertoca a aquesta dominica és també una manifestació
de la misericòrdia de Jesucrist, d’aquell amor immens que té als homes el
Mestre i Salvador de la humanitat. És tret del capítol VI de sant Joan i abraça
els quinze primers versets, referint aquell fet prodigiós que tothom coneix
amb el nom de la multiplicació dels pans i dels peixos. Entre les moltes i to¬
tes interessants aplicacions que poden fer-se d’aquest fet misteriós, fixarem
principalment l'atenció en la manera com Nostre Senyor satisfà les necessi¬
tats de les tres vides que hi ha en la fe i la vida de la gràcia o caritat.

La Providència de nostre Criador i Pare satisfà les necessitats de la nos¬
tra naturalesa d’una manera admirable: el nostre cos necessita, per respirar,
l’aire, i tota una immensitat d’aire ens rodeja; necessita calor, i Déu proveeix
a aquesta necessitat amb un gran focus de calor; necessita l’aigua per apa¬
gar la set, i l’aigua corre amb abundància per la terra; necessita l’aliment, i
Déu proveeix amb les plantes i els fruits que omplen els camps, amb els ani¬
mals que poblen els boscos. Ell proveeix a l’home donant-li ingeni i talent
per multiplicar aquests productes, per l’agricultura i la indústria; donant-li
esperit mercantil per traslladar d’unes terres a les altres els fruits i els pro¬
ductes, i el comerç fa de tot el món com una família, i l’home més pobre i
més infeliç pot disfrutar dels productes de l’altra part del món.

Ell satisfà les necessitats més íntimes de l’esperit per medi de les cièn¬
cies, que són una derivació de la seva llum sobirana; per les investigacions
de la intel·ligència, naturalment curiosa; amb els espectacles de la natura¬
lesa, amb la vista de les muntanyes, que tenen una arquitectura incompara¬
ble; amb les belles arts, que porten satisfacció als gustos de l’esperit, com la
música i la pintura.

Mes aquesta vida no basta. Les satisfaccions del cos i de l’esperit en son
ordre purament natural no basten a l’home; perquè no n’hi ha prou amb el
pa, perquè, com diu sant Joan de la Creu amb una frase molt profunda i de
veritable sentit filosòfic, «les criatures són com engrunes que han caigut de
la taula de la Divinitat». Déu satisfà aquesta necessitat per la revelació. La
revelació satisfà l’apetit més imperiós de l’home, les seves aspiracions més
altes. Avui mateix celebra l’Església el misteri de l’Encarnació del Fill de
Déu en les puríssimes entranyes de Maria. Déu ha volgut satisfer totes les
aspiracions de la naturalesa humana, elevant-la a la divina en la Persona de
Nostre senyor Jesucrist. L’home per medi de la revelació sap on va, coneix
la raó de la seva existència en aquest món i el fi de la seva existència que ha
de consumar-se en l’altra vida.

Mes tampoc amb la vida de la fe n’hi ha prou: és necessària, però no és

J. TORRAS I BAGES

suficient; és la base, però necessita un complement, i aquest complement és
la caritat. La vida de fe, purament, podria ésser una vida de la intel·ligència,
reduir-se a una vida purament especulativa, i Nostre Senyor ha volgut sa¬
tisfer totes les necessitats, les del cos i les de l’esperit, les de l'enteniment i
les de la voluntat. La voluntat de l'home viu per l'amor, i a aquesta vida pro¬
veeix Nostre Senyor per la caritat i per la gràcia, que és una participació de
la divina naturalesa, és una comunicació íntima de Déu a l’home. «Si algú
m’estima —diu Jesucrist — serà amat del meu Pare. I vindrem a Ell, i tin¬
drem en ell la nostra morada.»

Aquestes tres vides tenen la satisfacció de les seves necessitats per medi
del Verb de Déu, Crist Senyor nostre. Les coses materials, que serveixen pel
sosteniment i regal de la nostra naturalesa, foren criades pel Verb; sense Ell
no ha sigut creat res de tot lo existent; el Verb és la Paraula de Déu; a l'im¬
peri d’aquesta Paraula divina tot sortí del no-res: Ipse dixit, et facta sunt.

El Verb és qui sosté la vida de la fe: Crist és l'autor i consumador de la
nostra fe, i la revelació feta pel Verb encarnat es completa: ja l’home no en
necessita d'altra, ja no n’ha d’esperar cap més.

L’Església, que és l’hereva de Jesucrist i continuadora de la seva obra,
proporciona a tots sos fills aquesta revelació: en els Sagrats Llibres, en els
Evangelis, que tenen tan poc volum en comparació dels llibres dels homes,
hi ha tot lo que necessita l’home de llum i de consol; l’Església serveix, com
una mare carinyosa als seus fills, tot l’aliment de la fe per medi de la predi-
cació, que no és paraula humana, sinó la divina, treta dels Llibres Sagrats.
L’Església és un gran convit on troben satisfacció totes les necessitats de l’ho¬
me. Ella no solament introdueix la fe, que és la forma més noble de la veri¬
tat per medi del sentit tan noble de l’oït, per la predicació i per les ense¬
nyances de la Tradició cristiana, sinó també per medi de les cerimònies de
la Litúrgia i totes les manifestacions del culte exterior.

Finalment, és Jesucrist qui sosté la vida de la gràcia, i la sosté principal¬
ment per la comunió del seu Cos- i Sang, a la qual convida tots els homes i
de la qual era una figura esplèndida aquella multiplicació dels pans i dels
peixos que verificà per satisfer la fam d’aquelles turbes que el seguien. «L'ho¬
me que no ama a Jesucrist — diu el ja citat sant Joan de la Creu — està sem¬
pre famolenc, perquè tot lo del món no pot saciar-lo, sinó augmentar-li en¬
cara l’ànsia i la necessitat.»

És molt significatiu que fossin ia matèria del miracle que ens refereix
avui l’Evangeli pans i peixos. El pa significa Jesucrist sagramentat, i el peix
— com saben tots els que hagin saludat tan sols els estudis arqueològics, —
el peix era símbol que posaven els cristians en les Catacumbes quan volien
que sos misteris quedessin ocults a les probables invasions dels gentils, i les

SERMONARI

inicials d'aquesta paraula corresponien a les del nom de Jesucrist.

De tot lo qual havem de treure aquesta conclusió: que cada dia havem d u-
nir-nos, d’adherir-nos més íntimament a Jesucrist per l'amor, a fi de viure cons¬
tantment la vida de la gràcia, per poder fer la travessia d’aquest món de pro¬
ves sense perill de naufragi i arribar amb seguretat al port de la gràcia i par¬
ticipar allí de la vida inefable que disfruten el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.

DIUMENGE DE PASSIÓ
Joan, 8, 46

Austeritat i venerabilitat que respira el temps de Passió.
L'Església indica que s'acosta un aconteixement tremendo,
renuncia fins els goigs més purs i espirituals, de veure les sa¬
grades imatges, d'oir la música piadosa, fins suprimeix el Glò¬
ria. S'ouen lamentacions i cants de creu o Passió. Veu venir
la gran tragèdia en què la innocència i la justícia quedarà sa¬
crificada i amb el sacrifici alcança la victòria. Això ho fa Je¬
sucrist i els qui el segueixen com els màrtirs i l'Església en
general. Per això l’Església ens proposa aquest Evangeli en
què es veu aquesta lluita sobre la innocència i la corrupció.
— Breu explicació de l'Evangeli.

Jesucrist exemplar de l'home: la vida una lluita entre la
innocència i la malícia. Dues consideracions: a) innocència
de Jesús; b) corrupció de nostre llinatge. La innocència és la
llei de la naturalesa, està com sortida de les mans de déu en
tota sa integritat i per això la innocència és sobirana. Inno¬
cència de Jesús. La seva sagrada Humanitat és innocenta. l.er
Perquè encara que sia de la massa humana és tot d una mas¬
sa preservada per això, sols Ell i Maria poden dir qui em tit¬
llarà de pecat? 2.on Per la unió hipostàtica amb la Divinitat
actiones suppositorwn. És innocenta: a) amb els pensaments:
b) en els afectes del cor puríssims, etc., al pròxim, a la pàtria,

j. TORRAS i bages

nada^aTmaí *“ ÍndÍ-

placita sunt Deo facio semper. V°,UMat·

in naturamus- 1 •-

Üa, Iesclavúu7 etc re FalPd?lm;en f matrÍmoni * W

es guia per l’amor i rectltud en la voluntat, no

cobdícia, luxúria ira eJs^et dimon^ ^ ^ COncupiscència-
Magdalena són els instigadors d^a'volunw'r^ * MarÍa
no està purificada per Déu — Si quan

en el coro afec^it £ ™

III

Non creditis quia ex Deo non estic FI ^ «. - ,
priva d’ésser de Déu — nuitem ^ E: P at es lo 3ue ens

sr 1 - --

Resum del compilador

del tÏíeTfA^ — “-inica comprèn des

graas lliçons i tenen 1 "* T al—

gui haver-hi més i menys en el Llihre s t0n* evangellca> S1 és que pU-
■ el consol de to.es Smes & 1 “rà

SERMONARI

idea capital de la seva prèdica nostre il·lustríssim Prelat, que versà sobre la
innocència de Jesús. La innocència, vingué a dir, és la llei del Criador, la in¬
nocència ocupa la primera categoria entre totes les categories; la innocència
és sobirana, domina; quan algú és tingut, és considerat innocent, s'emporta
les simpaties í l’acatament de tothom.

Jesús és la innocència, i no té superior. Els àngels, esperits purs, creats
en la integritat i perfecció d’una naturalesa excelsa, són inferiors, segons l’A¬
pòstol, a Jesús. Jesús és la innocència en els pensaments: mon pensament
està sempre en les altures, i a l'elevació de son pensament hi correspon l'e¬
levació de la paraula; per això la seva paraula eleva als qui l’escolten, i avui
encara eleva a tots els qui la llegeixen en l'Evangeli.

Jesús és la innocència en els sentiments. El sentiment és propi de la na¬
turalesa humana, i per això el veiem en el diví Fill de la Verge Maria, i en
Ell aquest sentiment és sempre pur. En Ell veiem el sentiment de familia en
tota la seva puresa: en aquella casa de Natzaret hi ha el verdader sentiment
de família. En Jesús hi ha el verdader sentiment de família. En Jesús hi ha
el sentiment de pàtria, que l’obliga a plorar sobre Jerusalem, a vista de la
seva imminent ruïna; hi ha el sentiment de l'amistat; Ell plora sobre son
amic Llàtzer mort. Mes no bastava a son Cor aquest sentiment, sinó que ha¬
via d'estendre's a tot el món, a tots els homes.

En contrast amb la innocència de Jesús ressalta la malícia humana, de¬
rivada del pecat. El pensament de l'home no s’eleva a les altures, rastreja i
terreja. Tenim una prova evident d'aquesta veritat en la idolatria: la idola¬
tria no era falta de civilització, puix les nacions gentils eren molt civilitza¬
des; la literatura, les arts, el benestar i l'elegància social eren iguals i majors
que en les nacions modernes, i, no obstant, adoren l'ídol, satisfan la neces¬
sitat d’adoració que sent la naturalesa humana d'una manera tan baixa i mi¬
serable. Avui mateix, aquelles nacions de l’Asia, la Xina i el Japó tenen la
civilització en alt grau, i, no obstant, hi regna la idolatria.

El sentiment dels homes tampoc és pur. Allà on no regna Jesucrist, el sen¬
timent de família no existeix, la família es disgrega, cadascú tira pel seu cap,
la corrupció mata i aniquila la família. Allà on no regna Jesucrist, l’amor als
homes desapareix; ve l’esclavitud, l’home fa esclau a l'home, l’explota...

El regrés a la innocència s’ha de fer per la penitència. La innocència és
la fe en l'enteniment, la puresa en els sentiments, la rectitud i la justícia en
la voluntat. I això s'ha d'obtenir per la penitència, per l'amor a Jesucrist, a
qui l'Església en les solemnitats augustes de la Setmana Santa mostra a tota
la humanitat, i a qui devem nosaltres unir-nos cada dia més íntimament per
alcançar la innocència, perquè és Ell l'Anyell de Déu qui treu els pecats del
món.

QUARESMA DE 1901

QUART DIUMENGE

Sobre l’exercici de la misericòrdia

En aquest Evangeli es manifesta la Misericòrdia espiritual
i corporal de Jesucrist. — Com en tota la seva vida i la seva
doctrina: Ungit; la creació és símbol de misericòrdia. Tots els
atributs divins són iguals i aquest el més visible. La creació
natural i sobrenatural, sagraments, gràcia, són efectes de la
misericòrdia.

La misericòrdia és el llaç d'afecte especial de Déu als ho¬
mes. — Les tres persones divines estan unides per l'amor; Déu
s uneix als àngels per l’amor, amor a éssers inferiors, però no
misericòrdia, perquè eren inferiors, però no miserables, con¬
serven 1 herència que els donà al criar-los; els homes són els
unies miserables, perquè dissiparen l'herència, i Déu els tor-
na a heretar. Gràcia cristiana i misericòrdia són lo mateix.

. cnstia viu de la gràcia i per això pot dir: Misericòrdia Do¬
mini quia non sumus consumpti. — L'afecte de Déu a les crea-
tures matenals és una espècie d'apreci, no és amor ni mise¬
ricòrdia, perquè elles no són capaces de correspondència.

Misencordtam volo et non sacrificium: a) misericòrdia es¬
piritual de Jesucrist: sa vinguda i sa vida sobre la terra tin-

SERMONARI

gué per fi la misericòrdia pertransit benefaciendo. Ensenya:
mestre. Consola: als pecadors, als afligits. El gran consol de
l’esperit, l'Esperit Sant, compendi, o més ben dit, conjunt de
totes les misericòrdies, fou enviat per Jesucrist; b) misericòr¬
dia corporal: cura als malalts, dóna menjar als afamats, i en
sa doctrina proclama mereixedor de vida eterna al qui ves¬
teix, al qui dóna menjar, etc.

La missió de Jesucrist s’exercí per la misericòrdia atraxi
te miserans. Tota la nostra vida s’ha de conformar a la de Je¬
sucrist. Beati misericordes, etc., miden amb la mateixa mida:
a) misericòrdia espiritual: compassió, paciència, ensenyar,
etc.; b) misericòrdia corporal: la caritat o almoina entre els
amics i parents. La caritat fraterna entre els cristians ha dis¬
minuït: ho prova la necessitat de les vetlladores, de les ger-
manetes, etc.

III

La multiplicació de la caritat. Fets meravellosos dels
sants, la caritat no empobreix, l’egoisme empobreix: el luxe,
la vanitat, el regalo.

Fuig perquè el volen fer rei, ensenyant-nos que en les nos¬
tres obres bones no havem de cercar la recompensa en el món:
Nesciat sinistra tua quid faciat dextera tua. — Ora in abscon-
dito, jam recepisti mercedem tuam.

J- TORRAS I BAGES

Resum del compilador

En aquest quart diumenge de Quaresma sembla que l'Església deixa fer
com un respir de satisfacció i d'esperança a sos fills durant les santes auste¬
ritats d aquesta sagrada temporada. L’orgue torna a acompanyar el cant li¬
túrgic; Vlntroit comença amb la paraula Alegra' f, l’Epístola és tota d'alegria
perquè parla de la filiació divina de l'home rescatat per Crist; en el Gradual
hi ha aquelles paraules: «M’he alegrat en lo que se m’ha dit, que anirem a
la Casa del Senyor»; i en l’Evangeli se’ns refereix un dels fets de nostre Sal¬
vador adorable on brilla d'una manera materialment evident la divina mi¬
sericòrdia.

Parlem, doncs, de la misericòrdia divina. Tots els atributs de Déu són
iguals entre sí, mes aquest és el predominant, el més excels segons nostre en¬
tendre. La misericòrdia suposa l’amor, mes no tot amor és misericòrdia: la
misericòrdia és el sentiment de l'amor de Déu envers els homes, posa la Bon¬
dat divina en comunicació amb la misèria humana. Les tres divines Perso¬
nes es tenen amor, mes no pot haver-hi entre Elles misericòrdia, perquè to¬
tes tenen la perfecció en tota sa plenitud; als àngels Déu els té amor, mes no
misericòrdia, perquè no són miserables, encara que sien pobres en compa¬
ració amb Déu, de qui reben totes les criatures les riqueses que tenen; a les
criatures irracionals i a les insensibles Déu no té amor, perquè l’amor supo¬
sa capacitat de correspondència, sinó estimació. La misericòrdia és envers
la misèria, i l’home és el miserable, perquè perdé tots els seus béns, tota l’he¬
rència amb el pecat d’Adam.

En el misteri de l'Encarnació brillen tots els atributs divins, mes cap com
la misericòrdia: el Messies promès era ja profetitzat com a misericordiós, i
Jesucrist és realment la més esplèndida de la Misericòrdia divina, com ho
significa el seu mateix nom. Crist vol dir ungit, i la unció significa miseri¬
còrdia; de manera que Jesucrist és Jesús misericordiós. Havent passat, diu,
a l’altra part de l’estany o llac de Tiberíades, seguí a Jesús una multitud ex¬
traordinària; i, commogut al veure aquella gentada que el seguia atreta per
la seva paraula dolcíssima, digué a Felip com ho farien per alimentar a tan¬
ta gent. Andreu respongué al Mestre que allí hi havia un vailet que portava
cinc pans i tres peixos. Jesús digué que fessin seure a tothom, i, prenent
aquells pans i peixos, els multiplicà, fent-los distribuir, i sobrant-ne encara
deu coves. Aquest és un fet que demostra la misericòrdia del Redemptor, í
com aquest en refereix de tota mena l’Evangeli, afegint sant Joan que, si s'ha¬
vien d escriure totes les coses que féu Jesús, els llibres no cabrien en el món.
Ell mateix va dir aquelles paraules que resumeixen tota la seva missió i són
el distintiu de la Religió sagrada: Misericordiam volo et non sacrificium. Vull

SERMONARI

més la misericòrdia que els sacrificis materials de vostre temple. Aquestes
paraules són la destrucció de tota hipocresia. I del Salvador diuen les Sagra¬
des Escriptures que passà pel món fent bé. Exercità les obres de misericòr¬
dia tant espirituals com corporals. La seva paraula il·luminadora, consola¬
dora, que elevava els esperits, la distribuí constantment, i al poble amb pre¬
ferència. No es dirigí a les acadèmies, ni parlà als lletrats. Aconsolà a les ger¬
manes de Llàtzer, tornà a la mare el fill ressuscitat, curà tota mena de ma¬
lalties. No hi ha misèria com la del pecat, i Jesús exercí la seva misericòrdia
amb aquests miserables. Perdonà a l’adúltera, esperà al brocal del pou de Ja¬
cob a la Samaritana i convertí d'una manera interna, misteriosa, a Magda¬
lena.

El distintiu del cristià ha d'ésser també la misericòrdia, com ho ha sigut
de tots els sants. Allà on la beneficència és exercida, allí hi ha esperit cristià.
Quan una família, quan una població, quan un cuida remeiar les misèries
del pròxim, tingueu per segur que allí regna Jesucrist. Cal infondir en nos¬
tres cors, inclinats a l'egoisme, sentiments benèfics envers el pròxim. Avui
ha minvat molt aquest esperit de misericòrdia. Si els nostres pares veien que
s’han hagut de fundar Congregacions religioses per vetllar malalts i recollir
als pobres vells, quedarien espantats. Tots devem exercir la misericòrdia es¬
piritual i corporal: la primera, si no podem amb la paraula, amb l’exemple,
que té encara major eficàcia. L’excel·lència de la misericòrdia ressalta en
aquell fet de multiplicar-se els pans i els peixos. La caritat multiplica: la ca¬
ritat i l’almoina no aterren, sinó que fan prosperar les famílies. La caritat
no destrueix pas fortunes, com ho fa la dissipació, la vanitat, el luxe... Final¬
ment, la recompensa de la misericòrdia no l’hem de voler ni esperar en
aquest món. Jesucrist, quan vegé que la multitud, satisfeta i admirada, volia
proclamar-lo rei, se n’anà tot sol a l’interior de la muntanya. També nosal¬
tres hem de fugir de les alabances de nostra misericòrdia; hem de procurar
que la mà dreta no sàpiga lo que dóna l’esquerra; tot el premi de nostra be¬
neficència hem d’esperar-lo al Cel.

DIUMENGE DE PASSIÓ
Grandesa de la justícia divina

Tot respira en l’Església a tristesa per la persecució i pas¬
sió del salvador. Els ornaments, els himnes sagrats i tota la
missa. L’Epístola ja parla dels efectes de la redempció que en-

J. TORRAS I BAGES

cara ha de consumar-se. Però l'Evangeli ja com un principi
de la Passió. Comença la persecució amb la calúmnia i la in¬
júria. Els jueus tracten a Jesucrist d'heretge (Samaritanus es
tu), d'endemoniat, i volen apedregar-lo perquè els diu la ve¬
ritat. El món no pot sofrir la veritat, i Jesucrist mor per la
veritat i justícia que és lo mateix. Per a fer-la triomfar en el
món, en nosaltres. Per això l’altre diumenge vaig parlar de la
misericòrdia de Déu, avui de la justícia de Déu, perquè el Cal¬
vari és el gran espectacle de la justícia divina.

La justícia de Jesucrist. — Des de que neix obeint a la jus¬
tícia de l'Estat. Més tard: deu al Cèsar el que és del Cèsar,
etc., paga el tribut, a dotze anys compleix la justícia de la Iglé-
sia pujant al temple, més tard assistint a la sinagoga. La jus¬
tícia amb sos pares.

La malícia humana serveix d’instrument a la justícia di¬
vina — calicem quem dedit mihi Pater — Proprio Filio suo non
pepercit — exigències del pecat. — Satisfacció completa: quae
non rapui tunc exsolvebam. — Consummatum est. Queda sa¬
tisfeta la justícia.

III

I si in viridi ligno haec faciunt, in arido quid fiet? Conside¬
ra la justícia en qui té pecats propis, en el pecador. El sacri¬
fici de Jesucrist estableix un nou orde humà del qual és cap
Jesucrist, per això Ell és constituït Judex vivorum et mortuo-
rum. Ell ens judicarà segons la seva justícia i per això ens ha-

SERMONARI

vem de tallar a nosaltres mateixos segons son patró. — Con¬
siderem amb sant temor la justícia de Déu: a) Infinita, sense
límits, absoluta, amb tota la seva plenitud, sinó Déu seria im¬
potent. b) Ineludible, ningú la pot evitar, omnes nos... ante tri¬
bunal Christi. c) Eterna. Ja no es canviarà. — Invoquem la mi¬
sericòrdia reconeixent-nos miserables i diguem amb l'Esglé¬
sia: Miserere mei, etc.

Resum del compilador

No hi ha consideració superior a la de la Passió de Jesucrist per infondir
recolliment en l'esperit cristià. L’Església comença ja des d’avui aquesta sa¬
grada temporada en què es recorda la Passió, i significa amb les cerimònies
aquest mateix recolliment. Les imatges tapades i els sagrats Oficis de la Li¬
túrgia conviden a reflexionar, a entrar en si als esperits cristians, i els posen
en comunicació amb aquell espectacle de la Divina Justícia que es consumà
ara fa vint segles en el Calvari. L'Espístola de l'apòstol Sant Pau parla del
mèrit i de l’eficàcia de la Sang innocent de Jesús derramada per nostres pe¬
cats, significada en la sang dels bous i dels toros dels antics sacrificis del vell
poble jueu. L’Evangeli, al referir les disputes sostingudes pel Mestre celes¬
tial, qui desfà totes les argúcies i falàcies dels seus adversaris, i ha de fugir
d’ells perquè l’apedreguen, indica ja que avui comença en certa manera la
Passió de Jesucrist.

Diumenge us parlava de la Misericòrdia divina; avui he de parlax-vos de
la divina Justícia, perquè aquest sembla que és el sentiment que sura per so¬
bre de tots els altres durant aquests dies en totes les funcions de la Mare Es¬
glésia. L’atribut de la Justícia eterna ha sigut també evident per tots els po¬
bles, i és un fet que cal tenir molt en compte, que el sentiment d’aquest atri¬
but en els pobles faltats de la revelació cristiana ha revestit caràcters espe¬
cials; han exagerat en cert modo aquest atribut, que no es pot exagerar, per¬
què és absolut, infinit; però no l’han sapigut mitigar amb els amors de la mi¬
sericòrdia divina. Tots els pobles han cercat una expiació per medi del sa¬
crifici, i molts han cercat aquesta expiació derramant en ares de la Justícia
eterna, no sols la sang d’animals innocents, sinó fins de l’home. Parlaré,
doncs, avui de la Justícia divina, i us faré veure com en Jesucrist, en qui es
manifestaren tots els seus atributs divins, perquè és Déu, brillà també aquest
atribut de la Justícia, essent en els dies de la seva vida mortal l ‘exemplar d’a¬
questa Justícia, en les hores de la seva tremenda Passió la víctima de Justí-

J. TORRAS I BAGES

cia, i després de la seva Passió és l 'executor de la mateixa divina Justícia.

Essent la justícia el complement i corona de totes les virtuts, Jesús, que
les posseïa totes en grau eminent, de totes en donà exemple. Fou exemplar
de justícia, complint exactament i ensenyant-nos com havem de complir nos¬
tres devers amb l’Església, amb l’Estat i amb la família. Complí amb la Si¬
nagoga, predecessora de l’Església, subjectant-se a la llei de la circumcisió,
que no l'obligava; visitant el temple, centre religiós del seu poble; rebent,
per complir tota justícia, el baptisme que el Sant Precursor conferí als qui vo¬
lien entregar-se d’un modo especial al servei de Déu, dient amb paraules i
amb obres que no havia vingut a destruir la llei, sinó a complir-la. Complí
amb l’Estat, naixent a Betlem per conformar-se a un decret del Cèsar, pa¬
gant els tributs, explicant aquesta subjecció a l'Estat amb aquelles parau¬
les: Doneu al Cèsar lo que és del Cèsar. Tots els poders humans són una om¬
bra del Poder diví, i Ell era la Potestat del Pare, com digué a Pi lat que no
tindria aquest cap potestat sobre d'Ell si no se li hagués donat del Cel; i, no
obstant, se subjecta a l'autoritat d’un prefecte de província.

Complí amb sa família, vivint subjecte a sa Mare Santíssima, a son Pare
legal, els ajuda, treballa... Fou víctima de la Divina Justícia, víctima incon¬
taminada, innocent, única que podia expiar els deutes de tota la humanitat.
La seva ànima santíssima, superior a totes les ànimes, abandonada un mo¬
ment a les seves forces, al veure tot l’espectacle de sofriments a què el re¬
duïa la Justícia de l’Etern Pare, en aquella agonia de l’Hort que serà l’admi¬
ració de totes les generacions, s’espanta i diu: Pare, passi de mi aquest calze.
Mes torna en si, es retorna amb el cordial que Ell mateix donà per totes les
tribulacions i flaqueses de l’ànima, l’oració; es refà i exclama: No es faci la
meva voluntat, sinó la vostra. En l’ànima i en el cos l’expiació fou tremenda,
fou completa, i pogué proferir en la creu les paraules: Consummatum est, Ell,
que fou la víctima de la Divina Justícia, que tornava al Pare més glòria que
no li’n llevà la injúria del pecat.

I Jesús és també l’executor de la Divina Justícia; i ho és en el judici par¬
ticular de cadascú, i ho serà d’una manera solemne el gran dia, l'últim de la
història de la humanitat, quan es completarà el círcol de la missió de Jesu-
crist, exercint la seva sobirana potestat de Jutge de vius i de morts, i donant
la sanció eterna a les obres bones o males dels homes, quan s’acaben els des¬
tins de la humanitat sobre aquest món, almenys en sa condició actual: totes
les faltes, fins les més amagades, queden subjectes a son judici, i, com és
Etern, ho té tot present; el judici serà rigorós i no en queda deslliurat ningú.

En aquests dies l’Església fa resar a sos ministres amb una freqüència
molt significativa el Miserere. Crist digué: Sí en l'arbre verd i florit s’hi execu¬
ta aquesta justícia, què serà de l'arbre sec i estèril ? Ell, l’arbre verd i florit i

SERMONARI

frondós del Paradís de l’Església, del Paradís de la humanitat, és castigat:
què serà de nosaltres? Penetrem-nos dels sentiments que vol inspirar l'Es¬
glésia aquests dies, venerem la Sang de la Sagrada Víctima, a fi de poder re¬
bre una sentència absolutòria. Demanem que criï en nosaltres un cor pur,
que transformi el cor de pecador en just, que renovi tot l'home, tot nostre
ésser, en aquests dies en què es commemora el sacrifici de la Redempció,
principi de tota la renovació de la humanitat.

DILLUNS DE PASSIÓ
Consol

La malícia dels jueus va pujant. Ahir l’insulten i volen ape¬
dregar, avui no podent suportar que el poble l’admirés el vo¬
len agafar. — Considera: l.er Modicum vobiscum swn. Quae-
retis me et non invenietis. ^Qui són els qui el cerquen i no el
troben? Els qui el cerquen en les grandeses, riqueses, procla¬
mant saviduria. L'han de cercar amb la humilitat. Abscondis-
ti a sapientibus et revelasti parvulis. Pot aplicar-se al temps
que Jesucrist se’ns manifesta a aquesta vida. Hodie si vocem
ejus audieritis, etc., s’ha d'aprofitar la gràcia, quaeretis me et
non invenietis, si es deixa passar la gràcia és de fe que sense
ella no trobarem a Jesucrist. Gent que busca a Jesucrist com
els jueus que el buscaven com impostor, etc.; durant el siti i
no sabien conèixer que ja havia vingut. — Sant temor que
això ens ha de causar i humilitat per a aprofitar-nos de la grà¬
cia.

Considera: 2.on Si quis sitit veniat ad me et bibat. Imatge
constant de la set; Isaïes: haurietis aquas de fontibus Salvato-
ris; David: sitivit anima mea — sicut cen’us desiderat fontes,
etcètera. La samaritana. Set general dels homes i com l'apa¬
ga Jesucrist: a) Amb la doctrina (fe) satisfent l’enteniment. b)
Amb els sagraments (comunicació de la gràcia) satisfent el
cor i la voluntat. El consol és el fi de la vinguda de Jesucrist

J. TORRAS I BAGES

perquè vingué a preparar-nos per a rebre l'Esperit Sant, que
és consolador.

Considera: 3.er Aquell que creu en mi es convertirà en font.
Així succeí: a) Amb els apòstols i sants, b) Així succeirà en nos¬
altres i així es difundeix l’esperit de Jesucrist d'un a l’altre
per l’esperit de consolació. La gent va al sacerdot per consol.

QUARESMA DE 1902

PRIMER DIUMENGE

Les tres concupiscències vençudes per la Quaresma. Elles
revolucionen al món i a l'home. L'exemple de Jesucrist, les
venç totes, i nosaltres, imitant a Jesucrist, les vencerem: l.er
La sensualitat. 2.on La supèrbia. 3.er L’avarícia o desig desor¬
denat de possessió.

Les passions desordenades són malalties de l’ànima. La
sensualitat és una malaltia que ataca la part animal de l’àni¬
ma. Misèria de l’home animal: a) Ofega a l'esperit qui perd
les forces, b) Corromp el cor i el perverteix, per a satisfer la
passió: roba, estafa i mata, calumnia, etc. Quasi tots els crims
humans s'originen de la concupiscència de la carn. c) És con¬
tagiós i pudent, es descobreix a si mateix. De l’home concu¬
piscent se n'aparten la gent honesta, se li trauen del costat
per temor del contagi. jQui pogués crear un llatzaret per a te¬
nir-hi tancats als luxuriosos perquè no empestessin als altres!

La supèrbia. És la luxúria de l’ànima, l’egoisme desenfre-

J. TORRAS I BAGES

nat. El primer dels pecats capitals. El superb és un il·lusio¬
nat. Falsa excel·lència que apeteix el superb , per a demostrar-
ho estudiem: a) De què se n'ensuperbeix l’home: de l'hermo-
sura i elegància — de la fortuna — del talent; tot això és ve¬
ritat. b) Què espera amb sa supèrbia: l’apreci, l'aplauso del
món ji desgraciat del qui es fia del món, que és un traïdor!
Maleït l'home qui confia en l’home. Havem de buscar l'apre-
ci de Déu.

III

L’avarícia. Desig desordenat dels béns terrenals. És pas¬
sió irracional: esclavitza i oprimeix al mateix qui la té més
que als altres. És la passió que té més conseqüències perquè
importa la restauració quan ha produït ses conseqüències.
Endureix el cor, ofegant el noble sentiment de la caritat. Amb
els anys s’augmenta, al revés d'altres passions en què l'home
queda amb el temps desenganyat.

Cerquem remei amb Jesucrist, únic metge de l’home, i
apliquem les seves medicines: oració, dejuni i recolliment.
Això eleva l'esperit, el consola i el fortifica i reposant en l'a¬
doració divina està ferma i no es mou per les passions que ar-
rastren a l'home com una palla.

SEGON DIUMENGE

Dels efectes de la gràcia: l.er En les nacions quines cruel¬
tats i esclavituds antigament. 2.on En les famílies. 3.er En l'ho¬
me particular. — La transformació de Jesucrist és signe de la
transformació del món i de l’home.

SERMONARI

El cristianisme transformà el món. El cristianisme trans¬
formà a l’home per medi de la gràcia. — Efectes de la gràcia.
La gràcia és una amistat íntima amb Déu, per medi de Jesu-
crist. — Il·lumina, consola, fortifica. — Avantatges d'aquesta
intimitat: a) Eleva fins a Déu. b) Assegura en l’hora del pe¬
rill. c) Porta infal·liblement a la salvació. — Però l’amistat de
Déu pressuposa la fe, és a dir, una manifestació de Déu que
ens dóna coneixement de tot.

El medi d'assegurar aquesta intimitat amb Jesucrist és la
vida piadosa. Elements de la pietat: la humilitat i la rectitud
de cor. És a dir, la pietat és cercar a Déu en totes les coses, i
totes les coses dirigides a Déu. Per això la pietat és el fona¬
ment de totes les virtuts. La rectitud és conformar nostres ac¬
cions amb la regla divina.

III

En contra de la vida piadosa la vida de tebiesa en el ser¬
vei de Déu. És la gran calamitat present de l’Església. — Els
qui s’avergonyeixen de les obres de cristià. — Injúria que cau¬
sa a Déu l’ànima tèbia. Deu, summe amor, l'ànima indiferen-
ta té un amor que s'acaba d'apagar. — - En contra de la recti¬
tud hi ha el cercar el propi gust o interès. Havem d'estimar
a Déu més que no pas a nosaltres mateixos.

J. TORRAS I BAGES

TERCER DIUMENGE

Tota la pràctica de la vida cristiana es redueix a la vigi¬
lància i a l’oració. Vigilate et orate i el dimoni a contrariar-la
= mut i cec (Mat.). La pertinàcia del dimoni ha de despertar
en el cristià la vigilància. Inimici hominis domestici ejus. Una
gran part de la vida cristiana és aquesta vigilància. Qualitats
de la vigilància cristiana: a) Tenir els ulls clars per la fe, cla¬
rividència de l'home de fe, ha d'ésser la que dirigeixi nostra
vida; diferent manera de veure les coses l'home de fe que l'ho¬
me sense fe. b) Situar-se en una altura, no en la vall de mi¬
sèries, sinó en l’apartament sobre del món. c) Estar alerta, no
dormir, desvetlleu's-e, que no ens trobi dormits com als deixe¬
bles a l’hort; les verges fàtues, el dormit és vençut. Dormir és
descuidar la vida de l’esperit: terrible despertar de la mort.

QUART DIUMENGE

Les turbes segueixen a Jesús per a veure prodigis a pesar
de que li repugna la condescendència. Quant pocs són els qui
segueixen a Jesús amb puresa d'afecte: Judei signa petunt, et
graeci sapientiam quaemnt, nos autem praedicamus Christum
crucifixum: judeis quidem scandalum, gentibus autem stulti-
tiam. Jo, verdader deixeble; no cerqui miracles, ni sabiduria,
sinó santedat.

Paciència de Jesús amb les flaqueses dels homes. — La be-
nevolença (V. el full anterior). — Com els prodigis de la na¬
turalesa ens parlen de Déu; però hi ha demés els miracles que
sempre n'hi ha hagut. — Multiplicació dels pans i peixos. —
Circumstàncies especials: Felip dubta, Jesús el prova, en lo
qual veiem que Déu, que governa a tota la humanitat, gover¬
na a cada home en particular, el nostre esperit. Donar grà¬
cies a Déu a l’hora de menjar. Aquest menjar material és sig¬
ne de l'espiritual: a) Senzill, b) Es multiplica i mai en falta
en l'Església de Déu. c) És repartit pels apòstols, qui són els

SERMONARI

mestres en l’Església de Déu establerts per Jesucrist. d) Als
humils asseguts a terra, e) Satisfà. Com el volen fer rei. — Je¬
sús Rei de les nostres ànimes.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Introducció. En la sagrada litúrgia tot conspira per a pro¬
duir en l'ànima un sentiment de veneració envers la víctima
divina que vingué a traure els pecats del món. L’epístola ad
Hebraeos, ens descriu l'eficàcia del sacrifici de Jesucrist en
comparació dels antics sacrificis per raó de la víctima que és
el mateix sacerdot. D'on li ve? De la innocència i santedat.
Nosaltres necessitem, abans d’oferir pels pecats del poble,
oferir pels nostres. — Santedat i innocència de Jesucrist quan
parla de Si mateix reforça l’argument per a demostrar que és
fill de Déu, Déu com Ell — nosaltres, tots els sants es reco¬
neixen pecadors. Per això Ell sol pot dir: quis arguet me depec-
cato?

Considera: l.er La innocència de Jesús, quis ex vobis arguet
me de peccato? a) Jesús innocent perquè encara que home no
havia contret el pecat original, b) Perquè sa naturalesa hu¬
mana estava sublimada per la persona divina.

Perquè era innocent fou perseguit. La demostració de que
el món és dolent és l’aplauso que dóna als viciosos i pecadors
— als qui fan ostentació de luxe i vanitat; els murmuradors.
Al revés, no pot sofrir la virtut i la innocència, se’n burla. A
l'humil el tracta amb despreci; al qui viu retirat del món el
té per imbècil. — Les persecucions més grosses del món han
sigut contra els justos i innocents: abans de Jesucrist. Abel,
Josep, els profetes; representaven a Jesucrist. Després els
apòstols i sants i encara avui les persecucions contra els re¬
ligiosos és lo mateix. El món no pot sofrir al just i a 1 inno¬
cent; per això no pogué sofrir a Jesús. — Quia ex inundo non
estis propterea odit vos mundus. La passió que produí 1 odi con¬
tra Jesucrist és l’enveja. Tot vingué d’ella.

J. torras i bages

Consictera: 2 - Si veritatem dico vobis quare non creditis

mihí Fet admirable dels cristians que creuen l’Evangeli però

no el practiquen perquè: a) Als cristians mundans la llei de
Deu els sembla difícil i no ho es. El servir al món importa
mes sacrificis que el servir a Déu i el món té molts servidors
exemplars. Deu, pocs. Sacrificis dels mundans, subjecció a un
iP^y°r ■ privacions Per a obtenir una posició, b) Contraria

ml! Tt ’ lnclm,aclons 1 volen ^guir l'exemple del major nú¬
mero. L exemple es un: Jesucrist. Síultorum infinitus est nu-
merus, multi sunt vocati, pauci vero electi. Desgraciat del qui

3C1 df amma vo1 segu* ^ major número: els màr-
' Sanis, c) La gracia venç les dificultats í tothom és ca
paç d ella. Jesucrist és la font de la gràcia. La vida verdade-

m^r;ínSita el v,ure en ia gràcia de Déu; ia "da

QUARESMA DE 1903

Les conversions obrades per Jesucrist

Exordi

La Quaresma és el temps cristià per excel·lència, temps de
renovació de l’esperit cristià contra de l'esperit mundà que
tira a desvanèixer l’obra de l’Esperit Sant en nostre cor. És
el temps cristià per excel·lència: 1 .er Perquè es dedica princi¬
palment a l’oració i a la penitència per a, mediant aquestes,
obtenir la misericòrdia divina. 2.on Perquè en aquesta santa
temporada es commemoren els principals misteris de Nostre
Senyor Jesucrist, sa predicació, sa passió i mort.

Per això l’Església nostra Mare ens exhorta principalment
en aquest temps a la predicació, i el poble cristià acut parti¬
cularment a oir la paraula divina; i si bé sempre la predica¬
ció cristiana és una exposició de la doctrina evangèlica, això
és encara més evident en la Quaresma, en la qual fins l’Es¬
glésia posa per cada dia un tros diferent de l'Evangeli, cosa
que entre any sols fa en els diumenges, com si volgués que en
la Quaresma els cristians es donessin enterament a la medi¬
tació de l’Evangeli.

J com la principal obligació de l'ofici pastoral és alimen¬
tar al poble cristià amb la paraula evangèlica, aquesta Qua¬
resma penso cxplicar-vos corn la substància i essència de l'E-

J. TORRAS I BAGES

vangeli. La substància de l'Evangeli podem dir que és la unió
de Déu amb els homes mediant la gràcia de Jesucrist i els ca¬
sos més interessants, més instructius i més evidents de l'ho¬
me que s uneix amb Déu son les conversions efectuades per
Jesucrist portant a Déu els homes apartats de Déu. Quan l’Es¬
perit Sant ha fet consignar aquests fets en l’Evangeli és per¬
què les conversions obrades per Jesucrist fossin eternament
contemplades pels cristians. Això, doncs, farem ajudats del
Senyor i començant per la més típica i complerta en què
veiem a una ànima deixar el servei de lo que és la quinta es¬
sència del món, el diner, i consagrar a Déu sa vida acabant
en el martiri: sant Mateu.

QUARESMA DE 1904

PRIMER DIUMENGE

Ecce nunc tempus acceptabile, ecce nunc dies salutis. -
Epístola del dia. — Omne quod est in mundo, concupiscentia
carnis est, et concupiscentia oculorum, et supèrbia vitae quae
non est ex Patre, sed ex mundo est, et mundus trànsit et concu¬
piscentia ejus (1 Joan, 2, 16).

L’objecte de la Quaresma és la renovació del cristià, per¬
què és preparació de la Pasqua en què l'home Crist Jesús que¬
da renovat i sublimat a la glòria — regeneració. — L'ésser
cristià és una cosa molt íntima i interior, tot l'home, la subs¬
tància; el cristià és fill de la gràcia i la gràcia ensenya. Sant
Tomàs que radica en l'essència de l’ànima. — Canvi d'idees
del mundà quan passa a cristià. Pel primer el món és el lloc
de delícies; pel segon és un lloc de batalla que havem de gua¬
nyar per a arribar a la Glòria.

Error avui molt comú de prendre la religió com una cosa
externa, creient-se que es pot disfrutar de les corruptores de¬
lícies del pecat i dels inefables consols divins que porten a la
salvació. Devem adorar a Déu in spiritu et veritate (Joan, 4,
24), és a dir, ha de regnar en nostre cor. De consegüent Ell
ha d’ésser l'únic rei del cor cristià que domini en ell, i qui hi

J. TORRAS I BAGES

domina? Les concupiscències. Són somnis. El rei quan es des¬
perta es troba un home com els altres, etc.

a) La concupiscència dels ulls, avarícia. Domina al món,
és causa de grans crims i no satisfà a 1 anima. Tota la vida la
passen acaudalant i moren amb la boca oberta, b) La concu¬
piscència de la carn. Pesta i contagi de la luxúria que con¬
demna a tantes ànimes separant-les de Déu esperit pur. c) La
supèrbia de la vida. L'amor dels falsos honors pels quals els
homes fins sacrifiquen la fortuna.

La Quaresma és una batalla contra aquestes poderoses
concupiscències. — Què són les concupiscències en relació
amb la mort, amb el judici, amb l'infem i amb la glòria, i ha¬
vem de considerar-les a la llum de l’evidència per a destruir¬
ies i això farem amb l’ajuda de Déu, per a què vegem la Ve¬
ritat i visquem segons la Veritat per a guanyar la Glòria.

Resum del compilador

Importància d aquest temps, una de les èpoques clàssiques de la penitèn¬
cia, d’història admirable i d'inefable significació, temporada de purificació
prefigurada en aquella quaresma del diluvi universal, quan per espai de qua¬
ranta dies les aigües purificaren la humanitat que havia corromput els seus
camins; prefigurada més clarament en les quaresmes de Moisès i d’Elies, de
la llei dels Profetes; consagrada, ratificada i practicada per Nostre Senyor
Jesucrist, encara que no feta obligatòria durant la seva permanència visible
entre els apòstols, puix no havien de dejunar els amics de l'Espòs durant el
temps de les núpcies, mes establerta per institució apostòlica, després que
1 Espòs hagué desaparegut. Aquest nombre quadragesimal és sagrat, i està
prefígurat amb fets molt significatius a fi de què l'objecte de la Quaresma,
que és la purificació de l’home, quedi ben gravat en son esperit. Tota la Re¬
ligió està continguda dins de simbolismes, per medi dels quals la intel·ligèn¬
cia és conduïda a la veritat.

El cristià és l’home elevat: exteriorment és com els demés homes, mes ha

SL-RMONARi

d'ésser tot diferent en l'interior. I.a superioritat i excel·lència <lel cristià és
interna, com ja el profeta David deia que tota la glòria de la filla del Rei.
que es I ànirna cristiana, és interior. El cristià és una nova criatura, reengen-
drada per la gràcia divina, que és la filla de Déu, elevant-la i transformant-
la. Aquesta transformació i elevació ha d'adquirir-se mitjançant la purifica¬
ció de la concupiscència; mitjançant la creació d’aquell cor net que amb es¬
perit de penitència demanava el Reial Profeta: Cor mundum crea tu me, Deus;
per unir- se amb Déu. qui és el principi de ia puresa, l'autor de la pau i de
la quietud del cor. La concupiscència és la llei del món, que té subjectada a
quasi tota la humanitat. La gràcia és la llei dels fills de Déu, que els governa
j dirigeix. L'home adherit a Déu és un esperit amb Ell; si està adherit a l es-
pent del món, segueix la direcció d’aquest esperit, com les coses segueixen
la inclinació del vent que tira.

La concupiscència és la causa de tots els mals de la humanitat, de les guer¬
res dels Estats i de les baralles dels homes. L’origen d’aquesta concupiscèn¬
cia és en el Paradís: el pecat de nostres primers pares, que els féu perdre la
gràcia primitiva, fou la llavor; la concupiscència és la planta, és el verí que
s’ha estès per tot nostre llinatge, contaminant-ho tot. La suggestió del mal
esperit en la temptació dels primers pares despertà la concupiscència, i amb
ella totes les passions més poderoses, tots els sentiments més innobles de la
nostra naturalesa. Va temptar-les amb la bellesa del fruit prohibit, que fou
temptació de gola, amb l’ambició de saber-ho tot, dient-los que se’ls obri¬
rien els ulls, i amb la supèrbia de la vida, dient-los que serien com déus.

Aquestes tres concupiscències de què parla sant Joan; concupiscència de
la carn, concupiscència dels ulls i supèrbia de la vida, que ho dominaven tot,
en la Persona sagrada de Nostre Senyor Jesucrist són vençudes, fan la crisi
quan el dimoni el tempta segons la narració històrica de l'Evangeli d’avui.
El tempta amb la gola, oferint-li pedres perquè les converteixi en pans; el
tempta amb l’ambició, oferint-li reialmes i grandeses, quan l’humilíssim Fill
de Maria havia deixat la pàtria i la glòria del Pare celestrial per complir la
seva missió sobre la terra; el tempta amb la supèrbia de la vida, excitant-lo
a tirar-se daltabaix del pinacle del Temple, per oferir un espectacle. Les con¬
cupiscències fan la crisi, són vençudes en la Persona adorable del Redemp¬
tor, en virtut de la Divinitat que residia en Ell amb tota sa plenitud. I úni¬
cament per la gràcia i la veritat de Nostre Senyor Jesucrist poden ésser
vençudes les concupiscències.

La concupiscència és un engany, un somni, una il·lusió. Aquest engany,
aquest somni, aquesta il·lusió es dissipen a la llum de l’Eternitat, que és la
veritat. Quan entra a l’Eternitat un monarca, un príncep, un milionari, que¬
da com els demés homes; comprèn, però, massa tard que tot era il·lusió i er-

J. TORRAS I BAGES

ror. Passa el món i la seva concupiscència, diu sant Joan.

En aquestes explicacions evangèliques, acabà dient nostre Prelat, veurem
el no-res de les concupiscències, i d'aquesta manera adquirirem ía purifica¬
ció de 1 ànima, que intenta l'Església en el temps quadragesimal, per poder
disposar l'esperit a la resurrecció gloriosa i a la felicitat eterna.

SEGON DIUMENGE

La mort i la consideració de les concupiscències a la llum
de la mort. Les concupiscències no són del Pare perquè Ell és
esperit i les concupiscències són la llei del cos que repugna a
la llei de l'Esperit, però radiquen tan fondo que no les podem
destruir mentre vivim. — La reflexió posa en evidència que
la carn és bruta, entorpeix l'esperit, causa de grans dolors i
que sos plaers són il·lusoris. Que l’ambició és destructora dels
altres i de si mateix, cruel i tirànica pels altres, egoista. Que
la supèrbia és ridícula perquè cercant l’admiració troba la
burla del pròxim, 1 inflament. Tot això és evident, però no ex¬
tirpa les concupiscències. La guerra més dura no les des¬
trueix, sols les refrena, però continuen roncant, com feres en¬
cadenades. — El penintent que fa vint anys que dejuna, etc.,
sent la rebeldia de la carn. Qui s’exercita en la pobresa d’es¬
perit i el desprendiment del món sent un dia aquella fam que
en diuen 1 ambició. — Qui s’exercita en la humilitat i volun¬
tàriament ha cregut sofrir ignomínies i desprecis, un dia sent
1 inflament de creure’s superior als demés.

Contra la concupiscència no hi ha més remei que la mort.
La concupiscència s’ha de destruir a si mateixa: concupiscen-

SERMOKARÍ

tia parit peccatum, peccatum general niortem: a) El pecat en¬
gendra la mort en el Paradís, és el compliment d’una sentèn-
cja _ Humiliació i horror. — Neix del pecat i concupiscèn¬

cia, i la mata la concupiscència i el pecat perquè la mort de
Jesucrist mata o encadena la concupiscència. — L’Evangeli
d’avui descriu el regne de la caritat en la Transfiguració...
però nemini dixeritis donec resurgat. b) En això veiem que po¬
dem encadenar la concupiscència, però no la destrucció to¬
tal. _ La llei de la caritat perfecta no regnarà fins a la resur¬

recció.

III

La memòria de la mort mitiga la concupiscència. In om-
nibus operibus luis, memorare novissima tua, et in aetemum
non peccabis (Eccli., 7, 40). La mort il·lumina i dóna a les co¬
ses ses verdaderes proporcions: a) Sofriments, ignomínies i
corrupció de la carn. b) Impotència de l'ambició, no pot allar¬
gar la vida un quart, nudus egrediar; sarcasme de la mort con¬
tra del ric. c) La gran humiliació: tothom trepitjarà la teva
pols. Cerquem en la mort la llum de la vida que destrueix els
enganys de la concupiscència i ens ensenyarà el camí de la
llei de la caritat o amor de Déu.

Resum del compilador

Tot en aquest sagrat temps, les oracions del sacerdot, les cerimònies del
culte, tota la litúrgia expressa penitència i compunció, que són els sentiments
més a propòsit per obtenir la purificació i renovació de l'esperit, que intenta
l'Església en aquesta temporada. Mes en l'Evangeli que ara s'acaba de can¬
tar posa a la nostra consideració la santa Església aquell fet de la Transfi¬
guració del Senyor, com un lenitiu. com un cordial, perquè l’esperit aplacat
i abatut per la penitència necessita respirar. L'home, per sostemr-se en els
combats contra les concupiscències i en el camí de la perfecció ct istiana. ne
cessita com una visió de glòria i l'esperança de la immortalitat: cl soldat.

J. TORRAS I BAGES

per resistir les fatigues de la guerra, se sosté amb un pervenir de glòria; el
monjo, en els treballs de la mortificació i en els exercicis de la soledat, se
sosté amb l'esperança d'una vida immortal. Mes les delícies de la Transfigu¬
ració, que ompliren els cors dels apòstols escollits, que la contemplaren, no
són pròpies d'aquesta vall de llàgrimes, ni d’aquest temps de batalla.

La llei de la concupiscència domina en els nostres membres. Aquesta llei
la sentia 1 apòstol sant Pau, aquell gran contemplador dels inefables miste¬
ris de la Divinitat, arravatat al tercer cel: quant més l’hem de sentir nosal¬
tres, miserables pecadors! Les tres concupiscències de què parla sant Joan
fan de la vida de l’home una contínua batalla, i duren mentre dura la nostra
existència terrenal en aquest món prevaricador.

La reflexió de la intel·ligència ens fa veure i demostra la il·lusió de les con¬
cupiscències, que són un somni, que són no-res, quan un hom les toca i les
palpa; mes no per això queden destruïdes ni aniquilades. La reflexió ens ma¬
nifesta clarament que la carn és bruta, que els seus plaers brutals rebaixen
a 1 home i subjecten a miserable esclavitud el nostre esperit, imatge de l’Es-
pent puríssim i infinit, que és Déu; mes ni la santedat mateixa està deslliu¬
rada de les envestides de la carn, i àdhuc després d’una llarga vida passada
en rigors i dejunis la carn es rebel·la contra l’esperit, i a l’hora més impen¬
sada pot presentar una temptació tremenda. La reflexió ens manifesta cla¬
rament que la concupiscència dels ulls, que l’ambició és boja, i tots coneixem
les bogeries de 1 ambició; mes àdhuc després d'haver renunciat a totes les ri¬
queses i ambicions humanes, l’home a l’hora més impensada pot ésser víc¬
tima d'aquesta concupiscència. La reflexió manifesta que la supèrbia és ri¬
dícula, i a tots se’ns fa ridícul l’home que vol alçar-se sobre els demés; però
fins després d haver-se entregat l’home a la humiliació pot ésser víctima de
la supèrbia de la vida.

El nostre cor és com una gàbia de bèsties ferotges que ronquen i bramen,
i que a l’hora més impensada poden alçar-se contra l’esperit i dominar-lo...

I no hi haurà un remei contra les concupiscències? Indubtablement, aquest
remei existeix. El remei de les concupiscències és la mort. Podem dir que la
concupiscència mor en ses pròpies mans. La concupiscència engendra el pe¬
cat, i el pecat, quan és consumat, engendra la mort, segons l’expressió de la
Sagrada Escriptura. En el Paradís nasqueren a un mateix temps la concu¬
piscència i la mort, que és el seu càstig. La concupiscència, com el pecat, no
és filla de Déu. Totes les creatures són obra de Déu, mes la concupiscència
és fruit de la fermentació de les males passions de nostra naturalesa perver¬
tida: la concupiscència i el pecat són un monstre, són un horror, no vénen
de Déu.

La mort, destruint aquesta màquina del nostre cos, mata les concupis-

SERMONAR!

cèncics. La mort és un càstig, i per això repugna i espanta a l’home, criat
per ésser immortal. Davant de la mort l’home veu la seva impotència: tot el
diner i toia la grandesa no pot calmar-li un dolor i no pot allargar-li la seva
vida.

La consideració de la mort, dc les nostres darreries, és. segons l’antic savi
inspirat per Deu. el remei de les concupiscències. Recordat de Ics teves dar¬
reries i no pecaràs mai. La mort redueix la carn de l'home a l'estat més mi¬
serable; la mort desfà tots els somnis de l'ambició i de la supèrbia: la mort
tot ho iguala, i queda a l’hora de la mort tan miserable el milionari corn el
més pobre jornaler. La consideració de la mort és el remei de les concupis¬
cències: per aixó hem de procurar viure com morts al món. En el baptisme,
on hem rebut la filiació i caràcter de cristians, i que ja es compara a una se¬
pultura on queda mort l’home vell, hem renunciat al món i a totes ses con¬
cupiscències i vanitats. Procurem viure segons la llei de la caritat, i. morts
al món, obtindrem la llibertat de fills de Déu, preludi de la felicitat i de la
pau eternes.

TERCER DIUMENGE

La llei de la concupiscència oprimeix a l'esperit. Així es
veu en l’Evangeli d'avui: el dimoni mut, que sant Mateu diu
que era també cec. — Els fets evangèlics sense la seva veritat
històrica tenen una significació moral: aquests cecs, sords,
muts. paralítics, leprosos són mals simbòlics dels vicis, i aquí
és l'home a qui la concupiscència domina el fa sord, mut i
cec per la vida de l’esperi t. El pecat ensenya la teologia que
intercepta la comunicació de l’home amb Déu. La carn ofega
a l'esperit. — L’oïdo és el sentit de la fe, fides ex auditu. El di¬
moni aparta de la paraula de Déu; mutisme per l’oració, ce-
guera de no veure la mà de Déu en el món. — Qui trencarà,
doncs, cl jou dc la tirania dc la concupiscència? El record del
judici de Déu, memorure novissimu, etc.

J. TORRAS I BAGES

Remordiment de consciència és la darrera espurna que
queda del foc de la vida espiritual. Gràcies que d’ell hem de
dar a Déu: a) És el principi de la conversió, b) És l’estímul
de la santificació, és Déu que no vol abandonar al pecador.
Misericordias Domini cantabo: a) És implacable i irresistible
quan es perd la confiança filial amb Déu, és la veu de Déu
que ressona en la consciència del pecador. Caín, David, Ju-
des, molts suïcides. Què és? La veu de Déu, del Jutge, l'ame¬
naça del càstig. Per això tots els pobles de la terra han cregut
en el judici que l'home ha de sofrir sortint del món, de ma¬
nera que es pot dir que és un dogma de la religió natural, b)
La veu de la consciència en el just és un estimulant suau que
activa la vida de l'esperit. — Els sants penitents.

III

Si l'amenaça és tan terrible, què serà el mateix judici? Sta-
tutum est hominibus se mel mori et post hoc judicium: a) Es¬
pant de l’ànima, b) Gravetat del jutge, c) Enormitat de les cul¬
pes i procés exacte d’elles. Amb aquesta consideració hem de
vèncer la concupiscència, quan ens porta al pecat amb la fú¬
ria de la passió; la idea de que hem de dar compte a Déu ens
contindrà. Initium sapientiae timor Domini, i el temor de Déu
neix de la creença en el judici.

Si volem evitar el judici de Déu: l.er No judiquem al
pròxim: nolite judicaré et non judicabimini. El judicar és pro¬
pi del Fill. Omnes stabimus ante tribunal Christi... unusquis-
que nostrum pro se rationem reddet Deo... non ergo amplius ju-
dicemus... (Ad Rom., 14, 10 et seq.) La llei de la caritat frater-

SF.KMüN’ARl

na venç la llei de la concupiscència. 2.'m Judiquem-nos a no¬
saltres mateixos. Subjectem a judici la nostra consciència, re¬
flexionem sobre d'ella, sobre la nostra conducta. I examen és
uri gran instrument de santificació. L'examen quotidià. Exa¬
men quotidià dels devers, de l’ofici i estat, de les passions, de
1 exercici de les virtuts, etc. Memorare novissima , etc., recor¬
da la mort, recorda el judici i amb cl judici de tu mateix, amb
1 examen purificaràs la teva vida i la disposaràs per a obte¬
nir sentència favorable i merèixer la Glòria. Amén.

Resum del compilador

La llei de la concupiscència que domina a l’home, la tirania del pecat que
l’esclavitza, disminueix la força de l’esperit i el fa semblant a la mort. D’això
que diguérem el passat diumenge n’és un corroborant el passatge de l’Evan¬
geli que s acaba de cantar, tret del capítol XI de l’evangelista sant Lluc: la
curació del mut de qui estava possessionat el dimoni. Els fets que refereix
la història de Nostre Senyor Jesucrist, -consignada en l’Evangeli, són fets his¬
tòrics i reals; mes també, segons interpretació universal i constant dels Sants
Pares i Expositors, són fets al·legòrics i simbòlics; les curacions de paralí¬
tics, de sords, muts, cecs, leprosos i altres malalties, obrades realment pel
diví Mestre, signifiquen demés la curació realitzada en l'ordre espiritual; tot
lo material i visible és símbol de lo que passa en l’ordre humà i espiritual.
L’home dominat per les concupiscències no veu la mà de la Providència, que
governa totes les coses; no sent la paraula divina, no parla ni es comunica
a-^·'b son Déu i Senyor: tothom diu la lepra del pecat, lepra més contagiosa
i que envileix més que la corporal. .

L anima dominada per les concupiscències és un semblant de morta; mes,
enmig de les ruïnes que el pecat hi deixa, s’alça majestuosa la veu del re¬
mordiment. El remordiment és la veu de la consciència, que mai calla, que
no admet pal·liatius ni excuses; el remordiment és el que indica la natura¬
lesa racional de l’home culpable; qui ja no té remordiments de sos delictes
és considerat com un monstre, no com un ser racional. El remordiment és
1 expressió de la creença universal, de la convicció profunda de la responsa¬
bilitat humana, fins en la religió natural.

Dels efectes d’aquesta veu de la consciència en tenim exemplars en els lli¬
bres sagrats de nostra Religió catòlica: Caín, el primer homicida, que va lle¬
var la vida a son propi germà, corre per tot arreu per amagar son crim, mes

J. TORRAS I BAGES

no pot fugir de si mateix, ni apagar la veu que li crida: Què has fet del teu
germà? Judes, l’apòstol traïdor, pel remordiment d’haver venut a son diví
Mestre, quan té en son poder les trenta monedes, objecte de sa cobdícia, es
posa un llaç al coll i es penja d’un arbre, posant d’aquesta manera desastro¬
sa fi a la seva existència terrenal. Mes les conversions que ens refereix la Sa¬
grada Escriptura han començat també pel remordiment, puix intervé sem¬
pre el temor de Déu en tota conversió. David, aquella ànima nobilíssima, la
figura més típica de Jesucrist entre les de la llei antiga, com a la fi estava
també subjecte a totes les flaqueses de l'home, havent comès el doble crim
d adulteri i homicidi sentí la veu del remordiment i fou exemplar de peni¬
tència, i repetia constantment les paraules que tan sovint posa l’Església als
llavis dels seus ministres durant aquest temps: Peccatum meum contra me
est semper (el meu pecat està sempre davant dels meus ulls); perquè la veu
de la consciència fa sentir-se sempre, i quan l’home pensa trobar-se en lo
més alt de l’esplendor de la seva glòria i felicitat, aleshores s'alça tremenda
aquesta veu del remordiment que com un cranc va rosegant l’ànima. Sant
Pau pel remordiment s'eleva de terra fins al tercer cel; la Magdalena, objec¬
te de la maledicència pública per sos pecats, s'eleva a altíssima santedat: pu¬
rificada pel remordiment. Perquè el remordiment és una manifestació sin¬
gular de la misericòrdia divina, que recorda a l’home el judici que se li es¬
pera, el compte que haurà de dar a la Justícia eterna. Per això, estudiant, en
aquests sermons, les concupiscències a la llum de les nostres darreries, jo us
exhorto a pensar en el judici, aquest dogma de la nostra fe, que és un fre po¬
derós contra les concupiscències. El judici se’ns presenta terrible quan con¬
siderem la nostra vida; quan fem la història interna, el procés de nostres ac¬
tes des de què apuntà en nostre esperit la llum de la raó, com ensenya sant
Ignasi de Loiola en son llibre d'Exercicis amb la meditació dels pecats pro¬
pis, el compte que haurem de dar al Jutge Etern espanta, i no hi ha medi
més propi per rendir les concupiscències.

Per prevenir i suavitzar aquest judici procurem no judicar ni murmurar
dels demés, perquè amb la mateixa mida que midarem serem midats. Judicant
als demés faltem al manament de Crist d'amar-nos els uns als altres, i usur¬
pem una atribució i un dret que el Pare celestial ha concedit exclusivament
al seu Fill Unigènit. No judiquem i no serem judicats; judiquem-nos a nos¬
altres, i per això us exhorto a la pràctica quotidiana de l’examen de cons¬
ciència, que manté viva la idea del judici, i, fet amb formalitat, amb serietat
i cada dia, és l’exercici més eficaç per deslliurar a l'home de les seduccions
de la concupiscència i mantenir-lo baix la llei de la caritat. El temor de Déu
és el principi de la sabiduria, diu l'Escriptura Santa: aquest temor és el te¬
mor del judici. Practicant 1 examen quotidià de consciència la nostra vida

SERMONAKI

serà savia, no serà víctima de les bogeries mundanes ni dels rampells de les
concupiscències: obtindrem major puresa d'esperit cada dia i podrem espe¬
rar amb més confiança l'examen del Jutge Etern, i entrar en la felicitat i en
ta pau eterna que a tots desitjo com a mi mateix.

QUART DIUMENGE
I

Moderació de l’Església: Dominica Laetare. Conflicte de
l’home que es troba en la necessitat natural del plaer i en el
perill del plaer — el plaer desenfrenat, la concupiscència.
Tant en la vida corporal com en l’espiritual el Criador ha po¬
sat el plaer en la satisfacció de les nostres necessitats, i. no
obstant, si la satisfacció s’extralimita hi ha el pecat. — La
gola corporal i espiritual. — L'Evangeli d'avui. Satisfacció
d’una necessitat, la fam. i signe de satisfacció d'una altra, l’a¬
petit espiritual de l’Eucaristia. — Aquesta inclinació a desor-
denar-se la necessitat, o sia el goig, el Criador hi posà un con¬
trapès per a guardar l’equilibri, i és l’infern amb què ame¬
naça els desordres que l’home comet enganyat pel plaer: l’in¬
fern. Sols aquest foc pot vèncer el foc de la concupiscència.

És també dogma de la Religió natural. Està enllaçat amb
el dogma de Déu, de la llei divina, del judici i fins del lliure
arbitri o responsabilitat de les accions humanes. Es troba en
tots els pobles; però entre els cristians és més evident perquè
les Sagrades Escriptures el retrauen seguidament. Discedite
maledicti, etc. La llegenda del mal ric condemnat, el ric Epu-
Tó (Lluc, 16). Els mateixos protestants l’admeten. Diuen: de
l’altre món ningú n’ha tornat. No és cert. El ric Epuló, i en
totes les generacions n’hi ha casos, i sense això ens basta la
paraula de Jesucrist.

J- TORRAS I BAGES

III

Locus tormentorum. Pena de sentit; les concupiscències
contrariades i aturmentades. Pena de dany; separació de Déu.
Qui perd cent, qui perd mil, qui perd Déu, ho perd tot. El cris¬
tià més aturmentat perquè és més criminal. Sant Francesc de
Borja. Doncs, Déu és un ser cruel? No, perquè a l'infern l'ho¬
me se n'hi va. Non deserit nisi deseratur. L'infern procedeix de
1 amor de Déu, porta les ànimes a Déu. Santa Teresa. Per
amor de Déu nosaltres hem necessitat l'infern. L'infern ens
portarà al Cel, de modo que la creació de l'infern és una obra
de la misericòrdia divina.

Resum del compilador

La qualitat més característica de la Santa Mare Església és la modera¬
ció, com filla i esposa que és de Jesucrist, i com una representació i un ressò
sobre la terra de la conducta de Déu Senyor nostre en ordre als homes. Aques¬
ta moderació s'observa en la sagrada litúrgia de la dominica present, en la
qual l’Església deixa com una respiració i un parèntesi en el temps de peni¬
tència. La Missa comença amb les paraules: «Alegra't, Jerusalem»; Jerusa-
em significa 1 ànima cristiana; i en l’Evangeli se'ns posa a la consideració
aquell fet portentós de la multiplicació dels pans i dels peixos, que és una
manifestació esplèndida de la Divina Misericòrdia. Déu subvé a les necessi¬
tats de ses criatures, satisfà aquestes necessitats, així corporals com espiri¬
tuals. El Criador de la nostra naturalesa, que ha posat aquestes necessitats,
les satisfà, i aquesta satisfacció va acompanyada d'un goig. L'aliment mate¬
rial satisfà la fam i produeix un goig sensible: la Sagrada Eucaristia satisfà
la fam de l’esperit i produeix un goig inefable a les ànimes ben disposades.
Mes sovint en la satisfacció d’aquestes necessitats de nostra naturalesa hi in¬
tervenen les concupiscències: a més de la gola sensual hi ha també, segons
els escriptors ascètics i místics, una espècie de gola espiritual. Les concupis¬
cències tenen arrels tan fondes en nostra naturalesa, que es necessiten re¬
meis molt poderosos per contenir-les i refrenar-les .

Dogma de 1 Infern. El foc de les concupiscències s'ha d'apagar amb el foc
de Infern; al goig que volen les concupiscències amb ses seduccions s’hi ha
d oposar el sofriment i l’expiació d’aquell lloc que l'Escriptura anomena per

Sl·RMüN'AKl

antonomàsia lloc de turments. Aquesta és una veritat de la religió natural, co¬
neguda i reconeguda per tots els pobles i en tots els temps, expressada pels
grans poetes que, corn Virgili, n’han fet descripcions espantoses. Aquesta ve
rrtat és indicutible. Un amic de l'impiu Voltaire li escrivia que havia trobat
un argument per destruir aquest dogma de l’eternitat de les penes, i el gran
impiu ii contestà: «Feliç tu, que has trobat lo que jo no he pogut trobar en¬
cara.» Totes les fal·làcies de la impietat no han pogut ni podran destruir
aquest dogma, i la reflexió reconeix la seva veritat; perquè, havent donat ei
Criador una llei a la seva criatura, trencant aquesta la voluntat de! Summe
Legislador, és just que pagui la pena. Nosaltres no comprenem la gravetat
de l’ofensa, i per això no ens fem prou càrrec de què sia aixi castigada. Je-
sucrist en l’Evangeli afirma en molts llocs i d’una manera indubtable el càs¬
tig etern dels qui no hauran seguit el camí de la divina llei. L’existència de
l’Infern és una obra i manifestació de la Misericòrdia divina: pel temor del
càstig s han salvat molts i hem d’esperar salvar-nos nosaltres, perquè són
pocs els qui obren el bé solament pels mòbils nobilíssims de l’amor. Els sants
han sigut tots molt aficionats a la meditació de les penes eternes. La incom¬
parable santa Teresa tingué visió del lloc que se li esperava en ÍTnfern si no
hagués rectificat algunes inclinacions poc ordenades del seu cor, i d’aquesta
visió es valia per elevar-se a les altures de la perfecció. Procurem baixar en
vida a 1 Infern, per no tenir la desgràcia de baixar-hi després de morts. Amb
la meditació de l 'Infern hem de rendir les concupiscències. La concupiscèn¬
cia de la carn, amb tots sos repugnants plaers, mereixerà allí el sofriment i
el dolor; la concupiscència dels ulls, amb totes les seves riqueses, allí es veu¬
rà en la més gran ignomínia, trepitjada dels mals esperits, i en companyia
de lo més corromput que ha degradat a la humanitat. A més de la pena de
sentit hi ha la pena de dany: la privació de Déu és el gran dolor de l'Infem.
La pena i aflicció d’una pèrdua és a proporció de la pèrdua: qui perd mil du¬
ros s'afligeix més que qui en perd cent; qui ho perd tot té la major aflicció.
Baixem amb la consideració a l'Infern, i així rendirem les concupiscències,
regnarà en nostre esperit la llei de la caritat i amb ella la pau del cor, pre¬
ludi de la pau de la felicitat eterna.

DIUMENGE DE PASSIÓ
I

J. TORRAS I BAGES

El cor acaba de cantar: judiqueu-me, oh Senyor, i sepa-

arll CaUSa í ^ de la gent dolenta Perquè Jesucrist

aclarí la diferencia del bé i del mal. - El món és una barreja

de bons i de dolents, però ha de venir la tria. De dos que dor¬
men en un mateix llit l’un serà salvat i l'altre reprovar de
dos que treballen en una mateixa feina l'un serà salvat í'al-

en auï™hat' \Església és un filat' una trema d’un pescador
en que s hi agafen tota mena de peixos. Déu espera com el pa¬
gès per a separar el blat de la zitzània o cugula. Déu ha posat
£ h0mes Ia vida ; J- mort Perquè escullin, i en“a
1 ? F I, !* un Per a ensenyardos el camí de la vida eterna
la mort de 1 anima — , la vida de l’ànima. L’Evangeli d’a-

Nosír^ oefereiX els jueus buscaven raons a Jesucrist, i
ostic Senyor els deixa confosos i els digué: Qui guarda i
compleix les meves ensenyances serà immortal.

_ , A, JU1 COntemPjarem aquesta vida immortal que Jesucrist
quin com una herencia, nosaltres cohereus. És clar que no
escoí ira per cohereus els impius, els viciosos, els superbs"
tc herencia eterna de Jesucrist és la flor de la humanitat
no segons el mon, els instruïts, els elegants, els qui parlen í

humiÍseL H SÍnÓJ,S Pmd°SOS' 615 CaStos· els «SitaCd.

humils. L admirable ciutat, la Jerusalem celestial descrita
per 1 Apocalipsi: el Cel, la unió amb Déu per medi de Jesu-

vína Co^v^,embre^d iE11' 1 aÍXÍ ParticiParem d’una vida di-
na Conveniència de la contemplació del Cel en nostres dies:

drerque tot temps assedegat de plaers materials porta grans

amargures, els suïcidis moderns i el Cel consola b) Perqul

queda punssima i noble felicitat fa avorrir els plaers gros-

SURMONARI

sers del món, és a dir, per a destruir la llei de la concupiscèn¬
cia amb la llei de la caritat.

IIÏ

En el Cel hi ha l'aniquilació de la concupiscència, fins allà
no s’alcança la purificació perfecta; en l’infern dura la con¬
cupiscència i encara es desenfrena més que en el món i es con¬
verteix en un verí, perquè les ànsies de les passions són més
violentes i no es podran mai satisfer. En el Cel l’amor de Déu
destrueix la concupiscència, com Jesucrist destruí la concu¬
piscència amb son sacrifici. Unim-nos amb Ell per a alcançar
el vèncer la concupiscència i alcançar que regni en nostre cor
l'amor de Déu.

La gran aspiració humana és alçar els ulls al Cel, i l'aspi¬
ració cristiana la formulà Jesucrist: advenial regnum tuum.
Els antics heu mihi, quia incolatus meus prolongatus est... Lae-
tatus sum in his quae dicta sunt mihi: In domum Domini ibi-
mus. L’ànima privilegiada de David: melior est dies una in
atriis tuis, super millia — elegi objectus esse in domo Dei, etc.
Exercitem-nos a vèncer la concupiscència practicant la peni¬
tència; portem una vida santa perquè mereixem a l’hora de
la mort oir: hodie mecum eris in paradiso.

Resum del compilador

Un 1 ' iot to) t de la Missa d’avui l’Església posa en nostres llavis aquelles
paraules del Salm: Judiqueu-me, Senyor, i separeu la meva causa de la gent do¬
lenta. Jesús ha vingut a fer la separació: en el món estan barrejats bons i
mals: mes vindrà la tria, i els qui hauran seguit el camí de la llei entraran
cu la possessió de l'herència eterna, que nostre divi Redemptor ens ha me-

J. TORRAS I BAGES

rescut amb la seva Sang purificadora. D'aquesta Sang parla l’apòstol sant
Pau en la Carta que s’acaba de llegir; i a fi de disposar l’esperit dels meus
hlls per la contemplació dels altíssims misteris d’aquests dies, tan humi¬
liants per nosaltres, homes, perquè ens recorden la manera com els homes
tractarem al Fill de Déu en les hores tremendes de la Passió, l’Església ens
recorda el preu de la Redempció obrada per Crist, i l’herència de la glòria
guanyada per la seva Sang. Parlem d’aquesta postrimeria, seguint el plan de
la predicació quaresmal; parlem de la glòria eterna, com un medi per rendir
les concupiscències.

La situació de l’home en aquest món no és definitiva; tot en aquest món
es variable i transitori. L'estat definitiu és, després de l’existència terrenal,
o de condemnació perpètua o d’eterna salvació.

La felicitat de la Glòria és incomprensible: la Glòria que Déu té prepa-
rada al just és massa gran per poder-la capir la nostra limitada intel·ligèn¬
cia; Apòstol, que fou arrebatat al Cel i pogué contemplar l’eterna Glòria en¬
cara que d un modo passatger, diu, després que tornà a viure la vida dels ho¬
mes, que no es pot compendre ni pot explicar lo que ha vist. Moisès, després
aver pogut participar de la visió de la Glòria divina, quan tornà en si es
troba tartamut, no sap parlar de lo que ha vist en la muntanya.

Elies, el profeta de les grans revelacions i de la contemplació altíssima,
que té dins de la humanitat una destinació tan singular, quan en dies d’an¬
goixa pogué ésser consolat per la visió divina, després no sabia referir lo que
tavia experimentat. Perquè l’home ha d’ésser elevat i transformat per poder
contemplar la felicitat de la Glòria. Mes, encara que sia incomprensible per
nosaltres mentre vivim en aquest món, hem de procurar mantenir viva i
constant la idea de la glòria eterna, de l’herència que ens ha merescut Jesús
amb la seva Passió sagrada.

Aquesta idea de la felicitat eterna ens és molt necessària: és veritat que
s han multiplicat d’una manera meravellosa els medis de gosar i recrear-se,
i el benestar sembla que hauria d’ésser general; no obstant, l’home no està
content, i mai tal volta com ara havia sigut tan gran la tristesa de la vida.

Es necessària la idea de la felicitat eterna per rendir la concupiscència.
Avui, que els avenços materials de la civilització semblen ofegar l'esperit i
aturar la seva volada amb les seduccions de les concupiscències, és necessa¬
ri mantenir viva l’aspiració a l’eterna felicitat.

És necessària també la idea de 1 eterna glòria per sostenir-nos en les llui¬
tes del desterro: quan la tribulació ens agobia, o les penes amarguen nostra
existència, i se’ns fa pesada com se li feia al Rei Profeta, aquella típica àni¬
ma cristiana que exclamava: Ai de mi! Que se m'allarga el desterro, aleshores
a consideració de la felicitat de l’herència eterna animarà nostre esperit de-

SfiRMONARJ

caigui, perquè totes les penes i amargures üe la vida present no tenen com¬
paració amb la Glòria, com deia cl gran Apòstol.

] qui seran els hereus d’aquesta Glòria, els participants d'aquesta fclici
tat divina? No precisament els qui han cridat l'atcncio del món, m els qui
vesteixen amb elegància, o parlen amb eloqüència, o han tingut gran habi¬
litat o representat un gran paper; sinó els humils, els senzills, els purs, els
caritatius, els rnortificats, els qui hauran tingut domini de ses passions, els
qui hauran portat una vida digna i cristiana, seguint la llei i els exemples
de nostre Redemptor. Perquè, si som companys de Crist en les penes, serem
cohereus amb Ell en la seva Glòria. Sia aquesta nostra constant aspiració,
com és l’objecte de l’existència i obra de l'Església, com ha sigut el fi de to¬
tes les empreses dels apòstols, de tots els turments dels màrtirs, de tots els
treballs i seguidors de Jesucrist. D’aquesta felicitat inefable Jesús en deixa
participar a vegades a les ànimes santes que el reben sagramentat o l'ado¬
ren al peu del Sagrari, i queden plenes de consolació i de valor, essent així
que no han fet més que tastar el goig puríssim de la Glòria sempiterna, què
serà quan se'ns doni en tota sa plenitud? Allà quedaran definitivament des¬
truïdes, aniquilades les concupiscències; allà no regna sinó la llei de la ca¬
ritat, que és la llei constitucional, la llei fonamental de la ciutat eterna.

Sia aquesta nostra constant aspiració, com ho és de tota l'obra de l'Es¬
glésia, com ho demanem cada dia en l'oració que ens ensenyà el diví Re¬
demptor, quan diem: Vinga en nosaltres el vostre sant regne.

(Plans repetits per a les dominiques primera i segona,
no predicats)

PRIMER DIUMENGE
I

La Quaresma renovació: renovació de Jesucrist, després
de la passió la resurrecció. La renovació és per la gràcia; el
cristià fill de la gràcia. — Per tant, és una operació interna.
Cristians per fora i per dins: els que voldrien disfrutar del
món i de Déu.

J- TORRAS I BAGES

Devem adorar a Déu in spiritu et veritate Dén h-, A

nar en nostre cor: l 'esperit de né„ ,U ha de re§-

recció de la vida depèn de í J? / eSpem del món' la di-

en nosaltres — qui hi regna > Les rn ^ (c°m eI vent)
d'elles en eí Pq„4jÏ gna* Les concupiscències. — Origen

l'Home-Déu fou !emp!aTïeíte “ la,Iíumanitat' això
Naixen del pecat (perquè són íl 7 ^ m°n * n° del Pare'

la nostra intel·ligència IOnS i somnis) que ofascà

sí a5& ttsasp

SEGON DIUMENGE
I

• SERMONARI 65

Som encara en la batalla de les concupiscències, i les hem
de vèncer: omne quod est in mundo concupiscentia camis, etc.,
la reflexió declara que la carn és bruta, l’ambició boja, la su¬
pèrbia ridícula. Però a pesar d’això la concupiscència domi¬
na, la podem refrenar, però no extirpar. — És la llei de la
carn, la caritat la de l'esperit. — La concupiscència s'ha de
matar a si mateixa parit peccatum et generat mortem. Per a ar¬
ribar a la llei de la perfecta caritat ha de precedir la destruc¬
ció de la llei de la concupiscència.

III

La concupiscència es destrueix a si mateixa, perquè d’ella
neix la mort, que té son origen en el Paradís. La concupiscèn¬
cia i la mort apareixen juntes sobre la terra: origen ignomi-
niós de la mort. — Horror i humiliació. — Mes ella destrueix
la concupiscència. Les concupiscències a la llum de la mort
i després de la mort. — Havem de morir al món i a ses con¬
cupiscències. El baptisme, l’home nou. I això no és exclusiu
del religiós. Tothom qui vol ressuscitar a la glòria amb Crist
ha de morir amb Crist a la concupiscència i al món.

QUARESMA DE 1905

PRIMER DIUMENGE
Exordi

Tot l'any la vida espiritual es sosté de Jesucrist. La seva
paraula, el seu Cos i la seva Sang i la seva gràcia. Però durant
la Quaresma, d'un modo particular, els cristians devem tenir
la nostra vida abscondita in Christo Jesu. La nostra contem¬
plació ha d'ésser sobre Jesús, perquè Ell és nostre Salvador.
Apparuit benignitas et humanitas Salvatoris nostri Dei. La Qua¬
resma és el temps de la manifestació de la gran bondat de
Déu envers els homes. És el temps en què contemplem prin¬
cipalment el misteri de la paraula, el misteri del Cos i Sang, el
misteri de la gràcia de Crist. Aquests tres misteris enclouen la
plenitud de la santificació humana, i d’on prové aquesta ple¬
nitud de la paraula, del Cos i Sang i de la gràcia de Crist? De
la seva divinitat.

Tota l’eficàcia de Jesucrist prové de la seva divinitat. Efi¬
càcia de sa paraula al cap de dos mil anys: domina sobre tota
paraula humana i és Túnica paraula consoladora. Eficàcia del
Cos i Sang: per medi dels sagraments ara com abans els ho¬
mes sostenen amb ells la seva vida espiritual. Eficàcia de la
gràcia: fa herois, sants, etc.

Aquests fets, aquesta eficàcia, ja són una demostració de
què Jesucrist és Déu; però encara en aquesta Quaresma vull,
si Déu vol, fer resplendir davant de la vostra pia considera-

St.HMONARI

cio la divinitat dc Jesucrist explicant.-vos alguns dels seus
principals miracles.

Resum del compilador

Miracle realitzat eri les bodes de Canà de Galilea. La paraula de Jesucrist.
els Sagraments de Jesucrist. la gràcia de Jesucrist. subsistint sempre i es¬
sent I aliment, el sosteniment i l'elevació de la humanitat en son viatge per
aquest desterro, proven la Divinitat del Redemptor, que era Home verdader
com nosaltres, però en qui habitava la plenitud de la Divinitat. Aquesta pa¬
raula, Sagraments i gràcia, en cap temps ens abunden tant com en la Qua¬
resma. temps de verdadera opulència espiritual. Mes també proven d una
manera esplèndida la Divinitat de Jesucrist els miracles. La narració evan¬
gèlica que dóna compte del de les bodes de Canà. Estudi d'aqueix fet real.
històric i al mateix temps simbol de grans misteris. Deducció d'algunes de
les principals ensenyances que s'enclouen en la conversió miraculosa de l’ai¬
gua en vi per la sola paraula de Jesucrist i per la intercessió de Maria.

SEGON DIUMENGE

Resum del compilador

Després d'una introducció sobre la necesitat de la lluita i de la contra-
dict ió per a la fermesa de la vida espiritual i de referir sumàriament els prin¬
cipals documents del Sermó de la Muntanya — sermó que precedí, a més d'al¬
tres miracles, a )a curació del criat o assistent del Centurió — passà imme¬
diatament a l’exposició homilètica d’aquest fet de l'Evangeli, ple d'ensenyan¬
ces Aquestes ensenyances — seguint el text de la narració evangèlica — les
una declarant nostre Reverendissim Prelat, presentant primerament la sol li-
c itud i caritat del Centurió en acudir a Jesús per la curació del seu assistent
malalt; ponderant després la gran fe del mateix Centurió en les paraules amb
què va manifestar-se indigne dc la visita personal que li prometé el diví Mes
tre, i estenent-se, finalment, en inculcar la necessitat d'imitar l'exemple del
mateix Centurió, sobretot al rebre la Sagrada Eucaristia. Féu notar com cl
Centurió era gentil, i, no obstant, rebé la gràcia d’una fe tan viva en lex-
ceUcncia del diví mestre, indicant-nos això que la gràcia no és exclusiva-

j. TORRAS I BAGES

ment de cap estat, que h i ha persones molt perfectes en estats d'imperfecció,
i en estats de perfecció persones molt imperfectes.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Resum del compilador

Un dels miracles en què ressalta més la Divinitat de Nostre Senyor Jesu-
cnst i brilla també la seva Humanitat sagrada és, sens dubte, la resurrecció
de Llàtzer...

Demés de l'Omnipotència de Jesús, brilla d'una manera esplèndida el dol-
cissim sentiment de l’amistat del Redemptor envers aquella família de Be-
ama. Acudi Jesus a dita població de les immediacions de Jerusalem per les
supliques de Marta i Maria, germanes de Llàtzer; mes hi arribà expressa¬
ment quan ja era mort, a fi de què Déu fos glorificat en el miracle d'aquella
estupenda resurrecció. La família de Betània fou la primera família cristia¬
na. Jesus era conegut, amat i servit d’aquells tres germans. Marta i Maria
representen les dues menes de vida activa i contemplativa que constitueixen
la substància de la família cristiana, dintre de la qual la contemplació va uni-
a a acció i aquesta rep de la primera tota l’eficàcia.

Marta servia amb gran diligència al divi Mestre sempre que posava a casa
e Llàtzer; Maria, 1 enamorada de Jesús, tota transformada pel seu celestial
amor contemplava la seva bellesa divina, i representava la vida de contem¬
plació, que no és compresa ni estimada del món.

Referí immediatament, seguint el text evangèlic, tot el significat de la
mort i de la resurrecció de Llàtzer, en les quals la pintura cristiana, ja des
de sos principis, en les mateixes Catacumbes, veié simbolitzades la mort es¬
piri ual i la resurrecció del pecador a la vida de la gràcia. Posà de relleu l’es¬
tat del pecador que passa de la malaltia a la mort i queda sense sentits es¬
pirituals sense moviment, tancat dins del sepulcre, cobert de les benes i
aixes dels mals hàbits, amb el pes de la llosa a sobre, completament esclau,
exhalant ja el mal olor especial del vici.

I, passant a la resurrecció, féu notar primerament que aquesta, si bé és
pro uida per Jesus com a Déu, fou obtinguda a instàncies de les dues ger¬
manes, símbol de la misericòrdia i de l’oració.

Les obres de beneficència i les oracions hem de dirigir-les a demanar al
Senyor la resurrecció de tantes ànimes com hi ha avui mortes a la vida ver-
daderament cristiana.

SERMONARI 69

En segon lloc, els preparatius d'alçar la llosa del sepulcre i desfer les lli¬
gadures de Llàtzer no els va fer tampoc Jesús, per indicar-nos que els pre¬
dicadors evangèlics són els qui remouen els obstacles, però únicament Jesús
és qui converteix les ànimes, cridant-les a la vida, com ho féu quan digué:
«Llàtzer, surt a fora.» Amb consideracions apropiades a la solemnitat dels
misteris que anem a commemorar aquests dies acabà la seva homilia, de la
qual pogué copsar tothom la doctrina elevada i el perfum de pietat, impos¬
sibles de trametre amb aquestes fredes ratlles als qui no tingueren la satis¬
facció de sentir-la.

QUARESMA DE 1906

PRIMER DIUMENGE

Aperiam in parabolis os meum, eructabo abscondita a cons-
titutione mundi (ut impleretur quod dictum erat per Prophetam) .
(Mat., 13, 35.)

Per medi de la humil i senzilla predicació s'estén i sosté
la fe i la vida cristiana. L'objecte més important de la predi¬
cació quaresmal és apartar als homes de la vida mundana i
portar-los a la vida cristiana. I com aquest any amb l'ajuda
de Déu penso, seguint l’exemple de Jesús, Senyor nostre, ex¬
plicar- vos la paraula divina per medi de les paràboles o exem¬
ples que porta l’Evangeli, per això començo per aquella que
més clarament expressa l'engany de la vida que el món ano¬
mena feliç i el feliç èxit de la vida mortificada: el ric Epuló i
el pobre Llàtzer.

L’ Epuló és enganyat per tres coses: el diner, la vanitat del
vestir i la sensualitat del menjar: a) Misèria del diner perquè
enganya i no serveix per lo que sembla, i vicia als homes. Tot
pecat és un engany culpable, b) El luxe del vestit desperta ma¬
les passions, la vanitat, i entonteix als homes, causa sovint el
ridícul, un home mal vestit mai és ridícul, una persona peti-
metre fàcilment fa riure, c) La sensualitat del menjar obre la

SERMONARI

porta als excessos del menjar i beure i a la luxúria. Ens ha¬
vem de vèncer en el menjar per a saber vèncer-nos en els al¬
tres vicis. La virtut del dejuni. De què li serviren el diner, el
luxe i la sensualitat? Aquestes tres passions tracta de morti¬
ficar la Quaresma: limosna, humilitat i .retir, penitència.

Aquestes tres passions porten per conseqüència la duresa
de cor: e. g., l’Epuló. Perquè desenfrenen l'egoisme; el plaer
és l’únic objecte de la seva vida i volen apartar tot lo que els
mortifica: apartar els ulls de les misèries humanes; lliçons
que rebem d’elles i virtuts que engendren. — Excel·lència de
la mortificació. «Serà Santo si es mortificado.» Vae vobis di-
vitibus, vae qui habetis consolationem in hoc mundo. El sant
temps de Quaresma. Llàtzer ens demostra l'efecte santificant
de la mortificació: humilia (el ric adulat és enganyat), des¬
prèn del món, i eleva l’esperit a Déu perquè la carn queda ren¬
dida, corporali jejunio mentem elevas.

III

Les dues vides en aquest món i les dues vides en l'altre.
El temps i l'eternitat: el cel i l'infern. Els goigs mundans són
allà turments, les mortificacions de la penitència són després
glòries. La vida cristiana té aquí goigs i molt superiors, però
no busca els goigs sensuals i mundans, sinó la pau, el goig i
consol de la vida.

Les últimes paraules si Moysen... non audiunt neque, etc.,
són les que diuen en contra dels incrèduls qui demanen que
Déu faci un miracle per a portar vida cristiana. Encara que
el fes tampoc correspondrien. És la mala voluntat.

J. torras i bages

Resum del compilador

Començà la seva prèdica, nostre Rvm. Prelat, recordant la gran senzille¬
sa amb que predicava el diví Mestre valent-se tot sovint de paràboles. L’ex-
plicacio d’algunes d'aquestes paràboles ha pres per objecte de ses prèdiques
quaresmals d enguany, començant per la de l’.Epuló i Llàtzer», que posa
sant Mateu. Referida la narració evangèlica, que sempre té l'atractiu i el per¬
fum d una veritat nova o poc penetrada, manifestà que l'Epuló fou seduït
per la sensualitat, per la vanaglòria i per 1 avarícia: que la narració evangè¬
lica afirma c.arament, a més de l’existència de lTnfem, la terribilitat i l’e-
termtaf dels seus càstigs, fent les consideracions adequades a cada idea ca¬
pital de la paràbola...

SEGON DIUMENGE

Paràboles del Sembrador

Mateu, 13, 3 i seg., 24 í seg.

Jesucrist es compara sovint amb un pagès i al món a un
camp. Ell es el diví Sembrador qui vingué a sembrar en les
nostres ànimes. — Ell sembrà bona llavor, no n’hi ha de mi-

°n '+la uaíaU f 1 ia virtut divina; però per a tenir una bona
collita hi ha dues dificultats. Importància de la llavor. Tot
prove d ella Les idees de la persona són el fonament de la
vida Cuidado del pagès en escollir bona llavor. El sembra¬
dor, Jesús. El camp, la humanitat.

El lloc on cau la llavor: a) arran del camí, b) en terreny
pedregós; c) en lloc ple de males herbes i espines; d) en lloc
tertil a) Se la mengen els ocells. Explicació de lo que signi¬
fica el camí: la relaxació i distracció de la vida, la falta de con¬
sideració i reflexió de l'eternitat, i la preocupació de la vida

SERMONAKI

temporal, b) En terra pedregosa ja neix la llavor, però no pot
arrelar i el soi l’asseca: són els caràcters inconstants i poc fo¬
namentats en la fe; que s 'escandalitzen de tot i no saben su¬
portar cap soldlada, la contradicció i mortificació, persecu¬
ció, de la vida. c) La terra d’espines, o sia la fal·làcia de les
riqueses i dels honors i goig sufoca la vida espiritual; tots tres
defectes vénen del mateix: poca voluntat, d) La terra bona són
les ànimes santes. La collita és segons la disposició de la ter¬
ra, d’aqueixes diferents terres l’una dóna cent, l'altra seixan¬
ta, l'altra trenta.

Però sense la disposició de la terra, hi ha enemics exte¬
riors. La mala llavor sembrada: a ) en l'Església de Déu per
heretges i escandalosos mentre dormen els bisbes i sacerdots;
b) en la consciència del cristià mentre l’home està dissipat.

— La vigilància cristiana. — Vigilate ne intretis in tentationem.

— La bona llavor són els justos, fills de Déu; la zitzània, els
fills del mal esperit, perquè així com tot bé procedeix de Déu,
el mal procedeix del dimoni directa o indirectament, és a dir,
o bé perquè ell suggestiona, o si neix el mal de les passions
humanes, aquestes són conseqüència de la temptació i pecat
dels primers pares. — Tolerància de Déu durant la vida pre¬
sent amb els dolents: a) per si es covnertiran; b) perquè així
exerciten als bons; c) perquè així Déu queda glorificat amb
el càstig dels mals. — El temps de batre l’era. — judici final

— el gra i la palla — el graner i el foc, o sia, Cel i Paradís.

Resum del compilador

Diumenge passat prengué per matèria de sa homilia nostre Rvm. Prelat
dues de les paràboles que refereix el capítol Xlll de l’Evangeli segons sant
Mateu: la del sembrador i la del blat i la tmgula. Amb la mateixa opulència de
pensament i senzillesa d’expressió anà descabdellant els conceptes princi-

J. TORRAS I BAGES

pals que enclouen les dues paràboles, relatives una i altra a la paraula divina
segons la mateixa explicació del diví Mestre; fent notar els resultats d'aques¬
ta paraula divina en els cors segons les disposicions amb què és rebuda, i
completant l’explicació de la paràbola del sembrador amb la del blat i la cu-
gula, indicant les raons de la permissió del mal sobre la terra...

TERCER DIUMENGE

Paràbola del qui demana tres pans al veí
per un hoste amic

Lluc, 11

L'oració constitueix l’ensenyança més constant de Jesu-
crist verbo et exemplo. És la primera obligació de la criatura
racional, per això és un concert universal dels àngels del Cel,
de les ànimes del purgatori. Sols l’infern no pot ésser lloc d’o¬
ració. Elies, David. Es el distintiu del cristià, orantes deien
als primers cristians. Qui no fa oració no és cristià; religió
sense oració, impossible; perquè l'oració implica els tres
grans principis del Cristianisme: l.er, que l’home no es basta
i necessita auxili per a conservar la dignitat de la vida i al-
cançar l’eterna; 2.on, que aquest auxili Déu únicament l'hi pot
donar; 3.er, que Déu és pare de misericòrdia i concedeix lo que
humilment li demanem, si ens convé, per medi de Jesucrist.

La necessitat i la utilitat de l'oració. Jesucrist ens la fa
comprendre amb la paràbola dels tres pans: a) La necessitat
es presenta a l’hora menys pensada, nocte, per això el cristià
deu pregar sine intermissione. La necessitat és contínua, b) Va
a 1 amic, Jesús és amic de l’home vos amici mei estis; jam non
dicam vos serx’os sed amicos. c) De vegades a l'amic Jesús li
costa de correspondre per a provar la nostra fe i constància,
per a exercitar la nostra paciència, perquè fem més apreci de

SERMONARI

la gràcia, puix que tot lo que costa és més apreciat. — De¬
mostra amb aquest exemple que Déu donarà als seus fills si
aquests li demanen, perquè si els homes al fill qui demana
pa no li donen una pedra, o al qui demana un peix no li do¬
nen una serp, quant més el Pare celestial?

En matèria de tanta importància com és l’oració, els
deixebles demanaren a Jesús la norma i Ell la dóna en 1 ora¬
ció dominical (veg. Mt., 6, 9). — Breu explicació de l’oració
dominical. Podem pregar amb les paraules que vulguem, però
sempre hem de tenir per pauta l’oració dominical; la glòria
de Déu i el compliment de la seva voluntat, o sia la virtut, el
pa de cada dia i el perdó dels nostres pecats. — Havem de fer
bé l’oració: amb fe, amb confiança, amb humilitat i amb pu¬
resa de voluntat. És vell el mal de fer malament 1 oració (Ja¬
cob, 4,3). Petitis et non accipitis: eo quod male petatis. — La
condició necessària és la bona voluntat, per això 1 havem de
demanar; el primer efecte de l’oració és fer-nos rectes i sants
a nosaltres mateixos. Així és assegurat l'èxit de l'oració peti'
te... quaerite... pulsate, et... dabit spiritwn bonum...

Resum del compilador

La prèdica del diumenge passat versà sobre la paràbola o comparació
«de l’amic que demana tes pans que necessita i ho alcança per la seva cons¬
tància», segons refereix sant Lluc en el capítol XI de la seva narració evan¬
gèlica. Fou el sermó de l'oració; talment un himne grandiloqüent, dins d’una
summa senzillesa de forma, de la necessitat i excel·lències de 1 oració, d a-
quest dever primordial de l'home, necesitat i excel·lències que van indicades
en la paràbola. L’home es troba amb un amic que li ve a la nit i no té per
convidar-lo; corre a casa d’un amic seu i li demana tres pans, i els arriba a
obtenir gràcies a la seva constància, a la seva impertinència. L oració serà

J- TORRAS I BAGES

menester a l'hora rné.s impensada, perquè quan menys es pensa ve i;t tribu
laciú d’esperit, ve Ja temptació, i l'home ha d'acudir de nit i a deshora a su¬
plicar i demanar J'auxili del Cel.

I. homilia començà fent observar que l'oració havia sigut el distintiu dels
mes grans homes ,a de J Antic Testament, citant corn bells exemples a Elies
oració poderosa per obrir i tancar els cels i fer ploure sobre la terra I aigua
sospir ada, , a Dav.d, el re. conquistador, l'home admirable, admirable cn ses

f tld!feS’ en,SeS victònes > en ses caigudes, i sobretot per l’esperit d’oració
que mOama els seus Salms, cants dexcelsa poesia que ressonen cada dia pels
nples cris -ans. enllaçà magníficament l'explicació del significat de la pa-
rabola amb la de les principals peticions del Parenostre, la forrnuia d’oració

cl^u™nll ' qUC reSUmeíX t0tCS ICS aSP'raCJOnS * neCeSSÍtatS de

QUART DIUMENGE

L Anunciació de la Verge Santíssima

Interrupció llegítima de la Quaresma per a commemorar
fet més extraordinari i transcendental de la Humanitat des
el dia de la creació; el Verbum cavo factum est. — El germen
del Cristianisme. La reconciliació entre Déu i l'home, el cel i
a terra per mediació de Maria. Per això l’Església en aques-

N.riTn rSmmeTua PrinciPalment a Maria, a Jesús per
Nadal. Fins 1 Evangeli de sant Lluc (cap. I) sembla que fa res-

saltai principalment la persona de Maria en aquell fet prodi¬
giós de la cambra de Natzaret. Estudiem-lo.

Maria representa la Humanitat i de consegüent en ella
contemplem les condicions per a unir-nos amb Déu: a) humi-
ítat, senzilla donzella, desconeguda, superbis resistit , humili-
usautem dat gratiam; b) casta, més pura que les estrelles; c)
piadosa, la troba 1 angel en oració; d) desprendiment de la ri-

SERMONARI

quesa, en un mateix cor no poden viure junts l’amor a Déu i
l’amor a les riqueses.

Aprenguem de Maria la llei de la santedat; la voluntat de
Déu. És la summa perfecció, no pas desitjar això ni allò, no
desitjar res, renunciant a la pròpia voluntat i aleshores ver-
bum caro factum est et habitavit in nobis. Déu viu en nosal¬
tres, Deus in nobis operatur.

III

Contemplant a Maria com el llaç que lliga Déu amb l’ho¬
me comprenem la seva dignitat. L'àngel es postra davant d'e¬
lla. Comprenem l’eficàcia de la seva intercessió universal,
com l’ensenya la Iglésia per medi de l’Avemaria. El Rosari.
— L 'Angelus Domini tres cops al dia. — Al tocar l’hora. — Pa¬
ràfrasi de l'Avemaria.

Resum del compilador

Com s'esqueia diumenge la festa de l'Anunciació de Maria, nostre Rvm.
Prelat féu l’homilia sobre l'Evangeli propi de la festa, deixant per altre dia
l’explicació de les paràboles. Referí, doncs, la narració tan fondament inte¬
ressant, de tan celestial i penetrant encís, que va escrita en el capítol I de
sant Lluc; i tot seguit, en hermós enfilall d’elevats pensaments exposats en
forma senzilla i clara, va fer consideracions molt oportunes, les considera¬
cions que suggereix la meditació reflexiva de la narració evangèlica. Féu no¬
tar que les obres de Déu són molt distintes de les dels homes: aquests neces¬
siten i empleen grans instruments i grans medis per ses empreses: la divina
Sabiduria amb summa simplicitat de medis realitza les obres més transcen¬
dentals. Per a la divina Maternitat i per a cooperar a la redempció del lli¬
natge d’Adam és escollida, no una dona que brillés en el món de l’elegància,
de la il·lustració o de les riqueses, en una de les ciutats d’aquella època, tals

J. TORRAS I BAGES

com Atenes o Roma, florides com avui ho són París, Londres o Berlín. És en¬
viat l’àngel a una humil treballadora, a una senzilla donzella d’una vila pe-
titíssima d’una regió arraconada. Déu no mira l’exterior de les persones, sinó
l’interior; el món s'enganya per les apariències. Déu mirà la virtut i la be¬
llesa tota interior d’aquella Verge Immaculada. Féu notar com la humilitat
i la puresa resplendeixen en les respostes de Maria a l’àngel, i com són les
qualitats que més atreuen al Senyor, acabant per glossar admirablement les
paraules de Maria: «Aquí està l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons sa pa¬
raula», exemple magnífic de subjecció a la Voluntat divina, que és la llei de
l’amor i ha d’ésser sempre la norma de tots els afectes í resolucions de l’à¬
nima cristiana.

Recomanà amb belles frases la devoció del Rosari, la de l 'Angelus i la de
l’Avemaria en tocar hores.

QUINT DIUMENGE

Paràbola de la vinya

Mateu, 21, 33, Constituït heredem universorum

Temps de Passió. Tristesa de l'Església: fora Glòria Patri,
himnes de la Creu, tapada la creu i les imatges. Epístola ad
Hebraeos del sacrifici i sang. — El mateix Jesucrist explica
això en la paràbola l’hereu del món. La sinagoga. Passa tam¬
bé en les societats cristianes: l'Àsia menor, l'Africa, l'Espanya
i els moros. — Passa en l’ànima del cristià. — Temors de per¬
dre la gràcia. Nihil mihi conscius sum sed non in hoc justifi-
catus sum: qui judicat me Dominus est. — Ab ocultis munda
me. — Medis d’evitar-ho: la unió amb la Creu de Jesucrist, o
sia la mortificació i l'oració, que és l’objecte principal de la
Quaresma: si compatimur, ut et conglorificemur. — La malí¬
cia mundana serveix per a fer resplendir la bondat divina, l’a¬
mor de Jesucrist. — I l'ànima cristiana infidel és la vinya
abandonada, ni cavada, ni podada, treu les tanques, la do¬
nem al bestiar: l’ànima entregada als vicis és la vinya dona¬
da al bestiar.

SliRMOSARl 79

l ot el món ha sigut fet per Jesús, Verb de Déu, i per a Je¬
sús. Com una vinya que l’amor la planta i la planta per a scr-
vir-se’n, Déu crià tot el llinatge humà perquè ell el glorifi¬
ques. Els homes en lloc de bones obres corresponien amb pe¬
cats. Envia Déu els profetes i generalment són maltractats.
Envia son Fill i és crucificat.

Aquesta història es repeteix molt sovint. Els apòstols i
màrtirs. Ve el senyor de la vinya i destrueix els masovers i
dóna la vinya a altres. Ha passat moltes vegades. Pobles cris¬
tians destruïts i la fe passa a altres pobles. Una ànima infidel
és suplerta per una ànima que es reconcilia amb Déu.

III

La vinya és la nostra vida, que Déu Jesucrist plantà amb
gran amor i regà amb la seva Sang per a obtenir els fruits de
les nostres bones obres o virtuts. La tanca o muralla són els
preceptes de Déu i els manaments i disposicions de la Iglé-
sia; la torre és la mateixa Iglésia; el cup i premsa de fer el vi
és la pràctica de la pietat i de la mortificació cristianes.

Ei temps de Passió és molt propi per a considerar aquesta
vinya de la nostra ànima. Les fatigues del plantar la vinya
són la Passió, puix Jesucrist la planta amb la predicació de

J. TORRAS I BAGES

l’Evangeli, la rega amb la seva sang (els Sagraments), la cui-
da i treballa amb les inspiracions de la gràcia i el govern dels
seus pastors. El sol fa el vi i trepitja. Torcular calcavi solus,
et de gentibus non es vir mecum. Per això el veiem vermell de
sang. — Temor de que ens abandoni, tregui la muralla, no
ens cuidi i ens deixi a mans de les males bèsties de les nos¬
tres passions. Renovem la nostra fidelitat a Jesucrist purifi¬
cant-nos dels vicis, alentant-nos a la virtut, implorant la seva
gràcia.

Resum del compilador

Diumenge tornà a emprendre nostre Rvm. Prelat les homilies sobre pa¬
ràboles de l'Evangeli, explicant la de la vinya, voltada d’una tanca, conreua-
da amb la major diligència, amb una torre al mig per a tenir-hi la deguda
vigilància. Quan l’amo demanà comptes als masovers, aquests apedregaren
o mataren als missatgers de l'amo, fins que, enviant-hi el mateix hereu, fou
aquest igualment víctima de la ingratitud i malícia dels qui tenien la vinya.
La comparació evangèlica fou explicada detalladament amb moltes de les
més oportunes i fecundes aplicacions que conté, fent notar l'oportunitat de
la mateixa en aquest temps de Passió i Setmana Santa, durant el qual la
Creu de Jesucrist hauria d’ésser la preocupació constant de les ànimes cris¬
tianes de veres. I vingueren molt a propòsit les al·lusions que féu el Rvm. Pre¬
lat a la multitud d’espectacles a què s'entreguen tants «sense respecte a la
santedat del temps i amb gran perjudici de la serietat de la vida, la qual
deixa d'ésser sòlidament cristiana quan és donada tan irreflexivament a
mundanes diversions».

QUARESMA DE 1907

PRIMER DIUMENGE

Tota criatura s'ha de renovar: plantes i animals. — L'ho¬
me està en renovació continua perquè està en corrupció con¬
tinua. — L anima contagiada pel cos s’ha de renovar i puri¬
ficar, n’hem de treure els set dimonis, perquè el nostre fi és
unir-se a Déu i aquesta unió exigeix purificació. Beati mundo
corde quia ipsi Deum videbunt. D’aquí la Quaresma i la peni¬
tència i el dejuni; vacació de tribunals, tregua de Déu, prohi¬
bició de velacions, tot a l’objecte de que fos un temps de re¬
colliment i de reflexió per a curar les llagues de la nostra àni¬
ma. — Moisès, Elies, els ninivites. Baptista, Jesucrist.

Quis potest facerre mundum de immunda concepto semine?
Nonne tu qui solus es? En efecte: on cercaríem la nostra pu¬
rificació? En nosaltres mateixos, en els altres homes... Sols la
trobarem en Déu. I per això vingué al món, propter nostram
saluiem descendit de codis, etc. Jesús és l'únic metge de l'àni¬
ma. Una conversió és una curació, i solament Déu converteix.
- Hgo sum via, veritas et vita. — Quid est facilius dicere, etc.

J. TORRAS I BAGES

— De la seva missió de curar en tenim un símbol en la cura¬
ció dels leprosos.

III

I com ens curarà Jesús? Adherint-nos a Ell . Exemplum dedi
vobis. Jesús és el primer dels predestinats, i sols conformant-
nos amb Ell alcançarem salvació. I com Ell anirà a la Glò¬
ria? Per passionem et crucem. La Creu és l’arbre de la vida.
La Passió és lo tot de Jesús; per ella vingué al món, per ella
complí sa missió; és el punt culminant de la seva vida; per
això la devoció a la Passió és la més excel·lent; ha d'ésser
pràctica i hem de completar en nostre cos la Passió de Jesús
amb la penitència, amb la humilitat, amb l'oració. Amb
aquestes vencerem al món, dimoni i carn que ens explica avui
l’Evangeli vencé Jesús. La Passió de Jesucrist és com l'exem¬
plar de la batalla de la vida per a obtenir la victòria de la vir¬
tut i salvació eterna.

Resum del compilador

De la Passió de Noste Senyor Jesucrist. — Sempre devem pensar en
aquests altíssims misteris que obraren la humana redempció, i més ara que
una part molt il·lustre de l'Església, França, està en una passió tremenda l.
— L'objecte del temps quaresmal és la renovació i la purificació del nostre
esperit. Tot té necessitat de renovació, i en la naturalesa veiem manifesta
aquesta renovació. Per a obtenir la renovació espiritual per la purificació de
les culpes i de les imperfeccions, un dels medis principals és la contempla¬
ció reflexiva i amorosa de la Passió de Jesucrist. D'ella deriva tota la vida
de l'Església: els Sagraments són les set fonts obertes al costat de Jesucrist
que porten a l'Església tota la vida espiritual.

1 . Al·lusió a l'execució de la llei sectària anomenada Separació de les Es¬
glésies.

SERMONARI

SEGON DIUMENGE

Resum del compilador

Manifestà com de la Passió prové a l'Església tota la florida de santedat,
que tan admirable sens presenta en tots els màrtirs des dels primers d'ells,
sant Esteve i santa Tecla, fins als últims que han imitat més de prop el mar¬
tiri de Jesús. I en la Passió han trobat igualment estímul i aliment per la
seva santificació tots els hèroes de la fe cristiana. Perquè la Passió és la base
de totes les virtuts, no solament de les divines o teologals, sinó de totes les
demés: el mirall i l'incentiu més eficaç n’és la consideració de Jesús pacient.

Féu ressaltar en aquest sermó els turments exteriors de Jesucrist, ponde¬
rant com la Passió radica principalment en la carn del Fill de la Verge Im¬
maculada, que així satisféu pel pecats dels homes comesos principalment
pels sentits corporals. La vista de Jesús sofrí tortures amb els escarnis que
hagué de presenciar i amb els dolors de les persones amades que el seguien
en aquelles hores. L'oït sofrí les mofes i els insults del poble més afavorit
d'Ell; la boca, fel i vinagre; ei tacte, assots, espines, crucifixió.

Anà seguint les virtuts principals que resplendiren en Jesús pacient i amb
aquella frase de sant Ambròs — que val ella sola per un sermó: triumphale
silentium — ponderà, el silenci triomfal de què donà tan admirable exemple
en mig de les amargures i de les tortures més cruels el dolcíssim amador i
Redemptor de la humanitat. Fou un sermó magnífic, d'una eloqüència fonda,
senzilla i penetrant.

TERCER DIUMENGE

Resum del compilador

Sofriments interiors de Jesús manifestats en les paraules del diví Mestre:
«Trista està la meva ànima fins a la mort.» La tristesa és una de les passions
més horribles de l’home: com l’arna que rosega les robes, eixuga i asseca els
ossos, i d’ella s'originen moltes altres passions, com la ira, l’enveja, la deses¬
peració.

Jesús volgué experimentar aquesta terrible pena, perquè venia a curar to-

J. TORRAS I BAGES

tes les passions humanes i a satisfer a la divina Justícia per les vanes ale¬
gries i per les follies de la humanitat. I fuu tan gran e! pes de la tristesa' de
Jesús, que el féu caure a terra i suar sang. I-es causes d aquesta mortal tris¬
tesa foren la sensibilitat exquisida i la delicadesa del Cor de Jesús, que el so-
fnment es tant més viu com més elevat l'esperit del qui sofreix. La pedra no
pateix, a planta, que ja té una vida superior, té una espècie de sofriment-
ammal ja pateix verdaderament; en l'home el sofriment és ja extraordinari’.

Altres causes foren la viva aprensió dels turments de la Passió, dels pe¬
cats que s havia carregat a sobre, les persecucions de l'Església, la infideli¬
tat dels seus amics...

El remei de la tristesa l'ensenyà el diví Mestre en aquelles paraules- «No
es faci la meva voluntat, sinó la vostra.» La resignació en els designis de la
’rovidència, la conformitat de la voluntat humana a la divina és l'únic ve-
ntab e remei de la tristesa. L'home aleshores es fa superior al sofriment,
enç la tristesa, augmenta els seus mèrits, fent-se semblant a Jesús. D'Ell l'E-
vangeli no diu mai que sentregués a Ja risa, i en canvi explica com va plorar

tes vegades. Ell era 1 Home de dolors i s'havia carregat a sobre els dolors
de tota la humanitat.

QUART DIUMENGE

Resum del compilador

Les humiliacions de Jesús. L'amor de la pròpia dignitat és el sentiment

Hm VIU 3 natUraleSa- Déu s'estima a Si mateix, i l'home també deu es-
mar-se. Mes, sovint aquest sentiment esdevé exagerat, i aleshores és l’amor
propi, la passió fonamental en l'home, de la qual ningú n'està del tot exempt
H. ha homes que amb l'auxili de la gràcia arriben a assolir un admirable do-
m.m de la seva sensualitat; n'hi ha que logren sobreposar-se a l'amor de la
p tria i de la famiha; mes ningú s’arriba a sostreure a la influència de l'a¬
mor propi; i per això, l'home, que ho oblida tot, no oblida mai completa¬
ment les injuries que se li fan.

Jesús venia a curar aquesta passió com les demés, i volgué dar-nos exem¬
ple de com hem de suportar les injúries i afronts, sofrint-ne en aquelles ho¬
res de fondes amargures i martiris. Mai ningú ha sofert tantes injúries com
esus en la Passió. Les sofrí de part de tota mena de gent: del poble, dels ma¬
gistrats, dels prínceps dels sacerdots. Ell, la Sabiduria eterna, la Llum del

SERMONAR!

món, fou tractat d idiota, de boig i de bevedor. Kll. que no havia volgut que
les turbes entusiasmades el proclamessin rei, és mofat i escarnit, posant-li
un drap per ridiculitzar la púrpura reial, una corona d'espines t una canya
per ridiculitzar els símbols de la seva divina reialesa.

1 a I hora de la mort, quan fins els criminals mereixen i reben totes les
atencions per alleugerir les seves amargures. Jesús és ultratjat amb sarcas¬
mes cruels.

El diví Fiador vingué a satisfer per les injúries que la humanitat pecado¬
ra ha inferit a Déu. Déu mana i l’home no obeeix; per totes aquestes injúries
Jesús volgué sofrir els afronts de la Passió.

QUINT DIUMENGE

Resum del compilador

L objecte de l’Encarnació, Vida. Passió i Mort de Jesús fou restaurar la
humanitat caiguda per la culpa del primer Adam. Tota restauració és difícil.
I aquesta restauració de la humanitat culpable l'hagué de portar a terme Je¬
sús pel sacrifici La idea del sacrifici estava en tots els pobles que precediren
a la vinguda del Redemptor: en tots s'oferien sacrificis cruentíssims, no ia
d animals, sinó d homes, perquè la idea que els pobles antics, fora del ju-
daic, tenien de la Divinitat era una idea de terror.

En Jesús s’havien d’unir novament la Justícia i la misericòrdia. Ell oferí
el sacrifici de Si mateix essent el sacerdot suprem de la humanitat i la víc¬
tima de tot el món, víctima excelsa i santíssima, única que podia reconciliar
1 home amb Déu. El Sacerdot etern de la humanitat oferí el gran sacrifici,
tenint per mitra pontifical la corona d’espines, per bàcul la creu, per anell
els claus.

Aquest sacrifici ha restaurat la humanitat i l’ha elevada a major altura
que no tenia en el Paradís, fins al punt de poder cantar l’Església: 0 feliç cul¬
pa, que ha merescut tal i tan gran Redemptor! La humanitat torna a tenir
un Paradís, la santa Església; i com els quatre rius fertilitzaven el Paradís
terrenal, les llagues de Jesús crucificat són rius que fertilitzen el Paradís de
l’Església i hi fan brotar tota llei de virtuts.

La Sang de Jesús no ha perdut res de la seva virtut santificadora; i ara
com sempre, àdhuc en les èpoques de més decadència moral, aquesta Sang
ha fet produir en l'Església flors de santedat exquisida. Les solemnitats a

J. TORRAS I BAGES

quú anem a entrar aquests dies erts conviden a contemplar el sacrifici del Cal¬
vari, i agrair a I amorosíssim Redemptor la seva caritat, participant de la
seva Creu amb les lleugeríssimes mortificacions que imposa la llei eclesiàs¬
tica.

QUARESMA DE 1908

Pecats capitals

PRIMER DIUMENGE

rifirL;QUrSm,a te un dob,e objecte: exercitar-se en la mor-
nate.v l’RhUmi h,aCI° 1 cLontemP‘ar ia Passib de Jesucrist. Avui
dons A f Vangeh eTns ho indica al Proposar-nos les tempta-
de rLlmneSUTCr‘St' LeS temPtacions són com unes malalties

da i hZdimteSrUS T 6nSenya de vèncer-)es amb la penitèn-
Hrt V 1 LeS temPtacIons es vencen amb la mortifica-

c fada 1 i a°StreS passi0ns' Una ‘emptació és una passió ex¬
citada pel dimoni, que ens sol·licita a pecar. La primera con-

ta VènCer m em‘C & conèixer-10 bé; per això en aques-

— La SupTrbia01151116™™111 paSSÍOns PrinciPab de l'home.

L Església ens proposa a Jesús vencent les temptacions
n les tres temptacions de Jesús hi podem veure tots les pas-
lons^Múfe te deorsun, supèrbia d'aparèixer com home ex-
traordmari, i de la supèrbia deriven la ira i l’enveja. — Dic

la cob'dfcia^1 U sensualitat- — Omnia tibi dabo:

v.rtmcl0tUrràriaada ^ ‘ JeSÚS 1 “«emplant la

J. TORRAS I BAGES

•••sg

Resum del compilador

La supèrbia és el cap i la rel de tots els mals: llençà l'àngel del Cel i l’ho¬
me del Paradís; la història de la supèrbia és la història de les calamitats: per
la supèrbia els conquistadors pertorbaren els pobles i els assolaren; els agi¬
tadors polítics contorben les ciutats i impedeixen l'ordre; els heresiarques,
moguts de la supèrbia, pretenen organitzar la jerarquia d'una manera dis¬
tinta de com l’ha establerta l’Esperit Sant; dins la família la supèrbia no hi
deixà regnar la tranquil·litat. — Malícia de la supèrbia per la il·lusió de què
fa víctima a l’home. — La supèrbia l’enganya de moltes maneres: o fent-li
veure que té una excel·lència pròpia, essent així que tot lo que posseeix ho
ha rebut; o fent-li creure que la seva excel·lència és deguda a mèrits propis,
essent així que no hi ha sinó Crist Redemptor que ha tingut mèrit propi, de
qui davallen tots els mèrits de vida eterna que puguem tenir els homes; o
fent-li imaginar que té més de lo que realment no posseeix, lo qual és ver-
dadera follia.

Remeis: la consideració del nostre no-res, som pols i en pols hem de parar;
la comparació de nosaltres amb la divina Omnipotència, de la qual tot ho
hem rebut i sense la qual no som res; la nostra pròpia misèria, per la qual
l’hermosura es dissipa amb una malaltia, les riqueses amb un revés de for¬
tuna, la llum de l’enteniment amb una gota de sang caiguda sobre el cervell.
Demés, la història de la nostra vida. Tots tenim la nostra història, i la major
part dels seus capítols són plens d’iniquitats i de pecats. Finalment, l'exem¬
ple dels Sants, que han sigut tots humils, i sobretot els de Jesucrist, que s’hu¬
milià fins a la mort, i mort de creu, mereixent per aquesta humiliació l’ex-
celsitud i la glòria.

SEGON DIUMENGE

Entre les passions que el temptador procurà excitar en Je¬
sús, avui una ens ha de cridar particularment l'atenció: Om-
nia tibi dabo, etc., és a dir, la cobdícia dels béns temporals,
o sia l'avarícia . Aquesta temptació és lo que en diem vendre's
lamina. Per l'amor desenfrenat de les riqueses molts s'han ve¬
nut l’ànima. En la Passió de Jesucrist aquesta passió hi juga

SERMONARI

un paper molt important. Portat de l'avarícia Judes entregà
a Jesucrist.

Resum del compilador

Avarícia. Aquesta passió jugà un paper molt imporrtant en la Mort de Nos¬
tre Senyor Jesucrist, venut per Judes als prínceps de la sinagoga. Ningú com
Judes havia vist i oït de Jesús tantes alabances i exemples de pobresa; i, no
obstant, ell fou víctima de l'avarícia. Aquesta passió és molt humana, radica
en la misèria de l'home. L’home no pot prescindir d'alimentar el seu cos; el
filosop, que està absort totalment en la investigació de la veritat; l’anacoreta
i el contemplatiu, que viuen entregats a la meditació de les perfeccions divi¬
nes, no poden estar-se de subvertir a les necessitats de la seva naturalesa.

D’aquesta passió se'n segueix una gran ceguera i una miserable esclavi¬
tud; l’avar no se’n serveix de les riqueses, sinó que les serveix. Tota passió
és una mena d’idolatria, i segons l'ídol és la vilesa de la passió. L’avarícia és
vilissima. Les passions intel·lectuals tenen una certa excel·lència, com la su¬
pèrbia, que és la reina de les passions, perquè són o de la ciència, o de l’art,
o de coses brillants; les passions carnals, funestes com són i que rebaixen l’ho¬
me al nivell de la bèstia, tenen, no obstant, algun pler; l’avarícia no té pler
ni dignitat, sinó tristesa i frenesí.

L’avarícia és un egoisme desenfrenat, i per això avarícia i caritat mai no
van juntes. L'avar no és bo per ell ni pels altres, i per no gastar arriba a una
vilissima decadència. Tampoc va junta amb la justícia. L’avar ho vol tot per
ell, lo seu i lo dels altres; i la major part de les iniquitats tenen origen en
l’avarícia; el militar es ven el rei i la pàtria; la dona ven la seva honra, i Ju¬
des vengué el seu Mestre i Senyor. — Sant Ignasi ensenya que el dimoni co¬
mença a atacar per aquest vici per fer caure després en els altres, i per això
és que tots els fundadors d'ordes religioses estableixen el vot de pobresa per
tancar la porta als demés pecats.

Remei de l'avarícia; la consideració de la vanitat de les riqueses: tenint
per menjar i vestir, lo demés de què serveix? De qui seran en morint? I la
confiança en la divina Providència. Jesucrist ens ensenya a demanar el nos¬
tre pa de cada dia, i no més . Déu, que ens ha criat i governa, no deixarà mai
als qui confien filialment en la seva Providència paternal, i després de pas¬
sar amb cristiana dignitat aquesta vida ens omplirà amb l’abundància de la
seva Casa celestial.

J. TORRAS I BAGES

TERCER DIUMENGE

La humilitat del Redemptor arribà al punt de voler ésser
temptat fins de les passions corporals, que en certa manera
són pròpies dels homes i de les bèsties. Et cum ieiunasset...
esuriit. Jesucrist respon al maligne esperit manifestant la so-
breexcel·lència de les satisfaccions espirituals. El cristià, fill
de Déu, no ha de buscar la felicitat en el goig del cos, sinó de
l’esperit. I l’Església, en la Quaresma, pràcticament ens en¬
senya i mana a subjectar el nostre cos, per medi del dejuni,
que és una gimnàsia espiritual. Perquè encara més temible
pels homes que no pas la gola és la luxúria. Jesucrist no po¬
dia pas ésser temptat d’aquesta mala passió, perquè no tenia
el germen d'ella. Ensenya sant Tomàs que Jesucrist, que vol¬
gué sentir totes les passions humanes, no contragué aquelles
que provenen del pecat, perquè Ell no era fill del pecat com
nosaltres; Ell prengué la naturalesa humana enterament
pura, i la luxúria és una conseqüència del desequilibri del pe¬
cat. Aquesta vil passió, doncs, no podia ésser experimentada
per la sagrada humanitat de Jesucrist. I aquesta sagrada hu¬
manitat devia ésser com una medicina per a curar la impu¬
resa dels cristians. Vinum germinans virgines, i, en efecte, l'ús
de l’Eucaristia mitiga la concupiscència, que tants estralls fa
en l’home. — Estudiem, doncs, aquesta vil passió.

Resum del compilador

El sermó de l'Il·lm. Sr. Bisbe en la tercera dominica d'aquest temps qua-
resmal versà sobre la luxúria, manifestant primerament com l'Evangeli d’a¬
quell dia completa el del primer diumenge i demostra l'existència d’un prin¬
cipi advers que indueix els homes al pecat, el mal esperit. Crist volgué ex¬
perimentar totes les flaqueses de l'home, fora del pecat, i per això volgué és-

SERMONARI

ser temptat. La temptació sempre humilia, perquè suposa la flaquesa del
temptat. Volgué ésser temptat de gola, la qual, radicant en la necessitat de
la naturalesa, no és la més vil de les passions; mes no volgué éser temptat
de luxúria, perquè qui venia a salvar el món de la corrupció no podia con¬
treure cap impuresa en aquella seva carn que venia a dar-nos en el Sagra¬
ment per remei de tota impuritat. Ell era el vi que engendra verges. — La luxú¬
ria és la passió que fa més víctimes i, segons expressió del doctor de l'Esglé¬
sia sant Alfons Maria de Liguori, és la que condemna més ànimes. Es la més
abominable i de conseqüències més funestes. És pecat pròpiament de la carn,
i no hi ha res més corruptible que la carn. Pot fer-se una gradació en la qual
va pujant-se en dignitat a mida que ens apartem de la carn. El nostre espe¬
rit és el més imperfet, perquè està unit a la carn; els àngels són més perfets,
perquès estan exempts de la carn, i pujant per damunt d’ells s'arriba a Deu,
Esperit puríssim i perfectíssim, immens, d'una puresa absoluta, incompren¬
sible, incomparable, inefable.

És passió vilíssima, per la qual l’esperit es rendeix, es rebaixa, s esclavit-
-za a al carn. Per això els maniqueus deien que la carn era obra del diable,
lo qual, si bé és error heretical, perquè tota criatura és obra de Déu, prova,
no obstant, la vilesa de la carn.

Perquè l’esperit mantingué el domini que li pertoca sobre la carn veiem
quines penitències han fet els Sants. Sant Benet i sant Francesc, en temps
antic, i el nostre angèlic Miquel dels Sants es rebolcaven sobre esbarzers per
esmortuir l'ardor de la concupiscència o per mantenir immaculada la seva

I dirigint-se particularment als joves estudiants 1 parlà amb caloroses fra¬
ses de la victòria del Doctor Angèlic, per la qual meresqué el premi promès
als nets de cor: vegé a Déu. El seu enteniment fou sobirà, no sols amb sobi¬
rania sobre el seu cos, sinó que encara la seva intel·ligència és sobirana de
nosaltres; encara la majoria dels qui es preparen per servir a l’altar es re¬
geixen per la doctrina de sant Tomàs.

Parlà després de les conseqüències de la luxúria segons les ensenyances
de l'Angèlic: la ceguera del cor, la precipitació, la inconstància, la falta de
voluntat. Sant Tomàs no havia experimentat per si mateix aquests efectes;
mes al·lega l’autoritat del dramaturg llatí (Terenci). Altres conseqüències
són: l’odi a Déu, a qui el luxuriós tem com Jutge qui ha de demanar-li comp¬
te de com se portà l’esperit en governar la carn; l'amor de si, el culte del cos.
Quan disminueix la puresa augmenta l’amor de les coses temporals; i quan

1 . Els seminaristes interns i els del Col·legi de Sant Josep assisteixen sem¬
pre a la predicació de Quaresma i Advent a la Catedral.

J. TORRAS I BAGES

aquest minva, la puresa augmenta. L’últim efecte de la impuresa és la de¬
sesperació: l'home luxuriós ni espera el Cel, ni és capaç d'imaginar aquella
glòria eterna d'eterna puresa i felicitat.

Remeis: ningú s’ha de tenir per invulnerable i tothom ha de prendre pre¬
caucions. La primera és fugir: en aquestes batalles els covards guanyen vic¬
tòria, segons sant Felip Neri. Modèstia: en l'epístola d’avui sant Pau diu que
m anomenar-se deu aquest vici entre cristians. Freqüència de Sagraments i
devoció a Maria: en l'hora de la temptació invocar-la i Ella girarà envers nos¬
altres aquells seus ulls misericordiosos i puríssims.

QUART DIUMENGE

En l'Evangeli de les temptacions de sant Mateu, en l'ado¬
rable persona del Redemptor hi trobem l'expressió de tots els
sentiments i passions nobles que ha de tenir un cor. El Cor
de Jesús és un cor perfecte. Quan el temptador s’atreveix a de¬
manar a Jesús que l'adori, Ell s'omple d’ira i li diu: Fes-te en¬
llà, escrit està: a Déu sols adoraràs i serviràs. Se'l treu de da¬
vant. És una ira noble. Irascimini, et nolite peccare. Elies ma¬
nant degollar als falsos profetes. És el sentiment de la justí¬
cia. Jesucrist traient del temple als comerciants i en molts al¬
tres llocs. Quan la ira, que és el sentiment de la justícia, no s'ex¬
cedeix, és una passió que repel·leix la injustícia, és una qua¬
litat digna, de manera que la falta d’aquesta noble ira sant
Tomàs considera que és viciós. — La ira, no obstant, ha d’és¬
ser governada per la intel·ligència. — La ira no és l’odi, que
sempre és mal.

Però fàcilment la ira s’excedeix prenent per injúria lo que
no ho és, o donant-li més extensió de la que té, i aleshores és

SERMONARI

un pecat capital, perquè és mare d'una porció de pecats: ven¬
jances, homicidis, calúmnies, desafiaments, injúries, blasfè¬
mies. a) La ira en nostre propi cor, interior: sentiments de mal-
volença, judicis temeraris, tempestats, produeix de vegades
la mort. Influència en el mateix cos. b) La ira en les persones
que ens rodegen, família, amics, veïns, produeix renyines,
plets, divisions, c) La ira entre les nacions, guerres terribles.
De consegüent, la ira no dominada és una font de pecats.

III

Sens dubte la ira és un gran perill per l'home, quan Jesús
diu: Discite a me quia mitis sum, etc. I a Ell ja els profetes el
designaven amb els noms de rei pacífic, príncep de la pau, que
no trencaria la canya esquerdada, ni apagaria el ble que en¬
cara fuma. Que no parlaria amb estrèpit pels carrers i pla¬
ces, sinó que seria mansíssim. — Sant Joan el designa ecce ag-
nus Dei, corresponent al profeta que deia sicut ovis ad occi-
sionem ducetur. I Ell digué: Benaventurats els pacífics quo-
niam filii Dei vocabuntur, perquè Déu és Deus pacis. Per això
en la sagrada Litúrgia domina sempre el pensament de la
pau. Pax vobis. — Agnus Dei (símbol de pau) dona nobis pa-
cem. Odia la venjança i diu: Dimitte nobis sicut et nos dimit-
timus. L'Església demana sempre la pau, i obre als ulls de la
fe l'espectacle sublim de la pau, que regna en el si de la inal¬
terable tranquil·litat de la Trinitat divina. L 'Evangelium pa¬
cis. Ve al món amb l’m terra pax, i surt del món amb el di¬
mitte illis. Patientia opus perfectum habet.

Remeis: 1 .er El cultiu de la humilitat. La supèrbia no és so¬
ferta. 2.on L’estima del pròxim; si considerem la dignitat dels
altres, fills de Déu, no ens irarem tan fàcilment. 3.er La con-

J. TORRAS I BAGES

templació de les injúries de Jesucrist, que formen la part prin¬
cipal de la seva Passió. Així ens serà fàcil d'ésser pacífics, i si
som pacífics tenim assegurada la Glòria; beati pacifici quo-
niam ipsi Filii Dei vocabuntur, i si... filii, et heredes. Tinguem
pau primer amb nosaltres mateixos i després amb el pròxim.

Resum del compilador

De la ira. — De tots els nobles afectes fou exemplar el Cor de Jesús. Quan
és temptat de gola ensenya que la satisfacció de l’home no està en els béns
materials, sinó en més altes expansions; quan és temptat d'ambició respon:
Fuig d’aquí, Satanàs, ensenyant-nos la noble indignació que deu sentir nos¬
tre cor per la injusta adoració d'algú fora de Déu, a qui és deguda. La ira,
en aquest sentit, és un afecte noble, que l’han tingut els grans Sants: Moisès,
el més mansuet dels homes, s'indigna contra el poble rebec als beneficis di¬
vins; Elies, l'amic de Déu, degolla els falsos profetes; i l'Escriptura ens amo¬
nesta: Aïreu-vos i no vulgueu pecar. Aquest sentiment ha d'ésser governat per
la raó; d'altra manera és font de tristesa, d'infelicitat i de discòrdia. Descon¬
certa l’ordre en l'home, altera la seva salut, fa infeliços els qui el rodegen.
Desconcerta l’home amb l’home: homicidi, plets, injustícies, la major part
d aquests mals s'originen de la ira no dominada. Desconcerta poble amb po¬
ble, produint baralles, guerres, cataclismes.

Jesucrist és profetitzat com exemplar de paciència i mansuetud: La seva
veu no se sentirà per carrers i places, no acabarà de trencar la canya esquerda¬
da ni d'apagar el ble que encara fumeja. Per sant Joan Baptista és assenyalat
amb les paraules: Veu's aquí l'Anyell de Déu. Ell, el Lleó de Judà, s’és con¬
vertit en anyell que ni obre la boca quan és portat a morir i aplaca amb la
seva mort la justa ira del Creador. Ens ensenya a aprendre d'Ell a ésser hu¬
mils i mansuets de cor i anomena benaventurats els pacífics. L’Església pre¬
dica sempre la pau i en la missa demana la pau, que és el bé major.

Medis per adquirir aquesta excelsa virtut de la paciència: la humilitat,
considerant la nostra misèria i tenint bona idea del pròxim; l'exemple de Je¬
sucrist en la Passió, qui obeí a autoritats indignes, conduït d’un tribunal a
l'altre; essent les humiliacions i les injúries la major part de la Passió.

Si som pacífics, serem fills de Déu; i si som fills, serem hereus de la feli¬
citat i pau eternes.

SERM0NAR1

DIUMENGE DE PASSIÓ

Aquest Evangeli és la relació dels insults i injúries més
horrends dels jueus contra de Jesús. Li diuen que és pecador,
posseït del dimoni, que obra per poder del dimoni, i fins el
volen apedregar. És a dir, arriben a l 'odi. Començaren per
l’enveja i acabaren per l’odi, perquè l’odi és el complement i
últim grau de l’enveja, sant Mateu diu, quan explica com els
jueus el portaren a Pilat, que aquest sabia que per invidiam
tradidissent eum. Expliquem l’enveja.

Resum del compilador

De l'enveja, que tanta part tingué en la Passió. — L'enveja domina fàcil¬
ment els homes: Abel és mort per Caín, Josep venut pels seus germans, Da¬
vid perseguit de Saül, per l’enveja. És vici repugnant, i per això l’envejós si¬
mula altres sentiments per encobrir aquesta passió. És la corrupció del més
noble dels afectes, la caritat; per consegüent, és vici abominable. És una pas¬
sió diabòlica. Filles de l'enveja són: les petites murmuracions, la difamació,
l’alegrar-se del mal i entristir-se del bé del pròxim. Aquesta passió prové de
l'amor de la vanitat i de la pusil·lanimitat, del cor petit i estret. I s'ha de cu¬
rar procurant eixamplar el cor perquè hi pugui cabre l'amor immens de Déu
i del pròxim...

QUARESMA DE 1909

Virtuts cardinals

PRIMER DIUMENGE

Tota la vida humana és una lluita, però especialment la
Quaresma. En ella contemplem el gran lluitador qui ve per a
vèncer al pecat i al dimoni, i per Pasqua el contemplarem ven¬
cedor i triomfant. La lluita cristiana és principalment contra
de les pròpies concupiscències, i l’Església comença la Qua¬
resma recordant-les. Evangeli. — Les concupiscències nas¬
queren del pecat i engendren el pecat. — Podem dir que tot
el sistema de la vida cristiana és un pla fundat en les conse¬
qüències que el pecat deixà a la naturalesa humana: vulnus
ignorantiae — vulnus concupiscentiae.

Vulnus ignorantiae. — Desequilibri d’enteniment. Ecce
enim veritatem dilexisti: incerta, et occulta sapientiae tuae ma-
nifestasti mihi. Il·lusions, puerilitats, apariències, enganys,
vanes converses en què passem el temps, i la consideració so-

SERMONARI

bre de les veritats eternes ens avorreixen. I el cristià sempre
ha de considerar-les, perquè són la veritat i no hem de fugir
de la veritat.

III

Ecce enim in iniquitatibus conceptus sum et in peccatis con-
cepit me mater mea. Rares vegades pensem la santedat, la li-
citud de nostres accions, sinó si són agradables. — En l'ordre
corporal: gola, luxúria, avarícia; espiritual: supèrbia, ambi¬
ció, vanitat.

Això estableix un desordre ja des de que venim al món.
Les criatures ja tenen gola, enveja, ira, etc., i, de consegüent,
quan arriba l'hora de la raó hem de treballar per a ordenar
totes aquestes passions. Conflictes continus en què ens tro¬
bem. Hem d'alimentar el nostre cos i hem de fugir de la gola;
el pare de famílies ha de reunir medis de subsistència i no
pot ésser avar; hem de tenir energia i no ésser iracunds; hem
de sostenir la nostra dignitat i no ésser superbs. L'Església
ens ensenya d’eixir del conflicte i governar la nostra ignoràn¬
cia amb la prudència i la justícia, i la nostra concupiscència
amb la fortalesa i la templança. D'això parlarem en aquesta
Quaresma.

Per a aprofitar la Quaresma recordeu l’Espístola: Ne in va-
cuum gratiam Dei recipiatis. Vida cristiana, de recolliment,
oració, mortificació, etc.; assistència a les esglésies, lectures
espirituals; així aprofita la Quaresma. Santedat de la Quares-

J. TORRAS I BAGES

ma en els antics cristians, dejuni apostòlic, penitències públi¬
ques. Abjiciamus... opera tenébrarum et induamur arma lucis.
Les obres de les tenebres són el pecat; les armes de la llum
són de la milícia cristiana: humilitat, mortificació, oració, al¬
moina, etc.

Resum del compilador

En les Sagrades Escriptures se'ns presenta dominant la idea de lluita i
combat en què consisteix la vida de l'home mentre peregrina per la terra. I
l'Església, inspirant-se en aquesta idea, posa al principi de la Quaresma l’E¬
vangeli de les temptacions de Jesús, el lluitador heroic per excel·lència, per
donar-nos lliçons molt útils de lluita i de victòria. La impugnació diabòlica
no perdonà a Jesús en el desert; tampoc perdona a ningú, ni enlloc: pel di¬
moni no hi ha res sagrat. La causa de la impugnació diabòlica és l’enveja; i
quan l'esperit maligne veu que l’home s’acosta més a Déu, més l’ataca amb
la temptació: el dimoni és l’enemic de Déu, i ataca l’home qui serveix a Déu.

Jesús ens ensenya a lluitar. Déu, qui és Senyor de totes les coses, vol que
l’home sia també senyor, que tingui domini sobre si mateix. Més que contra
enemics exteriors vol que lluiti contra les passions que mouen tempestats en
la seva ànima. Déu és immutable, és la pau perfecta, i vol que l'home, do¬
minant-se i vencent-se, obtingui la pau i una certa immutabilitat.

Déu crià recta la naturalesa humana; el pecat trencà aquesta rectitud i
les passions quedaren desenfrenades, com ho testifiquen els escriptors cris¬
tians i gentils i ho ensenya a cadascú la pròpia experiència. Dues ferides prin¬
cipalment va rebre amb el pecat la naturalesa humana: ignorància en l'en¬
teniment i concupiscència en la voluntat. L'home, per savi que es cregui, en¬
cara que es tingui com un déu, té la intel·ligència molt ofuscada, amb prou
feines coneix la veritat, i és sovint joguina de les apariències i de les il·lusions.

La concupiscència ja es mostra en la criatura que encara no parla, i tots
hem de dir com el Rei Profeta que hem sigut concebuts en pecat. L'infant
manifesta ja l’enveja, la gola... La criatureta que encara mama, diu sant
Agustí, mossega el pit que l’alimenta quan encara no sap agrair l’aliment
que en rep. I les passions van creixent a mida que va creixent la criatura.

Per ben governar i regir aquestes passions, per obtenir l'home la gran vic¬
tòria de la vida amb el domini de si mateix, l’Església ens ensenya quatre
virtuts principals, que per això són anomenades cardinals: dues per curar la
intel·ligència ferida per la ignorància, que són la Prudència i la Justícia, i al-

SERMONARI

tres dues, que són la Fortalesa i la Templança, per curar la voluntat ferida
per la concupiscència. I aquestes quatre virtuts ordenen l’home en ses rela¬
cions amb Déu, amb el pròxim i amb si mateix...

SEGON DIUMENGE

L’admirable Evangeli d’avui ens manifesta la providència
de Déu en regir les voluntats dels homes, si els homes són dò¬
cils en els seus camins. Evangeli: raons de la Transfiguració.
És una gran lliçó de prudència, i ella és una virtut necessà¬
ria; sense ella no hi ha virtut. Tothom l’ha de tenir: hi ha vir¬
tuts que no són necessàries a certes persones. Consisteix en
la recta i convenient direcció de les nostres accions. — Vegi’s
apunts anteriors.

Resum del compilador

Començà la prèdica referint la narració evangèlica de la Transfiguració,
encisadora com totes. Volgué el Senyor fer testimonis dels esplendors de la
seva glòria en el Tabor a sant Pere, sant Jaume i sant Joan, com una pre¬
caució perquè no patissin escàndol quan el veurien en l'agonia mortal de
l’Hort de les Oliveres. Fou com una lliçó de prudència. I sobre aquesta virtut
— després d'una introducció tan avinent — parlà l’Il·lustríssim Prelat, en la
segona prèdica de Quaresma, demostrant com aquesta virtut cardinal o prin¬
cipal ha d'ésser universal i necessària. És de tothom i de sempre, des de que
tenim ús de raó: ella ha de governar els nostres sentits, les nostres potències,
tota la nostra vida social, totes les nostres relacions amb Déu i amb el
pròxim.

És necessària a tothom: l'anacoreta ha de tenir una vida espiritual dis¬
tinta del qui viu al món; la monja ha de distingir-se de la mare de famílies;
i tot això ho regula la prudència. Ha de tenir-se prudència per manar i per
obeir; a la taula i en el dejuni; en l'exercici mateix de la virtut, perquè no
pot haver-hi virtut sense prudència. El pecat és una gran imprudència, per¬
què és el predomini dels sentits o de les passions sobre la raó. Els sants han
sigut sempre els més prudents: han seguit la moció i la llum de l'Esperit
Sant, que és la prudència essencial, i han sabut exercitar la santedat apro-

100

J. TORRAS I BAGES

fitant-se de totes les circumstàncies, favorables o adverses, per a la pròpia
purificació. Com Déu, que tot ho dirigeix a sa major glòria i bé de les àni¬
mes: revolucions, persecucions, heretgies i fins el pecat.

Parlà després de tres classes de prudència: la prudència de la carn, que
és la mort, molt subtil en procurar-se els medis de sobreposar-se als demés
homes, per això digué Jesús en I Evangeli que els fills de les tenebres eren més
prudents que els fills de la llum.

L altra és prudència d'ordre natural, i aquesta és honesta: és ia que té el
comerciant pels seus negocis, l’industrial per la seva indústria... Mes no bas¬
ta al cristià. El cristià ha d'elevar-la aquesta prudència, dirigint tots els seus
actes amb rectitud i mirant, no als quatre dies que dura la vida, sinó la vida
que mai no s’acaba.

Indicà immediatament les dues condicions que sant Tomàs assenyala a
la prudència: la reflexió o consell i la resolució. El mal del món és la falta de
reflexió, i ja l'antic profeta lamentava la desolació de la terra per falta de
consideració. Si la reflexió pròpia no basta, és precís el consell. Aquí, diri¬
gint-se als seminaristes, els exhortà vivament a la meditació, sense la qual
la vida espiritual és superficialíssima, no té consistència. Finalment, després
de reflexionar bé abans d obrar, és precís tenir resolució per emprendre i con¬
tinuar 1 obra a despit de tots els obstacles, per obtenir el premi de la victò¬
ria, que és l'eterna felicitat.

TERCER DIUMENGE

Davant de Déu no ens fa grans els dons i excel·lències, l’e¬
levació, etc., perquè Déu no fa excepció de persones; davant
d'Ell val únicament la santedat de la nostra vida. L'Evangeli
d'avui ho demostra clarament. Qui més gran que Maria? I,
no obstant, quinimmo beati qui audiunt verbum Dei, etc. Oir
la paraula o ensenyança de Déu i guardar-la constitueix la
justícia, és a dir, el compliment de totes les nostres obliga¬
cions. Déu és el just per excel·lència: Justus es, Domine, et rec-
tum judicium tuum. Les Sagrades Escriptures i la raó natural
representen a Déu com un jutge. Judica a Adam i Eva, etc.
Es just i jutge, i nosaltres, perquè hem d’imitar a Déu i ésser
d Ell judicats, hem de guardar justícia, que consisteix en la
rectitud de les nostres obres o operacions. V. Apunts, núm. 1.

SERMONARI

101

— Aquesta rectitud suposa una llei o regla de nosaltres: a) res¬
pecte a Déu, el dia del Senyor; b) respecte a nosaltres; c) res¬
pecte al pròxim, no facis a l'altre lo que no vulguis per tu, i
fes lo que voldries que et fessin a tu. — Sant Agustí identifica
la justícia amb l’amor, i realment tota la justícia cristiana en
això consisteix: sL.. vis ad vitam ingredi, serva mandata; sols
és just qui compleix tota la llei, i aleshores es compleix lo que
diuen els filòsofs que la virtut perfecta fa que els seus actes
s’executin amb goig: viam mandatorum... cucurri, etc. Déu a
qui més dóna més demana. A nosaltres, que tant ens ha do¬
nat...

Resum del compilador

De la virtut de la justícia. — La grandesa davant de Déu és la santedat i
la justícia. Tots els pobles han tingut aquesta idea de la justícia en Déu, i
abans que el coneguessin i adoressin com Pare, l'han conegut i venerat com
Jutge. — És la justícia virtut fonamental i general: ha d'ésser constant en la
nostra conducta i ha d’abraçar-la en totes direccions. Altres virtuts no hem
de practicar-les sempre i amb tothom: no he de fer almoina al qui sia més
ric que jo, ni dar consell a qui no el necessiti, ni prestar serveis de malalt a
un home de salut robusta.

Totes les criatures observen la seva llei, totes compleixen les obres divi¬
nes; i fins Déu, omnipotent i etern, ha volgut subjectar-se en cert modo a la
justícia, comprometent-se a dar la seva felicitat al qui observarà la seva llei.

La justícia respecte de Déu és l’observància dels seus manaments. — I
aquí el Prelat s'estengué a deplorar el desconeixement actual de la divina pa¬
raula i la inobservància de la seva llei, com és ara la pública profanació de
les festes.

La justícia envers el pròxim és donar a cadascú lo seu, no volent pels de¬
més lo que no volem per nosaltres, i volent pel pròxim lo que per nosaltres
mateixos. De manera que la suma de la llei de la justícia Déu l'ha posada
en l'amor: Amaràs a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix: en
el dever ha posada la felicitat. La justícia i la pau, com diu l'Escriptura, s’han
besat, i la pau és la base de la felicitat. L'amor dilata el cor i fa córrer amb
facilitat pel camí de la llei. Qui no té el cor ample o el té danyat no pot pu¬
jar una costa: per fer el camí, sempre difícil, del dever és precís que l'amor
ens eixampli el cor vencent l’egoisme.

QUARESMA DE 1910

PRIMER DIUMENGE

Temps d'expiació i penitència i oració. — Evangeli. — Les
temptacions: en tindrem mentre viurem. Neixen de la cobdí¬
cia i de la supèrbia. Entre els actes de la vida de Jesucrist i
la seva doctrina hi ha una perfecta correspondència. Jesucrist
ens ensenya en la victòria d’aquestes temptacions lo mateix
que Ell de paraula ensenyà al dir: Beati pauperes, etc. Qui és
pobre d'esperit és vencedor, és invencible.

La pobresa d’esperit vol dir: a) Desprendiment de tot lo
terrenal: béns, ciència, salut, etcètera; ens havem de deixar
en mans de Déu. El cristià és l'home de l'eternitat; per això
posseeix la pobresa d’esperit. Tot és no-res. Així és que és molt
distinta de la pobresa material. Per a tenir l’esperit d'oració
s’ha d’ésser pobre d’esperit, s'ha de creure pobre i necessitat.
b) Vol dir que, estant convençuts de la seva misèria, insufi¬
ciència, són mendicants qui contínuament demanen. Per això
diem que és invencible, puix que som vençuts: a) perquè vo¬
lem riqueses, honors, alabances, delícies; b) i per a reeixir no

SERMONARI

103

acudim a Déu per medi de l'oració. Jesucrist venç la tempta¬
ció amb la paraula divina: non in solo pane vivit homo... Do-
minum Deum..., adorabis, etc., i l’home per a vèncer la temp¬
tació s’ha d’apoiar en Déu. La cobdícia és insaciable i atur-
mentadora. És una febre. — És injusta, perquè voldria pos¬
seir-ho tot.

III

Del pobre d’esperit és el regne del Cel. És rei qui domina,
i el pobre d’esperit domina, perquè no és dominat ni per l'a¬
varícia, ni la supèrbia, ni per les delícies sensuals. — Però en¬
cara la reial corona de la glòria que es darà als qui surten ven¬
cedors del món ens fa merèixer més el nom de reis. La pobre¬
sa d'esperit és la humilitat: humilibus... dat gratiam. — Jesu¬
crist mateix volgué donar-nos exemple de pobresa, neix i mor
pobre. És el rei dels pobres, perquè és el rei de l'eternitat. Vae
vobis divitibus... quia... flebitis.

Resum del compilador

Diumenge, primer de la sagrada quarantena que l'Església dedica a la pu¬
rificació interna dels seus fills com preparació per la Pasqua, punt central
de tot l’any litúrgic, predicà com de costum nostre Il·lm. Prelat la seva ho¬
milia quaresmal. Consistí la primera d’enguany en referir la narració evan¬
gèlica de les temptacions del diví Mestre, aplicant les ensenyances que en¬
clou a la pràctica de la vida cristiana. Explicà com a les tres temptacions de
supèrbia, avarícia i concupiscència es redueixen totes les demés; com l'ho¬
me que se'n deixa vèncer queda esclavitzat; com per mantenir l’equilibri de
l'ànima en les diverses situacions de la vida és precís lluitar, dominar-se, re-
frenar-se, abstenir-se. — Són sermons doctrinals, de gran senzillesa i junta¬
ment de gran substància, que no es poden fàcilment compendiar ni resumir
en extractes sense perdre tot l’atractiu que tenen per les ànimes reflexives.

104

J. TORRAS I BAGES

SEGON DIUMENGE

L’últim fi de l'home és contemplar a Déu, summa felici¬
tat, Deus meus et omnia; per això en aquest món sempre hem
de pretendre la unió amb Déu. Però costa d'alcançar. Jesu-
crist abans d arribar a la Glòria passa pels turments de la Pas¬
sió, que sempre espanta a la dèbil criatura humana. Per això
volgué fortificar als seus deixebles, que havien de quedar ren-
dits en la Passió, mostrant-los abans la seva Glòria. — Evan¬
geli d'avui. — Els homes som com els apòstols; per a supor¬
tar la creu necessitem conèixer la Glòria, conèixer a Déu. Co¬
neixem a Déu per la fe; però la fe, que com el sol il·lumina i
escalfa a l’ànima, confortant-la, solament la tenen els cors,
beati mundo corde, etc. Observa que Moisès i Elies veieren, mi¬
llor, sentiren a Déu després de dejuni quaranta dies.

Necessitat de la puresa fins en lo material: l’aigua pura o
impura, l’aire, etc. — La netedat en l’home: a) en el vestit i
en el cos; b) en la consciència lliure de males passions; c) en
el desprendiment de les coses del món. En aquest cas Déu es
reflexa com en un mirall en el cor de l’home. La Quaresma
temps de purificació: esperit de penitència, mortificació cor¬
poral i espiritual. — La transfiguració ens ensenya: a) la so¬
ledat; b) Y elevar-se contra la mundanitat. El cristià sempre ha
d ésser íecollit i reflexiu, i amb la reflexió es coneix a si ma¬
teix que és incapaç i no-res. Aleshores queda el cor net de su¬
pèrbia, ambició i amor propi, i Déu se li comunica. Aquest és
el misteri de Jesucrist, qui ens ensenya de trobar a Déu i veu¬
re’l per medi de la humilitat. Confiteor tibi, Pater, Domine coe -
li et terrae: qui abscondisti haec a sapientibus et prudentibus,

SERMONARI

105

et revelasti ea parvulis. Jesucrist, diu l'Evangeli, s’exaltà d'es¬
perit en veure com els petits i humils, qui són els que tenen
el cor net, veuran a Déu.

III

La puresa completa del cor no serà fins al Cel. — La visió
completa de Déu fins a la Glòria. — La present és camí que
hi condueix.

Resum del compilador

Continuant les seves prèdiques quaresmals, referí l’Il·lm Prelat la narra¬
ció evangèlica de la Transfiguració, aquella narració sempre amb l’atractiu
d’una de les escenes de més esplendorosa magnificència expressada amb una
forma d’una senzillesa insuperable; i fixant-se principalment en l’aparició
dels dos grans personatges de l'antiga Llei, Moisès i Elies parlant amb Jesús
en la Muntanya, tractà de la necessitat de la purificació per arribar a la vi¬
sió i contemplació de la Divinitat. Benaventurats els nets de cor, perquè ells
veuran a Déu. Tots, en un grau més o menys elevat, som cridats a la contem¬
plació de Déu, àdhuc en aquesta vida; i aquesta contemplació és impossible
sense la purificació. La visió de les veritats eternes no la donen les ciències
humanes, la dóna la puresa del cor. Demostra la necessitat de la puresa, que
és la perfecció dels sers; l'aigua, l'aire són purs quan no contenen elements
de corrupció. La corrupció és la destrucció dels sers. Cal tenir la puresa cor¬
poral del domini de la sensualitat; la puresa del cor per l'ordenació dels seus
afectes, i la puresa de l’esperit, que és la humilitat. Aquesta és encara més
accepta a Déu que la mateixa puresa i integritat corporal. La supèrbia i l'or¬
gull són la luxúria i la concupiscència de l'esperit, i la humilitat el purifica
d'aquesta concupiscència i luxúria i el fa apte per a la contemplació i visió
de Déu, i així l’home purificat arriba a adherir-se amb aquell Esperit purís-
sim i perfectíssim, i troba el repòs i la pau possible en aquesta vida, auguri
i penyora de la felicitat eterna.

106

J. TORRAS I BAGES

TERCER DIUMENGE

L atribut més manifestat de Déu és la misericòrdia. Santa
Teresa: misericordiós Domini in aetemum cantabo. — La crea¬
ció i la redempció són una obra de misericòrdia en favor de
miseris. Jesucrist, pertransiit benefaciendo, fent bé als desgra¬
ciats. Evangeli d'avui: curació del mut. En aquest text podem
considerar: a) la influència diabòlica; b) l'efecte del pecat, que
ens fa muts amb Déu; c) la misericòrdia de Jesús.

Ens fixarem en aquesta misericòrdia perquè la llei de Je¬
sucrist és de misericòrdia. Misericordiam volo, et non sacrifi-
cium... Sacrificium Deo spiritus contribulatus: cor contritum,
etc. Estote ergo misericordes sicut et Pater vester misericors est.
Tota obra bona és de justícia o de misericòrdia, però tota l’ac¬
ció de Déu envers la criatura és de misericòrdia, perquè nos¬
altres no tenim cap dret sobre de Déu; així com Déu té tot
dret contra nosaltres, perquè nosaltres i tot lo nostre és de
Déu. D aquí ve que les obres de misericòrdia que fem al
pròxim són en certa menra obres de justícia, perquè les ha¬
vem de fer per Déu; quamdiu fecistis uni ex his fratribus meis
minimis, mihi fecistis. ~ V. Apunts.

La prova de que el Cristianisme és una llei de misericòr¬
dia es veu en el Judici final: condemna o premia segons s'han
exercitat les obres de misericòrdia. — V. Apunts.

SERMONARI

107

QUART DIUMENGE

La pràctica més útil de la Quaresma és el recolliment i la
separació del món. Abans teatres i diversions paraven. El món
es perd per falta de recolliment i reflexió. Fins els cristians
fugen del culte de Déu si no troben pàbul pels sentits amb la
pompa i aparato. Són molt pocs els qui viuen de 1 esperit.
L’Església ens dóna lliçó d’aquest apartament del món fins
en els Evangelis que ens posa: els fets més admirables de Je-
sucrist que passen en la soledat: les temptacions... la transfi¬
guració... naixement i mort... avui la multiplicació dels pans
i peixos. Consideraré com únicament Jesucrist pot satisfer a
l'home: Beati qui esuriunt, etc.

Significació l.a és la material. Benaventurats els qui pa¬
teixen fam i set per Déu: a) els perseguits, com avui els reli¬
giosos; b) els qui per la penitència i dejuni reprimeixen els
seus apetits. — Dolçura espiritual de què disfruten els perse¬
guits i els penitents. — Significació 2.a és l'espiritual. La fam
i la set espiritual la té tothom: els uns recta, els altres falsa.
Luxe, supèrbia, diversions mundanes, desig de reeixir en el
món... fam i set hidròpica. — Els qui s'alimenten de les cria¬
tures sempre estan famolencs, diu sant Joan de la Creu; sols
Déu satisfà a l’home. Fam de justícia vol dir fam de Déu: un
viu desig de virtut. Qui perd aquest desig és mala senyal, com
qui perd la gana en la vida corporal. Per a despertar 1 apetit
de Déu no hi ha com el pensament de l'eternitat, que ens fa
veure la vanitat i engany del món, i el consol i satisfacció de
Déu; així veiem que alguns han deixat tronos, etc., per ali-
mentar-se de Déu en la vida religiosa. — La felicitat de la
vida cristiana amb poca cosa; la infelicitat de la vida mun¬
dana amb grans riqueses. La virtut és barata i els vicis són

cars.

108

J. TORRAS I BAGES

Significació 3.a: el convit eucarístic. En aquest mateix ca¬
pítol sant Joan diu: Jo sóc el pa de vida i qui en menja no mo¬
rirà mai. Isaïes ja pronosticà aquest convit a Sion, en què els
homes serien saciats. Aquest menjar celestial: a) sacia i de¬
lecta homes i dones qui passen la vida sense altre; b) sosté la
vida espiritual, necessitat major avui d'aquest aliment per a
resistií la seducció del món. — Pius X. — L’Eucaristia és com
el compendi de la vida cristiana, que consisteix en unir-nos
amb Déu per a participar de la vida de Déu. Augment de fe,
esperança i caritat. — I el convit verdader on serem saciats
és la taula del Rei celestial, o sia la Glòria. 4.a significació: el
convit de la Glòria: satiabor cum appanierit glòria tua. — La
satisfacció dels justos que s’alimentaran de la mateixa justí¬
cia, no de les migajas. — Ego ero merces tua.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Tot l'any l’Església viu del sacrifici de Jesucrist. Sense
aquest sacrifici l'Església no existiria, ni Sagraments, ni Grà¬
cia, ni Glòria. Per això dedica aquests quinze dies a la Passió
i comença aquest temps dient: Hodie si vocem D., etc. Convé
que penetri en nostre cor. Les cerimònies t’hi ajuden. L'epís¬
tola explica l’eficàcia del sacrifici i expressa la gran llei: que
pel sacrifici adquirim l’herència eterna. L'Evangeli podem dir
que ja comença la Passió: agafen pedres per tirar-li.

Realitzada per Jesucrist, aquests dies hem de contemplar
la gran llèi del llinatge humà després del pecat: pel sofriment
hem de guanyar la Glòria. Lo qual expressa Jesucrist quan di¬
gué: Beati qui lugent, etc. Les llàgrimes respectades sempre:

SERMONARI

109

a) llàgrimes de la carn. Quan són superbes fan mal; quan són
el tribut de la flaquesa no són males. De vegades no surten
bé... conversions per desgràcies i humiliacions. Vae vobis qui
ridetis...! — Però Jesucrist no parla de les llàgrimes de la carn,
sinó de l’esperit.

Llàgrimes de l’esperit. — V. Apunts.

III

Ipsi consolabuntur. — V. Apunts.

Déu ha volgut que el temps de sofrir fos curt, post passio-
nem gloriam. Així veiem en nostre exemplar diví Jesucrist. —
Participem de la seva Passió per a participar de la seva he¬
rència.

QUARESMA DE 1911

Explicació del Parenostre

PRIMER DIUMENGE

A) La vida cristiana i fins la vida humana és un combat
continu dintre i fora de si. Tot cristià és un soldat de Crist —
el regne del Cel no s'ha fet pels dropos, deia sant Felip Ne-
ri — , i el soldat ha de preparar-se per la lluita si no vol caure
presoner de l’enemic. Vigilate et orate. Sobrii estote et vigilati.
— Tot l'any, però especialment la Quaresma. — I Jesús ens
en dóna l’exemple retirant-se al desert, abans del gran com¬
bat de la seva passió i mort amb què vencé a l'enemic. —
B) Estudiem en Jesús, nostre exemplar, com vencé en la llui¬
ta contra totes les passions humanes, puix que totes es con¬
juraren contra Ell i a totes vencé. Vencé totes les temptacions
amb la paraula divina non in solo pane, etc.; ens havem de
revestir de la virtut divina. l.er Apartar-se de les ocasions, fu¬
gint del món. En la vida mundana s'hi desenrotllen totes les
passions: supèrbia, avarícia, luxúria, etc., spatiosa via... quae
ducit ad vitam perditionem, visió d'un solitari d’un convent
voltat de multitud de dimonis — i una ciutat en què sols n'hi
havia un sense saber què fer; en el retir i recolliment, en la
vida modesta hi ha més pau i menys perill — arctu via... quae
ducit ad vitam. — Excel·lència de la vida de família i recolli¬
da. — 2.on L’altre exemple és de la mortificació dels sentits,

SERMONARI

111

el dimoni entra pels sentits. Quantes vegades sóc estat entre
els homes, sóc tornat menys home. — Abstenir-se de diver¬
sions, i el dejuni en la Quaresma. Així creix l'esperit i es fa
apte per la lluita. — Les delícies i diversions maten l'esperit.
— Els grans sants i fundadors, els grans batalladors s'han pre¬
parat en la soledat i la penitència. 3.er L’altre exemple que
ens dóna Jesús és l'oració. — És l’arma indispensable i con¬
tínua del cristià — sine intermissione orate. Sense ella sols s’és
cristià de nom. I, no obstant, avui veiem que l’esperit d'ora¬
ció ha quasi desaparescut del poble cristià. — La necessitat
i obligació més apremiant del ministre de l'Evangeli és res¬
taurar l’esperit d'oració, sense la qual la vida cristiana es ma¬
terialitza i desapareix. — Per això en aquesta Quaresma ex¬
plicaré l’oració típica. Jesús es constituí Ell mateix mestre
d'oració; no és cosa dels apòstols, ni de l’Església, sinó d’Ell
mateix. L'oració l'hem de fer en unió de Jesucrist, amb l’es¬
perit de Jesucrist: la nostra salvació.

Resum del compilador

Explicà el Prelat l'Evangeli, fent ressaltar les lliçons de recolliment, mor¬
tificació i oració que dóna el diví Mestre, vertader instituïdor dels temps qua-
resmals. Inculcà la necessitat de la vida retirada i recollida, avui tan descui-
dada. «El pare i mare de família deixen la casa — deia — com si els caigués
a sobre; l’eclesiàstic deixa la seva església, el religiós la seva cel·la.» Insistí
principalment en la necessitat de l’oració, i després de ponderar-ne l’ex¬
cel·lència per ésser una comunicació de l’home amb Déu, i el tribut que la
criatura paga al Criador, indicà que durant els diumenges vinents d’aquesta
sagrada quarantena explicarà l’oració típica, l’oració del Parenostre.

SEGON DIUMENGE

L’oració és una comunicació amb Déu, per això es neces¬
sita recolliment — cum oraveris, intra in cubiculum tuum, et
clauso hostio. — Jesucrist és el gran pontífex de l'oració —
per això es recull in montem... in oratione Dei, i sobretot avui

112

J- TORRAS I BAGES

en 1 Evangeli tn montem excelsum seorsum, on el Pare celes-
ia se li comunica: hic est Filius meus dilectus, etc. El Cel cor
robora que Jesucrist és Fill de Déu. Per això en ensenyar-nos
el Parenostre comença dient: 1 «Pare, perquè l'oració és filla
de 1 amor i el nom de Pare és expressió d'amor; per a incli¬
nar-lo a Ell a misericòrdia; per a alentar la nostra pusil·lani-

2 T'Zl TDt fiUS ^ °éU Per ad0pció' * V™: et he-
sants- es d ' fratem,tat' “municacíó - la comunió dels
sants—, es deu pregar per tothom: les col·lectes del Diven-

dres Sant. - 3.” Qui estau en lo Cel, perquè si bé està per tot
es manifesta amb tota la seva glòria, i així excitem la nos¬
tra esperança i ens elevem sobre la terra. -4» Santificat el
vostre sant Nom: primera i més important petició, perquè tot

^“7er a a D<^ P- a'dedicar'sei Déu

Ueu es el fi de la creació, i sobretot de l’home. I l’home ha si-
gut criat per a alabar fer reverència i servir a Déu Senyor nos-
- 1 mediant aixo salvar la seva ànima (sant Ignasi). La blas-
m!H Lf/ pecat son ^oposició a aquesta petició. — 5°* El reg¬
ne de Deu es la santificació de totes les coses — coelwn no
vum et terram novam - quan regnarà absolutament pertot

íes'deT pr^dm.r "^° ^ i en

Resum del compilador

En la segona homilia quaresmal TUlm. Sr. Bisbe féu 1 WnrBi m«if

*—7 >'« de ,a Tra„sfl„ “d ‘ ^ Tí

necessitat de recollir-nos i elevar-nos per fer oració. I ,o, segtXpücàlV
racio típica, la del Parenostre, ensenyada per Aquell de qui el Pare celestial
dtgue: Açues, és monfUUnuu, escolteu-, o. En aquestes dues paraules s Íntre

pleiï,eudTfaa nerf'' SdTT 1“““' ‘ deinos0'“t eiles cóntenen la

plenitud i la perfecció de la llei: l’amor a Déu i l’amor al proïsme Tota h

subs anca de la religió és la caritat envers Déu i envers el pròxim corrobl

mte r fteb ,a<,UeSt Ú,'Ím amb d PaSSatgC de “nt Fruitós. ■=! ^an

l’exphcicT de ÍTd qUa" ^ C°"dUït al martíri- S<!Suid™«« entrà en

. plicaco de les dues pruneres peticions: Sia santifica, vostre Nom. Aquest

SERMONARI

113

és el fi de tota la creació i principalment de la criatura racional: alabar, fer
reverència i servir a Déu. Aquest ha d'ésser el desig constant de l'home, i a
aquest dever primordial s'oposa directament la blasfèmia, i també tot i qual¬
sevol pecat, que és una negació dels atributs i drets del Nom de Déu. Aquest
Nom és sant i santificador: en aquest Nom s'administren tots els sagraments,
que santifiquen les ànimes. Vinga a nosaltres el vostre sant regne. El regne de
Déu no vindrà definitivament sinó a la consumació del temps, quan es farà
la separació dels fills del regne, dels fills de la llum, i dels reprovats i rebels
a la gràcia divina. El regne de Déu, quan es constituirà d’una manera defi¬
nitiva, importarà la victòria absoluta i la desesperació completa de la mort.
Mentrestant el regne de Déu, que és el coneixement i amor de la llei evan¬
gèlica, hem de demanar que vingui a nosaltres i treballar per estendre’l per
tot el món.

TERCER DIUMENGE
Sant Josep

Ioseph autem... cum esset iustus (Mt., I, 19). Home de Déu. In¬
terrupció dels diumenges. — Diumenge és dia del Senyor:
quin dia més del Senyor que sant Josep? Son lloc en l'obra
de l'Encarnació: predestinació i compliment sublim d’ella. És
l'home de confiança de la providència de Déu, i la complí.
L'home a qui confia: 1 .er, Maria; 2.on, Jesús; 3.er, l'Església uni¬
versal (1870). Els esposos han d’ésser de semblant condició.

— l.er El Patró de tots ha de tenir la virtut de tots: just. 2.0n
Per això és anomenat Just, puix que la justícia és la univer¬
salitat de la virtut, però es manifesta per la humilitat, puresa
i caritat. 3.er Josep en la vida domèstica: treball i persecu¬
cions. 4.rt Agraïment i amor que li deuen Jesús i Maria. 5.nt
La mort del patriarca; la més feliç entre tots els fills d’Adam.

— Visquem en companyia de Jesús, Maria i Josep, i també tin¬
drem una bona mort.

114

J. TORRAS I BAGES

QUART DIUMENGE

L’Evangeli d'avui es lliga molt amb l'oració del Parenos-
^e- ^ a^ment de 1 home li ve de Déu, tant del cos com de

1 ànima. l.er a) Aliment de l’ànima fer la voluntat de Déu. _

Jesús en la Samaritana diu als deixebles: Jo tinc un menjar
que vosaltres ignoreu... el meu menjar és fer la voluntat del
Pare. — L'home es satisfà de la voluntat divina, mai es satis¬
fà si fa la pròpia voluntat. — En Jesús hi ha voluntat huma¬
na i voluntat divina, i aquesta triomfa d'aquella. — L’oració
de 1 Hort. — En nosaltres una voluntat inclinada als goigs, be¬
nestar, honra, etc., a lo temporal, una altra a les coses eter¬
nes. Diem: faci’s, no feu, la vostra voluntat, perquè en nos¬
tres obres hi entra la gràcia, però també l’esforç de la nostra
voluntat, b) L'objecte de l'oració és fer la voluntat de Déu: Do -
mine... doce me facere voluntatem tuam. — 2.on Aliment del cos:
el nostre pa de cada dia, etc. Per a complir el nostre fi aquí a
a terra necessitem sostenir el nostre cos, i Jesús ens ensenya
a demanar: d) Pa, el necessari, b) Nostre, és a dir, que no ens
mengem el pa dels altres, c) De cada dia, evitant l'excessiva
sol·licitud: tot això que has acabalat, per qui serà? Nolite... sol-
liciti esse dicentes: Quid manducabimus aut quid bibemus ?
— 3.er El Pa eucarístic. — El Verb de Déu aliment etern de
les animes. — Manducate. Viàtic: pel camí de la vida. — És
de cada dia: cada dia es consagra. — Qui... manducat... indig¬
ne... 6

Resum del compilador

Començà el sermó dominical l'Il·lm. Sr. Bisbe amb una exquisida intro¬
ducció a l'Evangeli del dia, que era el de la multiplicació dels pans i dels
peixos al desert, i que li vingué de perles per entrar en l’explicació de la ter¬
cera petició del Parenostre: Faci's la vostra voluntat, així en la terra com se fa
en lo Cel. Perquè deia el Prelat: la voluntat de Déu és el ver i propi aliment
de 1 home espiritual, és l’única cosa que satisfà la nostra ànima. Si fem la
nostra voluntat, no quedem satisfets. El compliment de la voluntat divina

SERMONARI

115

converteix la terra en un cel, perquè lo que fa la identitat dels reialmes és
la identitat de la llei, i la llei del Cel és la voluntat divina. D'aquest aliment
parlava Jesús als apòstols quan el trobaren vora el pou de Jacob. Continuant
l’explicació desgranà els significats de la petició quarta: El nostre pa de cada
dia donau-nos en lo dia d'avui. En la qual explicà com s’hi demanen els béns
materials que necessita la nostra naturalesa per subsistir, mes també s’hi
comprenen els béns espirituals, el do de l’oració, el pa de la doctrina i, molt
especialment, el pa eucarístic.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Aquest Evangeli ja comença a explicar-nos les violentes
passions dels jueus contra Jesucrist. Enveja, odi, supèrbia, els
feien insuportables la santedat del Senyor. Ell vingué per a
destruir el pecat; per això el pecat es subleva contra Jesús.
Nosaltres avorrim als jueus en veure'ls dominats del pecat,
però nosaltres també som pecadors. Mirem la nostra vida i
les vegades que som víctimes de la passió. Qui peca crucifica
a Jesús en son cor. — Pecats de comissió i omissió — ab alie¬
nis parce servo tuo. — Si iniquitates observaveris , Domine, etc.
Qui es creu exempt de pecat és un superb. Qui diu que no té
pecats diu mentida (sant Joan). Els salms i la litúrgia són una
contínua clamor de penitència. — Els Sants. Repetició de l'ac¬
te de contricció. Quan diem: el nostre pa, etc., demanem la
vida temporal, i l’eterna al dir dimitte. La confessió del propi
pecat és un medi per a obtenir el perdó. Dimitte nobis, etc. El
fariseu i el publicà. — La convicció del propi pecat engendra
en nosaltres la humilitat, el sant temor i l'esperança (funda¬
da en aquesta petició). — Aquesta esperança la fundem en
aquesta petició — és esperança en la bondat divina; però Je¬
sús hi posa una condició de part nostra: que perdonem als
nostres deutors. — Aquesta doctrina de perdonar als nostres
contraris domina en tot l'Evangeli. Si no perdoneu no sereu
perdonats; amb la mida amb què mideu sereu midats. Si et
recordes a l’altar que estàs enemistat, vés-te’n a reconciliar,
etc. Quantes vegades perdonaré? Set... setanta vegades set. —

116

J. TORRAS I BAGES

El cristianisme és la religió de l'amor, i, de consegüent, l'odi
ha d’ésser desterrat del nostre cor. — Amice, ad quid venisti?

— Pater, dimitte illis, etcètera. — Beati misericordes, etc. — Et
ne nos inducas in tentationem, etc., confessem que fins les
temptacions estan baix el poder de Déu, però no són de Déu.
Deus... intentator malorum est: ipse autem neminem tentat. Ob¬
jecte de les temptacions: provar i acrisolar la virtut humana.

— Els sants són els més temptats; sense temptacions no hi
hauria sants, perquè la temptació desenrotlla les forces de
l’esperit; sense batalla o hi ha vencedors. — Fugir de les oca¬
sions i demanar la gràcia, heus aquí el medi de vèncer les
temptacions. No li demanem, doncs, que ens deslliuri de les
temptacions, sinó que no ens hi deixi caure. Vigilate et orate.

— Del pecat sí que li hem de demanar que ens deslliuri — li-
bera nos a malo, és a dir, del pecat, que és l’únic verdader mal,
i també de malalties, afliccions i necessitats, en quant poden
induir-nos a pecat. En demanar que ens deslliuri de mal li de¬
manem que ens doni la seva gràcia, perquè amb ella tot ho
podem: vencem les temptacions, fortifiquem les nostres fla¬
queses i obtenim la Glòria; no som oïts perquè no preguem
bé amb cor pur. — Perquè l’oració sigui eficaç sursum corda,
com diem al començar l’oració solemne — i demés ha d'anar
acompanyada, perquè no sigui solament de la boca, sinó de
la boca i el cor: bona est oratio cum ieiunio et eleemosyna (Tob.,
12, 8).

Resum del compilador

Compendiant l'Evangeli del dia per via d’exordi, féu notar el senyor Bis¬
be com ressalten en les pròximes solemnitats la bondat divina i la malícia
humana; com Jesús, Déu fet visible i palpable, posa a l'alcanç dels homes
els atributs divins, i els jueus van per apedregar-lo i Ell s'amaga; com, sem¬
pre que l'home peca, reprodueix l'obra malèvola dels jueus, i Déu s’amaga
d’ell. I entrà molt naturalment en la quinta petició: Perdonau-nos les nostres
culpes. Perquè la història de l’home és la història del pecat, i tothom ha de
dir com l’antic profeta: purifiqueu-me dels pecats ocults i dels pecats dels

SERMONARI

117

aitres; i qui diu que no té pecat diu la gran mentida, segons l'Evangeli. Tots
tenim grans deutes amb la justícia divina; i la primera condició per obte¬
nir-ne perdó és confessar-nos deutors i culpables. L’Església posa sovint als
llavis dels seus ministres la confessió, i abans no puja a l’altar el sacerdot es
confessa pecador. Mes, confessant nostres culpes, hem d’esperar-ne el perdó
de la divina misericòrdia, i amb tal que complim l’altra condició: Així com
nosaltres perdonam a nostres deutors. No és un consell, és un precepte gene¬
ral i obligació de tota la vida cristiana.

Després explica la sexta i dècima petició: No ens deixeu caure en la temp¬
tació, ans deslliurau-nos del mal. No demanem que ens deslliuri de tempta¬
ció, perquè la nostra vida hi està contínuament exposada per les envestides
del món, del dimoni i de la carn; i l'Església proposa, al començar la Qua¬
resma, les temptacions de Jesús per indicar-nos la necessitat en què ens tro¬
bem d'experimentar-ne. La temptació és medi de perfecció; ademés, si el Cel
és una victòria i una corona, no hi pot haver victòria sense lluita, ni corona
sense combat. I en l'última petició demanem, principalment, que ens des¬
lliuri del pecat, el mal essencial, mal verdader, que destrueix la felicitat de
l’ànima temporal i eterna. De les demés contrarietats de l’existència: pobre¬
sa, malalties, calúmnies, etc., demanem que ens deslliuri a fi de que no sien
obstacle a la nostra salvació per la nostra summa pobresa.

I acabà resumint l’excel·lència de l’oració dominical amb aquestes pa¬
raules: El Parenostre és la quinta essència, és la substància de l’oració. La
seva eficàcia serà infal·lible, i per totes les nostres necessitats, si al resar-la
ens unim en esperit amb Jesús, que l’ha ensenyada a la humanitat, i si ade¬
més posem les condicions degudes de vigilància i de mortificació.

Exhortà a la vigilància repetint la paraula evangèlica vigilate. Vigilem
perquò no entrin lladres ni criminals a casa, barrem les portes de nit i no
les obrim, sinó amb cautela, de dies per evitar que ens sobrin béns materials
o que perjudiquin el nostre cos. Molt més hem de vigilar per l'ànima; i ex¬
hortà a fugir d'espectacles perillosos, de lectures pernicioses, de converses
corruptores. I l'oració hem d'acompanyar-la amb dejuni i limosna, és a dir,
amb desprendiment dels goigs sensuals i de l'afecte a les riqueses. L'oració
és una elevació: Sursum corda, «amunt els cors», diu el sacerdot abans d'en¬
trar en la part més solemne de la missa. Si no elevem els sentiments, puri¬
ficant la consciència, rectificant la voluntat, la nostra oració surt de la boca,
no surt del cor, i mereixeríem aquella reprensió contra els jueus: Aquest po¬
ble m’alaba amb els llavis, mes el seu cor està lluny de Mi. Si fem degudament
l'oració, plourà sobre nosaltres una rosada de gràcies celestials, amb les que
farem dignament el camí de la vida, tindrem bona mort i Glòria eterna.

QUARESMA DE 1912

PRIMER DIUMENGE

Resum del compilador

La primera prèdica quaresmal del nostre Il·lustríssim Sr. Bisbe fou en
substància la següent: «L'Església, com acaba de cantar el celebrant en l'o-
ració d aquest diumenge, és purificada per la sagrada quarantena. L’Esglé-
sia la componem nosaltres, els homes, i nosaltres som els que necessitem pu-
rihcacio i renovació. Sols Déu que és etern, no té necessitat de renovar-se'
tot lo demés, si no es renova, s'envelleix, i la vellesa és senyal de mort. Aques¬
ta renovació és per assemblar-nos a Jesucrist, perquè no podem entrar en el
Cel sense la conformitat amb la imatge del Fill de Déu; i per assemblar-nos
a Jesucrist 1 Església ens porta a Jesucrist, a la imitació dels seus exemples
per la contemplació de l’Evangeli. L’Evangeli és de tot l’any. Cada diumen¬
ge 1 Església nostra Mare ens presenta una lliçó de l'Evangeli, oferint-la com
objecte de meditació per tota la setmana; mes ara, durant aquest temps qua¬
resmal, cada dia presenta una lliçó de l'Evangeli. El d'aquest primer diu¬
menge és tret de l'Evangelista sant Mateu.»

Després de repetir la narració sagrada de les temptacions de Jesús en el
desert, on passà els quaranta dies en dejuni, oració i soledat, afegeix: «La so¬
ledat, l'oració, el recolliment seran sempre les grans pràctiques de la vida
espiritual. El món modern no pensa sinó en bellugar-se; fa molt cabal del
moviment exterior i no té en compte l’activitat i moviment espiritual... Je¬
sús fou portat al desert per l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu porta a Déu; l’es¬
perit del món porta al món. Tots els Sants i grans homes, fins els més ad¬
mirables per la seva activitat exterior, han sigut amantíssims de la soledat
com Elies i Moisès en l’antic poble; com sant Ignasi, que passà un any seguit’
dms la Cova de Manresa, en aquest nostre Bisbat. Vosaltres, especialment
els joves seminaristes que m’escolteu, procureu ésser amants del recolliment,

SERMONARI

119

ara que esteu en temps de preparació pel gran ministeri amb què heu de con¬
tinuar la missió de Jesucrist al món...

»La lluita és la llei de la vida en tota la naturalesa, i principalment en la
naturalesa humana. Els arbres que es presenten amb pomposa florida és per¬
què han sigut degudament esporgats; l’or es purifica en el gresol; la terra
que no és castigada amb el cultiu no lleva fruit, deixada a son albir sols pro¬
dueix espines i males herbes.

»La temptació és la llei de la vida: sense estudi la intel·ligència no s’en¬
riqueix; sense contrarietat no hi ha mèrit. Els cristians hem d'ésser uns llui¬
tadors, som soldats de Crist. L'home no seria sobirà sinó vencent les seves
passions.

»Per ensenyar-nos a lluitar i vòncer Jesús sofrí les temptacions vencen t-
les per la paraula de la Sagrada Escriptura, i ensenyant-nos a dominar les
concupiscències per la llei superior de l’esperit i per la llei més alta encara
de la fe...»

SEGON DIUMENGE

Resum del compilador

«L'objecte de la sagrada quarentena és purificar les ànimes per fer-les
conformes a la imatge del Fill de Déu. Per acostar-nos a Jesús hem d’elevar-
nos. La vida cristiana és una verdadera elevació. Com el Fill de Déu s'és fet
home per comunicar a la naturalesa humana la dignitat divina, no ens po¬
dem acostar amb Jesús sense elevar-nos. El sacerdot, quan comença la mis¬
sa, parla de pujar a la muntanya santa del Senyor. En les muntanyes ha rea¬
litzades el Senyor ses grans meravelles; a Moisès donà la Llei en el Sinaí; en
altra muntanya mostrà a Elies la seva glòria; Jesús en una altura predicà
aquell compendi de l’Evangeli que encara se’n diu el Sermó de la Muntanya.
La redempció del món la realitzà en la muntanya del Calvari, com abans,
en altra muntanya, la Transfiguració.

»La narració evangèlica d'aquest misteri és d'una substància molt nutri¬
tiva per nostres ànimes, i per això l'Església el proposa a la nostra conside¬
ració el dia d’ahir i hi toma avui i encara un altre dia de l'any.» Refereix
aleshores el Prelat el passatge sempre atractívol i flairós de l'Evangelista, i
continuà: «Els autors de mística expliquen que més que en la Transfigura¬
ció el miracle consistia en contenir la manifestació de la glòria de Jesús que
havia de redundar en el cos, com en aquella visió en què els tres apòstols pre-

120

J. TORRAS I BAGES

dilectes veieren sa cara resplendent com el sol i les vestidures blanques com
la neu. Se'ls en puja a la muntanya, perquè a les valls s’hi congrien els mals
aires. I els hi pujà per prevenir-los contra l'escàndol que sofririen amb la Pas¬
sió de Jesús. Moisès i Elies apareixen al costat de Jesús i donen testimoni
d’Ell perquè era més que home, era Déu. I la veu del Pare celestial va fer-se
sentir, donant a Jesús per Mestre de tots els homes; Ell és l'únic Mestre i Doc¬
tor de la humanitat, i Eil ens parla per les Escriptures, per les obres de la
naturalesa. La paraula de Déu transfigura: il·lumina, purifica, fortifica. Il·lu¬
mina: els nois que saben la doctrina tenen més ensenyances més magnífi¬
ques, més segures, més lluminoses que el qui llegeix els llibres dels füosops,
que sempre es queda entre dubtes. Purifica: la noblesa i elevació de senti¬
ments és fruit de la divina paraula. El cristià ha d'estimar a tothom, amb
cor gran, amb cor pur.

»Tota la transfiguració de Jesús és fruit del seu amor: l'Encarnació, l'Eu¬
caristia, les seves aparicions després de ressuscitat, com a la Magdalena en
forma d’hortolà, és per fer-se a la nostra mida, per proporcionar-se a nostra
capacitat, per estimular-nos al seu amor. Devem també nosaltres transfigu¬
rar-nos en altres imatges de Jesucrist fins a obtenir la transformació defini¬
tiva de la Glòria...»

TERCER DIUMENGE

Resum del compilador

«L'Església — vingué a dir el senyor Bisbe — vol purificar les nostres àni¬
mes per assemblar-nos a Jesucrist, inspirant-nos sentiments de contrició du¬
rant tota la Quaresma, En aquest particular, sobretot en temps antic, quan
es feien les penitències públiques, era molt notable el terç diumenge en què
ens trobem. Encara n'és record l'Introit de la missa, que el cor acaba de can¬
tar: l'Epístola de sant Pau exhorta igualment a fugir del vici, i l'Evangeli,
tret del capítol XI de sant Lluc posa davant els nostres ulls els efectes del
pecat.» Refereix l'Evangeli — que és el de la curació del mut endemoniat —
i continua: «Es una prova del poder de Jesús; la seva victòria fou completa
sobre el mal esperit, i des de la mort en creu de Jesús la possessió diabòlica
ja no ha sigut tan freqüent. És també una prova de la influència de l’esperit
maligne sobre les accions humanes; i cal refermar la nostra convicció en
aquesta influència. La gent moderna mostra incredulitat en aquest punt; i,
no obstant, molta d’ella n’és esclava: les sectes satàniques i l'esperitisme pro-

SERMONARI

121

ven que ara, com sempre, ha intervingut en el món un poder maligne. So¬
bretot cal veure en aquest fet històric de l’Evangeli una ensenyança simbò¬
lica dels efectes del pecat. Aquell endimoniat era mut i sord, i, segons nar¬
ració de sant Mateu, demés cec: així queda l’home en l'ordre sobrenatural
quan perd la gràcia. L'home necessita unió amb Déu, que és la gràcia, per
viure vida sobrenatural: una branca viu de la saba de l'arbre mentre hi és
unida; fora d’ell s’asseca. L’home pot perdre's tot sol, mes no es pot salvar
amb ses soles forces, com un qui es tira daltabaix d’un pou, sense l’auxili ex¬
terior, no pot sortir-ne. El pecat és la possessió diabòlica de l'ànima que hi
produeix mutisme, sordera, ceguera, una paràlisi total. I això fins en els ho¬
mes de més grans qualitats. Per sortir del pecat, sant Pau necessità un mi¬
racle; i sant Agustí, de qui celebra l’Església l'admirable conversió com la
més gran després de sant Pau: sant Agustí, qui més endins tal volta ha pe¬
netrat en els misteris de la naturalesa humana i la divina, explica en son lli¬
bre de les Confessions les ànsies i les penes de les seves caigudes i recaigu¬
des.» Recorda el vigilate i orate, la necessitat de la vigilància i l'oració; fa un
hermós elogi de l’excel·lència de la gràcia i exhorta a fer-ne el més gran alt
apreci.

QUART DIUMENGE

Resum del compilador

Diu el senyor Bisbe: «L’Església, sempre vivificada per l'Esperit Sant, pe¬
netra profundament la naturalesa humana, i per això sap com ha de trac¬
tar-la. I això es veu en aquest diumenge. Durant la Quaresma l’Església vol
inspirar a sos fills sentiments de saludable contricció i amargura; mes com
la tristesa, i fins i tot la cristiana, seria perjudicial si fos excessiva; com l’à¬
nima necessita expansió, l'Església avui fa sentir l'orgue, i comença la missa
amb les paraules: Alegra t, Jerusalem. I en l'Evangeli posa a nostres ulls aquell
fet de la multiplicació dels pans i dels peixos, en el qual brilla d'una manera
especial la misericòrdia divina. Tots els atributs divins brillen en Jesús, mes
per sobre de tots la misericòrdia. Jesús és la misericòrdia divina.»

Refereix aquí l’esplèndida narració evangèlica, i afegeix: «L’home ha de
viure de Déu, la criatura viu del Criador, tots els moments de la seva exis¬
tència són un do de Déu. Sobre la terra li posa tots els elements de vida, es¬
campa l’aire per tot el món; l’aigua per apagar la nostra set, el pa per sos¬
tenir nostra vida corporal...» Continua amb consideracions relatives a la in-

SERMONARI

123

per amor nostre, de la vestidura de pecador. Jesús pateix en la seva ànima
abans ja que en son cos al veure’s carregat amb tota la responsabilitat dels
pecats dels homes... Ell, arbre verd i florit, de fruit perennal; nosaltres, ar¬
bres secs, carregats de culpes, què no hem de témer? Mes la Sang de Jesús
és el dot de la nostra ànima...»

I acaba exhortant a la contemplació i agraïment dels grans misteris a què
ens convida i recorda la Santa Mare Església.

QUARESMA DE 1913

PRIMER DIUMENGE

L'Evangeli ens recorda com, a exemple de Jesucrist, ha¬
vem de vèncer les temptacions. Militia... vita hominis super
terram . Aquesta lluita significa com dues lleis que hi ha en
nosaltres. De 1 esperit i de la carn. — Llei de Jesucrist i llei
del món. — Dos camins: ample i estret. — La quinta essència
de la llei de l’esperit són les benaventurances. — La felicitat
del món i la de Jesucrist. — Els desesperats. Aquesta Quares¬
ma us parlaré de les benaventurances. Jesucrist a la munta¬
nya parla com legislador.

La primera base essencial de la vida cristiana. — Radix...
omnium malorum... cupiditas : Déu no ha criat res dolent; lo
dolent és la concupiscència. Som pelegrins. La indiferència
de sant Ignasi.

Pobres rics i rics pobres. — Pobres d’esperit, segons sant
Francesc de Sales, significa no sols de l’exterior, sinó del nos¬
tre interior. Desinteressat, després del nostre judici, de la nos¬
tra voluntat.

SERMONARI

125

III

Avantatges de la pobresa: a ) Restitueix la innocència pri¬
mitiva. Guerres, plets, delictes, etcètera, neixen de l'amor a
la riquesa, b ) Deslliura de preocupacions, c) Cohibeix la su¬
pèrbia i fa confiar en la Providència. Jesucrist practicà la po¬
bresa i les ordres religioses.

Recompensa: ipsorum est regnum coelomm. — Vae vobis di-
vitibus. La mort del ric... pacem habenti in substantiis suis.

Resum del compilador

De les Benaventurances. — Explicà el senyor Bisbe la primera, demostrant
la lluita entre la felicitat del món i la de l'Evangeli, entre la llei divina i la
concupiscència. Totes les coses criades per Déu són bones: riqueses, honors,
plaers; el mal està en el desig desordenat d’aquestes coses. La felicitat con¬
sisteix en la pobresa d'esperit, en tenir domini de si mateix per la indiferèn¬
cia, no solament respecte de les coses materials i externes, sinó fins en les
pròpies facultats interiors, subjectant l'enteniment a la fe divina i confor¬
mant la voluntat a les disposicions del Senyor, costejant — com deia sant Vi¬
cenç de Paül- — la Divina Providència. Amb la frase molt significativa del beat
Joan d'Àvila repetia: Qui desitja poc, sofreix poc; qui desitja molt, sofreix
molt; qui no desitja res, té repòs...

SEGON DIUMENGE

En l’hora més solemne ensenya: mandatum novum, etc.,
que comprèn les dues.

126

J. TORRAS I BAGES

Evangeli. Ipsum audite. — Diu: Discite a me quia mitis
sum, etc. Ensenya la mansuetud: l.er Amb l’exemple. Els pro¬
fetes ja digueren que no trencaria la canya esquerdada, ni
apagaria, etc. Anyell: sicut ovis ad occisionem ducetur. — Que
no cridaria, ni mouria raons. — Isaïes el presenta com un Pas¬
tor. — Conquista al món amb la seva mansuetud, no amb la
guerra agnum... dominatore terrae. 2.0n Amb la paraula, beati
mites, en el sermó de la muntanya, ens ensenya que és com
la introducció a la felicitat: discite a me... invenietis requiem...
iugum meum suave est. Si a l’hora d’oferir el sacrifici et re¬
cordes que estàs enemistat vade prius reconciliari fratri tuo.
Possidebunt terram: a ) possessió de si mateix, dominant la ira,
supèrbia ambició, etc.: el cos ara, i després en la Glòria; b) no
hi ha conquistador qui domini més que el mans: el superb i
iracund pretén dominar, però subleva. Els violents no domi¬
nen. El mans es fa agradable a Déu i als homes. (V. Serm.) Es¬
cala de perfecció: a ) suportar la contradicció amb mansue¬
tud; b) amb alegria; c) desitjar-la.

Però al qui segueix la doctrina de les benaventurances en¬
cara alcança una major dignitat que la de posseir la terra:
beati pacifici quoniam filii Dei vocabuntur. No pot ésser fill de
Déu qui no és pacífic, perquè Déu és Deus pacis, i Jesucrist
Prínceps pacis. Sols Déu posseeix una pau inalterable, perquè
és essencialment perfet. El dimoni és l'autor de la discòrdia.
Jesucrist, de la pau; per això vingué al món per a reconciliar.
Son naixement fou anunciat pax hominibus.

Pau amb Déu, amb si mateixos, amb el pròxim.

Fills de Déu: a ) per semblar-se amb Déu de la pau: ut sint

SERMONARI

127

unum sicut nos: els sembradors de discòrdia semblants al di¬
moni; b ) els qui posen en pau als altres participen de l'ofici
del Fill de Déu encarnat, porten la pau; c) els qui componen
les discòrdies pacificant els uns amb els altres són fills de Déu,
perquè en premi seran recompensats si... filii et heredes amb
la Glòria i fets hereus del Pare celestial.

III

Sublim exemple i ensenyança de pau és l'Eucaristia, vin-
culum charitatis, que deu unir a tots els cristians. Cerimònia
de la pau abans de combregar. L’amor i la discòrdia no po¬
den estar juntes. — Que la santa caritat de Jesucrist ens faci
mansos i pacífics, i així practicant la llei d’amor meresquem
la recompensa de la Glòria.

Resum del compilador

Començà l'Il·lm. Sr. Bisbe la seva homilia referint l’Evangeli de la Trans¬
figuració, i molt naturalment s'introdui, amb les paraules: Aquest és mon Fill
amadíssim: escolteu-lo, a l’explicació de les Benaventurances, que ha pres per
objecte d’aquesta predicació quaresmal. «Benaventurats els mansos, perquè
ells posseiran la terra.» La mansuetud suposa grandesa d’esperit, domini
complet de si mateix: amb ella havien caracteritzat els profetes la figura de
Jesucrist en sa vida, que no aixafaria la canya esquerdada, ni apagaria el ble
que encara fuma, que no cridaria..., i sa Passió, que no obriria sa boca, que se¬
ria com un cuc de la terra. Jesús és l’Anyell dominador; el regne que vingué
a establir és el regne de les ànimes, i els esperits no es conquisten per la vio¬
lència, els cors no es guanyen amb les armes, sinó amb l'amor. I molt lògi¬
cament lligà la benaventurança de la mansuetud amb la de la pau: «Bena¬
venturats els pacífics, perquè ells seran anomenats fills de Déu.» La pau ab¬
soluta està en Déu; perquè té la plenitud de l'existència, perquè és la perfec¬
ció absoluta, no li falta res. Aquí no és possible aquesta pau; tenim dins l’à¬
nima estat de guerra contínua amb les passions; l'Església està contínua¬
ment en lluita... A mida que ens acostem a Déu s'augmenta la pau. Hem de
tenir-la amb Ell; complint els seus manaments, posant la nostra voluntat en

128

J. TORRAS I BAGES

conformitat amb la seva, tindrem pau amb nosaltres, evitant el pecat, per¬
què d'ell ve el remordiment, que és la cosa més amarga de la vida, el corc
de l'ànima; tindrem pau amb el pròxim amant-lo... La unitat i l'amor és el
gran desig de Jesucrist, manifestat en la institució del Sagrament (que esta¬
va exposat com a tercer diumenge de mes) i en el sermó excels que dirigí a
sos Apòstols després: la mansuetud farà posseir-nos a nosaltres mateixos, la
pau ens farà fills de Déu, i si fills, serem també els hereus del Cel, on regnen
la pau i la unitat sens fi.

TERCER DIUMENGE

Necessitat de tenir els ulls posats en Déu per a no caure
(V. Introit. Missae .) — Fills de la llum (Epístola). Jesucrist i
son Evangeli són la nostra llum.

Evangeli: aquest mut, segons sant Mateu, era també cec.
És imatge de l’esclau del dimoni, de l'home en pecat mortal.
El pecat incomunica en l'ordre sobrenatural a l’home amb
Déu. És sord: no entén la veu de Déu que li parla a la cons¬
ciència; la de l'Esgiésia. És cec: no veu a Déu en la naturale¬
sa, ni en l'Església, ni en Jesucrist, ni en la mort, ni en la vida.
Es mut: no sap parlar amb Déu, o almenys no li parla amb
sinceritat: li diu pare i li és rebel, santificat i ell el deshonra,
etc.

Excel·lència de la gràcia. Ens fa: a) Fills de Déu per adop¬
ció: dignitat sublim superior a tota la naturalesa. L'encarna¬
ció, passió i mort de Jesucrist tingué per objecte alcançar-nos
la gràcia, b) Participants de la seva naturalesa: així és que les
nostres accions tenen un mèrit infinit; un vas d’aigua val la

SERMONARI

129

Glòria, c) Som membres del cos místic de Jesucrist. d) He¬
reus de la Glòria: participants de la immortalitat divina.

III

Enveja del dimoni contra l’home en gràcia (V. l’Evangeli
d’avui). El pecat és sempre una immundícia, però quan l’ho¬
me perdonat hi torna és una corrupció major: el gos que es
menja el vòmit.

Beati mundo corde: quoniam, etc. La fe és viva i operativa,
viu ella: justus ex fide vivit. El cor és un temple de Déu. L’Es¬
perit Sant hi habita i és el principi de les seves operacions:
ut filii lucis ambulate (Epístola d’avui). Jesucrist ens predica
lo primer aquesta puresa i limpiesa espiritual: els pecats in¬
teriors qui vident ... ad concupiscendum... iam moechatus est
in corde suo; vigilància dels sentits: fins a quin punt Jesucrist
vol aquesta puresa: si oculus tuus... scandalizat te, erue eum
et proiice abs te... si dextra manus tua scandalizat te, abscide
eam, et proiice abs te. — Aquesta puresa interior és com l’es¬
sència de la llei de Jesucrist. És el que predicava als jueus con¬
tra les seves supersticions, que donaven més importància als
seus ritus i cerimònies que a la verdadera virtut. De corde...
exeunt cogitationes malae, homicidia, adulteria, etc. Haec sunt,
quae coinquinant hominem. Avui passa per l'estil: santes són
les cerimònies, necessària l'oració, etc.; però tot ha de servir-
nos per a arribar a la puresa de l’ànima, a la santedat verda¬
dera, a la virtut sòlida, necessària per arribar a la unió amb
Déu. Tot són medis: haec est... voluntas Dei , sanctifïcatio ves-
tra ; l'oració, els Sagraments, l'almoina, la penitència, tot són
medis per arribar a la puresa d'esperit.

130

J. TORRAS I BAGES

La verdadera purificació vindrà després de la mort, en la
resurrecció, i aleshores la perfecta visió de Déu. Però abans
la Passió, com Jesucrist. En la present vida l'Església ja ens
posa com una imatge d’això: la Quaresma és per a matar l'ho¬
me vell i ressuscitar l’home nou revestit de Jesucrist per Pas¬
qua.

Resum del compilador

Predica 1 ll im. Sr. Bisbe la seva tercera homilia, continuant l’explicació
de les Benaventurances, venint a dir en substància el que provarem de con¬
densar en síntesi molt descolorida:

L Església ens crida sempre a la vigilància per no caure en les seduccions
a què estem exposats en aquesta vida de prova; però ens hi crida molt espe¬
cialment en els temps quaresmals. El que diu l’Ofici d'aquest diumenge re¬
vela aquest cuidado maternal de l’Església: ja en Ylntroit, que no fa molt ha
sigut cantat al cor, diu que nostres ulls han d'estar sempre dirigits al Se¬
nyor; en l'Evangeli ens posa a la vista la curació de l’endimoniat que era
mut i cec, manifestant-nos l 'estat miserable del pecador que ni sap parlar ni
veure res en ordre a la vida eterna, mentre voluntàriament està en l’escla¬
vitud del pecat. I ens presenta l'odi i persecució de l’esperit maligne envers
l’ànima que ha sortit del pecat, embestint-la novament a fi de fer-la caure
en un estat pitjor d’aquell en què es trobava... Explica tot seguit l’excel·lèn¬
cia de la gràcia, dient: No hi ha classe social, ni categoria humana, ni pree¬
minència que es pugui comparar amb l'ànima en gràcia encara que sia la
persona més humil de la terra. La vinguda de Jesucrist, la seva predicació
té per objecte restituir i conservar aquesta excel·lència de la gràcia: «Bena¬
venturats els nets de cor.» La netedat és l’excel·lència més estimada en les
coses; sense ella ni les coses de més valor, un bon menjar, una rica tela, són
estimades. La netedat de l’ànima, la puresa de l'ànima, és lo que vol Jesu¬
crist; si el teu ull t'escandalitza, treu-te'l; si la teva mà t’escandaliza, talla-
la. Per purificar la nostra ànima sofrí Jesucrist passió i mort. Vol que casti¬
guem nostres sentiments. Per purificar nostre vos vindrà la mort. La mort,
des del punt de vista cristià i tal com la miraven els sants, és estimable. Sant
Francesc li deia: «Germana mort.» Ella destruirà nostre cos, tan mal incli¬
nat, i el purificarà per fer-lo apte per la resurrecció; així, per la castifícació

SERMONARI

131

de la penitència, de les petites mortificacions que ens imposa l'Església i per
la nostra unió amb els sofriments de Jesús, ens farem companys de les seves
penes, per ésser després companys de la seva Glòria en la felicitat de la vida
que mai s’acaba, obtenint el premi total i definitiu que promet aquesta be-
naventurança: «Benaventurats els nets de cor, perquè ells veuran a Déu.»

QUART DIUMENGE

La Quaresma és un temps que inspira al cristià la neces¬
sitat que tenim de fer penitència per a satisfer a la Justícia
divina. Desperta l’amor a la justícia, puix que mirant a Jesús
crucificat veiem que Deus... proprio Filio suo non pepercit. —
Jesús tingué fam i set de justícia. El cristià perfet té fam i set
de justícia, és a dir, de complir les obligacions i de satisfer
els seus deutes. La justícia és la base necessària de la vida.
Déu és la justícia essencial, i en l'home també la justícia és
necessària i és la base de la virtut. Sense ella no hi ha virtut
verdadera.

Però la misèria humana és gran i necessitem la misericòr¬
dia. Tota la nostra religió és una obra de misericòrdia: Jesús
és la manifestació de la misericòrdia divina envers els homes.
L'Evangeli d’avui és una prova de la misericòrdia de Jesu-
crist (explicació d’ell): a) La misericòrdia és lo més visible
dels atributs divins: apareix immediatament després del pe¬
cat. Fins quan ens castiga és per misericòrdia, com metge: di¬
luvi, etc. Misericordias Domini, etc., de santa Teresa, b) Quan
s’obren les portes de la misericòrdia és amb la vinguda de Je-
sucrist. Ell es constitueix el nostre pa: ego sum panis... pro
mundi vita.

132

J. TORRAS I BAGES

III

Nosaltres hem d’ésser misericordiosos si volem alcançar
misericòrdia. Paràbola del piadós Samarità. Paràbola del ma¬
jordom perdonat que no perdona als conservos suos. — Raons
que ens obliguen a la misericòrdia: a) el precepte diví: mise-
ricordiam volo et non sacrificium; b) lo que els miserables són
membres preferits de Jesucrist; c) la necessitat que tenim de
la misericòrdia divina. Les nostres misericòrdies serveixen
per a pagar nostres deutes de justícia. La sentència de Jesu¬
crist esurivi et non dedistis mihi manducare, etc. El Cel és la
glorificació de la misericòrdia: sense la misericòrdia de Déu
no hi hauria Cel; sense la misericòrdia els homes no haurien
entrat a la Glòria. El càntic dels benaventurats és un càntic
etern a la misericòrdia, com el càntic dels viadors és un càn¬
tic d’esperança en la misericòrdia divina.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Veneració que inspira el temps de Passió. — La Passió de
Jesucrist és la substància del culte catòlic. L'Epístola d'avui
ho demostra. Tot el sacerdoci i el sacrifici es contenen en la
Passió i Mort de Jesucrist sine sanguinis effusione non fit re¬
missió. Tots els Sagraments deriven d'ella. En el Calvari es
compleixen les dues benaventurances: benaventurats els qui
tenen fam i set de justícia... i els misericordiosos. Totes les
benaventurances, com tota la perfecció es compleix en Jesu¬
crist.

SERMONARI

133

Set de justícia: per ella baixà a la Terra. — Què és la jus¬
tícia? El compliment de la voluntat de Déu. Sempre manifes¬
ta aquesta set: Quemadmodum cervus — parlant amb la Sa¬
maritana — calicem, quem dedit mihi Pater, non bibam? Desi-
derio desideravi hoc Pascha manducare vobiscum. — Sitio. —
Consummatum est: està satisfet perquè ha pagat el deute.
Sant Joan de la Creu: Qui viu de l’amor de les criatures [està]
famolenc. En el Calvari es manifesta també la misericòrdia
de Jesucrist: la redempció és una obra de justícia, però em¬
presa per la justícia. La misericòrdia és el complement de la
justícia. Amb la justícia sola els pecadors estàvem perduts;
però després del pecat ja apareix la misericòrdia amb la pro¬
mesa del Redemptor. La llei de gràcia comença amb la mi¬
sericòrdia, es promulga per la misericòrdia — misericordiam
volo..., pertransit benefaciendo — i es completa amb la miseri¬
còrdia: esurivi — sitivi, etc. — Fruits de la misericòrdia. —
Graus d’ella (V. pla de Valldonzella). L’excel·lència de la mi¬
sericòrdia prové de que el bé que fem al pròxim el fem al ma¬
teix Déu.

Resum del compilador

En el quint diumenge predicà el senyor Bisbe de la benaventurança re¬
lativa a la misericòrdia, ponderant les excel·lències i lligant l'explicació d’a¬
quella frase del Sermó de la Muntanya amb els altíssims misteris que durant
aquests dies la Iglésia commemora.

QUARESMA DE 1914

La Passió

PRIMER DIUMENGE

Temptació: la vida. Evangeli d'avui: Passió de Jesucrist. —
Per a vèncer la temptació: exemple i gràcia de Jesucrist. —
Identificació per la Passió: sofriment i plaer. La carn. Sofri¬
ments de Jesucrist. Participació: triumfale silentium.

Les tres concupiscències de l'Evangeli d’avui i les tres
temptacions són com la història de la vida espiritual del cris¬
tià: temptació és la vida de l'home sobre la terra; temptació
pertot arreu: en el Paradís, en companyia de Jesús, etcètera.

Per dar-nos exemple Jesucrist volgué ésser temptat; sols
amb l'exemple i la gràcia de Jesucrist vencerem les tempta¬
cions; per això ens havem d'identificar amb Ell, praedestina-
vit nos, etc. La identificació es féu per la Passió; l’Església la
posa contínuament davant dels nostres ulls, però especial¬
ment a la Quaresma; és el gran medi de santificació, però no

SERMONARI

135

ens devem espantar perquè Jesucrist s'encarrega tota la ma¬
lícia humana: la nostra passió és suau.

III

Aquesta Quaresma la dedicarem a la Passió. — Sofriments
corporals: a) Per la carn vingué i es transmet el pecat; per la
carn ve la medicina. Verbum caro factum est. Vingué Jesucrist
a purificar la carn humana. — Com? Amb el sofriment: cor¬
rupció del plaer, b) Visió profètica dels turments de Jesucrist.
c) Sa realització en l'Evangeli; descripció dels turments; és
el compliment de la sentència després del pecat quan digué
Déu de la terra: Spinas et tribulos germinabit tibi. Jesucrist
compleix aquesta sentència, d) La paciència i silenci de Jesu¬
crist triumfale silentium en frase de sant Ambròs. Imitem-lo
ajudats de la seva gràcia.

SEGON DIUMENGE

La Passió de Jesucrist demostra la seva divinitat per la for¬
talesa voluntària amb què sofreix, però als ulls carnals no
basta, scandalum. El món sols fa cas de lo grandiós i magní¬
fic: els jueus esperaven un Messies conquistador, etcètera; per
això, perquè els seus deixebles no siguin abatuts amb l'espec¬
tacle de la Passió vol tranfigurar-se davant d'ells. — Evange¬
li del dia. — Contrast d’aquesta glòria amb l’espectacle de la
Passió: no sols els suplicis de la cara, sinó els turments inte¬
riors. — La carn i l’esperit contribueixen al pecat i també han
de contribuir a l’expiació. — La tristesa... el suplici de l'es¬
perit és lo més atroç. Per això volgué Jesucrist sofrir-la hos-
tiam et oblationem noluisti, corpus autem aptasti mihi... Sacri-
ficium Deo spiritus contribulatus.

136

J. TORRAS I BAGES

TERCER DIUMENGE

La supèrbia, passió mare de molts delictes; per això el fia¬
dor i redemptor degué pagar per ella; la humilitat sempre...
Tescarni, mofa i calúmnia en sa vida pública i en la Passió:
l’acusen de fer els miracles per art del diable.

La relació d'aquest Evangeli és una mostra de la bondat
divina i de la malícia humana: cura al mut, i atribueixen a
Jesucrist que obra per art del diable; és la supèrbia, que no
vol reconèixer ei poder diví.

Conclusió: la Passió de Jesucrist encara dura en la perse¬
cució contra sa honra divina: a) En sa mateixa persona: se li
nega la divinitat, es persegueix el seu nom, se’l vol treure com
un malfactor del món, de la família, matrimoni, escola i fins
del cor de l’home, b) En la persona de sos deixebles, persecu¬
ció contra el Papa, religiosos, etc. c) Molts cristians fins s'a¬
vergonyeixen de confessar a Jesucrist. En son cor prefereixen
el món a Jesucrist. Nos autem gloriari oportet in cruce, etc.
Confessem-lo davant del món, i Ell ens confessarà davant del
Pare celestial.

QUART DIUMENGE

Aquest Evangeli és el símbol del gran convit de la huma¬
nitat, pronosticat dels profetes. — Aquest convit està lligat
amb els misteris de la nostra fe, convit eucarístic: és el com¬
plement del sacrifici. — L'Anyell pasqual: occisum, escoria-
tum, ossum. El sacrifici és la substància del culte díví — . l.er
Necessitat del sacrifici: el sacrifici és Població a Déu en reco¬
neixement de son domini, en expiació i propiciació; sacrificis
de la llei natural, de la llei escrita. 2.on Sacrifici de Jesucrist:
és la contraposició del pecat d'Adam; els efectes d’aquest sa¬
crifici encara [tenen] més amplitud que els del pecat; totali¬
tat del sacrifici de Jesucrist: carn, ànima, honra; efectes per¬
durables per tota l’eternitat. La gràcia i la glòria vénen d’ell.

SERMONARI

137

3.er Excel·lència d'aquest sacrifici: a) pel Pontífex Jesucrist
mediador: accepte a Déu, representació dels homes i accepte
també a ells; b) per la víctima, dignitat i innocència; c) pel
santuari: son cos santíssim. 4.rt Per a obtenir els fruits del sa¬
crifici ens havem d’unir amb Jesucrist: a) per l’Eucaristia; b)
per l’observància de la seva llei; c) per la fe, esperança, cari¬
tat i bones obres. Havem de completar en nosaltres mateixos
la Passió de Jesucrist.

DIUMENGE DE PASSIÓ

Aparato exterior del temps de Passió: supressió del Glòria
Patri, lamentacions dels profetes, imatges tapades; objecte
que en ell es proposa l'Església: hodie si vocem Domini, etc.;
la veu del Senyor que ens ha de tocar el cor és l’espectacle
de la Passió, la malícia humana i la bondat divina; en l’Evan¬
geli d’avui es veu volen apedregar a Jesucrist. En 1 Epístola
s'explica l’eficàcia del sacrifici, el valor de la Sang. Consum -
matum est. Emundabit conscientiam; les conversions; la me¬
ditació de la Passió. Via crucis. — Però, encara més que la ple¬
nitud del sacrifici, avui contemplarem la plenitud de l'amor.
La divina víctima ja s’havia ofert, el sacrifici estava consu¬
mat, però l’amor de Jesucrist no estava satisfet: unus militum
lancea latus eius aperuit, etc. Els Sants Pares consideren en la
mort de Jesucrist el somni misteriós d'Adam, i en la llançada
que li obrí el costat, la costella que el Senyor tragué d'Adam
per a criar a Eva, puix que del costat de Jesucrist sortí 1 Es¬
glésia, sa Esposa. Així el misteri de la llançada és el símbol
de l’amor a la Humanitat, del desposori amb ella. I en aquest
amor hi considerarem: la perfecció, la perpetuïtat i la dolçu-
ra.

138

J. TORRAS I BAGES

Resum dels compiladors J. M. i J. C., Prevs.

La llançada

Cada any, en arribant el temps de Quaresma, l’Església es posa trista. La
Litúrgia reprèn els clams d'esglai dels profetes bíblics i s’emmantella de co¬
lor morat, emmudeix l’orgue, i el sacerdot, tot compungit, sembla oblidar
les divinals magnificències de l’himne angèlic del Glòria.

I a mida que va acostant-se el jorn evocador del deïcidi, més s'aviva i s'es¬
tén l’ombrívola tristor dels planys i ritus. És que en aquells dies amargats
de la Passió restà la divinitat de Jesucrist com eclipsada; per això ara, orba
de consol, l'Església, en recordança de l'afrosa mort del seu Espòs de Sang,
cobreix d un vel de dol les imatges de Jesucrist i en quant és possible les dels
sants, puix que són rebrots de la Creu santa.

Jesus moria en creu tot exclamant, agònic, el Consummatum est: ja està
finit, sóc complert el meu missatge, la humanitat és salva. Mes el sacrifici
que féu a son Pare per la salut de l’humà llinatge no fou consumat fins que
després de mort li obriren el costat amb la llançada. Llavors sí que ens donà
tot quant tenia: la poca sang que encara li restava. Heu's aquí el súmmum
de l'amor de tot un Déu envers els homes.

L amor cerca el bé de l'amat, no és egoista, no mira son propi bé, sinó el
dels altres; per això veureu que quan el sensual posa al seus llavis la parau¬
la amor, mostrant-la a la persona a qui diu que estima, no l'ama, no, sinó
que cerca son plaer, estima aquella persona en quant li és causa de son goig.

L'artista, el pintor, qui diu té gran amor a l’art, tampoc és amor veritat
el que pregona, puix que si ses obres no fossin admirades talment que no en
reportés cap lloança l'artista deixaria la paleta i Déu sap si mai més s’ocu¬
paria d aquella art. El treballador, l'home actiu, qui diu treballa sols per tre¬
ballar, veureu com tampoc és l'amor al treball això que el mou a la feina,
smó el jornal, el negoci que d’ell treu, i per això si no li paguen el que jus¬
tament guanya, no treballa.

L amor és diví, i, per tant, si trobeu una persona que realment estima,
en veritat podrem qualificar-la de divina.

Jesucrist, que és ver amor, és la mateixa divinitat, puix, com sabem, és
la segona persona de la Trinitat beatíssima.

L’amor de Jesucrist és ben diferent del vulgar dels homes. Generalment
1 amor es manifesta a una persona de la qual esperem treure algun profit,
alguna gràcia; emperò, si aquest amor és a una persona de la qual res po¬
dem esperar, és molt més gran i excel·lent aquest amor; mes quan s’estima
a algú que correspon amb ingratituds i ultratges, veritablement no té com-

SERMONARI

139

paració aleshores; i si la paga de l'amor és robar la vida a l'amat, jo no sé
què dir d'aquest amor.

Ara bé: Jesucrist, Verb etemal del Pare, consubstancial a Ell i felicíssim
amb l’amor que ambdós frueixen en ia persona del Sant Esperit, assumeix
la naturalesa humana subjecta a les febleses de la vida i a la mort i tot, lle¬
vat la culpa; l’uneix íntimament a la pròpia essència divina, i pel pur amor
de nosaltres homes i per nostra salut davalla aquí a la terra, i per virtut de
l’Esperit Sant pren carn humana en les entranyes virginals de la Verge Ma¬
ria...

I tot just ara comença l’amor del Fill de Déu fet home, car més tard vol
expandir-se mar endins del cor humà amb la llum i la dolçor de ses doctri¬
nes salvadores, i bo i satisfent esplèndidament, divinalment, pels crims dels
homes, no para fins que, al preu costós de la seva Sang generosa, rescindeix
allà al cim del Calvari l’escriptura en què constava el deute de la humanitat
ingrata envers son Déu i Senyor.

És més: tots els humans respecten els cossos dels difunts, tots tenien en
gran veneració les seves cendres i fins entre els gentils es consideren com sa¬
grades ses despulles.

Els enemics en la guerra respecten els cadàvers dels vençuts fins i tant
que qui gosés esbafar-se contra un cadàver fóra tingut per inhumà i barbre.
L’home mateix, després que un criminal ha satisfet amb la seva vida a la jus¬
tícia humana, no rebutja el seu cadàver, i per això l’Església aprova i be¬
neeix les corporacions que cuiden del cos del reu executat, i fins l’admet en
terra sagrada junt a la fossa dels demés cristians.

No passa així amb el cadàver de Jesús, sinó que, una volta mort, és tra¬
vessat son digníssim Cor per la llançada.

Aquest és l’amor de Jesucrist al qual tenim tots de respondre.

Segons els Pares i Doctors de l’Església, tres són els graus de les escoles
de l’amor a Jesucrist. L'amor a una persona el manifestem amb el bes. Tres
són les classes de besades amb què oferim a Jesús el nostre amor. Hi ha per¬
sones que li adoren les seves sagrades plantes. Aquestes són les ànimes que,
enterament penedides de ses culpes, es tenen per indignes d’estimar més alt,
i, com la Magdalena, només fan que vessar flors i olors als peus de Crist.

El segon grau d’amor és l'òscul a les mans, i és aquest el símbol de l’a¬
mor filial. Els bons fills, per a mostrar llur amor als pares, els prenen la seva
mà, bo i deixant-hi imprès un bes. Aquest és l’amor dels homes qui cauen i
s’aixequen, mes comptant amb la misericòrdia i bondat infinites del Pare de
Famílies amorós, confien obtenir clemència pels mèrits de la Sang del Re¬
demptor, i cantar amb el temps victòria per tota una eternitat feliç.

140

J. TORRAS I BAGES

Finalment, hi ha el tercer grau de l'amor a Jesús, i és el més excel·lent
possible. Tal és l’òscul al seu sacratíssim Cor. Amb aquest bes pot ben dir-se
que l’amant es converteix en la persona estimada, car amb ell se significa
l’ardent desig que té un hom de juntar-se i transformar-se, de bategar a l’u¬
níson amb el cor de l'estimat.

És llavors quan s’efectua la meravellosa afirmació de l’Apòstol: Visc jo,
mes no jo, sinó que viu Crist en mi.

El primer i tercer grau de l’amor, això és, el bes als peus i al cor, és propi
d ànimes privilegiades. La segona fase d'amor representat per l’òscul a les
mans, vulgarment dit l’amistat, tots podem i devem posseir-la, servint a Déu
filialment com a nostre Pare en l’esperança de conviure constantment a la
llar domèstica, a la llar pairal de nostra Mare Església i alguna hora regnar
amb Ell allà en la Glòria.

Sols per 1 amor som adoptats fills de Déu, proclamant sant Pau que els
qui obren moguts per l'Esperit de Déu aquests són fills de Déu (Rom., VII,
14). I si som fills seus, té de donar-nos l'herència, que és la seva gràcia en
aquesta vida i la Glòria eterna en la pàtria benaurada.1

1. Publicat en «Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús», maig de 1916.

QUARESMA DE 1915

Les paraules de Jesucrist a la Creu

PRIMER DIUMENGE

Sant Pau ens anuncia avui un temps d'expiació i de peni¬
tència, temps solemne que havem d'aprofitar. — L’Evangeli,
el rigorós dejuni de Jesucrist. El món oblida aquest sant
temps perquè no pensa en Déu ni en son judici. Havem de de¬
dicar la Quaresma a la contrició, a la mortificació, a contem¬
plar la Passió de Jesucrist.

Aquest any hem de parlar de la Passió de Jesucrist, enca¬
ra que ja en vàrem parlar l'any passat, perquè la Passió es re¬
produeix en la guerra. Turments exteriors i interiors de Jesu¬
crist. Ell converteix la creu en una càtedra i lo que predica
és el seu estat interior: ens obre el Cor. I nosaltres hem d 'es¬
tudiar-li els sentiments.

Pater, dimitte illis non sciunt quid faciunt. a) Diu Pater per
inclinar-lo a la misericòrdia, perquè Jesucrist ens féu fills per
adopció del Pare celestial. Per a fer-nos hereus de la glòria
fou necessari fer-nos fills, b) Al demanar perdó a Jesucrist con¬
vé que ens recordem que és Pare, per a inclinar-lo a miseri¬
còrdia i excitar en nosaltres la confiança: si el fill demana pa,

142

J. TORRAS I BAGES

el pare no li darà una pedra, etc. c) Que el perdó el demanem
per Jesucrist, víctima propiciatòria: Agnus Dei qui, etc.

Grandesa de la bondat de Jesucrist per l'enormitat del de¬
licte del Calvari. Major que la destrucció de tot el llinatge,
perquè Jesucrist és Déu que es manifesta als homes: es ma¬
nifesta V omnipotència, ressuscitant morts, curant malalts,
calmant tempestats; la seva sabiduria, admirant amb la seva
paraula ja des de dotze anys en el Temple, contínuament:
erat... docens... sicut potestatem habens; la bondat, suportant
les imperfeccions i molèsties dels homes, les ingratituds. I, no
obstant aquesta ingratitud, prega per ells: Pater dimitte, etc.

III

Non sciunt quid faciunt. El pecat és una verdadera boge¬
ria: a) Perquè el goig que proporciona és transitori i corrup¬
tor. Exemples: l'avar, venjatiu, iracund, luxuriós, b) Perquè
va acompanyat d’amargures i remordiments, c) Pel càstig
etern.

La carn i el món ens enganyen; cerquem el desengany en
Jesucrist, verbum... veritatis; la mortificació i el desprendi-
ment de les vanitats; la meditació de la justícia eterna, per a
obtenir la contradicció de les nostres culpes, i així pels mè¬
rits de Jesucrist obtenir la Glòria.

SERMONARI

143

Perdó de les injúries: amar als amics, això és propi de tot¬
hom; amar als enemics és dels cristians. — Utilitat d’aquest
amor: a) perfecciona; b) alcança el perdó.

Resum del compilador

Predicà lll·lin. Sr. Bisbe la primera de les seves homilies quaresmals...
Explicà la significació de la primera de les Set Paraules que l’Evangeli ha con¬
signat sortides dels llavis del Diví Redemptor durant la seva crucifixió i ago¬
nia. La Creu és la càtedra de l'amor i en les paraules que hi parlà Jesús ens
ha obert el seu Cor, manifestant la seva pietat suprema a favor dels homes;
i en la caritat amb què prega pels mateixos que el crucificaren, perquè co¬
metien el deïcidi, el crim més enorme que ha vist la terra, tenim tots motius
d’esperança i confiança del perdó de moltes culpes i la més eficaç imitació
d’amor i perdó dels nostres enemics. — Amb fondes i oportunes considera¬
cions sobre l’espectacle de la guerra intercalà la doctrina excelsa en la pri¬
mera dolcíssima paraula de Jesús agonitzant.

SEGON DIUMENGE

La transfiguració del Senyor l'Església la proposa tres ve¬
gades a l'any a la consideració dels cristians, perquè ve a és¬
ser un símbol del Cristianisme.

Sols Déu pot transformar a l’home . Les conversions són
pròpies del Cristianisme; un home ple d’errors i de vicis es re¬
vesteix de la veritat i de la virtut: sant Pau, sant Agustí. Ell
mateix diu que és més meravellós ressuscitar una ànima que
no pas el cos. Animes mortes. Santa Magdalena, santa Mar¬
garida de Cortona. — Però aquest poder de convertir on es

144

J. TORRAS I BAGES

manifesta d'una manera més meravellosa és al Calvari; s'o¬
bren les portes del Cel; ve la gràcia abundant: la creu n'és la
clau, perquè aquesta eficàcia és de la creu de Jesucrist.

Memento mei cum veneris in regnum tuum. Les tres creus
que simbolitzen tot l’estat moral del llinatge: a)La creu de Je¬
sucrist: el sacrifici dels innocents. La innocència sublima el
sacrifici. Innocència i santedat de Jesucrist: els sants que, es¬
sent innocents, es sacrifiquen per la glòria de Déu: màrtirs Ag¬
nès, Cecília, Eulària, altres jovenets màrtirs; confessors sant
Lluís, etc., santes monges i monjos.

Preu inestimable del sacrifici de la innocència unit amb
el de Jesucrist. b) La creu del mal lladre. La creu del pecat
es fa abominable, perquè és el mateix pecat. El pecat té la
creu en aquest món. Sofriments de l'home dominat per les
passions: el viciós, jugador, el peresós. Es burla de la inno¬
cència i es desespera: la desesperació és la condemnació, c)
La creu del pecador penedit: el bon lladre. Aquesta és la nos¬
tra creu, la de la generalitat dels homes. És una creu de sal¬
vació. Purifica: bonum mihi quia, etc., fortifica : l’home en les
delícies es relaxa, amb la contrarietat augmenta de valor. Si
quis vuit post me venire, abneget semptipsum et tollat crucem
suam, etc. Consola: amb la conformitat.

III

La conformitat és la gran virtut cristiana, perquè la sum¬
ma regla és la voluntat divina. Per a obtenir-la es necessita:
a) la humilitat, convicció de què havem ofès a Déu i som me¬
reixedors de càstig; b) confiança en la misericòrdia divina; c)
oració constant. L’oració del qui sofreix és més viva i Déu l’a¬
tén amb preferència, perquè és oració i sacrifici: hodie me-

SERMONARI

145

cum, etc. — Unitat de sacrifici: unim-nos amb Jesucrist d’en¬
teniment per la fe, de voluntat amb la conformitat, fiat voluntas
tua, de cor amb l’amor, i així arribarem al Paradís, perquè allà
on hi ha el cap hi ha els membres.

TERCER DIUMENGE
I

En aquest tercer diumenge veiem l'admiració que causa¬
va la predicació de Jesucrist... demostra com predica el bé.
Una dona exclama: Beatus venter qui te portavit, i Jesucrist
contesta: Beati qui audiunt verbum Dei et custodiunt illud. Je¬
sucrist Déu era també home verdader, i tenia sempre cuida-
do de manifestar com la gràcia és superior a la naturalesa.
Era amantíssim de sa Mare magna... quia respexit humilita-
tem, i, no obstant, posa mida a aquest afecte tan pur i respec¬
table, perquè Déu és superior als nostres pares: així ho ma¬
nifesta en el Temple de Jerusalem entre els doctors, en les bo¬
des de Canà i en l'Evangeli d’avui-. Gran exemple que nosal¬
tres hem d’imitar, perquè és el compliment del primer ma¬
nament: Amaràs a Déu sobre totes les coses. Amor a la famí¬
lia, a la pàtria, als amics: han d'ésser derivacions de l'amor
de Déu. — Pares que es condemnen pels fills.

Però a l’hora de la mort la naturalesa i la gràcia es junten
per a manifestar l'amor que ens té: Mulier, ecce filius tuus. a)
Sentiment natural de donar a la seva Mare un fill que l’as¬
sistís; i al deixeble caríssim, un consol maternal, b) Condi¬
cions de Joan que el fan mereixedor d’aquest consol: la pure¬
sa, l’amor a Jesucrist, la fidelitat, puix que el segueix fins al
suplici. — Correspondència de sant Joan a l’encàrrec: Ex illa

146

J. TORRAS I BAGES

hora accepit eam discipulus in suam. — El Sagrat Cor de Je¬
sús: l'amor de Maria i de Joan.

III

Significació d’aquest pas de la Passió de Jesucrist: una ex¬
tensió de la maternitat de Maria. Havia vingut per a fer-nos
fills de Déu per adopció, i volgué que tinguéssim un mateix
Pare i una mateixa Mare perquè fóssim germans. Necessitat
que tenim d’una Mare espiritual, com de la Mare corporal per
a no morir amb la nostra debilitat. És Mare perquè a Ella de¬
vem la vida de la gràcia. Importància que dóna l’Església a
la devoció a Maria; intercessió universal en la litúrgia; totes
les gràcies per Maria, corredemptora; la seva cooperació en
tot el procés de la redempció i en la salvació. Ad Iesum per
Mariam; conversions per sa mediació... santificació per Ma-
riam; Ordres religioses. — Vita, dulcedo et spes nostra.

QUART DIUMENGE
I

Tenim necessitat de Déu; de tot podem passar-nos fora
l’Ell: podem prescindir de la riquesa de la ciència, dels afec¬
tes de família i d’amistat; però la falta de Déu deixa buida
l’ànima. Això ho veiem en l’Evangeli d’avui: segueix a Jesús
la multitud perquè en Ell hi sentia a Déu, el consol que for¬
tifica, no es recordava del necessari aliment. I fins aquest Déu
el proporciona a la multitud... i a tothom. Cada any Déu fa
aquest miracle en la sembra del blat: el nostre pa de cada dia
donau-nos avui, símbol de l’Eucaristia, sustento espiritual del
cristià.

SERMONARI

147

Jesús en la seva sagrada humanitat volgué dar-nos a en¬
tendre la necessitat que tenim de Déu: Deus meus, Deus meus,
ut quid dereliquisti me? a) La vida de Jesús és un miracle con¬
tinuat. Vol experimentar tots els sofriments humans, i per
això com que la divinitat desemparés la humanitat perquè
aquesta sentís el desempar. Començà el desempar en l’hort
de Getsemaní i durà fins a la mort. La Passió és el desempar.
Desempar: 1 .er No podia empararse, ni de cap ni de peus, etc.
2.on Desempar dels deixebles. 3.er Del seu poble. Jesús aban¬
donat de tothom. En canvi de que Déu no desempara a l'ho¬
me, l’home abandona a Déu. Això ho veiem en Jesucrist aban¬
donat dels deixebles, poble. Digué aquestes paraules perquè
ho sabéssim, b) És el sofriment que tenen les persones espi¬
rituals: santa Teresa, sant Francesc de Sales, c) Que tenen
també els altres cristians que senten afliccions i sentiments
de tristesa, d) El remei és la fe. La mateixa pietat, que és un
gran consol, no sempre és constant en el consol, e) La con¬
fiança, que és conseqüència de la fe. No hem de confiar en no¬
saltres mateixos, que som variables, sinó en Déu, que és sem¬
pre el mateix: Els qui confien en Mi no seran confosos. — Les
grans obres dels sants neixen de la confiança, f) Aquestes pa¬
raules de Jesucrist són per nosaltres una manifestació de la
divina bondat i un consol per la nostra flaquesa. De vegades
ens queixem. Jesucrist gemega i plora: sobre Jerusalem, so¬
bre Llàtzer, per consol de la nostra debilitat quan gemeguem
i plorem. — Suavitat de les queixes del cristià: hem de
queixar-nos amb Déu com Jesucrist, que és nostre principal
consol. Déu escolta les nostres humils queixes i no permet si¬
guem temptats sobre les nostres forces. Queixes amoroses
dels sants: si no ens treu la pena, augmenta el consol. El ma¬
teix Jesús ens dóna la lliçó de lo que havem de fer en aques¬
tes situacions d’esperit: in manus tuas commendo spiritum
meum. La confiança en Déu és invencible. Sabem que Déu ens
vol provar, però no desemparar, a) Perquè vol salvar-nos: pro-

148

J. TORRAS I BAGES

ves en tenim. Per això va criar-nos, per això ens redimí. Sic...
Deus dilexit mundum, etc. Dilexit nos et tradidit semetipsum
pro nobis.

III

Després de queixar-se del sofriment espiritual, del corpo¬
ral: Sitio. Turment de la set: a) Per a satisfer la nostra falta
de moderació en menjar i beure, b) Omnia consummata sunt,
ut consummaretur Scriptura: complir la voluntat de Déu. c)
No per a cercar alivi, sinó turment, puix que sabia que li do¬
narien vinagre. — Set mística de Jesucrist: havia vingut per
a trobar correspondència d’amor, i troba pecats i ingratituds,
aquesta set encara li dura: deliciae meae esse cum fïliis homi-
num, i els homes li donen vinagre. — Devoció del Sagrat Cor:
de correspondència, expiació. — - Si quis sitit, veniat ad me et
bibat, i ell vol patir set.

Jesucrist és Déu parlant als homes; però Ell diu avui en
l'Evangeli: «qui és de Déu escolta a Déu; vosaltres (jueus) no
l’escolteu perquè no sou de Déu.» Per ésser de Déu no tenim
més medi que Jesucrist, per conèixer-lo el millor temps és el
de la Passió.

DIUMENGE DE PASSIÓ
I

Temps el més venerable; tot crida al recolliment, a la con-
trició i a la pietat. —L'Epístola ad Hebreos d’avui ens recor¬
da el sacrifici: reconeixement del suprem domini de Déu, su-
missió, oferiment de la sang d'animals, insuficient, sang d’ho¬
me no és prou pura, sang d'un Home-Déu. — Plenitud del sa-
crifi de Jesucrist: a) pel sacerdot que l'ofereix, pur, sant, im¬
maculat; b) per la víctima, home — fill de verge immacula-

SERMONARI

149

da — , Déu com el Pare; c) per la totalitat del sacrifici: cos i
ànima, per totes les races i per totes les èpoques.

Pogué dir Nostre Senyor Jesucrist: Consummatum est. a)
Complí totes les profecies: predicà la pau, la misericòrdia, l'a¬
mor; els prínceps i magnats conspiren contra Ell; les autori¬
tats el condemnen, és injuriat, escarnit, crucificat, b) Pagà
amb escreix, més de lo que devia el nostre llinatge; pagà amb
magnificència divina — o felix culpa — , no solament pagà la in¬
júria feta a Déu, sinó que el glorificà sobre tota ponderació;
a la rebeldia contraposà una submissió absoluta — oblatus
quia ipse voluit. El sacrifici de Jesucrist és el punt més alt de
virtut a què pot arribar la naturalesa humana; va complir
amb escreix la llei; amà a Déu i al pròxim fins a dar la vida
per ells. c) Féu una obra duradera per tota l'eternitat: copio-
sa apud eum redemptio; és un sacrifici etern que manté la glò¬
ria perdurable; ningú ha glorificat a Déu com Jesucrist; és el
sacrifici més excels que se li podia oferir, al Cel és Glòria. A
la terra gràcia fecundíssima: màrtirs, confessors, etc., encara
que hi ha ingratitud és més admirable la santedat, com és
més admirable una pedra que pugés amunt de la muntanya,
que moltes que cauen avall. Al Purgatori és perdó; per això
les misses són tan profitoses a les ànimes. És la riquesa de
l'Església a la terra: les indulgències i els Sagraments.

III

Complerta la seva missió de Redemptor, Jesucrist se’n tor¬
na al si del Pare. Havia rebut lanima de Déu i li torna; dóna
permís a la mort, perquè s'apoderi d'Ell i li diu: Pater, in ma-
nus tuas commendo spiritum meum. Acaba la vida amb ora¬
ció: els sants l’han imitat, molts d'ells, sant Esteve: domine

150

J. TORRAS I BAGES

Iesu, suscipe spiritum meum. Diuen els sagrats intèrprets que
oferí Jesucrist el seu esperit i el nostre. És cert que Jesucrist
és l'esperit de tot el llinatge humà redimit i purificat. Spiri-
tus oris nostri Christus Dominus, diu el Profeta (Thre., 4, 20).
Oferts a Déu per Jesucrist. Ell ha d’ésser la nostra ànima:
vivo... iam non ego, vivit vero in me Christus . Qui non accipit
crucem suam et sequitur me non est me dignus. Mai ens havem
de separar d’Ell: quos... praedestinavit conformes fieri imagi¬
nis Filii sui: per l’oració, Sagraments, pràctica de virtuts.
Tota la nostra vida se li ha de conformar; això significa vida
cristiana, a fi de que a l'hora de la mort, a imitació dels sants,
puguem dir: Pater, in manus tuas, etcètera.

DIUMENGE DE PASSIÓ 1

El sacrifici de Jesús és el de la innocència; Abel, Isaac, l’A¬
nyell. — En ell la innocència venç a la malícia: males pas¬
sions dels jueus; severitat, benignitat, misericòrdia de Jesu¬
crist: mor perdonant. Perquè és la victòria de l’amor. — Es
sacrifica a si mateix, es destrueix per a salvar als altres.
Aprenguem nosaltres d’aquest sublim sacrifici; fem de nosal¬
tres un sacrifici, units amb Jesucrist, totes les passions, etc.,
per a arribar a la victòria de la gràcia i al premi de la Glòria.

Dues consideracions:

l.a Malícia del pecat. Jesucrist era innocent i, no obstant,
mor per aplacar la Justícia divina, puix que Ell prengué so¬
bre si, es féu fiador, del pecat. — Proprio Filio suo non peper-
cit. — La càrrega del pecat a l'innocentíssim Jesús fou el mar¬
tiri més cruel: avorria el pecat i el portava sobre. — 2.a Mi¬
sericòrdia divina: Sic Deus dilexit mundum ut Filium suum
Unigenitum daret. Dilexit nos et tradidit semetipsum pro nobis.

Reproducció mística del sacrifici: el Calvari i l’altar.

1. Aquest sermó i el següent no estan inclosos en cap de les «Quaresmes»
anteriors .

SERMONARI

Consummatum est

(Joan, 19, 30)

151

L’objecte de la vinguda, passió i mort de Jesucrist fou treu¬
re el pecat del món i donar a l’home la gràcia divina. És a
dir, una renovació o restauració. — Dificultats de tota restau¬
ració... de la salut corporal. — Humanae substantiae dignita-
tem mirabiliter condidisti et mirabilius reformasti. Els homes
coneixien aquesta dificultat: el terror de Déu, sacrificis hu¬
mans, els sacrificis umbra de l'antiga llei — 1 ’Agnus. — Adam
i Jesús: principis de dues generacions. Com reconcilià l'home
amb Déu? Per medi del sacrifici.

Què és el sacrifici? Considerem en ell: a) La víctima. El
mateix jutge qui el condemna a mort el declara innocent: in-
nocens ego a sanguine justi hujus; santa, quis arguet me de pec-
cato?; agradable a Déu i a l'home, perquè és home i perquè
és Déu. b) El tabernacle puríssim, or puríssim, del seu Cos,
on s’ofereix el sacrifici. — Contaminació de tota la matèria.
omnis caro comiperat viam suam fora de la de Maria i Jesús.
c) El pontífex qui aspergeix amb la sang tota la humanitat
per a purificar-la amb la mitra, la crossa i l'anell, d) Fruits
del sacrifici: copiosa apud eum redemptio — els quatre rius del
Paradís de l’Església — felix culpa. Si el pecat inundà com un
mar a la humanitat, ara la inunda la gràcia: la santedat, els
sants innombrables, però tots han de participar de la Passió
per a poder participar de la Glòria. — Celebrem, doncs, les
pròximes solemnitats amb contrició, caritat i devoció, i així
mereixerem la glòria de la Resurrecció.

ADVENT DE 1900

PRIMER DIUMENGE

Santedat del temps: temps de desig i de preparació. —
Evangeli del Judici universal: l'Eglèsia discretament obra en
virtut del principi: respici finem: importància d'aquest dog¬
ma de l’Encarnació, de Jesús, jutge de vius i de morts. És l'e-
píleg.

Utilitat pràctica del judici particular, i per això en vull
predicar memorare novissima tua, in aetemum non peccabis.

I." Testimonis divins: El Vell Testament: a) David contí¬
nuament al·ludeix al judici: rectum iudicium tuum... et vincas
cum iudicaris... lustus es, Domine, et rectum iudicium tuum...
Si iniquitates observaveris, Domine, Domine, quis sustinébit?
— Tot el miserere és un càntic dedicat a alcançar misericòr¬
dia a la vista del judici. — Quoadusque iustitia convertatur in
iudicium (nota bene aquest text). — Non intres in iudicium
cum servo tuo. b) el Nou Testament: in quo... iudicio iudica-
veritis iudicabimini, et in qua mensura mensi fueritis remetie-
tur vobis. Els de Tir i Sidon seran judicats més suaument que
vosaltres. — Pater... omne iudicium dedit Filio (text decisiu).
Sant Pau: statutum est hominibus semél mon, post hoc autem
iudicium.

SERMONARI

153

2.0n Testimonis humans: la pròpia consciència: el remor¬
diment és la por del judici de Déu. — Els pobles gentílics tots
l'admeten .

Acte del judici: Persones que hi intervenen — lloc— situa¬
ció de l’ànima. Un examen sempre fa por. Rigor, sense apel·la¬
ció. — L’ànima queda despullada de les virtuts sobrenaturals
i fins de les morals. — La sentència.

III

El Judici ens ha de fer por si no tenim judici. No tenim
judici quan no tenim reflexió i obrem per l'impuls de les nos¬
tres passions. La reflexió cristiana sobre aquest dogma pro¬
dueix el temor de Déu. Initium sapientiae, timor Domini. La
sabiduria cristiana consisteix en salvar-se. Ja sabem que la
salvació ve per Jesucrist, però Ell no salva sinó als qui volen
ésser salvats. El medi per a obtenir el temor de Déu és la pre¬
sència de Déu.

Resum del compilador

No fa molta estona que el Prest cantava enmig del cor aquestes paraules
de l’Apòstol: És hora ja d'alçar-nos de dormir, perquè la nostra salvació està
més a prop que quan creguéreu; i poc després el subdiaca, cantant l'Epístola,
afegia: La nit ja ha passat, i ve el dia; revestiu-vos de les armes de la llum,
deixant les obres de les tenebres; és precís caminar com de dia, no en les obres
de la concupiscència, i revestir-vos de Jesucrist. La Santa Mare Església ali¬
menta el seus fills amb les manifestacions del culte d’una manera pràctica
i que està a l’alcanç de tothom; i per entrar en l'esperit de l’Església és pre¬
cís penetrar-se de la importància de la litúrgia. Com els fills pugen i creixen

154

J. TORRAS I BAGES

i es fan homes alimentant-se de la substància de sa mare, així devem ali¬
mentar-nos de l'esperit de la sagrada litúrgia. — És hora d’ alçar-nos de dor¬
mir, perquè ve la llum, diu l'Església, preparant-nos en aquest sagrat temps
d'Advent per a la vinguda de Jesucrist; i com es necessita un esforç per ar¬
ribar a Jesucrist, com per pujar a una altura, perquè Jesucrist és la huma¬
nitat elevada a la Divinitat; com es necessita una purificació per unir-se a
Jesucrist, per això l’Església crida a la reflexió els seus fills en aquest temps,
presentant certa severitat en ses cerimònies i en els ornaments dels seus mi¬
nistres, cessant la música sagrada, tot perquè amb la serietat vingui la re¬
flexió i la purificació. Els plers, fins els lícits, distreuen l'esperit; les tristeses
e] concentren. Per això en aquesta primera dominica posa a nostra conside¬
ració la segona vinguda de Jesucrist al món per a judicar-lo. Jesucrist Jutge
és una idea que fa reflexionar l’esperit; Jesucrist Jutge de vius i de morts, és
una idea que hauríem de tenir sempre present en nostre esperit per ajustar-
lo a la llei divina. Mes ja no vinc a parlar-vos, caríssims germans i fills meus,
del Judici universal, sinó del judici particular, com el Judici universal, epí¬
leg de la història humana, no serà més que la ratificació, l'aprovació i la pu¬
blicació del judici particular, d'aquest vinc a parlar-vos, que serà per cadas¬
cú de nosaltres a l'instant de sortir d’aquesta vida. — La idea del judici es
troba en tots els pobles en l’antiguitat, així en ei jueu com en el gentil, que
per això diem Teste David cum SybiUa, és a dir, no solament David, com re¬
presentant de tot el poble israelita, sinó també els oracles de la gentilitat,
per on parlava la sabiduria humana, portada per Déu d'un modo natural o
sobrenatural, ensenyen aquesta gran idea del Judici. David, aquell esperit
d’admirable força, ànima típica del verdader orador, en ses pàgines, on tro¬
ba expressats sos sentiments tota ànima, per tot té sempre present el judici
de Déu: quan canta les grandeses del Senyor, quan s'enfonsa en els abismes
de la seva humilitat, sempre té present aquest judici, i amb tot i reconèixer
que Déu és just i el seu judici és recte, tem aquest judici, i demana al Senyor
que no entri en judici amb son servent perquè ningú quedarà justificat a la seva
divina presència. I diu al Senyor: Si mireu les nostres iniquitats , qui podrà sos¬
tenir la vostra mirada ? Aquestes paraules que ens fa repetir tan sovint l’Es¬
glésia: Si mira el Senyor nostres pecats, qui podrà sostenir aquella mirada?
David fou una figura de Jesucrist, com la profecia ho era de la veritat evan¬
gèlica, i Jesucrist confirmà aquesta idea del judici, animant amb ella als seus
apòstols i deixebles. Aquesta veritat dogmàtica del judici és necessària per
la rectitud de la conducta humana. Hem de tenir presents les qualitats del
Jutge, i en primer lloc la seva sabiduria absoluta. Ho sap tot, perquè ho ha
creat tot; Ell ha creat l’home i sap tot lo que hi ha en ell, no se li pot escapar
ni un pensament, ni el moviment més amagat del cor de l’home. Per nosal-

SERMONARI

155

tres passen molts pensaments que ni ens en donem compte; per Déu no pas¬
sa res, tot ho té present, perquè és etern.

Tot examen és temible; qui s’ha d’examinar tem, i aquell que examina
tem també quan ha d’ésser examinat. Aquell examen del judici serà minu¬
ciós, i tot el procés de la vida se li farà a l'ànima evident amb una evidència
incontrastable, i ella mateixa serà sa pròpia acusadora, si no ha ajustat ses
obres als eterns principis de justícia.

Demés, hi haurà dos altres acusadors segons els autors ascètics i místics
fundats en la veritat revelada: l'àngel mal i l’àngel bo. L esperit de les tene¬
bres amb sa malícia abominable farà de fiscal de l’ànima, delectant-se en
cert modo en poder triomfar d’ella en aquell judici; l'àngel bo s haurà de con¬
vertir també en acusador, si l’ànima que ha tingut confiada a sa custòdia no
ha seguit en aquest món la direcció que li donava. — La conseqüència del
judici és pels mals la degradació: l’ànima quedarà despullada de la fe sobre¬
natural i de l'esperança, de tots els fruits dels Sagraments, quedant-li sols
el caràcter del baptisme, de la confirmació i de l'orde, si els havia rebut, per
major ignomínia, perquè tal volta s'havia prevalgut d aquests Sagraments
per pecar amb major eficàcia. El premi serà, no per aquells que hauran par¬
lat millor, no pels oradors més eloqüents, no pels que hauran investigat els
secrets de la naturalesa, o els de la Teologia i de la Gràcia, o pels qui hauran
remenat més llibres, sinó per aquells que hauran obrat bé.

La sabiduria cristiana és eminentment pràctica, no precisament especu¬
lativa, no serveix sols per il·lustrar l’enteniment, sinó per rectificar el cor;
la sabiduria humana és humil, modesta i recatada, i s amaga com dins la pet¬
xina la perla està amagada als ulls indiscrets. I aquesta sabiduria serà la que
haurà el premi el dia del Judici de Déu, d’aquella Sabiduria que no s equi¬
voca, ni s'enlluerna per les aparences. Allí els primers seran els darrers, i els
darrers seran els primers. — El Judici és com la sobreposició del judici en
l'ànima que no en té, que no reflexiona: qui té judici no ha de témer el Ju¬
dici de Déu, perquè adapta ses obres a la Llei divina i dóna a totes les coses
el degut valor. El judici posa fre al desenfrè de les concupiscències, i fa vic¬
toriós a l'home de les seduccions del vici. — El pensament del judici pro¬
dueix naturalment el sant temor de Déu, i el temor de Déu és el principi de
la Sabiduria. Medi pràctic per fomentar aquest sant temor és la presència
de Déu. Jo us exhorto, caríssims germans i fills meus, a practicar aquest her-
mós exercici de la presència de Déu, a fi de que, obrant sempre bé, confor¬
mant la vida a les màximes de la sabiduria cristiana, puguem obtenir la mi¬
sericòrdia i perdó, i esperar després del Judici la fruïció de la mateixa feli¬
citat divina en el si del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant, que com per mi
mateix us desitjo.

156

J. TORRAS I BAGES

SEGON DIUMENGE
Del món, enemic de l’ànima

Sant Joan, exemplar de vida eremítica. Excel·lència de la
vida, que es fa consistir en Déu, principi de la vida. La vida
eremítica i la vida monacal formà el món cristià, i sempre
aquesta vida serà com la substància de l'Església i el suport
del món cristià. Aquesta vida significa la renúncia del món,
que és el primer enemic de l’ànima.

Ningú és admès a la fe cristiana si no renuncia el món (en
el baptisme). Jesucrist declara que el dimoni és el príncep del
món (nunc prínceps huius mundi eiicietur foras) . Declara la in¬
compatibilitat entre Ell i el món i els deixebles d'Ell... ego ele¬
gí vos de mundo, propterea odit vos mundus. Considera al món
tan perdut, que diu que ni pel món prega: non pro mundo
rogo, sed pro his quos dedisti mihi. I declara la maldat del
món: omne quod est in mundo concupiscentia camis est et con-
cupiscentia oculorum et supèrbia vitae. Sant Pau: mihi mun¬
dus crucifixus est et ego mundo.

En què consisteix la maldat del món: a) En sa atracció,
que es converteix en ídol de l'home; els plaers i la pompa se¬
dueixen i enganyen perquè no són res. Seducció que exerceix
sobre l’esperit de la joventut: el jove de sant Felip Neri. b) En
sos enganys; no diu una paraula de veritat, c) En que és cor¬
ruptor.

SERMONARI

157

III

Com havem de viure en el món: qui emunt tanquam non
possidentes, et qui utuntur hoc mundo tanquam non utantur;
praeterit enim figura huius mundi... Non habemus hic manen-
tem civitatem, sed celestem inquirimus. Hem de viure aquí com
viatjants i pelegrins. Tota la nostra afició ha desser a la pà¬
tria. La finura i elegància de la vida moderna fa més temible
el món; en mans del dimoni és un medi més poderós de per¬
dició.

Resum del compilador

En l'Evangeli que s’ha cantat no fa gaire estona des d'aquest sagrat lloc,
el mateix Jesucrist fa l'apologia del sant Baptista amb aquelles paraules:
Què heu sortit a veure al desert? Un home que es mou com una canya a tots
els vents? Doncs, què heu sortit a veure? Un home vestit amb delicadesa i
elegància? Els qui vesteixen així habiten en els palaus dels reis. Doncs, què
heu sortit a veure? Un profeta? Jo us dic que encara és més que profeta. —
Amb aquestes paraules el mateix Jesús, fent l’apologia del Baptista, fa tam¬
bé l'apologia de la vida monacal, eremítica, és a dir, la vida de penitència,
de contemplació i d'oració. Precisament aquesta vida del sant precursor i
dels seus deixebles fou també, almenys en la seva substància, en la seva es¬
sència, fou la vida dels primers cristians, i aquesta vida l'ha conservada i
l'ha enaltida sempre l'Església. El món no la vol aquesta vida superior de
l'esperit, i nosaltres hem de tenir, al contrari, tot l'interès en acostar-nos,
tant com sia possible, a aquesta vida. El monjo, l’eremita, el religiós, tot
aquell qui tracta de perfecció de vida, és el cristià típic, el cristià perfet, i
nosaltres hem d'estimar i cercar aquesta perfecció. La substància d'aquesta
vida importa la renúncia del món: hem de renunciar al món: hem de reno¬
var constantment aquella renúncia que d’un modo implícit férem del món
al rebre l'aigua de salvació en el Sant Baptisme. — Aquesta renúncia del
món no és el llenguatge d'un místic, ni és únicament exclusiva i pròpia dels
que es consagren al servei directe de Nostre Senyor amb la professió religio¬
sa: és, en la substància, obligatòria a tothom, i és de sempre; i per això deia
el divi Mestre a sos deixebles que el món, així com l'avorria a Ell, així tam¬
bé havia d'odiar a tots els seguidors de la veritat evangèlica. Per això el món

158

J. TORRAS I BAGES

ha perseguit i avorrit sempre a Crist i el món no és pas d'una època sola, o
d un sol país, sinó de tots els llocs i de totes les èpoques.

Aquesta renúncia del món no vol dir horror ni despreci de les criatures:
les criatures en si, bones són, mes la concupiscència que les coses externes
exciten en nosaltres és mala. Hem de renunciar al món, perquè és mal, per¬
què és 1 acumulació de les coses que, segons l'expressió del sagrat Evangeli,
no són sinó la concupiscència dels ulls, la concupiscència de la carn i la su¬
pèrbia de la vida. Hem de viure amb molta cautela, i les coses del món han
d'ésser per nosaltres sempre molt sospitoses. Jesucrist digué que el príncep
d aquest món era Satanàs, i que Ell el faria fugir. Hem de viure en e] món
amb la cautela del qui viu en uns dominis d’un mal príncep, de quals inten¬
cions sempre s ha de témer. Mes el món no solament és mal, sinó que demés
és fals: les seves pompes i ses màximes són aparença, no tenen cap realitat.
L apòstol sant Pau deia que la figura d’aquest món passa. L'estimació que es
cerca amb tant afany, les alabances, tot, tot és només que aparença, tot pas¬
sa. I, finalment, a més de fals és també corruptor. Jesucrist purifica, el món
corromp; ei món transforma en pitjor a l’ànima que s'hi entrega, la rebaixa.
Quan veiem un jove que s'aficiona a les vanitats del món, temem, i amb raó;
quan una noia que comença a tenir alguna representació s’afecta al món, te¬
mem per la seva ànima; quan un pare de família es deixa arrastrar del món,
temem per les conseqüències que n’haurà de plorar aquella família; perquè
el món fa malbé la noblesa de l'esperit, la puresa de sentiments, la rectitud
dels costums. El món és un ídol, i tot s'ha de sacrificar a aquest ídol, i tot li
sacrifica el mundà, fins la mateixa existència.

Tots els enemics de l’ànima són temibles, però el món és el més temible
de tots: la seducció de la carn és molt gran, és vivíssima, més l’ànima noble
no es deixa arrastrar de les passions grosseres. El dimoni és molt astut; mes
1 ànima per medi de la comunicació amb Déu adquireix un gran coneixe¬
ment per saber-se apartar de la seva influència, per desfer la forma a vega¬
des aparatosa amb què es presenta l'esperit de les tenebres, i, en fi, la sabi-
duria cristiana és superior a l'astúcia diabòlica. El món, en canvi, atreu d’una
manera més suau i més eficaç, i té a sa disposició per seduir a l'ànima les
riqueses, l'elegància, la bellesa, les comoditats de la vida. —Hem de renun¬
ciar al món, perquè Jesucrist ha dit a tots en absolut que no podíem servir-
lo a Ell i al món; i en una ocasió solemne, després de pregar al Pare celestial
per sos deixebles, digué que no pregava pel món. Jesús no prega pel món,
donant-lo per perdut, per irremissiblement perdut. Hem de renunciar al món
i procurar arribar a la perfecció de l’Apòstol, que es tenia per crucificat al
món i al món crucificat per ell. No hem de voler prevaler en el món, però sí
prevaler sobre ell, dominar, tenir sota els peus al món, fer-nos superiors a

SERMONARI

159

les coses temporals i externes, mirant a les eternes i divines. Hem de viure
en el món i no ésser del món, com Jesucrist ja digué que el seu regne no era
d'aquest món. I per això és precís que fem l'ús recte de les coses, segons el fi
de la seva creació, com ja l'apòstol sant Pau deia que els que viuen en l’estat
de matrimoni es portessin com si no hi visquessin, que els que posseeixen
riqueses, com si no en posseïssin. En el llibre incomparable dels Exercicis Es¬
pirituals de sant Ignasi de Loiola hi posa aquell exercici de la indiferència en
l’ús de les coses. Aquesta és la norma que havem de seguir: no despreciar les
coses, no tenir-les per males, que això fóra heretgia, sinó usar-ne segons el
fi de la seva creació, sense afeccions desordenades. D’aquesta manera irem
preparant-nos per la vinguda de Nostre Senyor Jesucrist.

TERCER DIUMENGE

(Benedicamus Domino). De l’oració — desig de Déu

Expectació universal del Messias, i és que els homes tenien
la convicció de la seva insuficiència, no es basta a si mateix:
tenien necessitat de Déu. Allò fou la manifestació d'un instint
humà, Tinstint de l’oració. L'oració cerca a Déu i troba a Déu
per a reposar-hi. Mihi... adhaerere Deo bonum est... Qui... ad-
haeret Domino unus spiritus est. — L'Advent és temps d’ora¬
ció. Els sants i els bons cristians fan més oració seguint l'es¬
perit de l’Església, que sembla que voldria que en aquest
temps l’oració fos contínua. Durant l'any, a la fi de la missa
diu ite missa est, com si s’hagués acabat l’oració. Ara diu be¬
nedicamus Domino, significant que l’oració no s'ha d’inter¬
rompre.

L’oració és l'arma del cristià. El soldat desarmat. — Oran-
tes dels primers segles. — És la lliçó contínua de Jesucrist. —
Vigilate et orate. — Oportet semper orare et non deficere. — Pa¬
ràboles: fins aconsella ésser importuns: si truquen a mitjanit,

160

J. TORRAS I BAGES

petite et dabitur vobis; quaerite et invenietis, etc. Exemple d'o¬
ració que ens dóna erat pemoctans in oratione Dei. En les oca¬
sions solemnes de la vida veiem que fa oració. La vida dels
sants és una vida de contínua oració.

Condicions de l’oració: a) S’ha de fer amb unió de Jesu-
crist et quodcumque petieritis Patrem in nomine meo. És el
summe Sacerdot, i a Ell li toca presentar a Déu les oracions
i acompanyar la nostra oració: interpel·lat pro nobis. b) S’ha
de fer amb esperit de fe: és un desig de Déu, i desig suposa
el coneixement. Omnia possibilia sunt credenti. El miracle és
fill de la fe. — Fe vana i falsa que no neix del desig de Déu,
sinó de complaure la pròpia voluntat. — És una fe acompa¬
nyada de l’esperança, c) Simplicitat. No preguem com els fa¬
riseus, que fan oracions molt eloqüents i es posen al mig del
temple per a ésser vistos. In abscondito. Santa Teresa li deia
a Nostre Senyor bobadas. És l'expansió del Fill amb el Pare:
Pater noster. d) La humilitat: l'oració dels humils puja al Cel.
L’oració del fariseu i la del publicà. In abscondito.

III

Efectes de l'oració. És la clau del Cel. a) Efectes de l'ora¬
ció en el particular, efectes personals, b) Efectes de l'oració
de la família: pau, amor, conservació de la fe. c) Efectes de
l’oració del poble: Déu és el Senyor del poble, beatus populus
cuius Dominus Deus eius. d) Efectes de l’oració en el Cel: l’e¬
terna glorificació divina; el Cel és una perpètua alabança, àn¬
gels laudants creats sols per a fer oració.

SERMONARI

161

Resum del compilador

La ciutat de Jerusalem envià al sant Precursor un missatge preguntant-li
per medi dels sacerdots i levites: Qui est tu? Ets el Messies, o Elies, o algun
dels profetes? I el sant Baptista respongué: Jo no sóc més que la veu del qui
clama en el desert. El qui ha de venir darrera meu és abans que jo; jo ni sóc
digne de desfer-li el seu calçat. En aquesta expectació s’hi manifesta un de¬
sig de Déu; en la resposta del Baptista s'hi expressa l'alabança de Déu; i en
tota la litúrgia d'aquesta dominica, especialment en les paraules de sant Pau
que l’Església pren en el diví Ofici, se’ns fa la recomanació de la pràctica de
l'oració. Tot l’any és temps d’oració; mes l’Advent d'un modo especial, és
temps clàssic d'oració, com ho ensenya l’Església en la solemnitat del sacri¬
fici de la Missa. En les altres festes, el diaca, acabats els divinals Oficis, di-
rigint-se al poble, diu: Ja us en podeu anar, la Missa està llesta; en aquests
diumenges i festes d'Advent no es gira el diaca al poble i canta el Benedica-
mus Domino, indicant que convé encara perseverar en oració. L’oració és una
necessitat de la naturalesa: per instint l’home prega en els conflictes i tribu¬
lacions de la vida. La Religió, doncs, no fa més sinó elevar aquesta necessi¬
tat de la naturalesa quan preceptua l’oració; perquè realment la Religió no
va mai contra la naturalesa, eleva la naturalesa, la sublima fins a portar-la
a la unió amb Déu.

Jesucrist, que és el mestre de la humanitat, és també el mestre de l’ora¬
ció, amb paraules i exemples. Convé, deia, orar sempre i no defallir mai, i
pregar fins a la importunitat. Aquella paràbola del qui truca a la nit a casa
de l’amic, i obté el que demana per la constància, per la importunitat amb
què ho demana, és una prova de lo que volia que féssim en nostres oracions.
Jesucrist féu oració tota sa vida, des d'aquelles paraules venerables: Aquí es¬
tic per fer la vostra voluntat, amb què s'oferí al Pare celestial, fins a la su¬
blim jaculatòria que sortí de son sagrat Cor, quan en la creu exclamà: En
vostres mans encomano el meu esperit. Predicava de dia per les ciutats, per
les viles i per les cases de pagès, anunciant per tot arreu la bona nova; mes
les nits les passava en oració. I en les ocasions més solemnes, quan havia de
realitzar algun acte extraordinari, feia oració, com abans d’elegir els seus
apòstols, com abans d'entrar en la seva Passió dolorosa. I els deixebles del
diví Mestre ensenyaren i practicaren el mateix. Les memòries més antigues
que ens queden dels primers cristians els representen amb les mans alçades,
amb els cors elevats a Déu per l'oració.

L’oració és l'exercici de la perfecció cristiana: un cristià que no ora és cris¬
tià només de nom, no exerceix, no practica la seva professió de cristià. Les
armes del cristià són l'oració, i cristià sense oració és soldat desarmat, és inú-

162

J. TORRAS I BAGES

til; no podrà vèncer les inclinacions males de la naturalesa pecadora, per¬
què ningú és superior a si mateix, es necessita una força superior per domi¬
nar-se, per no ésser joguina de les passions, dels atractius del món, i aquesta
força és la gràcia, i la gràcia davalla per l’oració. El cristià és l'home d'ora¬
ció que passa per la Babilònia del món fixats els ulls en la Jerusalem, en la
pàtria celestial.

L'oració és instrument de santificació. Heu sentit a predicar moltes ve¬
gades que si teníem fe traslladaríem les muntanyes d’un punt a l'altre, se¬
gons l'expressió del sagrat Evangeli. Si és estrany passar d’un punt a l’altre
una muntanya, més encara el que alcança l'oració. Els enginyers moderns
amb ses màquines traslladen edificis, foraden muntanyes... mes ni els engi¬
nyers moderns, ni els moderníssims, ni els passats, ni els per venir, podran
mai d’un home pecador fer-ne un sant: és una obra prodigiosa i l’oració la
realitza.

L'eficàcia de l'oració depèn d'algunes condicions que ha de tenir, i en pri¬
mer lloc de la fe. La fe i l'oració es compenetren, la fe sosté l’oració i l’oració
sosté la fe. En segon lloc ha de fer-se en unió amb la de Crist. Crist és l’exem¬
plar de l'oració: la seva oració és la típica, és insuperable, és infal·lible, és
irresistible, és omnipotent, perquè Crist ha merescut que sempre sia oïda la
seva oració a favor dels homes. En tercer lloc ha de tenir simplicitat. Tinc
per mi, seguint l'esperit de l'Església, que la simplicitat és la primera con¬
dició per poder rebre l'ànima en tota sa plenitud la veritat evangèlica. Es¬
perit senzill, sense pretensions, és qui pot rebre millor els gèrmens evangè¬
lics, que són després fecundats per la influència de l’oració. L'esperit senzill
és penetrant: les coses senzilles són sempre les més penetrants, com ho és
l'oració dels infants, la dels pobres d’esperit, com ho és la del fill quan parla
amb son pare. L’oració verdadera és sempre una efusió filial de l’ànima. San¬
ta Teresa, aquella insigne santa espanyola, diu amb un terme que no es pot
traduir, que la seva oració consistia molt temps en dir bobadas, és a dir, co¬
ses infantils, coses senzilles. L'oració, en fi, ha d'ésser perseverant: la cons¬
tància obté totes les coses. — L'oració perfecciona l'individu: educa el cor i
purifica els sentiments, educa el cap i eleva el pensament de l'home. Vosal¬
tres, caríssims fills meus, que us dediqueu a l'estudi per ésser un dia minis¬
tres del Senyor, si voleu exercir el ministeri amb fruit heu d’ésser homes d’o¬
ració. Heu sentit a dir moltes vegades que els doctors i escriptors eclesiàs¬
tics han après més als peus del sant Crist que no pas remenant llibres. Tots
els sants i homes apostòlics han sigut molt aficionats a l’oració: han sigut
diferents en sos ministeris o s'han distingit en diverses aptituds; mes tots,
sense discrepància, han sigut homes de molta oració.

L'oració us farà deixebles d’una escola més alta, i veureu la manera d’a-

SERMONARI

163

clarir i defensar les veritats que la Teologia investiga. L'oració dóna perspi¬
càcia a l’esperit, el fa penetrant, l'uneix amb Déu, i el fa un esperit amb Ell,
segons l’expressió de l'Apòstol .

A més de l'oració individual hi ha l’oració de família, sia aquesta natu¬
ral, constituïda per la sang i per la carn, sia sobrenatural: l’oració les per¬
fecciona totes. L'oració és per l'home l’aprenentatge millor de la seva pro¬
fessió. L’oració en família purifica i reforça els vincles de l'amor, que són la
base de la família. És molt excel·lent l’oració de la família, i què serà l’ora¬
ció col·lectiva de tot un poble? Mes cap oració tan excel·lent com la de la Glò¬
ria. L’oració no començà en Crist: Ell l'ensenyà i recomanà; mes segles abans
que Ell ja el temple de la Glòria ressonava amb l'oració d’alabança. La vida
eterna és l’eterna oració. Els àngels s’ocupen en alabar a Déu, i en el Cel con¬
tinuarem nosaltres l’oració d’alabances que haurem començat en aquesta
vida, alabant a Jesucrist, a Maria, la més excelsa criatura, a les tres Perso¬
nes de la Divina Substància, essent aquesta oració part de la felicitat eterna
que a tots, com per mi, desitjo.

QUART DIUMENGE

Sant Joan amb la seva vida i la seva predicació omple el
sant temps d’Advent. És el sant dels dos Testaments, el tràn¬
sit de la llei escrita a la llei de gràcia. — En aquest dia l'Es¬
glésia ens el presenta com el predicador de la penitència:
praedicans baptismum penitentiae in remissionem peccatorum.

La penitència és la mida de la força humana, demostra els
graus d'energia de l’home, el valor de l'home; per això deia
aquell sant quan li alabaven a una persona per perfecta: Ho
serà si és mortificada. Què és la penitència. Mortificació, so¬
friment voluntari, acceptació del que ens contraria. Sant Joan
la predica a tothom: a un de la turba, als publicans, als fari¬
seus, a uns militars. La penitència és la compensació a la jus¬
tícia de Déu per raó del pecat, i com tot el nostre llinatge és
pecador; d’aquí que la penitència sigui una virtut universal.

164

J. TORRAS I BAGES

Tots els sants l’han predicat i les lleis de l’Església la precep-
tuen sense fer diferències de just i pecador, perquè tots som
pecadors. I qui es resisteix a la penitència no sabrà resistir el
seductor plaer del pecat.

Penitència necessària com el baptisme, baptismum peniten-
tiae, pròpia de tot fill d’Adam, per a arribar a la justícia de
la vida cristiana. Omnis vallis implebitur. — Deficiències que
han de suplir-se amb la fe i la gràcia, la intel·ligència i la vo¬
luntat, resolució pel bé, ferides pel pecat han de curar-se. —
Omnis mons et collis humiliabitur — excessos que han d’ex-
tirpar-se. — Les concupiscències, no hi ha home que no les
hagi de reprimir, la de la carn, la dels ulls i la supèrbia de la
vida. El cristià ha d'estar en equilibri. La Passió de Jesucrist
és la penitència de tot el llinatge, però diu sant Pau que no¬
saltres havem de completar la Passió de Jesucrist en els nos¬
tres membres.

III

Penitència obligatòria. — En satisfacció de nostres pecats.
Quant escassos són els innocents. Doncs, o innocència o peni¬
tència. — Facite... fructus dignos penitentiae. La mida del pe¬
cat és la mida de la penitència. Quant gran... la mort de Je¬
sucrist, l’eternitat de l’infern proven la gravetat del pecat. De
la penitència espiritual o interior ningú pot excusar-se ’n.
Apartar-se de diversions, recolliment de vida, l’aplicació al
treball. Sant Jeroni aprèn la llengua hebraica per penitència.
La contrició. — La penitència molt agradable a Déu: sant Pere
d’Alcàntara s'apareix i diu que la penitència li ha valgut una
gran glòria. — Les petites penitències dels sentits que tothom
pot pràctic ar-les: vista, oïda, olfacte, etc. Exemples de pe-

SERMONARI

165

nitència en l’antiguitat que ara ens semblen impossibles.

Penitència de supererogació. — És la més gloriosa. Han fet
més penitència els innocents que els convertits. Jesús, sant
Joan Baptista, sant Miquel dels Sants, sant Genis, etc. —
Aquesta penitència és la que salva al món. El sacrifici de l'in¬
nocent, de l’Agman... dominatorem terrae. Ànimes privilegia¬
des que sempre hi ha hagut dins l’Església que amb ses pe¬
nitències han calmat la ira divina. — Purifiquem-nos nosal¬
tres per a rebre a Jesús, que va a venir.

Resum del compilador

Encara avui, caríssims germans i fills meus en Jesucrist, torna a presen¬
tar a nostra contemplació la Santa Mare Església la profètica figura de sant
Joan Baptista. Vol que la tinguem sempre davant dels ulls durant l’Advent
aquesta figura, perquè el Precursor ve a ésser l’exordi de Crist, la introduc¬
ció a la vida evangèlica: és un testimoni, i nosaltres creiem segons els testi¬
monis. També jo, seguint a l'Església, única que té autoritat divina per ésser
mestra dels homes, tornaré a parlar avui de sant Joan Baptista, al qual ja
us vaig presentar un dia com a exemplar de vida monacal, renunciant al
món i vivint en e] desert, un altre dia com a exemplar d'oració i avui com a
exemplar de penitència: renúncia al món, vida d'oració i de penitència, que
constitueix la triple manifestació de la vida cristiana.

En l'Evangeli que s’acaba de cantar fixa el sagrat escriptor el temps de
la predicació de sant Joan Baptista, notant quina era la suprema autoritat
de la societat civil i religiosa de l’època, per significar la importància de la
predicació. I seguint aquest mateix Evangeli us faré veure quina és la peni¬
tència, els efectes de la penitència i l'objecte final de la penitència.

La penitència és el domini de si mateix, la reducció de totes les forces in¬
teriors de l'home i llur subjecció a la raó, de manera que totes les forces que
no són racionals estiguin dominades, dirigides i presidides per la força ra¬
cional. La penitència, tal com la predica el sant Precursor, té un caràcter d’u¬
niversalitat. Ell predicava penitència a tothom, i componien el seu auditori

166

J. TORRAS I BAGES

els escribes i fariseus, qui almenys en aparença observaven amb tota exac¬
titud les prescripcions de la llei mosaica, i creien en la resurrecció de la carn;
hi havia els saduceus, que en podríem dir els homes mundans, qui no hi
creien; hi havia sacerdots i levites i fins militars, i a tots predicava penitèn¬
cia. Igualment l'Església dóna a la llei del dejuni un caràcter d’universali¬
tat, comprenent-hi a justos i pecadors. Tothom ha de fer penitència, per més
que l'aplicació de la penitència sia distinta en cada home, com quiscun home
és diferent. I la penitència abraça tot l’home: té un caràcter de totalitat. Sen¬
tits i potències, tot ha de fer penitència, perquè tot està pertorbat. Tota la
naturalesa està deformada, monstruosament deformada pel malefici del pe¬
cat dels primers pares; i tota ha de restablir-se i equilibrar-se per la peni¬
tència. L'home està pertorbat; l’home és el ser menys tranquil de tots els
sers. Aquesta lluita dins l’home l’ha pintada amb divina eloqüència sant Pau;
i els mateixos gentils, com sabeu tots els qui haveu estudiat lletres huma¬
nes, l’han descrita amb eloqüència admirable.

En la criatura, abans de brillar la llum de la raó en aquella petita exis¬
tència, els sentits de la vista, de l'oït... estan ja inclinats al mal. Tot l’home
ha d'ésser restaurat per la penitència, la qual té per efecte establir en el reg¬
ne de l’home el govern llegítim de la raó. El govern llegítim de la raó il·lu¬
minada per la fe és un dels grans principis de la nostra Religió santa, i en
tot govern hi ha d’haver ordre, i aquest ordre s’alcança subjectant i subor¬
dinant totes les forces a la raó.

Els sentits s'han d’educar, donant-los una direcció sana; les potències
s'han de subjectar, l'enteniment a la fe, i la voluntat a la gràcia divina, i això
suposa un esforç, un treball, en el qual consisteix la penitència. L’Evangeli
d'avui, amb aquell simbolisme tan freqüent en la Sagrada Escriptura, que
es val sempre de comparacions i semblances, explica aquests efectes de la
penitència, quan diu: Les valls fondes s'han de terraplenar, les muntanyes
altes s'han d'aplanar, -els camins torts seran adreçats, els escabrosos rectifi¬
cats. Les deficiències i els excessos de la nostra naturalesa, tot s’ha de cor¬
regir. La subjecció, la subordinació és una necessitat entre els homes, com
hi ha subordinació en les mateixes jerarquies angèliques. La independència,
l’orgull de si mateix és una prova de la necessitat de la penitència. El judici
propi, la voluntat pròpia, de què parlen tant els autors ascètics, s’han de rec¬
tificar i mortificar per la penitència. És la llei de la penitència la que més
avorreix el món modern, tan afectat a les delícies, i la nostra naturalesa, ami¬
ga de les comoditats.

A més d’aquesta penitència general i obligatòria a tothom hi ha la peni¬
tència necessària al pecador. Tots som pecadors; qui digui que no té pecat
és mentider, segons la frase de l'Escriptura. El pecat és un deute, i tot deute

SERMONARI

167

s'ha de satisfer: si hem tingut la vilesa, la infàmia de cometre una injúria
contra la Justícia Divina, hem de pagar amb penitència el deute contret. Tots
ho hem sentit dir, i tots ho hem de tenir ben present com una llei de la vida
cristiana: o innocència o penitència. Tornar a l’home a l’estat primitiu de per¬
fecció i equilibri, tals son els efectes de la penitència.

A més d’aquesta penitència pels pecats propis hi ha la penitència pels pe¬
cats dels altres; aquesta és la penitència en sa forma més noble i elevada.
Jesucrist és l’exemplar i el tipus d’aquesta penitència: Ell no tenia pecat, ni
podia tenir-ne: era incontaminat, no podia perdre sa puresa divina; i fa pe¬
nitència, fa el sacrifici de si mateix per redimir-se. Els sants més innocents
han sigut també els més penitents, des de sant Joan Baptista, santificat abans
de néixer. Si els sants han sigut penitents, quà farem nosaltres, miserables
pecadors? Hem de fer penitència per obtenir son objecte final, que no és al¬
tre, segons l’Evangeli d’avui, que videre salutare Dei, veure al Salvador. L’ho¬
me animal no veu les coses de l’esperit fins que la penitència l’ha transfor¬
mat i espiri tualitzat. Practiquem penitència, apartant els sentits de tot lo
mundanal, de tot lo pecaminós, de tot lo perillós; apartem la imaginació de
tots els espectacles que poden contaminar la puresa de la consciència; prac¬
tiquem mortificació en nostres relacions socials, en nostres relacions perso¬
nals que puguin ésser danyoses a l’ànima, i a l'hora de la mort podrem estar
tranquils. Sant Pere d’Alcàntara, l’insigne sant espanyol, que més portà fins
a l’extrem la mortificació pròpia, revelà a una ànima santa, que de bon grat
tornaria a subjectar-se a l'austeritat de sa vida penitent, en vista del premi
que amb ella havia obtingut.

ADVENT DE 1902

PRIMER DIUMENGE

Santedat de l'Advent dins de tota la tradició cristiana. —
Conveniència de donar a l'ànima un superior aliment en cer¬
tes èpoques. — Com l’Església, a pesar de l'oblit del món, en¬
cara vol que l'Advent sigui un temps d'oració i penitència i
recolliment. Per això ens proposa les veritats que ens fan en¬
trar en reflexió: l’Església tanca i comença avui amb la con¬
sideració evangèlica del Judici universal.

Judici universal dogma de la religió, complement de la
missió de Jesucrist. Memorare novissima tua et in aetemum
non peccabis. Sant Jeroni. Sant Vicenç Ferrer, l’àngel del ju¬
dici. Terror de la sentència eterna, que ens ha de fer reflexio¬
nar sobre la nostra responsabilitat i el nostre destí etern.

Déu ens ha donat llibertat per a donar-nos ocasió de mè¬
rit i ante hominem vita et mors, cadascú va allà on s’encami¬
na voluntàriament. De consegüent, som responsables del
camí que seguim. Responsables: a) De les nostres accions, ac-

SERMONARI

169

tes i converses com cristians, segons el nostre estat, en la fa¬
mília, en la vida pública, per les nostres omissions, b) Dels
nostres pensaments i sentiments que devem encaminar rec-
tament regnum Dei intra vos est. c) Fins dels pecats dels al¬
tres ab alienis parce servo tuo: responsabilitat que tenim i mè¬
rit que tenim en les accions dels altres.

III

Sant temor de Déu que el judici ha d’engendrar en nosal¬
tres, amb qual temor obtindrem la sabiduria. Jesucrist és la
sabiduria eterna encarnada, i per medi del temor ens havem
de preparar a rebre’l, arreglant i purificant la nostra vida.

SEGON DIUMENGE

El Profeta en l’introit de la missa anuncia ja al Salvador
que causarà una gran alegria en el cor dels homes. — En l’E¬
vangeli veiem l’expectació del Baptista enviant a preguntar
a Jesucrist qui era, si era el Messies promès. Jesucrist contes¬
ta dient que mirin les seves obres, les obres parlen per Ell.
Dites obres proclamen que Jesús ha vingut a curar.

Trist estat de l’home després del pecat: la ignorància i la
concupiscència: a) Ignorància de si mateix, de son destí, de
son camí, de ses relacions amb els altres homes. Jesús sola¬
ment pot curar aquesta ignorància, b ) Concupiscència racio¬
nal i carnal: com la concupiscència porta a la mort, destrueix
el cos i l’enteniment. L’home converteix en instrument de
mort lo que és instrument de vida: el menjar, el beure, el sa¬
ber, etc.

170

J. TORRAS I BAGES

Solament Jesús pot curar: a) La nostra ignorància amb la
doctrina de la fe catòlica, que ens ensenya per què som al
món, quin és nostre destí i nostre camí per arribar-hi. b) La
nostra concupiscència amb la seva gràcia, que ens fa dolç
l’exercici de la virtut: amable la castedat, dolça la misericòr¬
dia, meritori el treball, etc.

III

Elogi de Jesucrist de sant Joan que caracteritza la virtut
cristiana; sant Joan és el tipus de l’home que amb la fe il·lu¬
mina la ignorància i amb la gràcia ordena la concupiscència;
i és la salut de l'ànima, ésser robust, no canya movedissa a
tot vent de passió, sinó alzina resistent a les passions que so¬
vint es desencadenen durant la vida.

Jesús, metge celestial, les curarà si seguim el camí de vida
que Ell ensenya.

TERCER DIUMENGE

Capítol I de sant Joan

Sant Joan ens ensenya, podem dir, en l'altre diumenge l’o¬
ració i la penitència en el desert, avui la humilitat.

En la persona de sant Joan ens predica l'Església com la
millor preparació per a rebre a Jesucrist és la humilitat. El
qui per néixer escollí pares pobres, lloc desavingut, hora de
la nit, etc., és el rei de la humilitat, que sols lliga i pot ésser
amic dels humils. Els jueus per humil no el coneixen: espe¬
raven un príncep dominador i altiu; per això també hi ha

SERMONARI

171

molts cristians que no el coneixen, no el troben on és, en el
silenci, en la modèstia, en la mortificació, iudaeis... scanda-
lum, gentibus... stultitiam. — Jesús és el més savi dels homes,
però sabiduria modesta i sense aparences; és el més poderós,
però poder invisible als ulls carnals.

La humilitat és condició necessària per a unir-se amb Je-
sucrist, perquè la humilitat és la veritat, i Jesucrist és Deus
veritatis. Qui no és humil està subjecte a l'engany. No es co¬
neix a si mateix. La veritat és la llum, i el superb avorreix la
llum, trenca el mirall, no vol sortir de la mentida.

Qui no és humil no sent la necessitat de Jesucrist. S ali¬
menta de si mateix. L’humil té una set que li fa dir: Deus,
Deus meus, ad te de luce vigilo. Humilitat de David que li fa
perdonar els seus pecats. — El fariseu i el publicà, li agrada
més a Déu humilitas in malis que supèrbia in bonis.

III

El qui es pensa tenir salut diu al metge: No t he de me¬
nester. Jesús és salvador; qui es pensa que no està malalt no
necessita salvador. — El superb es pensa que no necessita nin¬
gú. L'humil no sap viure sinó apoiant-se en Jesucrist, i mai
no es separa d’Ell, perquè té por de morir sense Ell. Aquesta
por és molt fundada.

172

J. TORRAS I BAGES

Deus superbis resistit, humilibus autem dat gratiam.

QUART DIUMENGE

Exercici de la justícia com virtut universal

(Lluc, 3)

L’Evangeli en aquest Advent ens ha presentat l’oració i la
penitència de Joan, la humilitat de Joan, i avui presenta a la
nostra contemplació la inspiració i la predicació de Joan. —
Expliqui’s.

L'esperit del Vell i del Nou Testament és el mateix; no obs¬
tant, externament són diferents: el primer, exterior, legal; el
segon, íntim i animat de l'amor. El primer, una perfecció ex¬
terna; el segon, interior. El primer, temor d'esclau, de fill me¬
nor, incapaç de comprendre al Pare; el segon, d'amor de fill
qui ha d'ésser hereu. El primer, la justícia de les obres exter¬
nes; el segon, la justícia del cor. En aquest dia tota la predi¬
cació de sant Joan (abans d’Isaïes) es refereix a la justícia, per¬
què la justícia és l'essència de la llei divina.

Es presenta a mon esperit, reminiscència dels estudis de
joventut, la definició estoica de la justícia: constans ac perpe¬
tua voluntas ius suum cuique tribuendi. Filosofia, encara que
imperfecta, predecessora de l'Evangeli. — La justícia abarca
tant el Vell com el Nou Testament. Les observàncies legals

SERMONARI

173

eren un digne acte de justícia; però en l’Evangeli la justícia
és més perfecta, perquè arriba a legislar el cor: els sentiments,
les passions, tot el moviment de nostra vida nacional. Potser
us semblarà que cada dia us dic que és l’essència del cristia¬
nisme una cosa diferent: l'oració i la penitència el segon diu¬
menge, la humilitat el tercer, avui la justícia. Però enteneu
que tot és justícia, i més que tot és justícia la humilitat. Per¬
què si la justícia consisteix en dar a cadascú lo seu, a Déu si
li donem lo seu ens quedem sense res, perquè nostre no hi ha
més que el pecat.

III

Però amb l’ajuda de la gràcia podem complir el que ens
predica sant Joan: a) adreçar les camins de la vida; b) apla¬
nar les muntanyes, vèncer les passions; c) omplir les valls,
obrar omplint les nostres deficiències — i aleshores videbit
omnis caro salutare Dei.

ADVENT DE 1904

PRIMER DIUMENGE

La formació de Jesucrist en la nostra ànima... donec for-
metur Christus in vobis (Gal., 4, 19).

L’Advent és una preparació per a unir-nos amb Jesucrist
Senyor nostre. Tot l’objecte de la Religió és unir l’home amb
Déu per medi de Jesucrist. a) L'home és res. No disposa ni de
son naixement, ni de sa mort, ni de son humor; necessita de
la gràcia per a no caure en pecat i la gràcia per Jesucrist. b)
Ego sum hostium — via, et veritas, et vita, — sine me nihil po-
testis facere. c) Per a unir-nos amb Déu necessitem: l.er, des¬
truir el que s'hi oposa: el món; 2.0n, cultivar el que ens hi
uneix: fe, esperança, caritat, d) Jesucrist avui ens ensenya la
destrucció del món: l.er, amb la consideració del que ens se¬
para de Déu, del que ens enganya, de lo inútil i no-res del
món; 2.on, amb la fe, esperança i caritat.

a) Destrucció de tota grandesa material, ciutats immen¬
ses, regnes, de les riqueses, de les ciències. Tot ha de desapa¬
rèixer. Aquesta naturalesa, que ha sigut el teatre del pecat,
ha de purificar-se, i a la fi del món significarà la purificació
del món, com la mort de l'home és la purificació de l'home.

b) A la destrucció del món afegeix el judici de Déu, per a
redreçar els camins de la vida. Memorare novissima tua et in
aeteniwn non peccabis. — El Jutge, rex tremendae maiestatis,
son trono, la multitud de testimonis, la sentència eterna —
quid sum miser tunc dicturus? — liber scriptus proferetur, etc.

SERMONARI

175

— Implora la misericòrdia: Qui Mariam absolvisti, et latronem
exaudisti, — quaerens me, sedisti lassus, — donum fac remis-
sionis.

c) El judici de Déu ens ha d'excitar a guardar la presèn¬
cia de Déu. En tot lloc, en tot moment. L'oblit de Déu és l'o¬
rigen del pecat. Abans que s’assequi la nostra mà dreta, o que
se’ns encasti la llengua al paladar, perquè sense Déu no és
possible la vida espiritual, sinó que ve la mort de l'ànima. Ini-
tium superbiae hominis apostatare a Deo (Eccli., 10, 14). Ini -
tium sapientiae, timor Domini.

En els Evangelis d’aquests diumenges considera dues co¬
ses: l.a, la destrucció del món; 2.a, el judici de Déu.

Principi de la vida espiritual: timor Domini. Sense aquest
temor no hi ha base segura. L’hermosura de Déu, la dolçura
de l'oració, la suavitat de l'Evangeli són insuficients. Tot fo¬
nament és dur i sòlid. — El Judici és la base del temor. — Es
el complement de tota la Religió: a) La llei de Déu seria res
sense el judici. Tota llei necessita un tribunal que la faci ob¬
servar. b) La llei de Déu, son Fill Unigènit la publicà en el
món; establí un regne. Sagraments, etc. És el cap de tota la
Humanitat, i, de consegüent, l'ha de judicar — les tres vin¬
gudes lligades entre si. La part final de la vinguda de Jesu-
crist és la seva glorificació. Jutge de vius i de morts.

La presència de Déu: a) evita el pecat; b) familiaritza amb
Déu; c) fa veure l’enormitat del món.

Resum del compilador

Predicà nostre Rvm. Prelat explicant el significat de la litúrgia d’aquesta
primera dominica d’Advent, que té per objecte preparar degudament l'espe¬
rit dels fidels cristians per commemorar la vinguda amorosa del Verb Eter-

176

J. TORRAS I BAGES

nal a redimir la humanitat caiguda. La litúrgia és l'aliment espiritual del
cristià, amb el qual l'Església va peíxent les grans veritats dogmàtiques i les
altes instruccions morals amb què s’han de nodrir i fortificar les ànimes. Ja
comença l'introit de la Missa amb paraules de l’antic profeta: Ad te, Domine,
levavi animam meam, que indiquen la necessitat d'elevar el nostre esperit a
Déu, perquè Déu nostre Senyor és el principi de nostra vida.

Comença i acaba l'any eclesiàstic amb la relació evangèlica del Judici
Universal, per fer penetrar en el cor dels cristians la idea de la Justícia di¬
vina, la més poderosa per fer contenir a tots en el compliment del dever, que
no basten ni les dolçures de la pietat ni tots els motius d'ordre purament na¬
tural. I després d’haver exposat els caràcters d’aquesta Justícia sobirana, que
exercirà un judici rigorós, infal·lible i inapel·lable, que escorcollarà amb can¬
deles tots els racons de consciència, segons frase d’un antic profeta, acabà el
sermó nostre Rvm. Prelat exhortant a treure’n com fruit pràctic l’exercici de
la Presència de Déu, tan recomanat de tots els mestres de la vida espiritual.

SEGON DIUMENGE

La gran misericòrdia de Déu a l’enviar son Fill fou per a
fer-nos a tots fills de Déu, identificant-nos amb Jesucrist. —
L’altre diumenge us parlava de que abans d'unir-nos amb
Déu devíem destruir el que ens aparta de Déu. Per a amar a
Déu devíem destruir els amors mundans, mediant el sant te¬
mor. — Però demés d'aquesta destrucció hi ha d'haver una
edificació. Havem de complir lo de sant Pau: Formetur Chris-
tus in vobis. Ens havem de divinitzar: per la fe, l'esperança i
la caritat.

En aquest dia alça la veu l’Església i diu: Poble de Sion:
el Senyor ve per a salvar les nacions i fer oir la seva veu de
majestat i que alegra el teu cor. Els pobles desitjaven oir
aquesta veu del Senyor. Expectació: multitud que segueix a
Joan, desig universal de l'enviat de Déu. El mateix Joan ex-

SERMONARI

177

perimenta aquest desig d’oir la paraula de salvació, que és
la fe.

a) És virtut sobrenatural, ensenyança divina, credere
Deum. Participació de la ciència divina. És el primer pas per
a unir-nos amb Déu, credere... oportet accedentem ad Deum
quia est.

b) Principi i font de les virtuts teologals i de les demés
obres sobrenaturals, contrició, oració, mortificació.

c) Nou aspecte de la vida baix la llum de la fe. És un es¬
pai de prova i de purgació. Les prosperitats, les riqueses, les
malalties, lo superior, lo inferior. L’espectacle de la natura¬
lesa. La fe en la vida; la fe en la mort.

d) La fe per la vida espiritual és com els ulls per la vida
corporal. — Els cecs pertot topen. És única brúixola per a na¬
vegar en el mar de la vida i arribar al port de l'eternitat.

III

La fe s’augmenta: l.er Amb la humilitat. La fe i la supèr¬
bia són oposades. Els heretges han començat sempre per la
supèrbia. Els petits heretges que avui tant abunden són va¬
nitosos. — La pusil·lanimitat és contrària a la fe, grandesa
d’ànim: omnia possum in eo qui me confortat. 2.on Amb l'ora¬
ció. 3.er Amb els sagraments, principalment l’Eucaristia,
mysterium fidei. — Entre els aliments i la vida hi ha una re¬
lació necessària, segons els aliments és la vida. Exhorta als
aliments de l’ànima que la fe ens proporciona.

178

J. TORRAS I BAGES

Resum del compilador

Nostre senyor Bisbe, en la segona dominica d'Advent, començà recordant
que tot el fi de la litúrgia eclesiàstica en aquesta sagrada temporada és ex¬
citar els cors a preparar-se per rebre el Redemptor de nostre llinatge, i tot
l’objecte de l'Església és fer de cada cristià un altre Crist, identificant-lo amb
Ell, com ja deia l'Apòstol als fidels de Galàcia: Fomietur Christus in vobis.

Per aconseguir-ho cal primerament destruir en nosaltres l’amor desorde¬
nat a les coses de la terra, i això intenta l'Església amb l'espectacle del Ju¬
dici Universal que posà davant de nostres ulls en el del diumenge passat;
amb el record d'aquell dia en què s'acabaran totes les coses vanes i transi¬
tòries de la terra que sedueixen les ànimes. Després d'això és precís ja plan¬
tar les virtuts que ens han d’assemblar a Crist, i a tal fi s’encamina la litúr¬
gia de la dominica present, en què s'ofereix a nostra consideració la neces¬
sitat de viure conforme a la doctrina celestial que ha revelat al món el Verb
Etern del Pare. Aquesta doctrina de la fe és principi i arrel de tota la vida
cristiana i de tota justificació: és absolutament necessària per la contrició,
l'oració i la mortificació. Sense la fe no tindrà l’home aquell odi del pecat i
aquella guerra amb si mateix indispensable per viure unit amb Déu; sense
fe no tindrà oració, que és un dolcíssim col·loqui amb Déu, al qual és neces¬
sari conèixer per elevar l'esperit fins a Ell; sense fe no es reprimiran les ma¬
les inclinacions de la naturalesa. És impossible sense fe agradar a Déu, i el
primer pas per acostar-s'hi és creure que existeix i que remunera les obres
bones i castiga les males. Quina diferència, hi ha, exclamava el Rvm. Prelat,
entre l'home que té fe i el que no en té? El que té fe coneix tot el procés de
la vida: amb la fe, aquesta llum que imprimeix directament el Senyor en les
ànimes, el nostre enteniment, tan curt i limitat, adquireix una força extraor¬
dinària, sembla com que no hi haguessin misteris. L'home sense fe no com¬
prèn el misteri de la vida, camina a les fosques, i per això topa pertot arreu,
tot l'entrebanca, ia prosperitat i la desgràcia; perquè aquesta el desespera i
aquella l'exalta i envaneix.

TERCER DIUMENGE
I

Aquest és el diumenge de l'esperança: Gaudete. Sense es¬
perança no hi ha consol. Desgraciat de l’home sense espe-

SERMONARI

179

rança. — Esperança natural, instintiva, que neix del principi
de la Providència, que tots els homes tenen. — Esperança so¬
brenatural pròpia dels cristians, que és conseqüència de la fe.
Sense fe no hi ha esperança. — L’Advent és d’un modo par¬
ticular el temps en què s'exercita l’esperança cristiana.

La profètica figura de Joan Baptista ens instrueix en que
la nostra única esperança ha d’ésser Déu (Joan, 1). Vana es¬
perança en l’home; així com hi ha una inclinació a la idola¬
tria, hi ha inclinació a l’esperança vana. Sant Pau: jo d’Apol,
jo de Cefas. Tothom de Crist. — L’Església és lunica mestra
i mare. — No disputar dels mèrits dels sants, ni exaltar-se en
doctrines humanes. Els jueus li fan preguntes si és Crist: Non
sum, i declara la seva impotència, que és no-res, que el seu
baptisme és sols d’aigua. Medius... vestrum stetit, quem vos
nescitis... ego non sum dignus ut solvam eius corigiam calcea-
menti.

Jesús, la nostra única esperança: a) perquè és Déu i sols
podem confiar en l’Omnipotent; b) perquè Déu ens l’ha do¬
nat sic... Deus dilexit mundum, ut Filium suum unigenitum da-
ret; c) perquè sabem que ens ama dilexit nos, et tradidit seme-
tipsum pro nobis; d) perquè per nosaltres baixà: propter nos
homines descendit de coelis; e) et incamatus est. perquè es féu
home, s’emparentà amb nosaltres; volgué participar de tot lo
nostre: sofriments, angúnies, defalliments, dolors, etc.; per¬
què nosaltres participéssim de tota sa grandesa ens empeltà
en l’arbre diví, i f) pels seus mèrits infinits.

III

Fruits de l’esperança: a) El consol de la vida. Com un que
segueix un camí que sap que el portarà a bon terme. Tristesa

180

J. TORRAS I BAGES

del qui va perdut i fora de camí. b) La magnanimitat i forta¬
lesa. Grandesa de cor del qui espera. Les generositats cristia¬
nes provenen de l’esperança. Els sants màrtirs, c) Qui espera
confia i qui espera en Déu es familiaritza en Déu. — Tots els
sants s'han distingit per l’esperança; l’ànima qui espera en
Déu agrada a Déu. Jesucrist posa per condició necessària l’es¬
perança per l'èxit de les nostres súpliques. In te, Domine, spe-
ravi, non confundar in aetemum. L’esperança palpita en tots
els salms, en la litúrgia de l'Església, en sa conducta en el
món. — L’esperança porta a la Glòria.

Resum del compilador

El sermó que predicà nostre Rvm. Prelat podem anomenar- lo el sermó
de l'esperança. Prenent peu de les paraules de la sagrada litúrgia, que en els
divinals Oficis començaven amb les de l'Apòstol, que donen també nom a la
dominica, Gaudete, féu veure com Nostre Senyor havia posat aquest senti¬
ment de l'esperança en el fons de l’esperit de tots els homes, per poder fer
el camí de la vida. I, entrant de seguida en matèria, demostrà com l’espe¬
rança és principalment pròpia del cristià. L’esperança cristiana te fonaments
sòlids. Tot és sòlid en la Religió, perquè tot es funda en la realitat, de Déu;
i l’esperança és sòlida perquè té per fonament la Bondat divina i els mèrits
infinits de Jesucrist. Déu ha amat al món fins al punt d'entregar a son Fill
per redimir-lo i salvar-lo. Per això l'apòstol sant Pau deia: Crec i estic segur
que el Senyor em donarà la glòria que em té promesa; i, a semblança del gran
Apòstol, tot cristià pot estar cert i segur de que no li faltaran els medis per
obtenir la glòria i felicitat que desitja i espera. Tots els sants han sigut ho¬
mes de gran esperança: ho foren els de l'antiga llei; ho han sigut els de la
llei de Gràcia. No es perd per part de Déu, si algú no se salva. Mes aquesta
esperança seria vana si no brilla en nostra vida l’observança de la llei santa,
seria temeritat pensar-se arribar al regne de la puresa seguint els camins de
la impuresa. Aquesta esperança dóna a l’home una gran tranquil·litat: el pri¬
va de viure amb desordenada sol·licitud dels béns de la terra: tenint lo sufi¬
cient per cobrir-nos i per aiimentar i sostenir la vida ja en tenim prou, i no
hem de viure amb inquietud. El cristià no és home del temps, sinó l’home
de l’eternitat; no és l’home de la terra, sinó l'home del Cel.

SERM0NAR1

181

QUART DIUMENGE'

Durant aquest Advent he procurat complir en vosaltres
aquell precepte de sant Pau: Formetur Christus in vobis. Per
la fe comença la vida sobrenatural, germen; per l'esperança
creix, desenrotllament, i per la caritat es completa, comple¬
tament. — L'home vell: spoliantes... veterem hominem, i l’ho¬
me nou: induentes ; és a dir, el mundà i el cristià, que tenen
els principis, les obres i els sentiments enterament distints.
L'home de la naturalesa caiguda i l’home de la gràcia cristia¬
na. — La fe i l’esperança porten aquest canvi, però la caritat
és verdaderament omnipotent. Adhuc excellentiorem viam vo¬
bis demonstro, diu sant Pau després d’haver predicat les ex¬
cel·lències i perfeccions de la vida cristiana, i és la caritat.

Aquesta omnipotència de la caritat ens l'ensenya sant
Joan Baptista en l'Evangeli d'avui, repetint l’antic vaticini
d’Isaïes. Aquesta omnipotència de la caritat prové de la ma¬
teixa naturalesa d’ella, perquè és cosa divina, i és la causa d'a¬
questa transformació d'Isaïes i sant Joan. És un amor que
Déu posa en el nostre cor i ens transforma; lo difícil es fa fà¬
cil: l’heroisme cristià, la virginitat, el martiri, l'obediència —
el flac es torna fort. Tendres noies i joves. És la substància
del Cristianisme: amaràs a Déu sobre totes les coses. Aquest
amor és font i principi de totes les virtuts i remei contra tots
els vicis. Les passions materials, les concupiscències, són
vençudes, perquè la nostra delícia està en la Summa Veritat
i Bondat — les fondes valls de la nostra misèria, les munta¬
nyes de la nostra supèrbia. Explica el text de sant Pau: Cha-
ritas... benigna est... omnia suffert... omnia sustinet. — És un
canvi en els mòbils humans: el mundà es mou per l'amor de

182

J. TORRAS I BAGES

si mateix; el cristià, per l'amor de Déu. — L’amor diví és la
perfecció, perquè identifica amb l'amat: qui ama el diner es
metal·litza; qui ama la sensualitat és sensual; qui ama la va¬
nitat és vanitós; qui ama la caritat és caritatiu; qui ama la
humilitat és humil; qui ama a Déu, perfecció infinita, és per¬
fecte.

I qui pot fer aquest canvi d’amors? Sols Jesucrist; per això
l’Evangelista, o millor el Baptista, diuen, després d’enume¬
rar els canvis, la causa d'ells: Et videbit omnis caro salutare
Del. Per Jesucrist, coneixem la summa amabilitat de Déu, que
ens obliga a estimar-lo. Sempre Jesucrist excita nostre amor,
però particularment en el pessebre de Betlem. — Veure un
Déu en la nostra pròpia carn ens excita — ad invisibilium
amorem rapiamur. — La humanitat, per flaca i miserable que
sigui, sempre ha sentit l'atracció de Jesucrist i la sent enca¬
ra, i avui encara li diu com sant Pere: Senyor, sols Vós teniu
paraules de vida eterna. En totes les nacions té seguidors fi-
delíssims, monges, religiosos, etc. — Jesucrist vingué a inau¬
gurar el regne de l’amor — el regne de Déu — , que tindrà son
compliment en la Glòria, on l’amor serà la llei, serà la llen¬
gua, serà l’aliment, serà la vida d’aquells ciutadans de l’amor.

Resum del compilador

El sermó d'aquesta dominica fou de la caritat, així com el dels dos diu¬
menges anteriors foren, respectivament, de la fe i de l'esperança. La llavor
celestial de la vida cristiana, que és la fe, es desplega i creix i fructifica en
les virtuts de l'esperança, i sobretot de la caritat, que és la principal í més
excel·lent de totes, segons anunciava l’Apòstol als primers cristians. L’objec¬
te de l'Església és formar a Crist en cada un dels cristians; i en l'Advent pre¬
para aquesta formació que ha de realitzar en nosaltres una transformació to¬
tal. Aquesta transformació ja la vaticinava Isaïes quan deia: Les muntanyes

SERMONARI

183

s’abaixaran, les valls s’ompliran, els camins tots s’adreçaran i els quins vé¬
nen costa amunt s'aplanaran. Perquè no parlava d’una transformació física
i material: Jesús no ha vingut a reformar el món físic, sinó el món de les àni¬
mes. Les muntanyes de l'orgull s'abaixaran per la humilitat, les valls fondes
de la misèria s’ompliran amb la gràcia divina, els camins torts s’adreçaran
i els difícils s'alleugeriran amb aqueixa mateixa gràcia i caritat que són om¬
nipotents, perquè són una participació de la divina naturalesa, i, per conse¬
güent, ho vencen tot i ho poden tot.

L’amor identifica l’amant amb l’amat: a l’home que ama el diner se li
diu home metal·litzat; al que ama els plaers, home sensual; al que ama les
honres, vanitós.

Per això l’home que ama a Déu es fa una cosa amb Ell i participa de la
seva excel·lència.

La caritat és omnipotent, és el gran motor del món dels esperits, on rea¬
litza obres més admirables que les transformacions que el gas i l’electricitat
han operat en els tallers i fàbriques de la indústria moderna.

La caritat és excel·lent. L'Apòstol deia, després d'haver parlat de totes les
virtuts i medis que formen el conjunt de l'ascètica cristiana, que encara els
volia ensenyar una via més perfecta, i parlava de la caritat. La caritat val
més que tots els coneixements de la ciència i de la fe, més que totes les obres
de misericòrdia i de beneficiència practicades sense caritat. Encara que tin¬
guin coneixement de tots els misteris, encara que doni tots sos béns als po¬
bres, si no té caritat, no és res.

I la gràcia i la caritat ve per Jesucrist.

D'aquella transformació espiritual que amb frases simbòliques vaticina¬
va l'antic profeta, ja n'ensenyava. Ell mateix la causa quan afegia que tota
carn veurà al diví Salvador.

Jesucrist és el qui ha portat la gràcia i la caritat al món: Ell mateix deia
que havia vingut a portar foc a la terra i que no volia altra cosa sinó que
s'estengués i abrandés.

Acabà nostre Prelat la seva prèdica exhortant als oients a ben disposar-se
per a les pròximes festes.

- • V

li/:':'

ADVENT DE 1905

PRIMER DIUMENGE

El temps d'Advent pertany a la vida purgativa: el Judici
final és la liquidació del món, és veure el que cadascú té i el
que cadascú deu a la Justícia divina. La seva consideració és
útil per a posar-nos a la raó i eixir de la passió. Sant Jeroni.

— La passió del món mai havia sigut tan viva com en el temps
modern. — Ara és l'ídol de quasi tothom. La mateixa pietat
moltes vegades es fa mundana. Una pietat elegant, de bon to,
senyora, còmoda, en contra de la pietat humil, senzilla,
amant de la pobresa i que no pensa més que en agradar a
Déu i al pròxim. — L’esperit del món se'ns ha ficat fins al
moll dels ossos i el món és un enemic de l'ànima. El primer.

— Vegem, doncs, de vèncer aquest enemic.

Malícia del món. — Mundus totus in maligno positus est.
(1 Joan, 5, 19). Anacoretes, filòsofs antics que en fugen. Il·lu¬
sió del món: riqueses, pompes, plaers, domini: no cerca ni la
veritat, ni la justícia, ni la virtut. Predicació contínua de Je-
sucrist i dels apòstols i sants. El món no vol conèixer a Déu
i crucifica a son Fill — l’ase i el bou coneixen a son amo i l’ho¬
me no coneix a son Senyor. Sempre ha perseguit als bons, als
profetes, als màrtirs, avui als religiosos i sacerdots. El món

SERMONARI

185

és el regne de la passió i té odi a la mortificació. Nolite mira-
ri... si odit vos mundus.

Perills del món. — Religió munda et immaculata... immacu-
latum se custodire ab hoc saeculo. Desenfrena totes les males
passions humanes. La supèrbia, l’avarícia, la luxúria, l’enve¬
ja. Si erls volem deslliurar d'elles havem de tenir recolliment.
Què és la meditació, l’examen, etc., sinó una vigilància con¬
tra del món?

III

Vanitat del món. — Desenganyats del món. El cristià no
s’ha de deixar enganyar, el món passa. — El món enganya.
— El món es burla de les seves víctimes. — Qui utuntur hoc
mundo tanquam non utantur. — Non... habemus hic manen-
tem civitatem, sed futur am inquirimus. — Mihi mundus cruci-
fixus est, et ego mundo. Mort al món. Nisi... efficiamini sicut
parvuli, non intrabitis in regnum coelomm.

Resum del compilador

El Rvm. Sr. Bisbe ha manifestat en el primer sermó d'Advent que aques¬
ta temporada pertany, com la Quaresma, al que els doctors de la vida espi¬
ritual anomenen la via purgativa, i, prenent peu del text evangèlic propi d’a¬
quell dia, que es refereix al judici final, demostrà la necessitat de combatre
un dels enemics de l’ànima, el món, que amb les seves seduccions i aparen¬
ces impedeix la perfecció de la vida cristiana. El món desenfrena totes les
passions, i cal combatre’l amb el pensament del judici, amb el pensament
de la destrucció d’aquest món que passa amb totes les seves concupiscèn¬

cies.

186

J. TORRAS I BAGES

SEGON DIUMENGE

Parate viam Domini: el camí pel qual el Salvador entra en
el cor de l’home per a regnar-hi no és la carn, sinó l'esperit.

Joan Baptista, la preparació per a rebre a Jesucrist ens en¬
senya la penitència, la mortificació de la carn. Paenitentiam
agite, i ell dejunava austerament. Dos fets: els grans càstigs
al món li han vingut per la corrupció de la carn, el diluvi, So-
doma, la caiguda de les societats, així com tota restauració
cristiana ha vingut per la penitència. Sant Benet, sant Do¬
mingo i sant Francesc. Els sants tots s'han distingit per la
mortificació de la carn des del Baptista fins ara. Lo qual pro¬
va que spiritus est que vivificat, caro non prodest quidquam .

Malícia de la carn. La corrupció de la carn mata l'esperit.
Es enemiga de 1 anima: a) Perquè ens fa trencar la llei divina
i el pecat és mort de l'ànima; ens la fa trencar per la luxúria i
la gola. b) Perquè obscureix la llum de l'enteniment. Animalis...
homo non percipit ea quae sunt Spiritus. Ens fa arrossegar per
terra, i ens aparta del Cel. La decadència de la pietat en el
temps modern ve de la carn. D’ella vénen la relaxació de la so¬
cietat, ruïnes de les famílies, les més grans amargures dels par¬
ticulars. L'home hi cerca el goig i hi troba el sofriment i la ig-
nonímia. Les comoditats, els goigs, les delícies que avui domi¬
nen roben les forces de l’ànima. La delícia espiritual (pietat) i
la delícia carnal són incompatibles. Si volem ésser de Crist cru¬
cificat havem de crucificar la nostra carn.

Es un enemic temible: a) perquè és domèstic, i en totes les
hores, tota la vida, està amb nosaltres; b ) perquè és traïdor,

SERMONARI

187

ens enganya afalagant-nos. I, no obstant, quantes ignonímies
i sofriments vénen de la carn, i sobretot el càstig etern, i diu
sant Ligori que la major part dels condemnats ho són per la
carn.

III

Com sant Pau hem de dir: Castigo corpus meum et in ser-
vitutem redigo: a) Per la penitència, els dejunis, refrenant els
sentits, b) Pel treball. Sant Jeroni emprengué l'estudi de l'he¬
breu per a mortificar-se. L’ociositat prepara la victòria de la
carn, el treball la debilita, c) L'oració i la freqüència de Sa¬
graments. d) Fugint de les ocasions. La terra és corruptora...
els àngels amb ales per a volar. En aquestes batalles, deia
sant Felip Neri, guanyen els covards, és a dir, els que fugen.
El món avui ple d'ocasions: espectacles, lectures, converses,
etc. — La devoció a Maria, tan pròpia de l’Advent, perquè és
mare de puresa.

Resum del compilador

El sermó del diumenge segon d'Advent versà sobre l’altre enemic de l'à¬
nima, la carn. Recordà, seguint l’Evangeli del dia, que l'Església presenta a
la nostra consideració l'austera figura del gran Precursor, com un exemple
típic de la vida cristiana per la seva penitència. Digué que la carn és enemic
terrible, perquè és domèstic i perquè és traïdor. Indicà tres medis principals
per combatre victoriosament aquest enemic i per adquirir i conservar el pre¬
domini de l’esperit sobre la carn, en lo qual consisteix la dignitat de la vida
racional i humana: la penitència i mortificació, que per això 1 Església mana
els dejunis d'aquest temps; la vida de treball, ja que l’ociositat és mare dels
vicis; i la fugida de les ocasions, puix que en les lluites contra la carn els co¬
vards assoleixen les victòries. «Déu ama el nostre llinatge —exclamava el
Prelat — ; per això vol la dignitat de la vida, la puresa de la vida, i per això
castiga terriblement la impuresa.»

188

J. torras i bages

TERCER DIUMENGE

Chris^^f^ éSi'eVangelÍ de la humilitat: non sum...
camins, etc., non sum dignus ut soham eius corrigiam calcea

menn.prep per di de ,a humUitat ca~f“_

L exèreit deT hm?ils: Satanàs' “P!tí ^per&iae.

t exercrt de Jesus i I exercit de Satanàs: les dues banderes

I65'™' JesHcrist el regne del dimoni, el lligà des-

regna D, ,ld°,atna· T Es acluesta eI regnat de Satanàs, on no
egna Deu, regna el dimoni. Això encara avui. — El culte

maçonic es culte diabòlic: tot culte suposa una superioritat

di^bòMc neraan d,SmÍnueix ei eulte a Déu s'augmenta el culte
cnaDoiic, per aixo avui creix.

bona'narfhrfhT^1165* “?** PÚbIÍC que el Cristianisme en
=>na part ha abolit, pretendre ésser adorat de l'home resnar

en son cor. Per això les temptacions. El pecat entra en el món

nostre ^ « E- -**. Jesucmt sL^

nostre. El dimoni tempta a I home per dues raons- a) perouè

^ 1 V°!dÍSmÍnUÍr ]a Seva ^ria, que rm pogué
t ^urpar' .^Perquè esta envejós de l’home, fet fill de Déu —

DéuTerrdittt^3 ^ és un instrument de

gloriós fe c‘ h°meTqUe de les te“ptacions surt més
5 T°, b' N Senyor tesucrist, els sants. — Lastúcia

3m Shan habÍíÍtat ’eS temptacions: als sa-

ataca dues conH S°n' ^ ricS’ als Pobr“, i sobretot

taca dues condicions de persones: als joves i als qui asniren

a perfecció. Sistema d’atac que, segons sant Ignasi, té el di-

SERMONARI

189

moni: l.er, tempta de riqueses; 2.on, de vans honors; 3.er, de su¬
pèrbia, i acaba en tots els vicis.

III

Sistema de defensa: sobrii estote et vigilate, quia advesarius
vester, etc.: a) Sobrietat de la vida, és a dir, apartar-nos del
món, on regna el dimoni. — La vida mundana és inspirada
per Satanàs. Els enemics de l'ànima s’ajuden. — Prínceps
huius mundi. En el baptisme s’ungeixen els sentits, perquè
per medi d'ells el dimoni s’introdueix a 1 anima. — b ) La vi¬
gilància sobre nosaltres mateixos, perquè enganya sub specie
boni, — és pare de la mentida i l’hi havem de resistir, c ) In
fide, que és la veritat. — Seguim sempre els camins que ens
ensenya l’Església, regne de Déu, i no seguim els del món, reg¬
ne del diable, prínceps huius mundi. Cerquem a Déu com a fi
de totes les nostres accions i de la nostra vida, i units amb
Ell som invencibles i vencerem la batalla que ens donarà co¬
rona.

La intercessió de Maria en la lluita amb els esperits ma¬
lignes és de gran eficàcia, perquè des del principi Ella és la
capitana, inimicitias ponam inter te et mulierem, et semen tuum
et semen illius, ipsa conteret caput tuum.

Resum del compilador

El sermó anterior fou sobre l’altre enemic de l’ànima: el dimoni. Començà
l’hermosa prèdica referint l’Evangeli i digué tot seguit: Aquest és l'Evangeli
de la humilitat; la gran figura del Precursor es mostra un exemplar típic d'a¬
questa excelsa virtut. La humilitat és una virtut purament cristiana, desco¬
neguda dels gentils, que tenien altres virtuts, però no la de la humilitat. L’es¬
perit cristià és sempre humil; i esperit que no sia humil, encara que tingui
aparences de virtut, no és esperit cristià. Crist és qui ha ensenyat aquesta vir¬
tut; Crist és el rei dels humils, i el seu regnat es funda en aquesta virtut; i
com més hagi d’elevar-se l'edifici de la perfecció cristiana, més fondos han

190

J. TORRAS I BAGES

d'ésser els fonaments de la humilitat. El mal esperit és el príncep de la su¬
pèrbia. Per la supèrbia caigué de son estat; i, vençut i tot, vol dominar per
la supèrbia sobre l'esperit de l'home. La idolatria no fou més que l'adoració
que el diable volia fer-se tributar dels homes; per aixó l’Escriptura diu que
«tots els déus dels gentils són dimonis». Limitada des de la vinguda del Re¬
demptor aquesta idolatria, encara regna en regions salvatges. El dimoni vol
dominar sobre de l'home: el culte maçònic n’és una demostració, i per més
que una falsa ciència mundana fins nega l'existència del mal esperit, l’han
reconeguda tots els pobles, i tothom ha de reconèixer el desig que té el dia¬
ble de dominar sobre l'home per les suggestions i temptacions. Per odi a Déu
i a la imatge d’Ell que brilla en l'home, el dimoni li suggereix la temptació
per fer-lo esclau; perquè qui fa el pecat és esclau del pecat. Les temptacions
tots les hem sentides; no cal acudir a les Vides dels Sants per saber les im¬
pugnacions del dimoni. Job en la llei natural sabem com va sofrir la impug¬
nació de Satanàs; sant Antoni Abat va sostenir lluites famoses amb el mal
esperit en el desert; i el mateix esperit maligne va escometre amb la temp¬
tació la sagrada Persona de nostre Redemptor adorable.

En el món modern continua i continuarà fins a la consumació dels segles
la impugnació diabòlica, transfigurant-se moltes vegades el dimoni en àngel
de llum i, com digué un gran poeta que no era catòlic, vestint-se sempre se¬
gons l'última moda.

El dimoni, amb tot i tenir limitat son poder després de la vinguda de Je-
sucrist, domina en el món i és anomenat per l'Escriptura príncep d'aquest
món. Hem de viure, per consegüent, en aquest món com en país enemic; i
per combatre les astúcies diabòliques hem de procurar revestir-nos amb les
armes de la fe; hem de resistir forts en la fe al dimoni, que ens volta com lleó
per dworar-nos; hem de seguir constants en el camí que vàrem prometre ja,
per boca dels nostres padrins, en el baptisme: renunciar a Satanàs, a totes
ses pompes i a totes ses obres. — Recomanà d'una manera especial, a l’aca¬
bament de sa prèdica, la devoció filial a Maria Immaculada, que aixafà el
cap de la serpent infernal ja en sa puríssima Concepció.

QUART DIUMENGE

Exordi

Avui l’Església, en aquesta vigília, ens posa les angúnies

SERMONARI

191

de sant Josep, home just, quan no coneixia l’estat de sa Es¬
posa. Un àngel li comunica el misteri i li diu: Tindràs un fill
que anomenaràs Jesús. Ell salvarà el seu poble del pecat.
Aquests diumenges anteriors havem considerat els enemics
que perden a l’home; avui, l'Amic que el salva.

La superioritat de Jesús sobre els altres homes era tanta,
que sant Jeroni diu que fins en la cara se li coneixia, i així és
que en l’Evangeli veiem que els deixebles li deien Senyor o
Mestre. — Jesús ve com un amic: non venit ministrari, sed mi-
nistrare, — iam non dicam vos servos... dixi amicos. — Vos ami-
ci mei estis, si feceritis quae ego praecipio vobis. — Fins a Ju-
des li diu amic: Amice, ad quid venisti? Amic dels homes, i
així diu: Lazarus amicus noster dormit.

Amic únic verdader: a) Perquè l’únic desinteressat bonorum
meorum non eges. Tots mirem el que els convé a ells; sols Je¬
sús mira el que a tu et convé (Kempis). b) L'únic disposat al
sacrifici. Els amics mundans ho són en la prosperitat. Els ma¬
teixos deixebles de Jesucrist ho proven abandonant-lo en l'ho¬
ra de la Passió, c) Perquè és l’únic qui ama als homes. Jesús
és Déu amant als homes. Sant Bernat quan diu que és un os-
culum del Cel i de la terra. La unió de les dues naturaleses.
— Jesucrist filantrop segons sant Pau i la litúrgia grega. Els
únics verdaders amics nostres són els qui estan units amb Je¬
sucrist posseïts de la caritat divina. Els humanitaris, els al¬
truistes, són gent sentimental, no de sacrifici, com exigeix la
caritat; les germanes de caritat, missioners, etc.

192

J. TORRAS I BAGES

III

Per això sols podem refiar-nos d’aquest amic Jesús per a
vèncer als enemics de la nostra ànima. Ell és el verdader ven¬
cedor. Ell venç en nosaltres; nosaltres vencem en quant llui¬
tem units amb Ell: per medi de la fe, que ens mostra la va¬
nitat i els perills del món; la malícia diabòlica, nunc prínceps
huius mundi eiicietur foras; la immundícia de la sensualitat,
non in solo pane vivit homo, delícies de la vida espiritual. Ell
destruí la idolatria; Ell cridà a tants al desert i al claustre;
Ell creà la virginitat.

Es 1 únic Salvador del poble, com fou anunciat a Josep.
Ell deslliura dels pecats; els qui es diuen salvadors del poble
multipliquen el pecat. Aquests que es diuen salvadors del po¬
ble solen ésser amics dels enemics de l’ànima: del món, di¬
moni i carn; Jesús, el salvador, és l’enemic dels nostres ene¬
mics i son vencedor: del món, dimoni i carn. Els vencé en la
creu, però ja comença a vèncer-los en el pessebre: el món amb
el despreci de ses grandeses; al dimoni destruint la supèrbia
amb sa humilitat, ensenyant pel ministri dels àngels la Glò¬
ria divina que el dimoni s’atribuïa, i la carn per la mortifica¬
ció de la humana sensualitat. Demà la iniquitat serà esbor¬
rada de la terra, i el Salvador del món regnarà sobre nosal¬
tres, al·leluia. (Gradual.)

Resum del compilador

El sermó d'aquesta dominica, quarta d’Advent, fou com tots hermós i ple,
i adequat a la diada (que s'esqueia vigília de Nadal). Tractà del caràcter de
Jesucrist com Salvador i amic dels homes, ja que durant els tres sermons dels
diumenges anteriors havia parlat dels enemics de l'ànima. Jesucrist és amic.

SF.RMONAKÏ

193

amic verdadcr, l’únic amic dels homes. Rll, qui és la flor del nostre llinatge,
ha vingui a contrarestar i destruir les influències dels enemics de 1 ànima, i
nosaltres no podem combatre aquests enemics sinó en Jesús i per Jesús. Rn
hermoses clàusules que ens dol no poder transcriure per falta d'espai, de¬
mostra la veritat de la seva proposició, posant de relleu les qualitats de l’a¬
mistat de Jesús.

ADVENT DE 1906

Els novíssims

PRIMER DIUMENGE

Temps d'oració i de penitència per a preparar-nos a la vin¬
guda del Senyor. Propter nos homines et propter nostram salu-
tem descendit de coelis. Ve per a treure el pecat del món. Ecce
agnus... qui, etc. Havem de cooperar cadascú en deslliurar-
nos del pecat. Memorare novissima tua, et in aetemum non pec-
cabis.

Els novíssims estan relacionats amb el pecat. Per pecca-
tum mors (Rom., 5, 12); per això la mort és repugnant. La
mort regna en el món.

Resum del compilador

Prenent peu de la significació d’aquest temps sagrat, manifestada per la
litúrgia, temps de purificació i preparació per a rebre al Salvador, que ha
de venir a deslliurar-nos del pecat, parlà de la necessitat de cooperar l’home
a la deslliuració que ve a realitzar Jesús i demostrà la malignitat del pecat
per les seves conseqüències, principalment per la mort. Pel pecat quedà con¬
sentida tota la naturalesa, i com els primers pares eren els reis del llinatge
humà i de tota la creació visible, el pecat d’ells s’estengué a tota la huma¬
nitat i a tots els sers inferiors, i amb el pecat la mort. La mort és una reina
universal i absoluta. L'home en càstig del pecat, ja que no volgué ésser súb¬
dit de Déu, quedà subjecte a l'imperi de la mort, que li lleva absolutament

SC R.MUSARI

195

toies Ics coses; i I ànima, en sortir d'aquest món. no s’emportà sinó la res
pon.sabiiítat dels seus actes. Hem de fer-nos amiga la mort, pensant-hi i pro¬
curant estar sempre preparats per quan vingui. Siguem devots de Maria San
tissiïna i de sant Josep, especialment advocats de la bona mort. Es la cosa
mes segura la rriort; però en quant el temps i demés circumstàncies es la més
insegura. L'home es fa sempre la il·lusió que no s’ha de morir, no solament
quan és jove i té salut, sinó quan és vell i quan ve la malaltia, parenta de la
mort

SEGON DIUMENGE

Pel mateix que us deia que el Fill de Déu venia per raó
del pecat ha d'ésser jutge. El pecat fa súbdit del qui té a son
càrrec administrar justícia. El Fill és el Jutge diví per ex¬
cel·lència. Omne iudicium dedit Filio. — Deus... da... iustitiam
tuam filio. — La profecia d'Isaïes en les matines d’avui ens
presenta al Fill de la Verge i el descriu com jutge. Non secun-
dum visionem oculorum iudicubit neque secundum auditum
aurium arguet. En la segona vinguda de Jesucrist el caràcter
de Jesucrist predominarà. Però per nosaltres cadascú ha de
sofrir un judici particular.

Pensem, doncs, en aquest judici per a disposar-nos degu¬
dament per quan l'haguem de sofrir.

És tan propi del Fill l'ofici de jutge, que en les Sagrades
Escriptures s'amenaça al qui jutja al pròxim com usurpador
d’una atribució divina. Tu quis es, qui iudicas alienum ser-
vum? (Rom., 14.4.)

Resum del compilador

En aquest sagrat temps se’ns recorda la vinguda misericordiosa de Nos¬
tre Senyor Jesucrist al món, mes també l’Església posa davant dels nostres
ulls l’espectacle de la seva vinguda com Jutge de vius i de morts, el dia del
judici universal, compendi i epíleg de tota la història humana. El caràcter
de Jutge se li ha reconegut a Jesucrist, així en l’Antic com en el Nou Testa¬
ment. Isaïes parlant del Messies diu que no judicarà segons les apariències ;

196

J. TORRAS I BAGES

sant Pau diu que està establert que tots els homes han de morir i ésser ju-
dicats, i que tots ens haurem de presentar al tribunal de Jesucrist. Quan re¬
sem o cantem el símbol de la nostra fe confessem aquesta mateixa veritat:
«Crist seu a la dreta de Déu Pare i d’allí ha de venir a judicar els vius i els
morts.» És un dogma de la nostra fe i és també un dogma de la religió na¬
tural: totes les nacions han cregut que el Criador omnipotent havia de donar
premis i càstigs. Aquesta creença brilla en mig de les tenebres de la gentili-
tat, entre mig de la poesia i fantasia dels grecs i dels romans.

Mes aquesta veritat de la nostra fe convé que sia meditada i reflexiona¬
da. El cristià ha d'ésser sempre home reflexiu, i ha de considerar amb molta
reflexió que aquest judici particular —perquè l'universal no serà altra cosa
que una ratificació solemne del particular — és certíssim i al mateix temps
temible. Tot tribunal és temible; però cap ha d'ésser-ho tant com el d’aquell
Jutge que per la seva immensitat i sabiduria infinita coneix tot el procés de
la vida de l'home. El cristià ha d’ésser home de reflexió més que d'entusias¬
mes; i ha de judicar-se a si mateix, ha de prevenir-se abans d’obrar i exami¬
nar-se en havent obrat. Aquest judici exercit sobre si mateix l’anirà purifi¬
cant i preparant per quan hagi de sofrir el judici que exercirà Jesucrist a l'ho¬
ra de la seva mort, a les portes de la Ciutat Eterna.

TERCER DIUMENGE

Sempre durant l'Advent la consideració de nostres postri-
meries, del fi de la nostra existència, és la matèria que ens
proposa l’Església. Aquest diumenge obre l’esperança i el
goig. La missa comença amb un càntic triomfal. «Poble de
Sion, el Senyor ve per a salvar a tots els homes i fer oir la
seva veu d’alegria.» Però en les Vespres dirà: «Heus aquí que
el Senyor ve sobre dels núvols amb una gran potestat», re¬
cordant-nos la gran veritat del judici. El judici en si ja és ter¬
rible: la confusió, el temor, la vergonya, però encara ho és
més per la seva conseqüència. — Discediíe... in ignem aeter-
num. Sí hi ha infern, ho proven: l.er, la fe; 2.on, la tradició;
3.er, la raó.

SERMONARI

197

Resum del compilador

Sobre el càstig del pecat: V Infern. — La veritat d’aquest dogma misericor-
diosament terrible de la nostra fe està en distints llocs de la Sagrada Escrip¬
tura ben clarament manifestada, tant en els llibres de l’Antic Testament com
del Nou. I no l’ensenyava solament l’Església catòlica, sinó que sempre la hu¬
manitat hi ha cregut; i els poetes gentils, principalment Virgili, han parlat
molt expressi vament de l’Infern i de les seves penes i turments.

I la mateixa raó natural afirma aquesta veritat. Perquè si el Criador im¬
posa ses lleis a la criatura, i la criatura racional trenca aquestes lleis, just és
que la criatura sia castigada. Tot jutge té una presó: la presó del Jutge de
vius i de morts és lTnfem. Les penes de Uníem són eternes, perquè la ma¬
lícia del pecat és com infinita. Les penes de l'Infern són de dany i de sentit;
la primera, que és la més terrible, és la privació de veure a Déu, que és l'àn¬
sia més viva i més natural de l'ànima, el seu desig més intens quan estarà
deslligada dels lligams i torbanys del cos.

L’Infern, que és lloc de justícia, hi és igualment de misericòrdia; perquè
no són castigades les culpes de l'home tant com elles mereixerien, i perquè
el temor d'aquell lloc d'horror i de turment és per molts un fre per contenir
les passions que els hi arrastrarien. Demés pot dir-se que no és la Justícia
eterna qui condemna: davant de l'home, la vida i la mort; lo que ell escolli¬
rà se li darà. Per això els mestres de la vida espiritual ens conviden a baixar-
hi sovint en vida, per deslliurar-nos de baixar-hi després de la mort. Pels
sants era, més que un fre contra les seduccions del pecat, un estímul per
avançar en la virtut. A Santa Teresa li servia per avivar la flama de l’amor
a Déu la memòria d'aquella visió en què li fou mostrat el lloc que li hauria
tocat en lTnfem si no s'hagués esmenat de petites faltes que l'haurien apar¬
tada de la virtut. Sant Francesc de Borja hi baixava amb el pensament i es
considerava col·locat als peus de Judes, perquè es tenia per més malagraït
als beneficis divinals. Nosaltres, si hem pecat tan sols una vegada greument,
hem merescut aquell càstig. Agraïm a la divina Misericòrdia el perdó; i pen¬
sant en l’eternitat i terribilitat de l’Infern, sobretot en sentir les envestides
de les temptacions, mantinguem-nos ferms en la pràctica de la virtut i pu¬
rifiquem el nostre cor per rebre a Jesús, que ve a omplir-nos de ses grà¬
cies.

198

J. TORRAS I BAGES

QUART DIUMENGE

Rorate, coeli, desuper, et nubes pluant Iustum. La missa
d’avui, recordant-nos el Cel i demanant que ens enviï el Just,
ens recorda la Glòria, que és el fi i objecte que ens va propo¬
sar Déu al crear el nostre llinatge. (Deus) omnes homines vuit
salvos fieri, etc. L’ha creat per tothom que vulgui anar-hi. Però
la costa que s'ha de pujar és dreta i costosa; per això Jesu-
crist ve al món per a ajudar-nos.

Considerem, doncs, avui aquest gran misteri de la fe, que
ens l’ensenya: l.er, la fe; 2.on, la tradició; 3.er, la raó.

(Després d’unes línies en blanc afegeix lo següent:)

Felicito per l’acte de fe, confessió de la fe; — per l’acte de
ciutadans. — Els dos es lliguem, perquè la confessió pública
de la nostra fe, que no danya a ningú, no ha d’ésser cohibida.
Fa mils anys que disfrutem d’aquesta llibertat. — Tenim,
doncs, dret com a cristians i com a ciutadans.

Resum del compilador

La prèdica del quart diumenge d’Advent versà sobre la glòria del Cel.
Tota la Sagrada Escriptura — vingué a dir — , des del llibre de] Gènesi al de
l’Apocalipsi, va dirigida a parlar-nos de la Glòria que el Senyor té promesa
als que compliran la seva llei santa, tota ens fa elevar els ulls ai Cel, resi¬
dència especial del Pare omnipotent de les criatures. Jesucrist ens ensenyà
de fer oració, dient: «Pare nostre, qui esteu en lo cel»; i l’evangeli que pre¬
dicà és l’evangeli del regne. Als qui moriran en la seva gràcia els dirà: «Ve¬
niu, beneïts del meu Pare, a posseir el regne que us té preparat des de tota
l’eternitat.» En la creu, abans de morir, prometé al bon lladre el Cel amb
aquelles paraules: «Avui estaràs amb Mi al Paradís.» La glòria del Cel no la
pot comprendre la nostra intel·ligència, tan curta, mentre fem la peregrina¬
ció per aquest desterro; mes la revelació ha alçat una punta del vel d’aquest
gran misteri i sabem que el Cel és un regne de glòria i de felicitat eternes
que no es poden comprendre ni explicar. Isaïes en l’Antic Testament, i en el

SERMONARI

199

Nou sant Pau, qui fou arravatat a la visió d'aquella glòria, diuen que ni els
ulls han vist, ni l'orella ha oït, ni el cor de l’home pot sospitar les coses que
el Senyor té preparades pels qui l'amen. Sant Joan en les revelacions de l’A-
pocalipsi ens mostra algun apart de les belleses de la Ciutat Eterna. La pri¬
mera és la vista i possessió de Déu, qui és el cúmul de tota perfecció i belle¬
sa, de qui deriven la grandesa dels mars, la sublimitat del firmament, l'ale¬
gre hermosura de les flors. Veure a Déu, no en figures ni comparances, sino
en sa mateixa realitat, i participar de la seva mateixa felicitat infinita, això
és, la glòria del Cel. Veurem demés Jesucrist; i si quan era tan sols un senzill
menestral de Natzaret tenia tant d’atractiu que les multituds el seguien em¬
badalides; i si en la seva transfiguració dalt del Tabor, on és de creure mos¬
traria solament un raig de la seva glòria, captiva a sant Pere, quina serà l’a¬
tracció de l'hermosura de la seva Humanitat eternament glorificada? Veu¬
rem els àngels, criatures sapientíssimes i innocents. Aquí al món no es veu
l'espectacle de la innocència i de la sabiduria reunides: la innocència, i en¬
cara molt limitada, la veiem en les criatures, que no tenen com qui diu co¬
neixement; i la sabiduria molt sovint està junta amb una malícia abomina¬
ble. Veurem la Verge Santíssima, a qui des de nostra infància hem après de
considerar com vida, dolçura i esperança nostra.

ADVENT DE 1907

PRIMER DIUMENGE

Quant significatiu és que l'Església al darrer i al primer
diumenge de l’any posi l'Evangeli del judici. Això significa
que el caràcter amb què Déu se’ns presenta als homes d'una
manera més viva és el de Jutge. Així passa amb la nostra cons¬
ciència, el temor, el remordiment que sentim ho prova; i el
fet de que els pobles qui no coneixen l'Evangeli tinguin de
Déu la idea de jutge que ha d'ésser aplacat, i d'aquí els sa¬
crificis fins humans.

Per això la base de la nostra preparació per l’Advent ha
d’ésser el sant temor de Déu, com és la base de la vida cris¬
tiana. Del contrari, la nostra religió és fluixa i inútil. La reli¬
gió no és un vernís de la vida, sinó la substància de la vida.
Avui, per desgràcia, el poble cristià pateix d’aquest mal. Mo¬
tius del temor: a ) la justícia infinita de Déu; b) la nostra ma¬
lícia i misèria; c ) els efectes del judici de Déu irremeiables.

SERMONARI

201

III

Efectes del temor: a) mantenir-nos en la gràcia; b) aug¬
mentar les virtuts i reprimir els vicis, victòria en les tempta¬
cions; c) matar l'esperit del món i donar pau magna multitu-
do dulcedinis tuae... timentibus te; d) i l'efecte total és la sabi-
duria de la vida. Initium sapientiae timor Domini.

El temor servil es converteix en filial, perquè l'home quan
no està dominat per les passions té sentiments nobles, i el
més noble de tots els sentiments és la reverència, la pietat, el
culte de Déu. Moltes conversions de persones qui després ar¬
ribaren a la santedat començaren pel temor servil. L’home ne¬
cessita el temor servil perquè és esclau; quan ha trencat la ca¬
dena de l’esclavitud de les seves passions, aleshores ja no ne¬
cessita el temor servil.

Medi principal per a obtenir el temor: la presència de Déu
en esperit de fe (oracions jaculatòries). Si observem aquí la
presència de Déu disfrutarem d'ella per tota l’eternitat.

Resum del compilador

Diumenge predicà el senyor Bisbe son primer sermó d'Advent, que versà
sobre el Judici, demostrant com la idea de que Déu és Jutge, que està en la
consciència individual i en la creença de tots els pobles, és necessària per
mantenir a ratlla les passions desenfrenades i practicar de veres la religió,
la qual no és pas un vernís exterior, sinó el més essencial i interior de la vida
humana. Acabà recomanant especialment l'exercici de la divina presència.

202

J. TORRAS I BAGES

TERCER DIUMENGE

En el primer diumenge l'Església, per medi de l’Evangeli
del judici, ens predica el temor de Déu. Relació entre el te¬
mor i la humilitat. La supèrbia és un atreviment. En el ter¬
cer, la humilitat, puix que la profètica figura de Joan Baptis¬
ta resplendeix d’humilitat i ens ensenya que sense la humili¬
tat és impossible trobar a Jesús. La humilitat, de consegüent,
és una gran preparació de l’Advent.

Com havem de cultivar la humilitat? a) Desprenent-nos de
la vanitat mundana. Jesucrist digué a Joan: No és un home
mollibus vestitum. La modèstia de la vida ajuda a la humili¬
tat: en el vestir, en el rango de la vida. L'home és molt igno¬
rant, i si es seu vestit amb elegància es creu superior al po¬
bre mal vestit, etc. Que cadascú segueixi la costum del seu es¬
tat és cosa natural i honesta, però l'extralimitació corromp
les costums.

b) Mirant la nostra pròpia misèria: la corrupció de tot el
que el món adora i sobretot la nostra misèria moral: ignoràn¬
cia, malícia i concupiscència.

c) Mirant l’exemple dels sants qui deixaren lo del món i
s’humiliaren amb gran desprendiment, i així trobaren a Je¬
sús i visqueren familiarment amb Ell en aquest món. Beati
pauperes spiritu, quoniam ipsorum est regnum coelorum.

d) ) El desprendiment amb què Jesús es presenta al món
prova l’excel·lència de la humilitat. Sense riqueses, sense la
pompa de la ciència mundana, sense aquella glòria de pertà-

SERMONARI

203

nyer a una família de gran nom, sinó d’uns senzills menes¬
trals.

III

Abscondisti haec a sapientibus et prudentibus et revelasti ea
parvulis. Així resulta que Jesús es manifesta als humils: pas¬
tors, als apòstols, pescadors. Per a adorar-lo en el pessebre
desprenem-nos de la supèrbia mundana i fem-nos senzills
com els pastors, aleshores l'estrella de llum celestial il·lumi¬
narà les nostres ànimes per a veure a Déu. La humilitat és
principi de la grandesa, perquè la humilitat eixampla el cor.

Resum del compilador

El sermó de diumenge versà sobre la humilitat, així com l'anterior havia
sigut sobre el temor de Déu. El temor de Déu —digué— és el principi de la
sabiduria; la humilitat, la mateixa sabiduria cristiana, perquè la humilitat
és la veritat. L'humil encerta sempre en els seus judicis i dóna a les coses el
valor que tenen realment. El verdader savi és també humil, perquè sap que
ignora moltes més coses de les que coneix. Hauria de bastar-nos per ésser
humils la consideració de les nostres misèries, les tenebres que envolten la
nostra intel·ligència, la malícia de la nostra voluntat, la concupiscència de
tots els nostres sentits.

QUART DIUMENGE

Si havem trobat matèria d’humiliar-nos en els evangelis
anteriors, en aquest l’esperit cristià es fortifica a pesar de la
seva misèria: omnis vallis implebitur. S'acosta la difusió de la
gràcia et videbit omnis caro salutare Dei.

204

J. TORRAS I BAGES

Motius de confiança: a) la creació mateixa, perquè Déu
crià a l’home per a salvar-lo; b) l’enviar a son Fill al món prop-
ter nos homines et propter nostram salutem; c) el mateix nom
de Salvador; d) l’exemple de tants milions d'homes i dones,
miserables com nosaltres, qui han lograt la santificació i la
salvació. La misericòrdia és l'atribut més visible de Déu. I si
David deia: Misericordias Domini in aetemum cantabo, què
hem de dir nosaltres després de la misericòrdia màxima de
Déu al dar-nos son Fill etern?

El cristianisme. Llei de gràcia. Força de la gràcia en els he¬
rois, apòstols, màrtirs i en tothom.

III

Però per a participar més plenament del naixement del Se¬
nyor és un medi molt natural i fructuós unir-nos amb Maria
i Josep. La devoció als santíssims Esposos és de tot l'any, però
en l’Advent i Nadal no ens hem de moure del seu costat. Els
hem d’acompanyar en son viatge a Betlem quan cerquen
allotjament, quan estan en l’estable, i juntament amb ells
adorar a l'Infant Jesús en el sant dia de Nadal rebent-lo sa-
gramentat.

Resum del compilador

L’última prèdica de l'Il·lm. Sr. Bisbe en aquest Advent versà sobre La mi¬
sericòrdia manifestada en la vinguda del Redemptor, que inaugura la llei de
gràcia. Durant aquesta llei la santificació és fàcil i assequible a totes les edats
i a totes les condicions humanes: «S'han aplanat les muntanyes, omplert les
valls i adreçat els camins torts, i tota carn pot veure al Salvador.»

ADVENT DE 1908

PRIMER DIUMENGE

El món començà pel Verb i es renovà pel Verb, i cada any
es renova l'Església pel Verb. I des de sant Pau a Pius X sem¬
pre l'ensenyança catòlica ha sigut: Instauraré omnia in Chris-
to. L’any comença amb l'Advent i les ànimes santes li tenen
devoció especial. L’Advent és una preparació. Per a preparar-
nos hem de conèixer el nostre estat. Els comerciants cada
principi d'any fan inventari: hem de saber el que tenim i el
que devem. I això és el que ens recorda l'Evangeli d'avui amb
la relació del judici: a) El que tenim: és no-res. Virtuts que
es refereixen a Déu: poc esperit de fe; esperança nul·la, per¬
què sols pensem en lo mundà; en lloc de caritat, egoisme. El
judici o examen de què parla l’Evangeli es refereix a la cari¬
tat al pròxim. Mirem de practicar-la. b) El que devem: 1 .er, pe¬
cats comesos a la vida passada, pels quals havem de satisfer;
2.0n, virtuts que hauríem de posseir i no posseïm segons el nos¬
tre estat. Per a satisfer pels nostres pecats, i per a revestir-
nos de les virtuts que necessitem segons el nostre estat, acu¬
dim a Jesucrist, i en Ell trobarem la resurrecció i la vida.

Resum del compilador

Diumenge, primer d’aquest temps sagrat, tan deliciós per les ànimes pies,
començà ses prèdiques acostumades l'Il·lm. Prelat. Prenent peu de l’Evan-

206

J. TORRAS I BAGES

geli del dia, referent al Judici final, dirigí tota la predicació a inculcar la ne¬
cessitat de preparar-se pel judici particular, en el qual es determina ja la sort
eterna de totes les ànimes. Amb l’exemple del comerciant i mercader que, a
fi d’any, fa el balanç per veure l’estat dels seus negocis, explicà com també
hem d examinar amb reflexió el que tenim i el que devem; veure com estem
de riqueses sobrenaturals, les úniques que valen a l’hora dels comptes, per¬
què no són res per al Cel ni la possessió del diner, ni la del talent, ni de la
salut, ni de l’elegància i hermosura. Lo únic que val és la fe, l’esperança i la
caritat, en què consisteix essencialment la vida sobrenatural i divina de les
nostres ànimes. I aquest temps d’Advent és molt a propòsit per renovar
aquesta vida, per viure la vida de Crist. De fe ja en tenim per no condemnar-
nos; mes no basta: és precís que els principis de la fe governin tota ta nostra
vida. L'esperança és com lo característic d'aquest temps d'Advent. La cari¬
tat ha d informar totes les demés virtuts. La fe sense les obres és morta, i lo
que és mort es corromp. La fe sense la caritat té una tendència a corrompre’s.

Els deutes que tenim contrets amb la divina Justícia els hem de conside¬
rar atentament, per renovar la nostra vida espiritual. Als sants els espanta¬
va la idea del judici rigorós, i deia David que ningú podria aguantar la mi¬
rada del Jutge celestial. Examinem, purifiquem la nostra vida, i així ens ani¬
rem preparant a la vinguda del Salvador.

SEGON DIUMENGE

L’Església ens prepara predicant la vida purgativa amb
l’exemple del Baptista, soledat, oració, penitència.

Preparatius de la Providència per a enviar al Verb: a) La
humiliació del llinatge humà dominat pel pecat. Non est qui
faciat bonwn, non est usque ad unum. Errors de l’enteniment;
politeisme. — Perversitat del cor: vicis. Convicció de que els
homes no es bastaven i necessitaven un auxili superior. Nos¬
altres també havem de tenir aquesta convicció necessària per
a ésser cristians. Aquell qui creu que es basta a si mateix no
és cristià, ni es salvarà. Si els homes ens bastéssim, ja Jesu-
crist no hauria de venir al món per a ajudar-nos. Els mun¬
dans amb la seva conducta sembla que diuen a Jesucrist: No
l'hcin de menester per res, i per això s’enfonsen en el pecat i
no es salvaran. Desigs ardents dels sants expressats per- I Ad-

SERMONARI

207

vent. Rorate, etc. b) Prepara un poble que conserva la noció
de Déu i l’esperança de la redempció, amb molts personatges
sants, figures de la santedat cristiana, c) Prepara una dona,
la més excel·lent de totes les criatures: humilitat, puresa i
amor de Déu. Nox praecessit, dies autem appropinquavit

Resum del compilador

El segon diumenge d'aquesta temporada, clàssica en l’Església, predicà
l'Il·lm. Prelat un bell sermó, començant per les paraules que el sacerdot aca¬
bava de cantar en l’oració de la missa demanant al Senyor que exciti els nos¬
tres cors a preparar-li els camins, en les quals es resumeix, com qui diu, la sa¬
grada Litúrgia de l'Advent. I per ensenyar-nos — deia el Pi-elat — pràctica¬
ment aquesta preparació presenta en l’Evangeli d’avui aquella excelsa figu¬
ra del Baptista, exemplar de recolliment, de soledat i penitència, a fi que
comprenguem que per rebre el Senyor, per entrar en comunicació amb Ell,
sempre són menester el recolliment, la soledat i la penitència, i no vindrà
mai una època que se’n pugui prescindir. Varien les llengües que parlen els
homes, varien els costums, totes les coses varien; mes la doctrina de l’Evan¬
geli no varia, i el cristià ha d’informar la seva vida d’aquesta doctrina eter¬
na: no ha d’ésser com una canya que es mou i s’inclina a tots els vents de
les passions; la vida del cristià ha d’ésser recollida i mortificada, grave i sè-
ria, perquè la religió és la cosa més greu que existeix; ha d’estar ferm el cris¬
tià si vol mantenir l’equilibri en el qual consisteix la virtut.

Déu, per enviar son Fill Unigènit al món, volgué escollir-se, d’entre tots
els pobles, l'israelita, on se conservés pura la fe i religió i viva l'esperança
en el Messies; i encara d’aquest poble s’escollí una verge, concebuda sense
culpa original, per ésser la Mare del Verb etern humanat. Molt apropiada¬
ment s’escau la festa de la Puríssima durant l’Advent, per aprendre de la di¬
vina Senyora les tres virtuts — humilitat, puresa i caritat — que han de pre¬
parar els nostres cors a la festa de Nadal. La humilitat meresqué a la Verge
Maria la singular prerrogativa de la divina Maternitat. El món estava con¬
vençut de la necessitat d'un Llibertador celestial, perquè no trobava remei
en lloc per a l'esclavitud de vicis i les tenebres d'errors que a tot arreu do¬
minaven. I també nosaltres n’hem d’estar persuadí ts que tenim necessitat
d'aquest celestial Llibertador. No és cristià qui es pensa que no necessita
l'auxili del Cel, qui es creu poder prescindir de Déu. A més de la humilitat
són menester la puresa i l’amor per preparar dignament nostres cors a les

208

J. TORRAS I BAGES

santes delícies del Naixement del Fill de Déu, preludi de les delícies eternes
de la Glòria...

TERCER DIUMENGE

Super Missus est. L’Evangeli refereix la curiositat de sa-
ber qui era el Crisi, i ho pregunten a sant Joan, que respon:
Jo no sóc digne de desfer-li el calçat. — Qui és, doncs, el Crist,
l’ungit, l'enviat de Déu, el salvador? El Crist, l’enviat de Déu,
on és enviat? A un tron, a una càtedra famosa, a un exèrcit
formidable per a conquistar el món? L’Evangeli ens ho ense¬
nya missus est... in civitatem Galilaeae, etc.

Consideració de les persones i les paraules. Intervenen Déu
Pare: sic... Deus dilexit mundum ut Filium suum unigenitum
daret. El Fill: dilexit nos et traditi semetipsum pro nobis. L’Àn¬
gel, príncep. Gabriel, l’àngel de l'Encarnació, que ja parla a
Daniel. Maria. Consideració sobre les paraules de l’Àngel i de
Maria, sobretot les que indiquen la dignitat de Maria i la di¬
vinitat de l’Encarnació: Spiritus Sanctus... obumbravit tibi. —
La devoció de VAngelus tres cops al dia. — El Verb principi ,
medi i fi. Aquest és el Crist que cercaven els jueus i del qual
digué Joan: Non sum dignus... corrigiam, etcètera.

Resum del compilador

L’Església en aquest diumenge comença son Ofici amb unes paraules que
són com la seva invitació oficial: «El Senyor és a prop; veniu, adoreu-lo.» L’a¬
doració de Déu és l’objecte de les funcions de l’Eglésia, el fi de la vinguda
de l’Enviat del Senyor; perquè Déu fos degudament adorat ve Jesús a la ter¬
ra. — La introducció de l'Enviat de Déu al món ha d’ésser objecte de la nos¬
tra consideració. Hi havia en tot el món, a Jerusalem d'una manera especial,
molta curiositat i activitat d'esperit per conèixer la vinguda de l'Enviat ce¬
lestial; i per això no és estrany que els fariseus enviessin sacerdots i levites
a preguntar a la profètica i misteriosa figura de sant Joan Baptista si ell és
el Messies. I respon que no; però que ja està enmig d’ells i no el coneixen, i
que és molt major que ell...

SERMONARI

209

La introducció fou al mateix temps magnífica i modesta. No ve com un
rei que governa amb esplendor; ni té ia càtedra d'un savi on acudin els lle¬
trats; ni ve a ésser cap d’un exèrcit que vingui a plantar el regne de Déu so¬
bre la terra per medi de la força... Ve a una població humil, a la modesta
família d’un menestral, a una verge ignorada per l’alta societat d’aquella èpo¬
ca. Però és ei Pare qui envia el missatger, i aquest missatger és un príncep
de les milícies angèliques, Gabriel, la força de Déu, l’àngel de l’Encarnació,
i saluda a la humil donzella de Natzaret plena de gràcia, és a dir, com qui
té totes les excel·lències sense faltar-n’hi una. El Senyor és amb Vós — afe¬
geix — , perquè no hi és com en les demés coses, conservant-les i vivificant-
les amb la seva presència, sinó amb la major intimitat amb què hi podia es¬
tar, puix que realment el Senyor prengué de Maria el seu Cos sacratíssim, i
l'anomena beneïda entre totes les dones, perquè la perdició del món començà
per Eva, i la salvació comença per Maria.

Aquesta introducció del Fill de Déu sobre la terra hem de contemplar-la
eternament, i per això la sabiduria de l’Església ens convida cada dia al toc
de campana a recordar i venerar la humiliació i misericòrdia del Verb Etern
prenent per sagrari i temple les entranyes virginals de Maria; i té un simbo¬
lisme aquest toc de 1 ’Angelus tres vegades, matí, migdia i vespre: significa
que el Verb Etern, el Fill de Déu fet Home, és el principi, el medi i el fi de
tot nostre bé. És principi, perquè així com tot ha sigut format pel Verb, així
tot és per Ell restaurat; Ell és la figura i resplendor de la substància del Pare,
i la mateixa substància del Pare, al donar-nos el seu Fill sens dóna també Ell.

És medi, perquè la seva gràcia en els Sagraments i els exemples de la
seva vida van transformant-nos en la seva imatge, fins a identificar-nos amb
Ell per amor.

És fi; la llengua dels homes no pot parlar de la glòria, perquè la glòria
és l'eternitat i l'eternitat és Déu, i Déu és infinit; i el nostre esperit limitat
no hi pot navegar per aquest mar infinit de perfeccions i per la felicitat del
cel. Mes, dintre de la nostra limitació podem dir que el Verb Etern és la llum
que il·lumina els esperits benaventurats. Jesús, doncs, ho és tot per nosal¬
tres. Per això hem de venerar sempre aquell moment de la seva Encarnació
i al tocar hores hem d’alabar a Maria i demanar-li que pregui per nosaltres
ara i en l'hora de la nostra mort, a fi que puguem viure i morir santament i
després disfrutar de la Glòria del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

210

J. TORRAS I BA

QUART DIUMENGE

Promesa: regnabit in aetemum... vocabis... Iesum... Fili
Dei. Assegurada la virginitat diu: Ecce ancilla Domini,
mihi secundum verbum tuum. — Verhum caro factum est, et
bitavit in nobis. — Com habita entre nosaltes, per la seva
toritat (L’Església), per la seva paraula i ensenyança, pe
seva presència real (Eucaristia). Que no pugui dir-se in j
pria venit, et sui eum non receperunt.

La predicació de Joan en l’Evangeli d'avui ja caracter:
més a l’Enviat o Messies. Retreu les idees d’Isaïes omnis
lis implebitur, et... collis humiliabitur, etc., et videbit omnis c
salutare Dei. Les paraules del Precursor es corresponen a
les del Profeta, i ambdues amb les de Gabriel: regnabit..
aetemum — vocabis... Iesum — Filium Dei. — Aquí admií
a Maria, a l’oir la grandesa del Messies diu: Quomodo fie ;
tud? A l’oir: Spiritus Sanctus superveniet in te, diu: Ecce a\
lla Domini, fiat mihi secundum verbum tuum. I aleshores: 1
bum caro... et habitabit in nobis, i des d’aleshores Déu hal
entre els homes — Emmanuel — i sempre hi habitarà — n
eius non erit finis. Com hi habita: ler, per la seva paraula i
senyança; 2.on, per la seva gràcia; 3.er, per la seva autori
4.rt, per la seva presència real en l'Eucaristia.

Resum del compilador

A mida que va acostant-se la festa que commemora per Nadal la s
Mare Església, aquesta augmenta son desig i se li aviven les esperanc
avui en la seva oració oficial i solemne ja ho mostra: en la santa Missa j
romp amb aquelles paraules: Cels! que ens plogui de vosaltres el Salve
Obre't, oh terra, i de tes entranyes germini el Salvador. En l'Evangeli, el
Baptista, referint paraules del profeta Isaïes, ja ens presenta d’una ma
més concreta els caràcters del Messies, i diu que les muntanyes s’aplan;
i les valls s'ompliran, els camins s’adreçaran, i tota carn, tot el llinatge hi
veurà el Salvador celestial. I l’arcàngel sant Gabriel, a l'anunciar el mi
a Maria, li diu que no s’espanti per la seva virginitat, perquè concebirz

SERMONARI

211

obra de l’Esperit Sant i el seu Fill serà anomenat Jesús, Salvador. Les Pro¬
fecies i l’Evangeli, l’Arcàngel i l'Església es concorden per celebrar la vingu¬
da del Salvador, Déu fet Home i habitant entre nosaltres; fet visible pels que
visqueren en els dies de l’estada de Jesús al món, i fet també visible per no-
saltes per la imaginació i per l'amor. Jesús és Emmanuel, Déu amb nosaltes,
i continua essent-ho i ho serà, perquè el seu regne no tindrà fi. Està present
i vivent entre nosaltres per les seves ensenyances: la seva llei i doctrina és
la llum de les nostres intel·ligències i la direcció, per consegüent, de tota nos¬
tra vida. Una intel·ligència pertorbada és una vida desordenada; una intel·li¬
gència sense llum, tota una vida a les fosques.

Jesús està present per la seva llei i per la seva gràcia, que ens facilita el
complir-la. Les lleis són opressores; la de Jesús és llei de llibertat.

Jesús està present per la seva autoritat en l’Església: Ell vingué a cons¬
tituir una organització i li va prometre la seva assistència fins a la consu¬
mació del temps. L’autoritat de l’Església és divina: qui la desprecia, des-
precia a Déu; qui l’obeeix, obeeix a Déu.

Finalment, està present d’una manera més amorosa aquí en el Santíssim
Sagrament, on la fe ens ensenya que està realment i substancialment el Cos
i l’Ànima i la Divinitat de Nostre Senyor Jesucrist, per ésser el nostre ali¬
ment, el nostre company i la penyora de la vida eterna. — Acabà felicitant
les bones festes de Nadal, com preludi de les festes de Glòria.

ADVENT DE 1909

PRIMER DIUMENGE

El principi de les coses fa pensar en la fi d’elles; el naixe¬
ment fa pensar en la mort. Així la vinguda del Salvador pri¬
mera fa pensar en la segona, — vingué per a salvar vado pa¬
raré vobis locum... advocatum habemus apud Patrem. — Hic Ie-
sus, qui adsumptus est... sic veniet, vindrà per a judicar. — En
els diumenes vinents parlarem de la primera vinguda; avui,
segons l’Esperit de l’Església, de la segona. Això és convenient
per a fortificar la nostra fe. La doctrina i la religió de Jesu-
crist és despreciada i perseguida. Jesucrist és objecte de mo¬
fes, escarnis i calúmnies, però vindrà un dia com triomfador,
abatrà la supèrbia humana, i els seus enemics seran l’escam-
bell dels seus peus. Judicarà i condemnarà: l.er, als qui vo¬
luntàriament i amb coneixement no volgueren acceptar-lo i
obeir-lo; 2on, als qui cregueren però no obraren segons la seva
llei. — En el judici considerem: l.er La incertitud del dia, el
dia del judici particular és per cadascú el judici. 2.on El Jut¬
ge, muntanyes cauen i aixafeu-nos, terribilitat de Déu i man¬
suetud de 1 ’Agnus Dei. 3.er Extensió del judici: les obres inte¬
riors i exteriors, les nostres i les del pròxim a qui influïren,
etc. 4.rt La fi del món: aniquilació de la vanitat de les cièn¬
cies, del poder, riqueses, plaers, etc. El principi de l’eterni¬
tat, on només subsistirà la virtut. 5.è La sentència discedite...
maledicti, etcètera. 6.è Per a preparar-nos pel judici pensem
en ell: Memorare novissima tua et in aetemum non peccabis.

S ERM ON ARI

213

Així purificarem la nostra ànima i la prepararem per al Fill
de Déu.

Resum del compilador

Diumenge, primer d’Advent, predicà en la Basílica Catedral, com té de
costum durant aquesta clàssica temporada, l’Il·lm. Prelat, i, prenent peu de
l’Evangeli de la diada, explicà la necessitat de pensar en el Judici, aquell dia
de la liquidació universal, que el fan temible la majestat del Jutge i més en¬
cara la responsabilitat del criminal; que la sentència serà definitiva, ina¬
pel·lable; i ho és ja per cada ànima en el judici particular. La segona vingu¬
da de Jesucrist al món per a exercir el judici terrible serà per nosaltres fa¬
vorable si el rebem amorosament quan ve petit Infant. Per això l’Església
convida els seus fills a més recolliment, oració i mortificació. El temps d’Ad¬
vent és temps de preparació i, per consegüent, de major activitat espiritual.
Indicà que els demés diumenges parlaria especialment de les virtuts que ens
ensenya Jesús en la seva primera vinguda.

SEGON DIUMENGE

Déu preparà al món per a enviar-hi a son Fill: a ) Deixà al
món a si mateix perquè els homes amb la seva misèria cone¬
guessin la necessitat de Déu. Estat desastrós del món. Tot¬
hom clamava perquè vingués el Salvador; els patriarques i
profetes . b) Déu es valgué de medis humils perquè fos més evi¬
dent que el remei del món venia de Déu — infirma mundi ele¬
git... ut confundat fortia. No escollí ni la ciència, ni el poder,
ni la riquesa, ni escollí per a venir al món una gran casa, sinó
la casa d'un senzill fuster. — És molt propi del temps d'Ad¬
vent la consideració de l’excel·lència i dignitat de Josep i de
Maria.

L'amo, el cap de la família en què volgué néixer el Fill de
Déu era Josep. Qui era Josep? l.er Un fuster; Déu no mira les
coses com el món; els seus amics són els sants. Fou qui pri¬
mer cregué que Jesús era Déu, de Spiritu Sancto est: la fe, fo-

214

J. TORRAS I BAGES

nament de tota virtut sobrenatural. 2.on Josep era just; què
significa justícia? 3.er Era cast; Déu li confia la joia més pre¬
ciosa de puresa. 4." Era humil i creient, i per això és instru¬
ment apte dels grans designis de Déu; Jesús no és fill seu per
la naturalesa, però és per l'amor. — Oficis de Pare que Josep
exerceix en Jesús. — Serví a Jesús durant la vida, i Jesús el
serví a ell en l’hora de la mort i el glorifica en l’eternitat. —
Aprenguem nosaltres de Josep a dedicar la nostra vida al ser¬
vei de Jesús, i Ell ens donarà una mort tranquil·la i una eter¬
nitat gloriosa.

La dona en quals entranyes descendí el Fill és una verge.

— Excel·lència de la virginitat i necessitat de la puresa per¬
què Déu resideixi en nosaltres. Disposicions de l'ànima per¬
què Jesús hi habiti personificades en Maria. Per comprendre
l’excel·lència de Maria considerem les paraules de l'Àngel.
Mai ningú podrà explicar-la millor: Gratia plena — invenis -
ti... gratiam apud Deum — Dominus tecum — benedicta, etc.

— Quae cum audisset turbata est: humilitat: quia respexit hu~
militatem ancillae suae. Mai ningú podrà respondre millor al
missatge de Déu que Maria: Faci's la voluntat del Senyor.
Haec est... voluntas Dei, sanctificatio vestra.

TERCER DIUMENGE

L'Església, mestra infal·lible, ens dóna una gran lliçó en
l’introit de la Missa: Que la vostra modèstia sia coneguda de
tots els homes; puix que el Senyor està a prop. — Un cristià,
fins pel seu exterior, hauria d'ésser conegut enmig dels altres
homes per la modèstia cristiana. Puix que el cristià no s’ha
de regir per les seves passions o apetits, sinó per la regla so¬
birana de la Llei de Déu. La manera de portar-se en la vida,

SERMONARI

215

amb moderació, serenitat i discreció, vivint segons la raó i la
fe. — Però la modèstia verdadera, no fingida, és difícil, per¬
què suposa l’ordre interior, la vida virtuosa, el domini de les
passions. — La modèstia suposa la pau que ens predica avui
l’Epístola: Quicumque hanc regulam secuti fuerint, pax super
eos; — in terra pax hominibus bonae voluntatis; — i la pau su¬
posa la victòria, i la victòria suposa la lluita. Lluita, victòria
i pau són necessàries per a unir-se amb Jesucrist. — Solament
els pacífics poden guardar la modèstia, perquè són fills de
Déu.

La vida del cristià ha d’ésser una carrera triomfal, i l’Es¬
glésia ens la significa en sant Joan Baptista, el Precursor, qui
fou un esperit invicte. — Vegi’s l'Evangeli d'avui, i en ell
aprendrem de Joan, que prepara la vinguda de Jesucrist: l.er,
la humilitat; 2.0n, la docilitat a les ensenyances divines.

QUART DIUMENGE

Els desigs són més vius de la vinguda del Salvador per la
necessitat d’Ell, puix que hi ha valls fondes, i muntanyes al¬
tes, i camins torts i aspres que seguir (V. Evangeli). — Vide-
bis omnis caro salutare Dei.

Qui és aquest Salvador? l.er Filius Altissimi — igual al
Pare, imatge substancial, perquem omnia facta sunt, etc. Sanc-
tus: Jesús l’únic Sant 2.on Vocabis... Iesum. — El nom de Je¬
sús, Salvador, consol, alegria, fortalesa, victòria, glòria eter¬
na. 3.er Regni eius non erit finis. — a) Portae inferi non praeva-
lebunt adversus eam fins a la fi del món. Amb aquesta prome¬
sa hem de fortificar nostra fe. b) El seu regne en nostre inte¬
rior regnum Dei intra vos est, ningú el pot destruir, sinó nos¬
altres mateixos non desserit nisi desseratur. 4.rt Com assegu¬
rarem el regne de Déu en nostre interior? Prenent exemple
de Maria i dient com Ella: Faci's la voluntat del Senyor. Això
és el regne de Déu, la seva voluntat, i quina és la voluntat de
Déu? Sanctificatio vestra. — Quicumque... fecerit voluntatem
Patris mei qui in coelis est, ipse meus frater et soror et mater est.

ADVENT DE 1910

PRIMER DIUMENGE

Temps de preparació: importa oració i penitència, segons
ens ensenya sant Joan Baptista. Però en l'Advent domina una
espècie de goig espiritual per la gran alegria que esperem. Per
això una de les formes de devoció més pròpies de l'Advent és
la de la Verge Maria: Ad lesum per Mariam, causa nostrae lae-
titia. Modèstia de l'alegria cristiana: el consol de l'esperit. Per
això aquest Advent, Deo mediante, explicarem l 'Avemaria. —
Però avui, primer diumenge, cal fixar-se en el solemne record
del judici final, tan lligat amb el Naixement: a) Destrueix la
il·lusió del món. Palaus, monuments, temples, grandeses, tot
desapareix. Santa Teresa, b) És la glorificació de Jesucrist,
amb la destrucció dels seus enemics; és son triomf verdader:
l’establiment verdader i definitiu de son regne, c) Ens excita
a penitència i rectificació de vida. d) Les dues sentències, que
ens prediquen les necessitats de les bones obres: Non omnis
qui dicit... Domine, Domine, intrabit in regnum coelorum.

SEGON DIUMENGE

És l'Advent la preparació per a la vinguda del Fill de Déu.
El primer anunci d'ell és l'Avemaria. Així comencen les ne¬
gociacions per a la vinguda. Maria és la primera persona ins¬
truïda en tal secret. L'àngel, abans de manifestar-li la digni-

SERMONARI

217

tat a què Déu volia elevar-la, li declara la seva excel·lència.
L’excel·lència de l’Avemaria es dedueix: a) de que son autor
és el mateix Déu, puix que l'àngel parla en nom d’Ell; b) del
motiu amb què es pronuncia: l’Encarnació; c) de l’ús que en
fa l’Església de Déu; b) de l'eficàcia que té per a interessar a
la Verge, puix que diu algun sant que Ella cada vegada reno¬
va 1 emoció d’aquell instant sublim.

En aquella hora solemne l'àngel, per encàrrec del mateix
Déu, fe al panegíric de Maria: plena de gràcia: en l’essència
de la seva ànima, en les seves potències, enteniment, memò¬
ria, voluntat; en el seu cos i en els seus sentits; sobre dels àn¬
gels i de tota criatura. — Tresorera de la gràcia divina.

TERCER DIUMENGE

Gaudete. Dins de la mortificació i oració de l’Advent hi ha
consol i alegria espiritual per lo que esperem. — Modèstia de
l'alegria. — Devoció a Maria pròpia de l'Advent i devem cul¬
tivar-la: ad Iesum per Mariam. Per això explicarem l'Avema¬
ria. El l.*r anunci de l’Encarnació és l’Avemaria. — 2.on L’ex¬
cel·lència d’aquesta devoció prové: a) de son Autor; b) del mo¬
tiu amb què es pronuncia: l'Encarnació; c) de l’ús que en fa
l’Església; d) de l'eficàcia per a interessar a Maria. 2.er Plena
de gràcia: panegíric de Maria (Vide supra). Dominus tecum:
en l’Advent hem d’adorar al Verb de Déu reclòs en les virgi¬
nals entranyes de Maria.

QUART DIUMENGE

Miracles de la gràcia que han d'efectuar-se segons l’Evan¬
geli d'avui: aplanar-se les muntanyes, omplir-se les valls,
adreçar-se els camins. — Què vol dir això? El treball de la vir¬
tut que transforma la naturalesa i la perfecciona per medi de
la gràcia. Qui és el ministre de la gràcia? És Maria. Ella l’ha

218

J. TORRAS I BAGE

portada al món. Ella l’enclou en la seva persona perquè poi
ta a l'Autor de la gràcia. Dominus tecum. Sedes sapientiae.

Per això Ella és la benedicta inter mulieres. Eva i Marit
Eva, la maledicció; Maria, la benedicció. Inter mulieres. Dir
tre de la seva perpètua virginitat Ella és la glòria de tots el
estats de la dona: verge, due virginitatis (filla), esposa i vídut
Per això l’Església: intercede pro devoto femineo sexu. L'Espe
rit Sant és la benedicció plena de Déu, i en Maria trobem e:
dues ocasions solemnes que sobre Ella ha davallat l 'Esperi
Sant: en l'Encarnació i en la Pentecostès. L'Esperit Sant 1
inunda: 1 .er, quan és feta Mare de Déu; 2.on, quan és feta Mar
de l’Església. — Per l'arbre coneixereu el fruit. Les benedic
cions de Maria les coneixem pel fruit del seu virginal ventre
Jesús. Jesús és la benedicció de Déu sobre del llinatge humè
i és el fruit del ventre santíssim de Maria.

Per això a les paraules de l'àngel l'Església hi posa la sé
plica final: Sancta Maria, mater, etcètera. — Rorate coeli de
super, etc. Poder de la intercessió en vida i en mort.

l.er Transformació del món per medi de la gràcia. 2.on Mi
nistre de la gràcia, Maria: a) perquè conté l'Autor de la grà
cia; b) perquè fou feta Mare dels fills de la gràcia; ecce filiu
tuus. 3.er Per això és benedicta. Déu difondeix la benedicció
per medi de l'Esperit Sant. En dues ocasions l'Esperit San
descendí a Ella: a) quan fou feta Mare de Déu, Encamacic
b) quan fou feta Mare de l’Església, Pentecostès. 4.rt Especial
ment benedicta inter mulieres, verge, esposada i vídua. 5.è S
algú dubta de les seves altíssimes benediccions, pel fruit e
coneix l'arbre.

Resum del compilador

Els dos primers diumenges d’Advent no predicà. El tercer predicà un
verdadera homilia, breu, granada, senzilla i de veres deliciosa, explicant le
excel·lències de l 'Avemaria, d'aquesta oració de la vida i de la mort, tan es
timada del poble cristià, tan distingida per l'Església, i exhortant a la devc
ció a la Santíssima Verge.

SHRMONARI

219

Diumenge, quart d'Advent, continuà i completà l'explicació de I ’Avema-
rm. Pressentà I excel·lència dc la Verge Santíssima beneïda entre totes les do¬
nes, essent superior a totes i exemplar de tots els llurs estats, així del sagrat
cor de verges, que es l’ornament dc l’Església catòlica, com de Ics desposa-
des i de les vídues. Explicà (agraïment que hem dc sentir-li per haver-nos
dat el fruit de son ventre virginal, que és l'aliment de la vida cristiana; i aca¬
bà explicant la deprecació que l'Església ha afegit a l Avemarta, exhortant a
resar-la amb humilitat i confiança. — Una homilia, com la dc l'anterior diu¬
menge. senzilla, granada, afectuosa i ben tallada en la forma i en la duració.
— A la vesprada del mateix diumenge presidi la sessió dels Lluisos a la Im¬
maculada. (Hi parlà el jove D. Ramon Puigrefagut, avui distingit jesuïta.) El
Sr. Bisbe conclogué l’acte presentant a Maria com a model de puresa, reco¬
manant als joves congregants que la prenguessin per protectora en totes oca¬
sions, especialment avui que els nostres enemics tant treballen per fer-la des¬
aparèixer.

ADVENT DE 1911

PRIMER DIUMENGE

Veni ut vitam habeant et abnndantius habeant (Joan, 10,
10). Si la vinguda de Jesucrist té per objecte dar-nos la vida,
hem de meditar aquesta vinguda. Per això l'Església hi dedi¬
ca un temps de recolliment, oració i penitència. S’uneix amb
els sants de l’Antic Testament per a expressar els desigs d’a¬
questa vinguda.

Santedat de l’Advent. — Tres vingudes de Jesucrist. —
Aquestes vingudes es junten per a completar l'obra de Déu
en les nostres ànimes. La tercera vinguda, o sia el Judici. —
L'Església dóna tanta importància a la contemplació del ju¬
dici, que amb ella comença i acaba l'any.

Importància dogmàtica del Judici universal. — El Judici
és un dogma de la religió natural, com Déu, els gentils l’ad¬
meten. — Dins de la Revelació cristiana és el complement de
la missió i predestinació de Jesucrist; és el cap, el jutge, el Se¬
nyor, i ha de manifestar son senyoriu: premiant i castigant;

SHKMONA1U

221

cs l’últim capítol dc la història dc la humanitat, cn que el reg¬
ne de Déu quedarà triomfant: ara persecucions i prevaleix el
mal; és la glorificació de niome-Déu, la manifestació de sa
misericòrdia i de sa justícia i de sa omnipotència; el comença¬
ment de la humanitat eterna.

Importància moral del Judici: la mort determina la vida,
és a dir, l’un concepte determina l'altre. Segons el concepte
que l’home té de la mort. serà la seva vida. — Devem, doncs,
pensar; l.er, en el Jutge; 2.on, extensió del judici; 3.er, conse¬
qüències. — Jesús ara no sens presenta com jutge sed... ad -
vocatum habemus apud Patrem. — Conveniència de fer sovint
examen de la nostra vida, que ens humilia i ens fa acudir a
Jesús.

Predicats també en l’Advent de 1911.

Resum del compilador

Després de l’Evangeli predicà el primer sermó d'Advent, ril·lm. Sr. Bis¬
be, explicant les raons de començar i acabar l'any litúrgic amb l’Evangeli
del Judici i ponderant la necessitat de tenir present aquell dia que tancarà
la història de la humanitat.

SEGON DIUMENGE

L’Advent, vida purgativa i es funda en els desigs del Sal¬
vador dels antics i avui de sant Joan.

El summe interès és el de les coses de l’altra vida, de les
coses eternes; Yunum necessarium. Aquest interès summe Je-
sucrist el predica amb les paràboles del negociant de perles;
en el tresor amagat; de tot es desprenen per adquirir-lo; i la
dona que ha perdut el dracma. Però l’exemple del Baptista

222

J. TORRAS I BAGE

és encara més eloqüent. Hem d’estar disposats a deixar tot 1<
temporal per lo etern.

Desig de Déu, desig de Jesucrist, que és el germen de U
vida virtuosa i principi de la vida cristiana. Sant Joan n'és ti
pus — a pesar de tot, in vinculis — . La vida santa comença
en Déu, font de santedat; fora d’Ell és impossible; el coneixe¬
ment i amor de Déu és principi de tot el bé humà. Noverin,
Te, noverim me. Joan Baptista, l’home dels dos Testaments
és qui presenta al món al Messies.

Jesucrist ens dóna una lliçó de sabiduria, puix que per co¬
nèixer a un home ens diu que ens hem de guiar per les seves
obres, no per les paraules. Operibus credite et non verbis. Bo¬
nes paraules dels heretges, però males obres. La fe prova les
costums, les costums proven la fe. Un home sant és una apo¬
logia de Jesucrist més que un tomo. — Sentit espiritual dels
cecs, sords, coixos, morts, etc. Jesucrist cura la ceguera per
medi de la fe, la sordera per la delicadesa de consciència, la
coixera amb la fortalesa de la virtut. Cuidado de la puresa de
costums en el poble cristià, injúria major que fa a Jesucrist
el pecat dels cristians que el dels gentils.

III

Els que s’escandalitzen de Jesucrist. En la teoria, sols els
infidels; en la pràctica, molts cristians i fins gent devota. Els
qui viuen de les penitències, de la simplicitat, del desprendi-
ment de les riqueses. — Quants pocs hi ha que tinguin l’es-

SERMONARI

223

perit de Jesucrist. — Multitud de cristians que s’escandalit¬
zen de la Creu, com se n’escandalitzaven els jueus. — El món
es burla de la simplicitat d’esperit i alaba la falsa astúcia
— l'art d’enganyar és tingut com una perfecció — . El món diu
les benaventurances al revés de Crist: benaventurats els rics;
benaventurats, no els qui ploren, sinó els qui es gaudeixen
del món; benaventurats, no els mansos i pacífics qui saben su¬
portar als altres, sinó els qui saben dominar. — La benaven-
turança o felicitat espiritual és compresa de molts pocs. Es
aquella sabiduria que abscondisti... a sapientibus et pmdenti-
bus et revelasti ea parvulis. Es necessita una espècie de reve¬
lació interior, una il·luminació divina.

Resum del compilador

L'oració que ha cantat el celebrant resumeix l’objecte que es proposa l'Es¬
glésia amb la institució del sagrat temps d'Advent. Desperteu, diu, Senyor,
els nostres cors a preparar els camins de vostre Unigènit, a fi de que puguem
servir-vos amb ànimes purificades per son adveniment. La purificació de les
ànimes és l'objecte de la vinguda del Salvador, com ho és el d’aquesta tem¬
porada clàssica de la pietat. I aquesta purificació l'explica l'Evangeli d'a¬
quest diumenge quan refereix la resposta del Senyor al missatge que li en¬
vià per medi dels seus deixebles el sant Baptista, el sant dels dos Testaments:
Els sords hi senten, els cecs hi veuen, els coixos caminen, els morts són ressus¬
citats i els pobres evangelitzats... És clar que aquestes paraules responen a fets
materials realitzats per la divina potència del Senyor, mes també signifiquen
l'operació realitzada per la seva paraula en les ànimes. Perquè també són cu-
rades les ànimes sordes, insensibles al que no és sobrenatural, i les ànimes
cegues, entenebrides per les passions... I ditxós aquell, afegia, qui no s'escan¬
dalitza de Mi. El món s’escandalitza de la humilitat del Verb de Déu fet Home.
Ditxós qui no s’escandalitza de Jesús. El món ens té a nosaltres per preocu¬
pats, i els preocupats són els mundans... L'evangelització dels pobles és al¬
tra demostració de la realitat de la missió del Messies...

I dirigint-se als seminaristes allí presents en una com digressió molt opor¬
tuna, exclamava: Vosaltres, els qui us prepareu amb la carrera eclesiàstica
per continuar l’obra del diví Salvador, procureu penetrar- vos de la necessi¬
tat de la ciència, perquè teniu dever de posseir-la, mes per sobre d'ella fo-

224

J. TORRAS I BAGE

menteu la pietat. Un sant és la millor apologia de l'Església, apologia viver
que val més que una biblioteca plena de volums; la ciència és una apologi
pels savis, la santedat és compresa i respectada de tothom...

TERCER DIUMENGE

Expectació de Jesucrist dels escribes i fariseus; sant Joar
objecte de totes les mirades i predestinat a ésser el precur
sor, la preparació del Messies. Estudiem, doncs, en ell la nos
tra preparació.

Sant Joan primer diu que no és ell. Non sum ego. La hu
militat, la convicció íntima del nostre no-res, del nostre ésse
de criatura: a) què sóc en quant a l’ànima; b) què sóc en quan
al cos; c) el meu origen i el meu fi material, non sum dignu
ut solvam eius corrigiam calceamenti ; d) inutilitat de totes le
excel·lències i dignitats exteriors, iguals misèries i superior
segons l’apòstol sant Jaume. — Comparació amb el ser d<
Déu..., gradació comparativa que fa sant Ignasi en els Exer
cicis. Quant més hauràs arribat al no-res estaràs més a proj
de tot.

Sant Joan després diu que és una veu clamant; la clocilita
a les ensenyances divines: sicut dixit Isaias. Vox clamantis
Realment és sols una veu i res més. Tot ell clama i predica
Predica sa humilitat, sa penitència, predica sa soledat in de
serto. Com la soledat és un medi santíssim en totes les cir
cumstàncies del Cristianisme. La nostra escola no és el món
sinó el silenci i recolliment. Moisès, Elies, Baptista, sant Pai
(Aràbia), sant Benet, sant Ignasi, el cardenal Manning a Lon

SERMONARI

225

dres, etc. En la soledat parla Déu, parla a l’ànima. Ducam...
in solitudinem — Tot estudi vol soledat i silenci. La soledat
porta Testat de reflexió, i el cristià ha d’ésser un home re¬
flexiu. — L'excés del món porta la idolatria del món. Diver¬
sions contínues — dissipació — ; el fi de l’home no és la diver¬
sió. El recolliment dóna forces a l’home moral (per això Je-
sucrist quid existis videre?...) Aquests viuen (les canyes) en el
palau dels reis. — Siguem, doncs, no canyes, sinó ferms rou¬
res plantats en les roques, resistents a les tempestats de les
passions i al llamp dels vicis, etc. I obtindrem la victòria de
la modèstia cristiana.

Resum del compilador

Prenent peu de les paraules de Ylntroit: «La vostra modèstia sia de tot¬
hom coneguda», encomià l'excel·lència d'aquella virtut, que ha d’ésser ca¬
racterística de tota vida verament cristiana. Al cristià se li ha de conèixer
que ho és en tot: en el parlar, en el vestir, en l’aire de caminar. La modèstia
és la manifestació de l'ordre interior, del domini de l'home sobre si, de la vic¬
tòria sobre les passions. I el cristià ha d’ésser un vencedor. Per això l'Esglé¬
sia ens presenta la profètica figura de Joan Baptista, qui fou un gran vence¬
dor, que vencé fins la tirania d'un rei. Vencé per la humilitat. El Sant Pre¬
cursor, preguntat sobre si era el Messies, o Elies, o algun profeta, respon:
Non Sum. Jo no sóc res. I ens ensenya amb això a considerar nostre no-res.
Ni per la intel·ligència, que és la part principal de l’home, podem tenir-nos
per res. La intel·ligència més rica pot errar i apagar-se. En quant al cos el
seu origen és molt abjecte, viu carregat de misèries, i, mort, queda una ma¬
tèria fastigosa i repugnant, menjar de cucs. Vencé el Precursor per la doci¬
litat en seguir les ensenyances de l’Esperit Sant. Jo sóc la veu del qui clama
en el desert, com ha dit el profeta. I viu en el recolliment, en el desert, no en
el món. El món no ensenya, el món il·lusiona. Tots els grans homes han si¬
gut amants del recolliment. El cardenal Manning, abans de convertir-se, es¬
tigué un any separat de tot i de tothom. Fugim del món, que no pensa que
perd l’enteniment darrera de les diversions; vivim en recolliment, i podrem
preparar-nos per les delícies de la vinguda del Salvador, preludi de les delí¬
cies del Cel.

226

J. TORRAS I BAGE

QUART DIUMENGE
Vigília de Nadal

El sant temor de Déu no abandona mai al cristià. Avui
teix en les alegries de Nadal ens recorda al Jutge etern. Per
en aquesta solemnitat prevaleix la confiança i l’amor.

En el misteri de l’Encarnació en aquesta vigília l’Evang*
li ens mostra: l.er, que Jesús és Fill de Déu per naturalesa
2.on, que Jesús, segons la Llei, és fill de Maria i Josep; 3.er, qu
és Salvador dels homes.

El Fill de Déu, Déu com el Pare. La seva vinguda justií
cada: a ) Per les profecies. El vaticini del Gènesi, ipsa conten
caput tuum. — La vocació d’Abraham. La profecia d'Isaïes, e.
pècie de crònica en què diu que naixerà d’una verge; li de
criu el caràcter personal: suavitat, paciència, mansuetu*
L’himne angèlic del Glòria in excélsis. Les predicacions d<
Baptista, b ) Per la conversió del món, feta no amb la força c
les armes, ni del comerç o riqueses, ni amb la influència c
la literatura, sinó de la Gràcia. — Confessem, doncs, en aque
ta festivitat que Jesús és el Déu del món, el qui dóna la lle
— És, doncs, el Déu del món.

Jesús, segons la llei. Fill de Josep i Maria, és el Déu de
família. Com devem treballar perquè regni en les famílies. -
Lleó XIII. — La Sagrada Família constituïda per Jesús, i li
famílies cristianes deuen prendre exemple d’ella. Amor rec
proc... modèstia... conformitat en les tribulacions i amargi
res... culte intern... És, doncs, el Déu de la família.

SERMONARI

227

III

És el Déu de cada home. Jesús, Salvador dels homes, per¬
què Jesús és la porta del Cel — la porta del Cel és estreta o
petita. Doncs per passar-hi ens hem de fer petits, com l'In¬
fant Jesús — si no us torneu com infants no entrareu en el reg¬
ne del Cel — . Hem d’ésser infants com Jesús... humilitat, po¬
bresa, mortificació: tres lliçons que ens dóna en la cova de
Betlem per a vèncer les tres grans passions humanes de su¬
pèrbia... cobdícia... sensualitat.

Resum del compilador

Durant tot l'Advent i en la mateixa vigília de la gran festa de la vinguda
del dolcíssim Jesús, l'Església vol que considerem la misericòrdia divina,
mes sense oblidar la seva Justícia, i ens inculca sempre el sant temor de Déu
i ens recorda el judici per fer-nos observar els sants Manaments, perquè en¬
tre el jutge i la llei, entre el judici i la consciència, hi ha una relació insepa¬
rable. Avui mateix en l'oració que ha cantada el sacerdot demana l’Església
que puguem veure amb confiança com Jutge al qui rebem amb alegria com
Redemptor. Del qual n'eren correus i missatgers tants anuncis com el Senyor
ha enviat al món, des de la promesa feta al Paradís desprès de la caiguda i
pecat dels primers pares. El Precursor l’assenyalà amb el dit i l'anomenà
Anyell de Déu que borra el pecat del món, significant la missió del Messies.
I en l’Evangeli d'avui, en aquelles paraules l'anomenaràs Jesús, perquè Ell sal¬
varà el seu poble, se'ns manifesta que l’hem d’adorar com a Déu, l'hem d'es¬
timar com a Home, i en Ell hem de tenir la confiança com a Salvador. Ex¬
plicà aquestes idees, i al parlar de l'Anunci del Naixement de Jesús fet a sant
Josep parlà de la glòria del gran Patriarca com a cap de la Sagrada Família,
fent ressaltar el respecte al principi d’autoritat que amb tal fet se'ns reco¬
mana amb les paraules següents: «L’autoritat és un fet diví, és Déu gover¬
nant als homes, no es funda en raons humanes, sinó en raons divines. No
hem d’obeir per les condicions personals del qui l’exerceix, sinó perquè i en
quant l'exerceix en nom de Déu.»

ADVENT DE 1912

PRIMER DIUMENGE

Renovació de la vida espiritual, perquè el naixement de Je
sucrist és el seu principi: dissipació, ensopiment, rutina; l'E
pistola i l'Evangeli es completen.

Evangeli del Judici final i explanació d’ell. Què és el judi
ci final? Què és el judici particular? La lliçó que hem d'apren
dre aquest dia és el temor de Déu. Sant Vicenç evangelitzav;
als pobles amb el judici: timete Deum. — Qui no té temor d
Déu està perdut.

El temor de Déu de què parlen tant les Sagrades Escrip
tures és la reverència, respecte, obediència i culte al Senyoi
és tractar a Déu com a nostre Pare i Senyor. Es el tribut d
l'home a Déu. Es el respecte a Déu; per això tot el culte de
Senyor va informat i neix del temor, del respecte: el sacrific
i l’oració, l’alabança. D'aquí la gravetat de la religió. Exau
ditus est pro sua reverenda. Els sants pel temor de Déu forej
sants i el practicaren tota la vida. El mateix Jesucrist de mos
trà estar posseït d'un sant temor a son Pare etern: exauditus.
pro... reverenda.

SERMONARI

229

Santifica: a ) perquè conté les passions, posa ordre en la
nostra vida i excita a la pràctica de les virtuts; b ) perquè ens
mou a la contrició i penitència. Initium sapientiae timor Do¬
mini: no és bon cristià qui no és temerós de Déu. Sant Agustí
a l’hora de la mort [es fa llegir] els salms penitencials.

III

És un principi i germen de l’amor. L’amor de Déu sempre
comença pel temor, perquè disposa a Tànima per a amar; i
és també la perfecció i compliment de l’amor, perquè l'amor
dels sants es manfiesta en una summa delicadesa amb el trac¬
te en Déu de no ofendre'l, ni venialment. Neix d’una admira¬
ció amorosa. L’amor que Déu i els homes deuen professar-se
no és inter aequales. L’home amb Déu no s’hi pot prendre lli¬
bertats. Hem de cultivar el temor de Déu i el cultivarem pen¬
sant en el judici.

TERCER DIUMENGE

(El segon és la Puríssima)

L'Església convida al goig, i aquest sant Pau sembla que
el deriva de la modèstia: humilitat. Predica la humilitat,
igualment l'Evangeli. Evangeli i explicació, la qual és una
gran lliçó d'humilitat. El Baptista és la figura del qui espera
a Jesucrist.

La lliçó la rebem: a ) de Déu, formam servi accipiens, i de

230

J. TORRAS I BAGES

tots els sants, especialment dels qui voltaven a Jesús. Maria:
quia respexit humilitatem ancillae, etc. Sant Josep: Baptista,
non sum dignus... coirigiam, etc. Sant Pere: tu mihi lavas pe-
des. Flevit amare. Tot l'Evangeli és una lliçó d’humilitat: la
vida de Jesús comença en un estable i acaba en un suplici.
La seva doctrina ensenya a abaixar-se, que les riqueses [són]
espines. Ensenya una nova grandesa: la grandesa de la vir¬
tut. Que no hi ha altra grandesa que la santedat (sols Déu és
gran), i que per arribar-hi ens hem de desprendre de tot. La
summa humilitat és la summa grandesa. Si les riqueses, ho¬
nors, alts llocs, fossin una perfecció, medis de santedat, Jesu-
crist els hauria tingut, i, al revés. Ell ensenya el desprendi-
ment.

«Humildad es verdad.» D’aquí ve l'amor que Déu, veritat
infinita, té als humils. Resisteix als superbs i els comunica
als humils. Per això és base de la santedat.

III

Perquè és veritat la humilitat dóna una vista perfecta del
món, el fa veure tal com és: Ut qui diligitis vanitatem et quae-
ritis mendacium?

Consola a l'ànima. L'alegria dels humils, dels petits, dels
pobres, dels qui es despullen de tot per Jesucrist. Sant Pau:
gaudete, i ho diu després d'exhortar a la modèstia, que és hu¬
militat. Al revés, els superbs estan dominats per la melanco-
nia: els rics, els savis i poderosos del món. — La festa de Na-

SERMONARI

231

dal és festa d’alegria universal, perquè és la festa de la humi¬
litat: Déu fet un petit infant. «Ningún soberbio entró en el Pa-
raíso, y ningún humilde en el infierno.» (Sant Francesc de Sa¬
les.)

L’Església sent l’alegria de la proximitat de Jesús. Prope
est, etc. Gaudete, etc.

QUART DIUMENGE

Els diumenges anteriors hem considerat, per a preparar
la nostra ànima per la visita de Jesucrist, el temor i la humi¬
litat. Avui la confiança que es desprèn de la predicació del
Baptista de les profecies d'Isaïes. — Evangeli: significa que
Jesucrist ens facilita el camí de la salvació: Pusil·lànimes: no-
lite timere; ecce Deus... veniet, etc.

Motius de confiança: Déu, bondat infinita, ha criat l'ho¬
me per a salvar-lo; fins després del pecat promet la redemp¬
ció. La confiança es funda en la misericòrdia. Déu permet el
pecat per a manifestar l’atribut de la misericòrdia —compas¬
sió dels miserables — , que sense el pecat no s’hauria pogut
manifestar. — Dóna al món el Fill i l'Esperit Sant. Sic... Deus
dilexit mundnm, etc. Dilexit nos et tradidit: l'Encarnació [és]
el gran argument de la misericòrdia de Déu. És l’atribut de
Déu més manifest.

La desconfiança és la major injúria que podem fer a Déu;
no és cristià qui desconfia de Déu; no fóra Pare. Pater noster,
etc., i Jesucrist feia dependre l’èxit de l’oració de la confiança

232

J. TORRAS I BAGES

credite quia accipietis, et evenient vobis (Mc., 11, 24). Tota l'o¬
ració, tot el culte de Déu es funda en la confiança. — Jesu-
crist deia: Si vosaltres, essent dolents, doneu els vostres dons
als vostres fills, quant més el Pare celestial. Si demaneu pa o
peix al vostre pare, us darà una pedra, etc. Maledictus homo
qui confidit in homine.

III

Però la confiança exigeix la nostra cooperació. Isaïes diu:
Parate viam, etc., rectas facite... semitas, i aleshores omnis val-
lis implebitur... mons... humiliabitur. La voluntat i la gràcia
han d'anar unides, i aleshores la confiança produeix els seus
efectes.

a) Fortalesa: Qui confidunt in Domino sicut mons Sion —
Confidite, ego vici mundum: solidesa de la vida quan es funda
en Déu. b ) Consol: l'home és portat per Déu com una criatura
per sa mare: in pace, in idipsum dormiam , etc. c) Jeremies
(cap. 17): l’home que confia en Déu és com l'arbre trasplan¬
tat a les corrents d’aigua que no tem la sequedat, és sempre
verd i produeix fruit: la fecunditat.

Avivem la confiança amb el naixement de Jesucrist: ve per
a salvar-nos: ipse veniet et salvabit vos.

ADVENT DE 1913

PRIMER DIUMENGE

L'any eclesiàstic comença amb l'Advent de Nostre Senyor
Jesucrist, perquè Ell és el principi de la vida espiritual. De¬
vem preparar-nos per aquesta vinguda, disposant la nostra
ànima, desprenent-la de les coses transitòries. El món no és
dolent; lo dolent és l’amor desordenat que li tenim. La nos¬
tra vida mundana s'ha d’acabar, i per això havem de mode¬
rar l'amor que tenim a les coses del món, i per alcançar-ho
lo més propi és la consideració de les darreries de l’home: d'e¬
lles parlarem, Deo volente. Avui del Judici.

a) És el complement dels misteris de Jesucrist. Ell vingué
a dar-nos la llei de vida eterna; ara vindrà a examinar com
l'hem complerta. Significa l'estat definitiu de les coses, la se¬
paració del bé i del mal, el regne de la llum i el de les tene¬
bres. b ) L’acabament del món, de les riqueses, de les ciències,
dels grans edificis, de tot el que ara és objecte d'ambicions.
Jesucrist, l'anyell diví, es convertirà en el lleó de Judà; la sen¬
tència; la dreta i l’esquerra, c ) El judici particular, que
prompte arribarà per a cadascú de nosaltres, és una antici¬
pació del judici universal, i la seva consideració és la manera
d'assegurar la salvació. Sant Jeroni. Compte que haurem de
dar: de comissió i d'omissió; de pensaments, paraules i obres;
de tot el curs de la vida. — Ens havem de judicar a nosaltres
mateixos. Pràctica de l’examen de consciència, que ens fa co¬
nèixer a nosaltres mateixos i ens prepara per a una imatge

234

J. TORRAS I BAGES

del judici que Jesucrist amb sa misericòrdia va instituir: la
confessió, que, practicada sincerament, convertirà el judici en
un acte de misericòrdia i de salvació. — Mirem totes les co¬
ses de la vida per la consideració del judici.

RESUM

L'adveniment del Senyor, principi de tot bé; la vinguda a
la nostra ànima per medi de la gràcia. — Reparació: treure
l'impediment, que és el pecat: el pecat és el desordenat amor
al món. Memorare novissima, etc. Per això avui l'Evangeli ens
recorda la fi del món. a) El judici universal és el complement
de l'Encarnació: el Legislador substanciarà el judici de com
s’ha complert la Llei; tothom passarà per aquest tribunal.
b) Situació definitiva del llinatge humà: sentència. Jesucrist
explicà (Mt. 25) com fundarà la sentència en les obres, i en al¬
tre lloc (Mt., 7, 22) ho completa: nonne in nomine tuo prophe-
tavimus, etc. El fonament de la vida són les obres: funda so¬
bre pedra, diu Jesucrist, no sobre arena, que la pluja l'arras-
tra. — El judici particular: comissió i omissió. — Oportuna
preparació: la presència de Déu; examen de consciència; la
confessió.

Resum del compilador

Després de l'Evangeli el Sr. Bisbe, que, com de consuetud, assistia a la
Conventual, predicà el seu primer sermó d’Advent, prenent peu de l'Evan¬
geli dominical que és referent al Judici, i explicant la necessitat de la medi¬
tació de les darreries de l’home per purificar les consciències i preparar-se
dignament a l'adveniment del Senyor.

Després de reflexions molt oportunes per demostrar la conveniència d’una
vida interior ben cristiana, assenyalà com normes pràctiques de conducta
per assolir aquesta vida els tres medis tan ponderats per tots els autos d’as¬
cètica: la presència de Déu, l'examen de consciència i la confessió sacramen¬
tal.

SERMONARI

235

SEGON DIUMENGE

En aquest Evangeli, Jesucrist, alabant a Joan Baptista, fa
l'apologia de la vida eremítica, de la soledat i penitència.
Quoties inter homines fui, minor homo redii (Kempis). La Iglé-
sia ens la recorda: omnes sancti monachi et eremitae, etc. La
vida de l’home que ho deixa tot per a dirigir-se a Déu, sem¬
pre és una vida sublim, i en la substància tots devem imitar¬
ia: és a dir, la substància és unum est necessarium. Aquesta
direcció de la vida tots devem tenir-la. Com s'adquireix? Per
la consideració de la mort. — Els fundadors eremites: Bru i
l’abat sant Silvestre. A Espanya tenim dos homes del gran
món: Carles V i sant Francesc de Borja. — L'eficàcia de la
seva consideració per a matar les nostres concupiscències
prové: a) del desengany que porta: omnia haec, cuius erunt?;
b) de son origen, que és el pecat: per peccatum mors ; així és
que és lletja com son pare; és una corrupció, aniquilació, hu¬
miliació; c) de la seva certitud, incertitud de temps, lloc i cir¬
cumstàncies; d) de ses conseqüències eternes, semel mori,
caure a la dreta o a l’esquerra. Preparació per la mort: pen¬
sar-hi, rectificar la vida perquè caigui a la dreta. Mirar les co¬
ses com les veurem a l’hora de la mort. És la mestra de la ve¬
ritat. e) La mort pel cristià no és trista: principi de vida. No
podem arribar a la vida verdadera sinó per la mort. El Naixe¬
ment de Jesucrist ens recorda la immortalitat: deixem-nos a
les seves mans, i amb tranquil·litat esperem la seva vinguda,
quan Ell vulgui: praetiosa in conspectu Domini mors sancto-
rum eius. Jesucrist ve a destruir la mort: ero mors tua.

Resum del compilador

L'Il·lm. Sr. Bisbe, acomodant-se al fet evangèlic del dia, tot en bells elo¬
gis del Sant Precursor, explicà les excel·lències de la vida eremítica, sempre
tan distingida dins de la Iglésia, i féu versar la prèdica sobre el pensament

236

J. TORRAS I BAGEí

i meditació de la mort; pensament que ha donat vida a grans institucions
estímul de santedat a grans homes. Retragué en comprovació els exemple:
del duc de Gandia, sant Francesc de Borja, i el de sant Bru, fundador de 1;
Cartoixa; i ponderà especialment les condicions que fan la mort més temi
ble: la certenitat de la vinguda i la inseguretat de l'hora.

TERCER DIUMENGE

La preocupació dels sacerdots i lletrats de Jerusalem pei
la doctrina que predicava Joan Baptista, és a dir, per lo que
li ha de passar a l'home quan surt d’aquest món, és general
neix del temor, de la idea d'incórrer en càstig, del desig de
salvació. — El dogma de l’infern és una conseqüència del de
la creació, redempció i judici. Constitueix la situació defini¬
tiva del llinatge humà. — Si Déu és jutge ha d’haver-hi pena
i lloc on es compleixi. El remordiment de consciència, què és
sinó el sentiment natural del judici i de l'infern?

És un dogma de la religió natural: es troba en tots els po¬
bles fins fora de la revelació. Dins de la revelació cristiana és
un dels dogmes més evidents. Jesucrist dolcíssim en parla so¬
vint: la sentència (Mt., 7, 22). Paràbola de l’Epuló (Lluc, 16,
19): expliqui’s. És un dogma tan evident, que els protestants
es veieren obligats a reconèixer-lo. La tradició de la Iglésia:
les aparicions, encara que n'hi hagi de falses, suposen verda-
deres: sols es falsifica lo real.

SERMONARI

237

III

Terribilitat; pena de dany; perdut Déu, tot s’ha perdut.
Pena de sentit: pequem pel goig; la pena ha de consistir en
sofrir: locus tormentorum. No tenen remei, ni es poden matar.

Utilitat de l'infern: ens fa conèixer a Déu. Un Déu sense
infern no fóra Déu: misericordiós, però justicier, per això l'in¬
fern [és] més terrible pel cristià que pel pagà. — Ens manté
en el compliment de les obligacions: salva multitud d’ànimes.
És un medi de salvació: donem-n'hi gràcies; temor de Déu. Je-
sucrist salvador.

QUART DIUMENGE

Joan Baptista predica la penitència per a la remissió dels
pecats. Per a obtenir-la es necessita: a ) rectas facite semitas,
etc.; b ) vallis implebitur ; c) mons... hwniliabitur, etc., i així om-
nis caro videbit salutare Dei. — Dignitat que ens dóna la sal¬
vació de la carn: la glòria.

La glòria és el fi de tot; l'infern no és fi: és el lloc dels qui
no han volgut arribar a son fi. La glòria és pròpia dels ven¬
cedors: a) Vincenti dabo edere de ligno vitae, quod est in para-
diso... premi dels sentits, de les potències, participació de la
vida divina: la possessió de tot bé i la impossibilitat de tot

238

J. TORRAS I BAGES

mal. b) Dabo... coronam vitae, i es salvarà de la segona mort:
recordi’s la primera: la immortalitat, c ) Sols per Jesucrist
s’arriba a la glòria. Fora d’Ell no hi ha salvació. Sense la grà¬
cia no podem examinar bé la naturalesa, i la gràcia per Chris-
tum. Per això és el Desitjat de les nacions. Unim-nos amb Ell
amb la fe, la gràcia, els sagraments, l’oració i la pràctica de
la virtut, i Ell: qui vicerit, dabo ei sedere mecum in throno meo;
sicut et ego vici et sedi cum Patre meo in throno eius.

Resum de! compilador

En els diumenges últims, tercer i quart d’Advent, ha predicat l'iHm. Sr.
Bisbe, acabant ses homilies sobre els Novíssims, que han sigut el tema de
ses prèdiques d’aquest sagrat temps de preparació per la commemoració de
la festa de Nadal. La veritat dogmàtica de l'Infern i de la Glòria ha sigut pre¬
sentada en aquestes homilies amb gran precisió i elevació doctrinal, fent res¬
saltar: que un i altre dogma, a més d esser-ho de la revelació cristiana, són
com exigència de la religió natural i conseqüència de la creació; que un i al¬
tre són manifestació de la justícia i ensems de l'amor de Déu; que a l'Infern
s’hi tira el pecador ell mateix per la seva voluntat desordenada; que la Glò¬
ria és una participació dels atributs divinals. Han sigut dues oracions bellís-
simes, verament pastorals, substancioses com totes les d'aquest Advent, de
les quals no pot dar-ne idea una senzilla nota informativa.

ADVENT DE 1914

PRIMER DIUMENGE

Començament de l'any — renovació de vida en Jesucrist. —
Respice finem, el fi governa l’obra: judici universal. El judici
acaba i comença l’any. És cert que la misericòrdia és l'atri¬
but més visible, però la justícia és igualment infinita. És el
complement de la vinguda de Jesucrist i de la història dels
homes. — Memorare novissima... et in aetemum non peccabis:
el sant temor de Déu; l'examen de nosaltres mateixos; la sa¬
ludable penitència de l’Advent. Els homes no podem prescin¬
dir de Déu, perquè la nostra vida comença i termina en Déu:
Noverim Te, noverím me. Per això la vida cristiana és una vida
divina, i per a salvar-nos necessitem virtuts divines: la fe, l'es¬
perança i la caritat. — D’això predicaré aquest Advent, per a
augmentar la fe, esperança i caritat, demanant-les a Déu, de
qui provenen, per medi de l'oració i de la mortificació de nos¬
altres mateixos, que la Iglésia ens fa practicar en aquest
temps i que ens mereixen la gràcia de Jesucrist, per qual
naixement ens preparem.

Temps de renovació. — La vida sòlida s'ha de fundar en
les coses eternes. — Fi i principi d’any: el judici universal. —
Fins en la glòria de l'Ascensió és recordat: mai l’havem d’o¬
blidar. — Significació que té en la religió: és el complement
d'ella i de la història del món. Descripció del judici univer¬
sal: a) sedentem... in nubibus, etc.; b) omnes gentes ; c ) separa-

240

J. TORRAS I BAGI

ció definitiva de bons i mals. — Però considerem el judici pc
a cadascú en particular, el judici particular: à) incertitud c
l’hora; b ) terribilitat del Jutge; c ) compte que hem de da:
d) sentència definitiva i ses conseqüències. — Per assegurí
l’èxit del judici hem d’encaminar la nostra vida a Déu (no f<
com els mundans). La vida s'encamina a Déu per la fe, l’e.
perança i la caritat. Però això predicaré d’elles preparant 1
nostra ànima perquè en ella hi neixi Jesucrist espiritualmen

Resum del compilador

Diumenge, primer d'Advent, predicà l'Il·lm. senyor Bisbe. Féu notar qt
l'any litúrgic sobre i es tanca amb la narració evangèlica del Judici finí
demostrant així la Iglésia quina importància han de dar sos fills a la con;
deració d’aqueix espectacle, on ha de brillar la Justícia suprema. Aques
consideració de la responsabilitat humana ha de servir per refonamentar
nostra vida, per assentar-la sobre bases sòlides; i com la sanció del Judi
final no serà sinó la mateixa del Judici particular, convé tenir present aque
judici particular, a fi de donar a la nostra vida la direcció envers l’ideal c
la perfecció cristiana. I com aquesta perfecció substancialment consisteix <
la possessió i en la pràctica de les virtuts teologals, sobre d’aquestes virtu
versaran les homilies dominicals d’Advent d’enguany.

SEGON DIUMENGE

Joan Baptista és el primer predicador de la divinitat de J<
sucrist. — Non sum...Christus... ecce agnus, etc.

Evangeli: en ell Jesucrist, per les seves obres, dóna test
moni de la seva divinitat; Jesucrist és el principal fonamei
de la nostra fe; compliment en Ell de les profecies; mirack
que féu; doctrina sobrehumana. — La nostra fe serà majc
quant més ens identificarem amb Jesucrist: creditis quia é
Deo estis. Medis: la humilitat i l’oració. La fe és el major b<
nefici de Déu, perquè sine fide... impossibile est placere Dei
qui... non crediderit condemnabitur. — Credere... oportet acc<

SERMONARI

241

deníem ad Deum quia est, et inquirentibus se remunerator sit.
— No ens podem salvar a nosaltres mateixos, i qui no creu
amb el Salvador, com es podrà salvar? — a) Ego sum lux mun-
di; b ) qui sequitur me non ambulat in tenebris. — a) Il·lumina
l’origen i el fi de la nostra vida: qui no és deixeble de Jesu-
crist no té notícia d'això, b) Els camins de la vida són incerts
i difícils: la fe els ensenya clarament a tothom, a savis i a ig¬
norants, i Jesucrist ajuda a complir-los amb el seu exemple
i amb la seva gràcia. — Epíleg: accions de gràcies a Jesucrist
pel benefici de la fe; resolució de viure una vida [de] fe diri¬
gint a Déu tots els actes de la nostra vida, mirant, no al temps,
a la riquesa, a l’honor, a la comoditat, sinó a l’eternitat. —
Maria, advocada de l’Advent, és exemple de com la fe és prin¬
cipi de la virtut i santedat; sa cosina li diu: Beata quae credi-
disti, quoniam perf'icientur ea quae dicta sunt tibi a Domino.
Sense la fe de Maria no hi hauria hagut l'encarnació de Déu
i la nostra redempció. — Demanem l'augment de fe per Ma¬
ria. Virgo Fidelis.

Resum del compilador

Diumenge... predicà explicant l’excel·lència de la primera virtut teologal,
la santa Fe, la qual és de necessitat absoluta per agradar a Déu; sense ella
l'home fa el camí de la vida desorientat, no sap d’on ve ni sap on va...

TERCER DIUMENGE

Evangeli: Sant Joan excita l'esperança en Jesucrist, de qui
ell no mereix descalçar-lo. Joan bateja amb aigua; Jesucrist
amb l'esperit. — Realment Jesucrist, és el principi de tota es¬
perança; sense Ell els homes estaríem perduts. — Després del
pecat ja Déu alça l'esperit dels nostres pares amb la promesa

242

J. TORRAS I BAGES

de Jesucrist; els profetes sostenen l’esperit del poble amb l'es¬
perança en Jesucrist, i nosaltres fundem tota l’esperança en
Ell. Admirable esperança d'Israel enmig del captiveri i vicis¬
situds: imatge de la Iglésia.

Esperem la felicitat eterna en Déu, mediant l’auxili de
Déu, que ens el dóna per Jesucrist. Non habemus hic manen-
tem civitatem, sed futuram inquirimus. a ) Això és racional,
puix el Criador ama a la criatura i l’ha criada per a fer-la fe¬
liç: Sic... Deus dilexit mundum, ut Filium suum unigenitum da~
ret. — Dilexit nos et tradidit semetipsum pro nobis. b) El Re¬
demptor ha derramat la sang per a salvar-lo, i la sang de Je¬
sucrist és la base de la nostra esperança. Copiosa apud eum
Redemptio. — Felix culpa. — Jesús mediador, c) El fet dels
sants, homes com nosaltres, amb passions i temptacions, ens
persuadeix de que també nosaltres alcançarem la santedat.

III

La fe ens uneix amb Déu per la seva veritat, l'esperança
per la seva bondat: són la confessió pràctica de dos atributs
Dolçura de la vida d'esperança; facilita la virtut. Divinitza la
vida: Déu té la direcció de la nostra vida, perquè per l'espe¬
rança Ell és el fi. Ell és el medi.

Dos defectes en què cau l’home en aquest punt: a) La des
esperació, que ofèn la misericòrdia de Déu; la desesperació
prové de la luxúria, perquè fa que l'home animalitzat deixa
d’esperar la felicitat espiritual, abandona l’esperança, la vidz

SERMONARI

243

sensual debilita l’esperit; o de la tristesa, que dóna decaïment
d’esperit, deprimeix l’esperit de manera que la virtut li sem¬
bla impossible, b) La presumpció, que ofèn la justícia, o bé
creient l’home que es basta a si mateix o que Déu no cuida
de fer justícia.

Tinguem sempre viva l'esperança, puix tota la vida cris¬
tiana respira esperança: l’oració, els sagraments, sobretot la
penitència i l'eucaristia; la intercessió de Maria, spes nostra
salve, que ens portarà a Jesús, que per salvar-nos vingué al
món. La Verge de l’Esperança.

Resum deí compilador

La santa virtut teologal de l'Esperança fou l’objecte de l’homilia del diu¬
menge passat, tercer d'Advent. Ponderà el Prelat en primer terme l'especta¬
cle del poble hebreu, que vivia per l’esperança en el Messies, i el comparà
amb el poble cristià, que ofereix igualment un espectacle digne d’admiració
als ulls de l’home reflexiu, per l’esperança de la immortalitat, que el fa su¬
perior a totes les seduccions i a totes les dificultats, no tenint aquí ciutat per¬
manent i encaminant-se sempre a l’eterna. Explicà llargament els fonaments
de l’Esperança: la bondat infinita de Déu i els mèrits infinits de Jesucrist; i
acabà presentant com exemplar de tan consoladora i necessària virtut la Ver¬
ge Santíssima. Fou una prèdica verament de substància i de bellesa i de con¬
solació espiritual.

QUART DIUMENGE
I

La fe ens fa conèixer a Déu; l’esperança ens hi acosta; la
caritat ens hi uneix. La caritat consisteix en una amistat amb

244

J. TORRAS I BAGES

Déu que fa que totes les coses les fem per Ell. Així és que tots
els nostres actes per a merèixer la glòria han d’anar revestits
de la caritat: tot amo sols dóna la paga als qui han treballat
per ell. D’aquí ve que sense la caritat res val: ni l’eloqüència,
ni l'almoina, ni els miracles, ni la profecia, ni la fe. (Vide I
Cor., 13.)

Omnia vestra in charitate fiant: poder meravellós de la ca¬
ritat que dóna un valor infinit a qualsevol acte nostre; si tot
ho fem per Déu i amb Déu, Ell tot ens ho recompensarà. —
Perquè el fi de la llei és la caritat; tota la llei, l’evangeli, la
Iglésia, els sagraments, tot té per objecte alcançar la caritat.
— El naixement, passió, mort de Jesucrist tingué per objecte
la caritat. El mateix cel existeix per la caritat, perquè el ma¬
teix Deus charitas est.

III

Però aqueix amor perfectíssim l'ha d'infondre el mateix
Déu; per això Jesucrist vingué al món: Ignem veni mittere in
terram, et quid volo nisi ut accendatur? Jesucrist és el Media¬
dor. Per arribar a veure Salutare Dei i unir-nos amb Ell,
aquest Evangeli ens ensenya el camí: fer drets els camins de
la vida, és a dir, la pràctica de la justícia i santedat; i per això
es necessita: a ) omplir les valls, és a dir, les nostres misèries:
sine me nihil potestis facere; b) aplanar les muntanyes, és a
dir, dominar les passions: omnia possum in eo qui me confor¬
tat. Però Jesucrist tot ho facilita: iugum meum suave est et
onus meum leve. — Estem segurs de que ens estima, per això
ve al món; acudim a Jesús en braços de Maria i demanem-li
la gràcia del seu amor per a servir a Déu aquí en la terra, i
després participar de la seva eterna felicitat.

SERMONARI

245

L’objecte de l’Encarnació, diu santa Caterina, fou atreure
els homes per l’amor amb la manifestació sensible de les per¬
feccions divines, perquè l'amor és la causa de l’existència del
cel i de la terra, que l'home no havia sabut practicar: el pri¬
mer article de la llei.

ADVENT DE 1915

PRIMER DIUMENGE
L’Advent i la Butlla de la Santa Creuada

Dues solemnitats avui celebrem que la una es lliga amb
l'altra: la inauguració de l'Advent i la publicació de la Butlla
de Creuada. — L’Advent és el principi de l'any eclesiàstic, un
temps clàssic de la pietat, perquè és la preparació del Naixe--
ment de Jesucrist, és principi i fi del món, puix fou criat pel
Verb i ha d'acabar essent judicat pel Verb encarnat, Jesucrist.
És un temps de renovació d’esperit, de santificació; hem de
revestir-nos de la sabiduria cristiana, i el principi de la sabi-
duria és el temor de Déu. Avui dia en el món s’ha debilitat el
temor de Déu, i per això s'ha debilitat també la vida cristia¬
na: els cristians fugen de contemplar les grans veritats eter¬
nes, fins en la pietat cerquen només lo que els afalaga, però
veus aquí que la Iglésia comença i acaba presentant-nos a la
vista el gran dogma del Judici final, Jesucrist, jutge de vius
i de morts.

Qui no tem d'ésser judicat? Si iniquitates observaveris , etc.
— Tot és infinit en Déu, i la seva justícia és aterradora, per¬
què la nostra misèria és gran. Si no podíem refiar-nos de la
seva misericòrdia, estaríem perduts. Fins després d’arrepen-
tits quedem amb grans deutes amb la justícia eterna, i neces¬
sitem indulgència. La indulgència divina tota està contingu¬
da en el sacrifici del Calvari. La redempció de Jesucrist, mo-

SERMONARI

247

rint, per a pagar amb el preu de la seva sang tots els nostres
deutes, és la plenitud de la indulgència; totes les indulgèn¬
cies i perdons vénen del Calvari; és una gran misericòrdia.
Però la misericòrdia divina, que és infinita, té una grandesa
sublim que abraça la justícia juntament. Justitia et pax oscu-
latae sunt. Satisfà la justícia de Déu i cura la misèria huma¬
na, pagant-li el deute.

La indulgència és un perdó que satisfà a la justícia divina
i eleva la misèria humana. L'home paga el deute, encara que
el satisfà traient la paga dels tresors dels mèrits de Jesucrist.
Aquest generositat de Jesucrist continua en la Iglésia, quan
concedeix perdons i indulgències. I la concessió de la Butlla
de Creuada és l'ús d’aquesta facultat que Nostre Senyor Je¬
sucrist concedí quan donà a sant Pere les claus del regne dels
cels per a obrir les portes de la gràcia.

Les indulgències són el principal mèrit de la Butlla. Ma¬
terialisme de molts cristians qui en ella no hi veuen més que
el privilegi de menjar carn en els dies prohibits. La Iglésia,
no obstant, atenent a la misèria humana, concedeix amb la
Butlla, entre altres privilegis, el de poder menjar carn en certs
dies prohibits. En la Butlla d'aquest any redueix dejunis i abs¬
tinències. Molts cristians senzills s'estranyen d’aquestes mu¬
dances. La Iglésia existeix per a graduar les pràctiques de pie¬
tat i penitència. Ella els ha posat; ella els pot treure. El prin¬
cipal mèrit és l'obediència. Motius que ha tingut: la flaquesa,
l’excés de treball, el moviment continu, la conveniència d’u¬
niformar en lo possible tot el món.

L’esperit de penitència és perpetu en la Iglésia. Treu sols
l'obligació. Excel·lència del dejuni: indulgències. — El deju¬
ni sempre ha sigut la pràctica més respectable de la penitèn¬
cia cristiana. Agraïts que devem estar a Benet XV perquè ha
alleugerit la carga, però almenys siguem fidels en complir els
dejunis que ara queden d'obligació. Prenem la Butlla amb es¬
perit i practiquem devotament els tres actes que ella enclou,
de penitència, oració i limosna; aprofitem-nos de les indul¬
gències que ens faciliten el camí de la glòria.

248

J. TORRAS I BAGES

SEGON DIUMENGE

La figura profètica de sant Joan Baptista és proposada per
la Iglésia com contemplació adequada a preparar la nostra
ànima per la vinguda de Jesucrist: a) Per la seva santedat;
non surrexit inter natos mulierum maior Ioanne, etc., i el que
va a venir és el Sant dels sants; la seva penitència, la seva
mort. b) Perquè el Messies fou pronosticat pels grans profe¬
tes, però encara lluny. Joan el senyala amb el dit: en l’Evan¬
geli d'avui quan el mostra agnu Dei... qui tollit peccatum, etc.
c) Perquè el pronosticà des del ventre de sa mare.

Un dels passos més interessants de l'Evangeli és la visita
de Maria a santa Elisabet. En ella la Verge pronuncià el Mag¬
nificat, que la Iglésia repeteix cada dia a vespres, i a l’Advent
posa de relleu dit càntic amb les fèries majors que en totes
les catedrals es canten amb magnificència. És el càntic més
propi de l’Advent, i per això l'explicaré en aquests diumen¬
ges. Mes, abans, avui reflexionem sobre la visita.

Tot és sobrenatural en aquest pas. Maria es mou per la fe
i la caritat. Perquè l’àngel li ha dit Testat de sa cosina. Ella
ja creu — beata quae credidisti — fou per ajudar la nostra fla¬
ca fe, i la féu la base de la seva santificació, com de tothom.
Perquè vol assistir-la amb son cuidado. Mirem a Maria cum
festinatione portant la santedat a Joan, perquè la portà al
món: comparació amb el sacerdot portant el viàtic. Fons
sanctitatis Maria. Contemplem la simplicitat de les coses di¬
vines. Maria porta les primícies de la redempció; santifica al
Precursor, en mig del desconeixement del món; és la primera
manifestació del poder de santificar de Maria. La salutació
de Maria il·lumina a Elisabet i a Joan, i tots dos profetitzen.
Ella parlant, ell saltant. Això provoca el poder de la paraula
de Maria: ac virgo praece potes, etc. Elisabet es reconeix in¬
digna de la visita, i proclama a Maria la primera de les do¬
nes, i ho és: Unde hoc mihi ut veniat mater Domini, etc. —

SERMONARI

249

Grandesa de la maternitat divina. Desfà l’obra d’Eva; porta
la salvació al món. És el petit núvol que veié Elies que porta
la pluja, etc. És beneïda de Déu, perquè porta el fruit de be¬
nedicció. Qui menjarà d’aquest fruit no morirà mai. Qui no
menja d’aquest fruit sempre està famolenc. Déu havia donat
a l'home totes les coses, però l’home no estava satisfet; tot el
món antic patia fam i li envia son Fill, que omple i satisfà a
l’home: Déu tampoc es satisfà en que li donem tot lo que te¬
nim, sols es satisfà si ens donem a nosaltres mateixos. Ja el
profeta: benedictus qui venit in nomine Domini... Deus Domi-
nus et illuxit nobis (Ps. 117). Disposem-nos per la seva vingu¬
da amb la fe i la caritat, i ens il·luminarà pels camins de la
vida, i baix la intercessió de Maria arribarem a la glòria.

TERCER DIUMENGE

Intervenció de les dones en els fets transcendentals del
nostre llinatge. Així com el pecat començà per les dones, tam¬
bé els béns comencen per les dones (sant Ambròs). Preparen
la caiguda i la rehabilitació a l’home. Eva. Maria abans de
néixer son Fill aplica els mèrits de la Redempció: amb sa pa¬
raula il·lumina a Elisabet i a Joan Baptista. — Elisabet pro¬
fetitza abans que Joan. — Maria pronuncia el Magnificat , que
és com una quinta essència de l'Evangeli abans que aquest
fos predicat per Jesucrist. — El Magnificat com l'Evangeli és:
l'adoració a Déu omnipotent, la humilitat humana, la justí¬
cia i la misericòrdia divina, i l'adopció que Déu fa del nostre
llinatge.

Magnifica — glorifica — a Déu la meva ànima, i el meu es¬
perit s’exalta en Déu mon salvador. A Déu li paguem homenat¬
ge amb la nostra santedat — el fi de la creació és la glòria di¬
vina — , no amb els temples, alhages, magnificència del cul¬
te, que si no van units amb la santedat de l'adorador, són qua¬
si pannus menstruatae. Maria engrandeix a Déu amb sa pure¬
sa — influència purificadora de Maria: — la virginitat cris-

250

J. TORRAS I BAGï

tiana — , humilitat i amor. Ama a Déu amb tot son cor, pe
això son goig més elevat és amb Déu son salvador. La glòri
del cel és una irradiació de la felicitat divina. La nostra fel
citat no l’hem de cercar en el món. Venite ad me omnes qi
laboratis... iugum... meum suave — suavitat d’esperit dei
sants. Imaginem-nos la felictat de Maria amb son Salvadó
que portava en ses entranyes: comunicacions recíproques: nc
saltres en la comunió: — vida d’intimitat amb Jesucrist, prií
cipi de felicitat. La causa és la seva humilitat: quia respex
humilitatem. La humilitat és l’escala amb què baixà a l’hom
la generositat divina: discite a me quia... sum... humilis...; <
invenietis requiem. Sense humilitat és impossible la comun
cació amb Déu. Déu és la veritat, i humilitat és veritat. Pei
què és humil, totes les generacions li diran benaventurad;
Ja una dona li diu: Beatus venter qui te portavit, et ubera que
suxisti . — Tots podem participar d'ella: Beati qui audiunt ve;
bum Dei et custodiunt illud. Veneració de totes les generador
a la gloriosa i sempre humil Verge Maria. — Aquesta venera
ció prové de la seva grandesa. — Grandesa de Maria davar
de Déu. Gran l’esposa d’un senzill fuster? — Grandesa crií
tiana abans desconeguda: erunt novissimi primi, et primi nc
vissimi. Grandesa de Maria: consanguínia, emparentada
mare de Déu. Grandesa: la seva concepció, maternitat, coi
redemptora, assumpta, intercessora, filla, mare i esposa. Ún:
ca grandesa que devem imitar. — Ve del Totpoderós. Per aix
la grandesa és humil, perquè la criatura no té res propi. Dé
manem-l'hi per intercessió de Maria.

El pecat injuria a Déu, li roba la glòria; la virtut el glc
rifica.

QUART DIUMENGE

Videbit omnis caro salutare Dei, diu l’Evangeli d’avui. L
misericòrdia és l'atribut de Déu més visible en l'Antic Testa
ment: el salm Misericordias . Admirable unitat dels atribut

SERM0NAR1

251

divins, qual manifestació als homes es fa per la misericòrdia:
misericòrdia et veritas obviaverunt sibi, perquè la misericòrdia
és la veritat, puix l’home miserable rep l’auxili de Déu omni¬
potent i amant de la seva criatura: justitia et pax osculatae
sunt. Ostende nobis , Domine, misericordiam tuam et salutare
tuum da nobis. La glòria és un etern càntic de misericòrdia.
La misèria humana és motiu de manifestació d’aquest atri¬
but diví. La seva gran manifestació és l’Encarnació: sic... Deus
dilexit mundum, ut Filium suum unigenitum daret. — A proge-
nie in progenies timentibus eum. L’Evangeli i els Sagraments
font de misericòrdia. La redempció de Jesucrist no alcança
sols a una, sinó a totes les generacions. Apud Dominum mise¬
ricòrdia, et copiosa apud eum redemptio. Però és per als teme-
rosos de Déu. El temor filial. Una ànima que no tem a Déu
no és capaç d’ésser vasa misericordiae, sinó vasa irae. Per la
justificació del pecador hi ha d'haver la contrició, i diuen els
teòlegs que és més acte d’omnipotència la justificació que la
creació. Misericordiam volo et non sacrificium. L’Evangeli és
una manifestació d’això. — Per això diu Maria: Fecit poten-
tiam in bracchio suo. El braç de Déu és son Fill, a qui ha dat
tot poder en el cel i en la terra, també l’home: esto bracchium
nostrum in mane et... in die tribulationis: vingué a crear un
nou ordre de coses, i per això destrueix l’antic: la supèrbia
de cor, la grandesa mundana, i la superioritat dels humils.
Es necessita una força divina per a subsistir el nou ordre en
el món: la fe més poderosa que la filosofia; la pobresa que la
riquesa: obres de la fe, obres de la pobresa. — Sant Lluís rei,
santa Elisabet, etc., omnia... possibilia... apud Deum. Antítesi
entre la grandesa del món i la grandesa divina: les riqueses,
honors, domini i plaers; la pobresa voluntària (d’esperit),
menyspreu de la pompa i amor a la mortificació. El cristia¬
nisme [és] el regnat dels humils: deposuit potentes, etc. L'a¬
ristocràcia del regne de Déu són els sants, és a dir, els qui
practicaren la pobresa, la humilitat i la mortificació. En la
disposició de l'esperit tots havem de tenir aquestes virtuts, si
les circumstàncies de la Providència ho disposen. Tot el po-

252

J. TORRAS I BAGE:

ble cristià, que és Israel. Suscepit Israel, etc. La vocació d'A
braham, que ho deixa tot per Déu, així nosaltres, i bé ho me
reix, puix dilexit nos et tradidit semetipsum pro nobis. Hereu:
de la promesa. Naixent es féu germà nostre; per això es com
plaïa en dir-se fill de l’home, per a fer-nos a nosaltres fills d<
Déu. Deia germans als seus deixebles. — Quotquot... recepe
nmt eum, dedit eis potestatem filios Dei fieri.

Resum del compilador

Diumenge, segon d'Advent, predicà l·Il-lm. Sr. Bisbe una bellíssima ho
milia explicant el passatge evangèlic de la Visitació de Maria, traient-ne con
sideracions molt adequades al temps d'expectació i preparació, que és l’Ad
vent. Els dos diumenges següents explicarà el Magnificat.

En l'homilia tercera, que fou verdaderament homilia en el sentit rigoro
sament didàctic de la paraula, explicà els quatre primers versets del cànti<
de Maria, l'incomparable Magnificat, glossant els conceptes del cant hebrei
amb alta doctrina espiritual molt apropiada a la sòlida formació de la pie
tat cristiana.

Diumenge, darrer d'Advent, acabà la predicació d'aquesta temporad;
l'Il·lm. Sr. Bisbe, finalitzant l'exposició homilètica del Magnificat amb les sò
lides i elevades ensenyances de costum, molt apropiades per preparació d<
les festes de Nadal.

HOMILIES DE TOT TEMPS

Tercer Diumenge d’Advent

Tu quis es? (Joan., I, 19.)

Ayunos y penitencias como a preparación de las grandes
festividades. — La razón de ser estriba en la lucha perpetua
entre la carne y el espíritu, y siendo las fiestas cristianas un
solaz espiritual han de ir precedidas de una sujeción de la car¬
ne, que es una condición de la libertad del espíritu. Santa
Paula. — A mayor festividad, mayor preparación: el Advien-
to. — Esto da la razón de por qué en este tiempo, dos veces
distintas, nos representa el Evangelio la figura maravillosa
del Bautista. — Resumen del Evangelio: los dos rasgos pro-
minentes del mismo son la pregunta que le hacen los comi-
sionados de los judíos: «quis es?», que le da ocasión de hu-
millarse, y aquellas palabras que entre otras cosas les dice en
su contestación: medius... vestrum síetit, etc.

Tu quis es?, preguntan a Juan, y él contesta: Non sum, etc.,
vox clamantis, etc. Asimismo debiéramos preguntarnos a no-
sotros mismos: Tu quis es? Desconocimiento que el hombre
tiene de sí mismo, conoce mejor las casas y las tiendas de su
calle que las inclinaciones y tendencias de su alma. — Curio-
sidad por lo que pasa dentro de nosotros mismos, cuàn rara
es al lado de la curiosidad por lo exterior. La vida moderna,
porque excita la curiosidad exterior mata la interior. Sabéis

256

J. TORRAS I BAGE

lo que pasa por la ciudad y no sabéis lo que pasa en vuestr;
conciencia; conocéis la mitad de las personas de vuestra ca
lle y no conocéis vuestra alma. Pero a lo menos procurad aten
der al retrato de vosotros mismos. — Tu quis es? ^Qué ere
en cuanto al cuerpo? ^Qué fuiste? El origen es tal que la de
cencia no permite hablar de él. — c.Qué eres? Engano de 1;
hermosura y juventud, inmundicias que despide el cuerpo
poco se distingue del bru to. ^Qué seràs? Levanta la losa di
un sepulcro y considéralo. Pero consideremos ya al hombre
es decir, al cuerpo informado por el alma racional, a la nobli
criatura humana que todo lo domina y gobierna, hasta suje
ta los ríos y hace de los vientos sus estados. Preguntemos ei
cuanto al alma: Tu quis es? Soy una maravillosa criatura, co
nozco y gobierno los otros animales, conozco lo presente, 1<
pasado (historia) y aun algo se me alcanza de lo por venir
pero en realidad ^qué eres? Ego sum qui sum, tu es quae noi
es.

Pero vamos al terreno practico y de las obras: Tu quis es,
Una criatura racional, cómo debe ésta emplear el entendi
miento y la voluntad y cómo las has empleado tú. Soy ade
mas cristiano, y el cristiano està ligado con Dios con dobl<
vinculo. ^Cumples los deberes de hijo de la Cruz?

Y es cierto que quien no se conoce a sí mismo, no puedi
conocer a Dios, porque le tenemos en el corazón. San Agus
tin: yo os buscaba, oh Senor, por todas partes y no os encon
traba y Vos estabais en mi corazón. El atolondramiento de
mundo hace que no conozca a Dios medius... vestrum stetii
quem vos nescitis.

Dios està: a) En el alma, dàndole el ser y la operación, i
en el cuerpo, dàndole la existència y su perfección. b) Està ei
el mundo, gobernando los acontecimientos de la sociedad }
los fenómenos del mundo físico. Y, sin embargo, los hombre:

SERMONARI

257

modernos no lo ven; todo quieren explicarlo por leyes, como
si éstas no fueran la voluntad de Dios. c) Pero aun està Dios
en el mundo de un modo mucho màs admirable: en el San-
tísimo Sacramento. Medius... vestrum stetit, quem vos nesci-
tis. Multitud que lo desconoce, obligación que nosotros que
le conocemos tenemos de obsequiarle, de estrechar relacio¬
nes con El, de quitar todo obstàculo entre É1 y nosotros, de
preparar nuestro corazón para que en él nazca Cristo, hacien-
do nuestra felicidad temporal y eterna.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de desembre de 1880.)

Nadal

Evangelizo vobis gaudium magnum,
quod erit omni populo: quia natus est hodie
Salvator, qui est Christus Dominus in civi-
tate David. (Luc., II, 10 i 11.)

La terra entera està avui posseïda d’una gran alegria; la
tribulació i tristesa sembla que s'interrompin per un moment
en aquesta vall de llàgrimes; som al mig de l’Hivern, temps
trist, en què tota la naturalesa apareix morta, i no obstant
tot reviu i floreix, i amb molta raó, perquè avui ha nascut l’au¬
tor de la vida. D’aquest naixement us dec parlar, i perquè és
un pas tan interessant i tendre us el vaig a contar amb les pa¬
raules de l'evangelista...

Tot és interessant en aquesta història: Jesús, tendre infant
que tremola de fred en la menjadora; la Reina del cel, volta¬
da de resplendors; el castíssim i santíssim Josep, ple d’admi¬
ració; els àngels canten, els pastors adoren; però em sembla
que qui ens poden instruir millor en aquest misteri són els es¬
perits celestials, que amb celestials músiques cantaven: «Glò¬
ria a Déu en les altures i pau en la terra als homes de bona

258

J. TORRAS I BAGE

voluntat.» — Aquest himne preciós, que cada dia la Iglésia re
peteix en la missa, és lo que intento explicar- vos.

Amb molta raó els àngels donaren la benvinguda a l'Ir
fant Jesús, que acabava de néixer, cantant: Glòria in excelsi
Deo, et in terra pax hominibus, perquè no hi ha cap mistei
del qual en resulti tanta glòria a Déu com de l’encarnació
naixement del seu Fill. Des d’aleshores tenim a Déu entre noi
altres, entre els homes; abans sabíem, que hi havia Déu, qu
era gran i magnífic i poderós i savi; però ara, des de que Cris
va néixer, totes aquestes coses les hem vistes i palpades; Dé
es manifesta als homes d’un modo admirable, per medi de Je
sucrist, perquè aquest Infant que avui ha nat és etern i no t
principi; neix al món, però Ell va crear el món; és engendra
per una dona, però aquesta dona Ell l’ha feta, genuisti qui ,
fecit, perquè aquesta criatura que tremola de fred en el pe:
sebre és el Fill de Déu, etern com el Pare, poderós com el Par<
sabiduria del Pare, resplendor de la glòria del Pare, pel quí
ha sigut fet tot lo que hi ha en el cel, en la terra i en els abi:
mes.

Així convenia que entrés en el món com rei que entra e
sos dominis; per això els àngels canten; (hic paleas...) l’estí
ble s'omple de llum (llum del Pare, llums dels homes, etc.
suavíssims aromes es difundeixen, perquè era l’olor que hí
via de desinfectar el món. — No solament el cel celebra <
naixement de Crist, sinó també la terra; animals i homes r<
ben al Fill de Déu a la seva entrada al món. Els animals, sín
bol del pecador; per això són els primers a rebre ’I. — Els pa:
tors, evangelizo vobis, etc. — Els Magos, els que seuen en tr<
nos postrats davant d’una menjadora. — Però no tot és glòri
en el portal de Betlem. Jesucrist va unir el cel i la terra; i
un compost de Déu i de l'home, i per això hi veureu en E
els dos extrems. És Déu de glòria; és home; però, què li co:

SERMONARI

259

respon a l’home sinó humiliació, aflicció, pena, etc.? Mireu el
portal de Betlem. Aquell que descansa els seus peus sobre el
sol, que té milions d’àngels per servir-lo, que és tan immen¬
sament ric que sustenta a totes les criatures amb son tresor,
que vesteix els ocells de riquíssimes plomes, quina opulència,
quines comoditats manifesta en son naixement?... La menja¬
dora, la palla, el fred, etc.

Aquesta va ésser l'entrada de Jesucrist en el món, i per
què va venir al món? — Tot va ésser creat per la glòria de
Déu, des de la formiga fins al sol, però sobretot l’home; tot
està lligat amb una cadena d’amor amb Déu, però l’home
s’havia deslligat d’aquesta cadena i rebel·lat contra Déu. Fal¬
tava, doncs, un home que donés a Déu la glòria deguda. D’on
havia de sortir? El Fill de Déu pren carn... Ja tenim l’home
perfet, l’home que florifica a Déu i que el glorificarà fins a l'e¬
ternitat. — La glorificació comprèn: a) L’adoració: Crist ado¬
rador des dels plors del naixement fins al crit del consumma-
tum est: se n’anava a íes nits a pregar; l’oració de l'hort; pre¬
gava sense interrupció; què és l’oració? Elevació, unió de l'à¬
nima amb Déu. La de Crist no podia deixar d'estar-hi; apa¬
rentment, exteriorment s'ocupava en les coses..., lliçó que ens
dóna: la presència de Déu.

b) El compliment de la voluntat del Pare. Obediència
completa de Jesucrist. — Decret de l'Encarnació: ecce venit.
— El meu menjar és fer la voluntat del Pare, que m'ha en¬
viat. Factus obediens usque ad mortem. Rebeldia de l’home a
les lleis de Déu i de la Iglésia.

260

J. TORRAS I BAGES

III

L’adoració i l’obediència són dues fonts de pau; per això
Jesucrist, adorador i obedient per excel·lència, va ésser, és, el
model de la pau; per això els homes que imiten al diví Mes¬
tre alcancen també la pau, i per això els àngels en el naixe¬
ment cantaven: In terra pax hominibus. Isaïes anuncia ja a Je¬
sucrist príncep de la pau; justificador verdader, l'anyell i el
lleó (diu) menjaran junts; i la Iglésia ens diu que sols Déu ens
pot dar la pau. Allà on no hi ha Crist no hi ha pau; el ser
humà sense Ell és un mar. En l’home hi ha dos contraris, ene¬
mics irreconciliables: la carn, amb les seves passions i ape¬
tits, i l’esperit, amb ses esperances i tendències envers les co¬
ses celestials. En aquesta batalla ha de vèncer l’esperit, ha de
subjectar la carn, lo qual sols s’alcança per medi de Jesucrist.
Ded.it eis potestatem filios Dei fien, per medi principalment de
l’exemple del Naixement. Per medi d’aquesta filiació l’home
s’espiritualitza, alcança la pau. Divinae consortes naturae,
etc., com alcançarà això? Imitar a Maria en el Naixement:
Maria conservabat omnia haec conferens in corde suo. — De-
solatione desolata est terra guia nullus est qui recogitei corde.

(Predicat a Sant Felip Neri, de Barcelona, el dia de Nadal
de 1874.)

Nit de Cap d’Any

Ego sum alpha et omega, principium et
finis. (Apoc., I, 8.)

Autor i consumador. — Déu és principi, medi i fi de l'ho¬
me. — El medi pròpiament és Jesucrist, mediador. — El dia
de Déu és l'eternitat; el dia de l’home és el temps. — Malgas¬
tem el temps: el temps és or, diuen els anglesos; el temps és
cel, diem els cristians. Malgastem el temps en l’ociositat i en
lectures frívoles, en cafès, murmuracions, etc. A l’hora de la

SERMONARI

261

mort s’acaba el temps: o si daretur hora. — Com havem d’em-

piear el temps: en alabar, fer reverència, etc. Alabança _

lasfèmia ha d alabar a Déu l’home interior i exterior om-
ma quaz intra me sunt: la família: rosari; les ciutats, les na¬
cions, tot el llinatge humà. Aquesta alabança ha d'ésser de
engua, de cor i de mans: les paraules (la fe), els sentiments
(la cantat), les mans (les obres).

(Any 1911.)

Diumenge entre la Circumcisió i l'Epifania

Laudate, pueri, Dominum ; laudate no-
men Domini.

Sentiments d amor de què em sento dominat al trobar- me
entre vosaltres, joves fills meus, i especialment en aquest dia:
vmite filii, audite me, timorem Domini docebo vos, ja que no
el temor, sinó 1 amor de Déu és lo que em mou a parlar entre
vosaltres, en aquest dia de contínua alabança. — Congruèn¬
cies entre la joventut i l'alabança divina: la frescura del sen¬
timent i de la imaginació; la malícia i els desenganys no us
han assecat el cor. — Però no solament els joves, sinó els vells
i tothom i tot l’univers ha d’alabar a Déu; per això en aquest
dia us parlaré de la detestable blasfèmia i de l’excelsa ala¬
bança divina.

L extensió de la blasfèmia i mal parlar són molt mal se¬
nyal. A la gent els sembla que això és solament una falta d’e¬
ducació però es signe de la corrupció del cor. És el mal alè,
ex abundantia cordis os loquitur. Denota una verdadera cor¬
rupció de l'esperit: odia lo que deuria amar. — El blasfem

262

J. TORRAS I BAGE:

peca: l.er, contra la justícia; 2.on, contra la fe. — Càstigs. -
La Saleta. La malícia ve de que son objecte és l'odi formal j
Déu. Pecat diabòlic. En el furt, luxúria, etc., el pecador obr;
per l’amor a l'objecte prohibit; aquí obra per odi a Déu. Enor
mitat de la blasfèmia pública.

L'alabança divina és el dever essencial de tota criatura
aquest és l’objecte de la creació. — Tot alaba a Déu, fora del
homes. David pren la veu de la naturalesa. — Els àngels. -
L'objecte final de tot és l’alabança divina, que té una desti
nació eterna. Tot té un fi transitori: les ciències, les arts, el
estats de la vida; sols l'alabança és eterna. — Per això la Iglé
sia la fa també contínua, catedrals i monestirs, etc.

(Havia de predicar-lo en la festa del sant Nom de Jesús,
l'església de l’Hospital de Vic, a la Congregació Mariana, i n
fou predicat per malaltia. 1900.)

Epifania

Vidimus stellam eius in Oriente et ven
mus adoraré eum.

(Matt., II, 2

La festa dels Reis completa la glòria de la Nativitat dc
Fill de Déu; en el cel apareix una nova estrella; les region
més remotes envien personatges a adorar a Jesucrist. — E?
plicació de l'Evangeli. — És aquesta festa la de la vocaci
dels gentils; però té altra explicació més pràctica: els Magc
representen l’ànima; el viatge, la vida; l'estrella, la fe, i Te:
table de Betlem, el cel. — Ave, Maria.

SERMONARI

263

Dificultat del viatge de la vida. — Tempestats, obscuritat,
etc., etc.; necessita, per tant, la llum de la fe. — Acció de grà¬
cies per aquest benefici. — Necessitat de la fe per alcançar la
glòria, perquè per ella Déu ens ensenya; la vida és un disci-
pulat perquè després puguem veure i amar la Suprema Veri¬
tat. — Per ella ja en aquesta vida coneixem a Déu, sabem del
seu celestial palau; no importa que vegem a Déu crucificat; en
el sagrament; els Magos el veieren en un estable i cregueren.
— Parlem amb Déu i Déu amb nosaltres ensenyant-nos els seus
manaments. Desditxa de l'incrèdul; no sap d'on ve, qui és, ni
qual el seu fi. — Apreci que devem fer del do de la fe.

L’estrella s'apaga a l’arribar a Jerusalem. L'estrella de la
fe a vegades s’apaga. Per quines causes? a) Pels pecats, puix
essent la fe un do de Déu, si l'ofenem ens el pot quitar. b) Pels
tractes amb qui no en té. c ) Per la falta d’oració. — Si alguna
vegada aquesta llum s’enfosca deveu acudir als sacerdots úni¬
cament, a exemple dels Magos, perquè us ensenyin. Encara
que baixés un àngel del cel i us ensenyés altra cosa, no deu¬
ríeu creure'l. Els Magos al dar la notícia a Herodes el fan tor¬
bar; quan fàcilment es torba qui no està fundat en Crist. —
No tenen respecte humà, puix confessen a Déu.

III

Els Magos ens donen exemple de constància en la fe, i, una
vegada arriben a Déu, de com el devem adorar — procidentes
adoraverunt eum, et... — Lo que devem oferir a Jesucrist:
amor, mortificació, oració, de què Jesucrist ens dóna exem¬
ple en el pessebre.

264

J. TORRAS I BAGES

Diumenge dintre l’Octava de l’Epifania

Remansit puer Iesus in Jerusalem, et non
cognoverunt parentes eius.

(Luc., II, 43.)

Interesante período que comprende desde Navidad a Re¬
yes, en que la Iglesia nos presenta el Nacimiento y principa-
les sucesos de la infancia de Cristo. La infancia del Senor y
la terminación de su vida mortal, es decir, su pasión y muer-
te, tienen una gran publicidàd, al paso que queda en la obs-
curidad el tiempo intermedio, es decir, la juventud de Cristo.
El Evangelio de este día da, sin embargo, luz acerca de esta
interesante edad. Explíquese.

En este Evangelio el cristiano debe humildemente estu¬
diar: 1 .°, la conducta de los padres en la dirección de sus fa-
milias; 2.°, las obligaciones que atanen al joven cristiano, tan
olvidadas por los jóvenes mundanos.

El defecto general en todos los estados de la vida cristia¬
na consiste en hacerse cargo que el sacrificio es el camino úni-
co de cumplir bien con nuestro deber. Los deberes y los pla-
ceres no andan juntos. El estado de matrimonio tiene su cruz;
pero, por desgracia, los padres de familia buscan en el trato
de sus hijos màs una satisfacción que una carga. Importàn¬
cia del ministerio paternal: la formación de hombres; y, sin
embargo, el literato mira con preferencia la formación de li-
bros; el artista, la de sus estatuas; el comerciante, sus mer-
cancías. De aquí es que pecan, por regla general, por dos
opuestos defectos: unos por un amor muelle y sensual disi-
mulan a los hijos los defectos, mejor dicho, no ven en ellos
màs que circunstancias ventajosas; otros los olvidan comple-
tamente, atienden a su vida material y en lo restante déjan-
los crecer como los àrboles del bosque.

SERMONARI

265

A) Hay padres que toman a sus hijos como objeto de re¬
galo en que desahogar su amor; todo lo de ellos les cae en gra-
cia; aplauden sus defectos, y hasta los hay que se enamoran
de los viciós de sus hijos. En estas familias Dios ha perdido
todos los derechos; el dios es el hijo, y todo debe doblegarse
a su capricho. [Pobre ser quien ha tenido por padre a un hom-
bre de esta clase! El falso amor deja impunes todos los defec-
tos que brotan de la humana naturaleza, los cuales ahogan
los gérmenes de virtud que la Providencia sembro en aquella
alma. La austeridad es necesaria en la educación de los hi¬
jos; los pueblos fuertes y respetables han tenido en esto un
cuidado especial; en el pueblo romano vemos a hombres ya
formados, que ejercían los primeros cargos de la república,
sujetarse humildemente al castigo corporal del padre dentro
del sagrado de la familia.

Cornelia, madre de los Gracos. Mònica y Agustín. Y si esto
pasaba en un pueblo gentil, ^qué pasaría en el pueblo cristia-
no en sus buenos tiempos? Blanca de Castilla decía a su hijo:
Hijo mío, preferiria verte caer muerto a mis pies a saber que
estabas en pecado mortal.

En cambio, jcuàntos hoy día pecan y se condenan para
complacer y favorecer a sus hijos! Muchos roban sólo por la
ambición de dejar fortuna a sus hijos; cometen cualquier pe¬
cado, murmuración, injusticias, etc., para alcanzarles un em-
pleo o plaza.de importància. — Estos padres son egoístas; el
castigo del hijo mortifica naturalmente al padre, y éste no
sabe sacrificar sus afecciones màs íntimas para complacer los
nobilísimos sentimientos de la conciencia cristiana; no com-
prende que labra la ruina del hijo al dejarle impune, como el
médico que por una falsa compasión deja de aplicar el cau-
terio a un mal que màs tarde ha de llevar al sepulcro. Por
esto la Sabiduría divina ha dicho: Equus indomitus evadet du-
rus, et filius remissus evadet praeceps. (Eccles., XXX, 8.) Qui
parcit virgae odit filium suum. (Prov., XIII, 24). Qui diligit fi-
lium suum assiduat illi flagel·la. (Eccles., XXX, 1 .)

B ) Otros padres hay que rechazan la ley del sacrificio en

266

J. TORRAS I BAGES

la educación de sus hijos, y son los que, atentos sólo a sus in-
tereses o negocios, descuidan la educación de los hijos. Igno-
ran completamente su misiva, desconocen a lo que les obliga
la paternidad, y hasta yo he oído de tan materializados que
capitalizan el valor de un hijo por el coste de su educación y
manutención, como si se tratara de un caballo. Para ellos
nada es el alma. No cuidan de hacerles frecuentar los sacra-
mentos, ni de ensenaries el Catecismo, ni de vigilar su con¬
ducta. tCómo quedaran en el día del juicio, cuando el Juez
de vi vos y muertos les diga: Redde rationem villicationis tuae?
Si la autoridad civil exige a veces responsabilidad a los pa-
dres por los delitós de los hijos, £ qué ha de suceder con la au¬
toridad divina?

José y Maria son los verdaderos ejemplares del padre de
familia. Suben al templo. — (El templo y el teatro; la piedad
y la diversión.) El lazo de unión entre aquella celestial fami¬
lia de Nazaret era la religión, y ésta tan sólo es verdadero
lazo de unión; la religión ata con dulcísimos lazos a los indi-
viduos de una familia. Por esto, perdida la piedad cristiana,
las familias se deshacen. Hoy no vemos que el padre y la ma-
dre con el hijo vayan juntos al templo a orar, sino al teatro
o al café para divertirse. Los padres no conocen su interès
bien entendido cuando no cultivan la religión en el seno de
sus familias. Las familias retiradas y modestas suelen ser las
que crían mejor sus hijos. Si no tiene religión, <-cómo el hijo
ilustrado respetarà al padre que no tiene letras? Sin piedad
cristiana el hijo despreciarà al padre a quien conozca defec-
tos. — La oración en familia, el santo Rosario rezado guian-
do el padre de familias, que es el verdadero sacerdote de ella.
Hoy se relega la religión al cuidado de las mujeres, como el
de los quehaceres domésticos, y, sin embargo, es un sacrílego
abuso. Lo principal pertenece al jefe, y què queréis mas prin-

SERMONARI

267

cipal que la religión? Por esto vemos que en tiempo de la ley
natural el padre de familia ofrecía los sacrificios. El padre
que olvida tan interesante deber no sacarà hijos religiosos;
amoldados con su ejemplo, abandonaran la religión al llegar
a ser hombres, y entonces Dios pedirà al padre cuenta de la
perdición del hijo. No cumple el padre con enviar su hijo a
una escuela religiosa para que le ensenen la religión; ésta
debe ser ensenada por el mismo padre en persona y pràcti-
camente.

III

Ya sé que no todos los hijos son dóciles a la instrucción
de los padres y que los ejemplos del joven Jesús no son segui-
dos. Contraste entre la obscuridad del joven Jesús y la osten-
tación y vanagloria de los jóvenes mundanos. La piedad y el
amor al trabajo que ensena Jesús son las dos reglas funda-
mentales de esta edad de la vida. La religión siempre es ne-
cesaria al hombre, pero mayormente en la juventud, por el de-
sequilibrio que hay entre el desarrollo de las pasiones y el de
la reflexión, y, ademàs, porque es un tiempo de preparación.
El hombre es tal cual se forma en su juventud. Por esto dice
un santo que el demonio trabaja de un modo particular para
que los jóvenes contraigan malos hàbitos a fin de asegurarse
su dominio por toda la vida. Oradores y políticos de quince
o veinte anos que qui eren arreglar la Espana y reformar la so-
ciedad. San Benito decía que el joven no debía hablar hasta
ser preguntado, y el Evangelio de hoy dice que Jesús estaba
entre los doctores audientem et interrogantem eos.

Los jóvenes no se contentan con la vida modesta y obscu¬
ra porque ven a sus padres que huyen de la misma. Ese ene-
migo del alma que llamamos mundo nunca ha estado tan
triunfante como ahora; los hombres no son felices sino vivien-
do en su torbellino, y, sin embargo, es la felicidad aparente
que encierra grandes amarguras. Erat subditus illis. La humil-

268

J. TORRAS I BAGES

de sujeción es desconocida; el hijo no lo està ai padre, la mu-
jer al marido, el particular a su prelado.

Vosotros huid de esta vida, seguid los ejemplos de la Sa¬
grada Famiiia, meditat este Evangelio como Maria conserva-
bat omnia verba haec conferens in corde suo, y de esta manera
pasaréis tranquilamente la vida y llegaréis duicemente a la
muerte.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de gener de 1885.)

De la devoció

Cum factus esset annorum duodecim, as-
cendentibus illis Ierosolymam secundum
consuetudinem diei festi...

(Luc., II, 42.)

La lección que podemos tomar de este Evangelio es la de-
voción, de que nos da ejemplos continuos la Sagrada Famí¬
lia. Maria ya desde nina presentada al Templo, la Purifica-
ción y aun la tradición cristiana nos refiere que en los últi-
mos anos de su vida comulgaba de manos de Juan Evange¬
lista. El mismo Jesús era devoto: pemoctans in oratione, etc.;
subía a las festividades, etc. Los grandes héroes del cristia-
nismo todos devotos, no sólo las mujeres, los santos doctores,
los guerreros y hombres de Estado. — ^En qué consiste, pues,
la devoción?

La devoción es la consagración de nuestra vida a Dios. La
devoción es, pues, una virtud que abarca toda nuestra vida,

SERMONARI

269

y es éste el deber fundamental del cristiano, según aquella
respuesta del Catecismo: Servir y amar a Dios, etc. San Pa¬
blo (I Cor., X, 31): Sive ergo manducatis sive bibitis sive aliud
quid facitis, omnia in gloriam Dei facite. Dada la imbecilidad
humana, no sabemos consagrar a Dios todos los actos de nues-
tro ser, y así alguno actos de nuestra vida los dedicamos ex-
presamente, y esto es la devoción. Sin las pràcticas piadosas
es imposible ser un buen cristiano; el cristiano que no las
practica acaba por ser indiferente en cuanto a la fe y por caer
en los viciós en cuanto a la voluntad. Debemos considerar de
la devoción: 1°, el deber; 2°, la necesidad. — Deber, por ser:
a) Dios nuestro Criador; b ) nuestro Redentor; c) nuestro Juez.
— El cuito y obsequio a Dios se niega a Dios como si no fuera
persona, ya que a ninguna persona dentro de ciertos limites
lo negamos. — Necesidad, porque la devoción: a) nos fortale-
ce; b) nos consuela; c ) nos ilumina; d) nos alcanza la gracia.

III

^Cómo se alcanza la devoción? Conociendo a Dios y a sí
mismo; quien de veras tiene este conocimiento es de voto. San
Bernardo dice que la devoción nace de cuatro fuentes: a) me¬
mòria de nuestros pecados; b) de la pena que merecemos;
c) de que estamos en la tierra peregrinando; d) de la conside-
ración de nuestro destino y premio eterno.

La devoción en las familias como en la Sagrada. Cómo
debe ser imbuida por los Padres. Las cofradías y terceras or¬
denes para fomentar la devoción. Maria madre de piedad.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de gener del 1887.)

270

J. TORRAS I BAGES

De l’alegria cristiana

Post triduum, invenerunt illum in tem-
plo.

(Luc., II, 46.)

Recordant que el misteri del trobament de Jesús al tem¬
ple és el quint de Goig, parlaré de l’alegria cristiana.

L'alegria mundana és inconstant, sovint pecaminosa, no
la podem participar tots. — Fins l'alegria honesta dels mun¬
dans dista un abisme de la cristiana. — Aquesta consisteix en
una participació de la felicitat de Déu; per això mai s’acaba,
purifica i a tothom s'estén.

Naix: l.er De la justícia de la consciència. Pax vobis. Reg-
num Dei est justitia, pax et gaudium. Gaudete in Domino; però
afegeix: modèstia vestra nota sit omnibus. El remordiment: els
mundans poden emborratxar-lo; si el mata algú, ja no és
home, sinó monstre.

2.0n Del dolç tracte amb Jesucrist i amb la Verge Maria.
La veritat i l'amor que es troba en Jesucrist. Maria, vida,
dolçura i esperança nostra. — 3.er De l'esperança en la vida
eterna.

(Per a la Tercera Regla del Carme, a Santa Anna, el diu¬
menge dintre de l’Octava de l’Epifania, 1893.)

SERMONARI

271

Diumenge cinquè després de l’Epifania

Simile factum est regnum caelontm ho-
mini, qui seminavit bonum semen in agro
suo.

(Math., 13, 24.)

Jesucrist, sortint d’una casa on estava, es sentà a la ribe¬
ra del mar, a fi de que tots el sentissin, i els explicà amb và¬
ries comparacions lo que és el regne de Déu, i entre altres,
amb la que és objecte de l'Evangeli d’avui, i diu: Simile fac¬
tum est, etc. El significat d’aquesta paràbola l'explica després:
el camp és el món; el sembrador, el Fill de l'home; la bona
llavor, els fills del regne; la mala, els fills dolents; l'home ene¬
mic, el diable; el temps de la sega, el dia del judici; els sega¬
dors, els àngels; el foc, l'infern, i els grans, el cel, etc.

Aquest evangeli dec explicar- vos. — Ave, Maria.

El món és el camp, no de l’home, sinó de Déu; l'home tre¬
balla en el món, però no hi deu buscar la seva glòria, sinó la
Déu, com el cavall treballa un camp i ho fa en profit del llau¬
rador. D’aquí es dedueix: a) Que no devem apegar el nostre
cor a cosa alguna; perquè el dia menys pensat son verdader
amo ens la prendrà i cridarà a comptes. Ni a les riqueses, ni
l'amor a la família, ni a les distincions; de tot havem d'usar
amb modèstia i moderació, b ) I havem de fer-ho tot en nom
de Déu. Sant Pau: omnia in gloriam Dei facite.

272

J. TORRAS I BAGES

III

El diví Senyor ens donà vàries vegades aquesta lliçó, i en
especial un dia en casa de Llàtzer — unum est necessarium.
— De què t'aprofitarà guanyar tot el món si perds la teva àni¬
ma?

Però aquesta bona llavor que Jesucrist ha sembrat en el
món queda ofegada moltes vegades per la que sembra l’ho¬
me enemic, a ) El dimoni ens mostra el pecat com un pa de
delícies, b) Ademés de la seva llavor en surten els fills de les
tenebres, que escarneixen i persegueixen als fills de la llum,
i moltes vegades ells són els que governen i manen. — Pel vos¬
tre consol permeteu-me que us expliqui per què els justos són
anomenats fills de Déu; generació i aliment divins, etc. Això
ens consola; però ademés pensem que les persecucions, des-
precis, etc., dels mals són també per la nostra santificació, i
sobretot penseu que ha de venir el dia de la sega.

El dia del judici ho és verament; aleshores es farà la tria:
o a l'infern o al cel. Quin canvi de papers, estimats germans;
confusió dels mals, i els bons fulgebunt sicut sol in regno, et¬
cètera, en qual regne concediu-nos, oh Senyor, un lloc entre
els vostres fills. Amén.

SERMONARI

273

Diumenge de Quinquagèsima

Del judici

Et iterum venturus est cum glòria, iudi-
care vivos et mortuos. (Ex Simbolo.)

En aquests dies de Carnaval devem entrar en reflexió. Pen¬
sa en les darreries, i no pecaràs. — La veritat i la il·lusió. —
Idea de la responsabilitat que es fa efectiva pel Judici parti¬
cular. — Però en aquests dies d’escàndols públics és més na¬
tural parlar del Judici Universal.

Les dues visites del Fill de Déu al món: la primera en mi¬
sericòrdia, com a mestre i legislador; la segona en justícia,
com a jutge. — Aquest judici és suposat per la raó natural,
un cop admesa una llei divina i un Déu; i queda justificat per
les Sagrades Escriptures, en particular pels Evangelis.
Aquests el manifesten per diferents figures: l’era en què es se¬
paren el blat i la palla; l'art de pescar, en què es separen els
peixos bons dels dolents. I d’una manera explícita quan Je-
sucrist diu que vindrà assegut en un núvol, etc.

III

Té principalment tres objectes: Primer, confirmarà el Ju¬
dici particular. Segon, tornar per l'honra dels justos i confon¬
dre els hipòcrites. Tercer, glorificar a Jesucrist.

274

J. TORRAS I BAGES

Farà horror per tres causes: Primera, per la ruïna mate¬
rial de tots els elements; tot s'ha de renovar. Segona, per l'as¬
pecte terrible del Jutge; espant que causen ja ara certs efec¬
tes de la ira divina, pestes, terratrèmols, etc. — Muntanyes,
caieu i aixafeu-nos, etc. Tercera, pel testimoni de la pròpia
consciència.

(Predicat a Santa Marta, el Diumenge de Carnestoltes de
1893.)

Dimarts de Carnestoltes

Quaerite primum regnum Dei.

(Math., 6, 33.)

En Dios se comprenden todas las verdades de la religión.
Dios ha de ser juez; de consiguiente, supone el juicio, y luego
el infierno y la glòria. Todo el mundo, o a lo menos el linaje
humano, ha de resolverse en infierno y cielo. Véase, si no, la
descripción que hace el Evangelio de la gran liquidación fi¬
nal: Venite benedictí... ite, maledicti... El mundo busca en es¬
tos días la bienaventuranza en la disolución y en el pecado;
el cristiano la busca en el cielo. — Ave, Maria.

El cielo es en realidad el último fin. Toda la creación fue
sacada a luz para el engrandecimiento y glòria del cielo. Ver-
bo Domini caeli firmati sunt et spiritu oris eius omnis virtus eo-
rum. (Ps. 32, 6.) É1 es el verdadero fin. La Iglesia, el Purgato-
rio y aun el Infierno tienen su razón de ser para el cielo. La
naturaleza y la gracia (la venida del Hijo de Dios, los sacra-
mentos, la fe, etc.) fueron criadas para el cielo. Estudiemos:
l.°, en qué consiste el cielo, y 2.°, los medios para llegar a él.

SERMONARI

275

El cielo consiste en la posesión de todos los bienes y la ex-
clusión de todos los males. San Pablo, después de visto, no
pudo explicarlo, ni hombre alguno tampoco, porque esencial-
mente consiste en la visión de Dios, que no puede verse en el
estado actual. — Sin embargo, podemos conocer los males de
que carece el cielo; así es eterno... inmutable... seguro, no pue¬
de perderse... ni fastidiar. El hombre no descansa hasta lle¬
gar a él, requiem aetemam. — Hermosura del cielo corporal.
Cristo, Maria, los àngeles, los santos: comparación de la na-
turaleza espiritual con la material. — Goces de los sentidos
purificados.

El primer medio para llegar al cielo, el único, es Jesucris-
to, sine quo non est salus. Salus omnium credentium: la fe; pero
el Senor dice: Non omnis qui dicit Domine... intrabit in reg-
num caelorum, etc., se necesita el cumplimiento de la Ley. —
2.° Se ha de pensar en el cielo loquens de regno Dei... Los san¬
tos hablaban de él, el mundo habla de diversiones, placeres,
etc. 3.° Considerar la vanidad humana y colocar las delicias
en Jesucristo: ubi corpus erit ibi congregabuntur et aquilae.

(Predicat a Santa Maria del Mar, en les Quaranta Hores
de Carnestoltes, el dimarts, 22 de febrer de 1887.)

De la glòria

Genus ergo cum simiis Dei.

(Act., 17, 29.)

Un gusto se encuentra, y una tendencia, en todos los hom-
bres, que es la tendencia a ser feliz. Unòs colocan su gusto en
ser ricos, otros en ser sabios, otros en poseer un nombre glo-

276

J. TORRAS I BAGES

rioso; pero todos quieren ser felices. Este apetito de ser feliz
es el que pone en movimiento al hombre; para ser ricos se ha-
cen las grandes empresas, para ser sabio, etc. Aun el hombre,
cuando peca, muévese, aunque falsamente, por el deseo de fe-
licidad. — El delirio del Carnaval. — Jesucristo, Senor nues-
tro, vino a ensenarnos la felicidad; toda su Ley santa tiene
por incitativo el cielo, que consiste en nuestra unión con Dios;
entreabrió las puertas de la glòria. Hoy, en contraste con el
mundo conte mplaremos aquella suprema felicidad para de-
sapegarnos de la felicidad baja y vil de la tierra. — Ave, Maria.

La nobleza de nuestro divino linaje se conoce por nuestras
aspiraciones a la felicidad, que aquí no pueden cumplirse:
a) ni por nuestro errado presente personal; b) ni por el lugar
que habitamos en la tierra. Ha de haber, pues, una transfor-
mación en nosotros, en nuestro modo de ser, y ha de cambiar
también el lugar de nuestra habitación.

Misèria de nuestro estado presente: a) en cuanto al alma:
ignorància, malas inclinaciones, pasiones de venganza, de ira,
de soberbia, que nos tienen en continua zozobra; b) en cuan¬
to al cuerpo: enfermedades, rigor de las estaciones, vejez, etc.
Nos hemos, pues, de transformar, mediante la muerte, a se-
mejanza de las plantas, que se pudre la semilla y brota el ta¬
llo lozano. Tendremos las dotes de: l.°, claridad; 2.°, impasi-
bilidad; 3.°, agilidad; 4.°, sutileza, y ademàs el lumen gloriae,
o sea sublimación de nuestra inteligencia. Entonces, prepa-
rados, se nos introducirà en nuestra casa.

Quam dilecta íabemacula tua Domine virtutum, concupis-
cit et dèficit anima mea in atriis tuis. San Pablo, nec oculus vi-

SERMONARI

277

dit, etc. El Apocalipsis, vidi civitatem magnam descendentem
a caelo omatam sicut sponsam omatam viro suo. El cielo es:
tabemaculum Dei cum hominibus. Dios quiso amar fuera de
Sí; en Sí se amó desde la eternidad, y se crió una esposa en
la creación, elevàndola al rango divino. Hermosura de los co-
ros celestiales: los àngeles, los patriarcas, los profetas, los
apóstoles, los màrtires, doctores, confesores, vírgenes, etc.
Pero lo màs hermoso de esta esposa, la creación, o sea la aglo-
meración de àngeles y hombres, es su cabeza, Jesucristo, y
después Maria, y sobre todo el Sol, que a todo da vida, Dios,
que como un torren te todo lo inunda de gozo. Expií quense
tres condiciones del cielo: eternidad, inenarrabilidad y felici-
dad.

Non sunt condignae passiones huius temporis, ad futuram
gloriam quae revelabitur in nobis. (Rom., 8, 18). La considera-
ción de la glòria nos ha de excitar: a ) al desprecio de lo tem¬
poral y terreno; b) a soportar la cruz de la vida cristiana; c) a
esperar la muerte, no con horror, sino con dulce tranquili-
dad. Caso del leproso moribundo que en medio del desierto
està cantando al acercarse la última hora, que cita el P, Gra¬
nada. Laetatus sum in his quae dicta sunt mïhi, in domum Do¬
mini ibimus. Conduir con un apóstrofe a Jesús Sacramenta-
do, a quien, a pesar de sentir su soberano influjo aquí, no po-
demos ver.

(Predicat a Santa Marta, el Dimarts de Carnestoltes, 5 de
març de 1889.)

278

J. TORRAS I BAGES

Diumenge primer de Quaresma

La satisfacción del hombre

Impleti sunt.

(Ioan., 6, 12.)

Es un problema en que hace siglos trabajan los hombres
el saber cómo han de quedar satisfechos. Por la satisfacción
de las necesidades del cuerpo, de la inteligencia y de la con-
ciencia trabajamos, y, no obstante, no se alcanza esta satis¬
facción; Cristo únicamente puede satisfacer al hombre y de
hecho lo satisface. El Evangelio de este día nos lo explica...
mi explicación consistirà en haceros ver cómo sólo Cristo sa¬
tisface a la humana criatura.

Tres vidas en el hombre: animal, intelectual y sobrenatu¬
ral; a las tres satisface cumplidamente Cristo. l.a Obligación
de vivir para cumplir nuestra misión terrena. Dificultades de
la vida: amor desordenado a ella; injusticias para acrecentar
nuestra carnal guia; teniendo con qué cubrirnos y alimentar-
nos debemos estar contentos, según san Pablo. Sed hidrópica
de gozar en los ricos, nunca se veràn hartos; en cambio, los
pobres edent pauperes et saturabuntur (Ps. 21, 27). Los ayunos;
felicidad del hombre templado. 2: 3 Non in solo pane vivit
homo. La vida del entendimiento necesita del pan de la pa-
labra de Dios. El pan de la inteligencia no lo posee el mundo.
Los sabios se burlan de las modas de las mujeres y ellos tam-
bién la sufren. Modas de literatura (los dramas), de los mú-
sicos y pintores, etc. Sólo dura el pan de la inteligencia que
Cristo proporciona: la fe satisface a todos, sirve a todos los es-

SERMONARI

279

tados y edades, a todas las naciones, a todos los siglos; es el
pan de todos, porque viene del que es Padre de todos. 3.a Es
como una ampliación de la vida intelectual la vida sobrena¬
tural, que nos pone en relación con Dios y con la vida eterna,
que no se concreta al tiempo y a los hombres que nos rodean.
El pan que sustenta esta vida es el panis vitae, el Sacramen-
to. Cualidades de este pan: satisface de manera que con él te-
nemos bastante; recrea, almas que se engolosinan con él; for¬
tifica, ejemplo los màrtires; repara las fuerzas perdidas y mi¬
tiga las pasiones.

III

Pero el pan material, el de la divina palabra y el del Cuer-
po sacratísimo de Cristo son para los hombres como la leche
para los ninos, un alimento que sirve para nuestro estado pre-
sente, pero que no deja enteramente satisfecho. Quiso Dios
que nos quedase el apetito de la glòria. Satiabor cum appa-
ruerit glòria tua. (Psalm 16, 15.)

(Predicat a Santa Anna, a la Tercera Regla del Carme, el
segon diumenge de març de 1888.)

De la lucha espiritual

Jesus ductus est in desertum a Spiritu, ut
lentaretur a diabolo.

(Math., 4, 1.)

Militia est vita hominis super terram. Nuestro sumo Capi-
tàn quiso darnos ejemplo. — Explíquese el Evangelio. — En
él nos ensena: l.°, las armas con que nos atacarà el enemigo;
2.°, las armas con que nosotros hemos de defendernos. — Es
matèria muy interesante, porque todo cristiano es miles Chris-
ti. Pidamos la gracia de comprenderla bien. — Ave, Maria.

280

J. TORRAS I BAGES

Las tentaciones son: a) necesarias, y b) útiles. — A) Trae-
mos el manantial en nosotros mismos... contradicción del
hombre consigo mismo... habeo legem in membris meis, repug-
nantem legi mentis meae. — Cristo no tuvo tentación interna,
ni pudo tenerla. — Tentaciones del demonio. — Tentación del
mundo. — B) Humillan, purifican, desprenden del mundo,
unen con dios.

Las tres formas mas comunes de tentación son: 1 .% la sen-
sualidad; 2.a, la avarícia; 3.a, la soberbia o vana presunción.
— l.a Bajeza de la sensualidad... número inmenso de los se-
ducidos, lujuriosos y golosos, que en el pecado encuentran la
penitencia. — 2.a Pecados que trae el amor a la riqueza: seca
el corazón... quita la alegria... hace olvidar de Dios. — 3.a Ape-
tito desordenado de ser preferido a los otros. Es la pasión rei¬
na, porque prevalece sobre todas, sacrificàndolas, para pre-
valecer ella, aun la sensualidad, aun la avarícia; la gente pa-
dece y se arruina para figurar.

III

Cristo fue tentado en estas tres formas, y el remedio ge¬
neral que nos ensena es la soledad, la oración y el ayuno. Con
estos medios el cristiano està bien pertrechado. Pero, ademàs,
nos ensena remedios especiales: 1 La sensualidad: la vida es¬
piritual in omni verbo; verbo es el Pan sagrado, la Sagrada Es-
critura, la oración. 2.° La avarícia: romper todo ídolo, no que-
rer màs senor de nuestro corazón que Dios. 3.° La constància,
fortaleza, confianza en Dios y conocimiento de sí mismo.

SERMONARI

281

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de març de 1889.)

Diumenge segon de Quaresma

Transfiguratus est. (Math., 17, 2.)

Primer explica l'Evangeli, i de seguida explica com Déu go¬
verna els esperits, com els cossos, a fi de que guardin l'equi¬
libri. Va preveure Jesucrist que els apòstols s'escandalitzarien
de la seva Passió, i per això els dóna l'espectacle de la seva glò¬
ria. La Iglésia fomenta durant la Quaresma l'esperit de peni¬
tència, recorda les veritats evangèliques, que espanten a la na¬
turalesa humana, i per això com un petit oasi ens recorda la
Transfiguració. Nosaltres, aquesta nit, amb aquest mateix fi,
considerarem la contemplació divina. — Ave, Maria.

La contemplació divina consisteix en que l’esperit de l'ho¬
me s'alimenta de la Veritat Summa, que és Déu; l'esperit del
mundà s’alimenta de la mentida del món. Jesucrist, que és el
Fill de Déu, s’ha transformat en diferents ocasions com un ali¬
ment diví que es presenta arreglat de diferents maneres per
a despertar més la gana del nostre esperit. Ego sum panis vi-
vus, qui de caelo descendí.

a) Es transforma el Verb en l'Encmació. b) En la Passió,
Jesucrist, rei del món, en despectus et novissimus vivorum. c )
En la Resurrecció, d) En l'Eucaristia, e) En la transfiguració
del Tabor.

282

J. TORRAS I BAGES

III

L'home també s’ha de transformar, s'ha de divinitzar:
praedestinavit, quos... praedestinavit conformes fieri imaginis
Filii sui. — El cristià és un home nou i s’ha de despullar de
l’home vell, vicis i passions, i aqueixa transformació s’obté
per medi de la contemplació, és a dir, alimentant-se de Déu,
o sia per la consideració de les coses divines. I com es troba?
I.er Apartant el cor del tumult del món, pujant a l'alta mun¬
tanya; es necessita la quietud de l'esperit; el mundà és l’ho¬
me de la passió, el cristià l’home de la reflexió. Cristià vol dir
que té l'esperit de Crist i, de consegüent, que l’enteniment és
el qui el governa, no la passió. 2.on No deixant la companyia
de Jesucrist. Els tres apòstols Pere, Joan i Jaume, que disfru-
ten de la transfiguració, són els seus íntims. La familiaritat
amb Jesucrist consisteix en la vida devota.

La transformació que l'ànima obté en la contemplació es
manifesta: l.er En la llum que dóna a l’enteniment per a en¬
tendre, és a dir, il·lumina. 2.0n En la força que dóna a la vo¬
luntat per a corregir els defectes, és a dir, purifica. Lo qual
vol dir que té de les coses del cel una idea més clara, i de les
de la terra també, té uns ulls espirituals que el mundà no pos¬
seeix. 3.er S’uneix amb Déu i es divinitza: Qui autem adharet
Domino unus spiritus est. (1 Cor., 6, 17.) I aleshores Jesucrist
viu com a mestre en l’ànima cristiana, perquè aquesta ou
aquell precepte de l'Etern Pare: ipsum audite, i com Ell té to¬
tes les complacències en Jesucrist: in quo mihi bene compla-
cui (Math., 17, 5).

SERMONARI

283

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de març de 1895.)

De L'ORACIÓ

Assumit les us Petrum, et Iacobum, et
loannem fratrem eius.

(Math-, 17, 1.)

La Iglésia tot l’any s’alimenta de l’Evangeli, particular¬
ment en la Quaresma. — Evangeli d’avui. D’ell extraurem la
doctrina convenient de l’oració.

Naturalesa d’ella; elevació del cor a Déu. — Moltes mane¬
res: mental i vocal; acció de gràcies, contrició, petició, ala-
bança, etc. Nostre destí final és l’oració en el cel.

Necessitat de l’oració: és essencial en l’home; és de neces¬
sitat de medi, perquè som insuficients, i havem de demanar;
havem rebut beneficis, i de consegüent devem accions de grà¬
cies; som pecadors, per tant, contrició, etc. ■

III

Condicions d’ella indicades en aquest Evangeli: a) Unió
amb Jesucrist. Sense Ell la nostra oració té un mèrit natural;
per això sempre diem per Christum Dominum nostrum. b) Se¬
paració del món; seorsum s’emporta els deixebles. Excel·lèn¬
cia del recolliment per la vida piadosa, c) In montem excel-

284

J. TORRAS I BAGES

sum. Hem de trepitjar i fer com una muntanya de les pas¬
sions humanes.

Efecte d'ella: oir la veu celestial, que ens excita a la imi¬
tació de Jesucrist.

Defecte que havem d’evitar: la vanitat de les coses espiri¬
tuals. Nemini dixeritis, donec Fïlius, etc. Omnis glòria filiae re-
gis ab intus. Nesciat sinistra, etc.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de març de 1897.)

Diumenge tercer de Quaresma

Efectos que causa en un alma el demonio al posesionarse de ella

Et erat (lesus) eiiciens daemonium, et
illud erat mutum. (Luc., 11, 14.)

El espíritu malo nò tiene mayor placer que el posesionar¬
se de un alma; desde el principio ha guerreado contra ellas.
— El paraíso terrenal. — Su lucha continua y continuarà has-
ta la consumación de los siglos. Se vale de las pasiones, pre-
sentàndonos aquello que mas puede excitarlas, nos engana e
ilusiona. ^Qué es el pecado sino una ilusión? Por desgracia,
hoy va logrando su objeto, la mayor parte del mundo le si-
gue. — cQué motivo excita en el demonio este furor para po¬
sesionarse de las almas? El odio que profesa a Dios, por lo
cual procura disminuir a lo menos su glòria, reduciendo el nú-

SERMONARI

285

mero de sus servidores, matando ia vida de su espíritu, ha-
ciendo que los hombres sean con respecto a su Dios ciegos,
mudos y sordos.

El màs noble atributo de nuestra naturaleza es la facul-
tad que tiene de tratar y comunicarse con Dios, porque no
hay nada en lo cual la criatura pueda acercarse y adquirir
màs semejanza con su Criador. Comparación con el trato de
un sabio o persona fina, con lo cual adquirimos sus modales.
— Este trato lo tenemos mediante la vista, el oido y la llen¬
gua, y en el orden espiritual mediante la fe, la oración y la
correspondència a la gracia.

No hay necesidad de ponderar la necesidad de la vista
para la vida racional, para nuestra instrucción. — Descrip-
ción del triste estado de un ciego, que no puede contemplar
el sol, las estrellas, el mar, las montanas, etc.; nuestras ideas
son màs exactas, porque las renovamos con frecuencia. La
vida espiritual tiene también una vista, la de la considera-
ción. Dios uno y trino, Jesucristo, los sacramentos, la Virgen
Maria, los santos àngeles: con todo esto comunica el hombre
virtuoso; mas, jqué diferente estado el del hombre pecador!
El entendimiento, en vez de dirigirse arriba, se dirige abajo,
las cosas sensibles lo ocupan, las pasiones le impiden la con-
sideración. Durante todo el día no pensarà en Dios; aun màs,
llega a perder este senti do espiritual de la vista. No ve abso-
lutamente en nada a Dios. Las pestes no son màs que una
cosa natural; las tempestades no son un castigo; de manera
que estas cosas, en vez de allegarle a Dios, le atan màs a las
criaturas, pues va a ellas en busca de defensa. Habent oculos
et non vident.

286

J. TORRAS I BAGES

Pierde ademàs el hombre muerto a la gracia el sentido del
oído. Aures habent et non audiunt. Explíquese la importància
del oído para la vida humana, conocimiento que recibimos
por el oído y cómo también pasa esto en la vida sobrenatu¬
ral. No oye las inspiraciones divinas, que tantas veces perci-
bimos en el retiro del templo, al sobrevenir alguna calami-
dad, al cometer una falta. Esto último es aquello que cuesta
màs de dejarse de oir; mas también se llega a perder el re-
mordimiento. La Ley divina llega a hacérseles incomprensi¬
ble, hasta el punto que a veces creen que los que decimos que
la observamos somos unos hipócritas. Fino oído de los san-
tos, principio de su gran elevación espiritual. Santo Domin¬
go nunca se hubiera movido de la catedral de Osma si no hu-
biera atendido al llamamiento divino que lo excitaba a la vida
apostòlica; sin este fino oído, el santo no hubiera sido tal y
la Orden de Predicadores no existiria.

III

Pero la vida del hombre tiene ademàs uno de sus princi-
pales alicientes en la conversación. Los hombres por medio
de ella se hacen amigos, desahogan su corazón de los pesares
que los amargan, y, por lo tanto, esto pasa de una manera
màs particular en la vida sobrenatural. sabéis cuàl es el
trato y conversación de la vida sobrenatural? La oración. Por
ella el hombre se fortifica, consuela y purifica.

Pero el uso de la lengua tiene una significación màs pre¬
ciosa, porque el demonio mudo puede compararse al pecador
que tiene cerrada la boca para la confesión, porque para ésta
se requiere la humildad, y el pecador es soberbio.

Mas, ,-cómo lograremos evadir las sugestiones del mal es-
píritu que quiere apoderarse del alma? El Evangelio de hoy
también nos lo dice: Cuando un hombre fuerte bien armado

SERMONARI

287

guarda la entrada de su casa, ésta puede darse por segura.
La casa es el alma, la entrada los sentidos, el hombre arma-
do que debe guardarlos son la vigilància de los sentidos y la
oración.

(Predicat en català, a l'església de Montsió, al Tercer Orde
de Sant Domingo, el tercer diumenge de març de 1881.)

Diumenge de Passió

Qui ex Deo est, verba Dei audït; propte-
rea vos non auditis, quia ex Deo non estïs.
(Ioan., 8, 47.)

Es un argumento contra los judíos, probàndoles que no
oían o entendían su doctrina por su mala disposición. Cuàn
raros son los que oyen la doctrina de Cristo. La gran mayoría
sólo en la parte que les acomoda, y, no obstante, la hemos de
guardar en toda su integridad. Es como una huerta donde, fal-
tando un arco, ya no es posible el paso.

Examinemos si nosotros oímos la palabra de Cristo. No se
refiere a la audición material, sino a oírla con el corazón para
practicaria. Si no la oímos es porque no somos de Cristo.
Comparémonos con Cristo y conoceremos si seguimos a Cris¬
to; desprendimiento del mundo, de la carne y de nosotros mis-
mos. — Ego... non quaero gloriam meam, dice en este Evan-
gelio, y ésta es la clave para saber si seguimos a Cristo; si no,
nos buscamos a nosotros mismos. Horrible principio a que
conduce el buscarse a sí mismo en las cosas espirituales, que
es la terquedad de espíritu, la soberbia diabòlica — los fari-

288

J. TORRAS I BAGES

seos y los publicanos — ; razón por qué Jesús amaba màs a
los últimos que a los primeros. — Escríipols de frare gargall.
— Los fariseos conduciendo a Cristo a Pilato e intrigando para
que le condenase y no quieren pisar el atrio para no conta-
minarse. Fertilidad de los corazones humildes y sequedad de
los soberbios.

III

Si quis sermonem meum ser\>averit, non gustabit mortem in
aetemum. La docilidad de espíritu es garantia de salvación.
El que no se oye a sí mismo y oye a Dios tiene garantia de
salvación. Beati qui audiunt verbum Dei et custodiunt illud.
(Luc., 11,28.)

(Predicat a Valldonzella l'any 1888.)

De la consciència

Quis ex vobis arguei me de peccato?

(Ioan., 8, 46.)

En tot aquest capítol vuitè resplendeixen dues coses: l.a,
l’avorriment que els jueus tenien a la veritat; 2.% la hipocre¬
sia amb què es volien apoderar de Jesús per a condemnar- lo;
volien collir-lo amb les paraules. Aquestes dues notes es tro¬
ben també en el pecador qui vol fugir de la llei divina. Co¬
mença per no voler escoltar la veritat, fuig de sermons, de la
consideració de les veritats eternes, mort, judici, infern i glò¬
ria; no nega aquestes veritats, però no les vol atendre. — I hi¬
pòcritament acusa als seguidors de Jesucrist de pecat. És clar
que la fe no fa impecables als homes. Però el ministre de l’E¬
vangeli, quan vol excitar als cristians a purificar les seves
consciències, els proposa: l.er, la veritat, o sia la innocència
de Jesús, el nostre diví Legislador; 2.on, el testimoni de la nos-

SERMONARI

289

tra consciència, que ens diu clarament els nostres vicis i de¬
fectes. Això faré jo avui. — Ave, Maria.

Considerem primer, per excitar-nos a l’avorriment del pe¬
cat, la innocència de Jesucrist. La innocència de Jesús és evi¬
dent. Tots els seus enemics plegats no poden trobar-li pecat.
Bene omnia fecit. (Tu) verax es et viam Dei in veritate doces...
non... respicis personam hominum. Era impecable, perquè la
persona divina havia juntat a si la naturalesa humana. No so¬
lament no tenia pecat, sinó que venia a traure’l del món amb
la divina influència de la seva innocència. Agnus Dei, etc.; per
això pogué dir: Quis arguet me de peccato?

Diem-nos ara a nosaltres mateixos: Qui em convencerà de
pecat? Fem ressonar aquesta pregunta en el misteriós abis¬
me de nostra consciència, i respondran mil veus que ens con-
venceran de pecat. Llàstima que l’home no escolti a la seva
consciència; la reflexió és pròpia del cristià. — a) La cons¬
ciència ens diu la veritat més que ningú, no dissimula, b) És
la predicació més eficaç, perquè l’acompanya el remordi¬
ment, i li promet la pau i el goig. c) És principi de fortalesa;
al revés, el pecat fa témer ubi non est timor ; seguretat a l'ho¬
ra de la mort.

III

La consciència és la millor consellera; per açò havem d’a-
costumar-nos d’obrar amb consell d'ella. — Però abans ha¬
vem de treballar en fer-nos una bona consciència segons els

290

J. TORRAS I BAGES

principis de Crist, no del món. L’educació de la nostra cons¬
ciència. Consciències grosseres. Qui estima a Déu té la cons¬
ciència delicada; qui no l’estima la té insensible. Déu és com
la vida de la consciència humana, és el sol del nostre regne
interior; quan s'apaga, tot són tenebres. — Examen quotidià
de la consciència.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge de març de 1894.)

Dijous Sant

Mandalum novum do vobis: ut diligatis
invicem sicut dilexi vos, ut et vos diligatis in-
vicem. (loan., 13, 34.)

La religión cristiana es esencialmente pràctica, por lo cual
sus seguidores, desdenando la hojarasca de las palabras, han
de manifestar la caridad interior que les anima por medio de
las obras, y he aquí por qué vosotros os acabàis de lavar los
pies los unos a los otros. Pero, <• qué simbolismo envuelve este
sencillo acto que Jesucristo mandó que se celebrara? ^Qué ob-
jeto tiene esta manda pia del amabilísimo Redentor?

Esto es lo que sencilla y brevemente voy a explicaros, de-
sentranando los gravísimos pensamientos que encierra este
capitulo de san Juan, y sobre todo los mas aplicables a voso¬
tros, que tenéis el honor de formar una asociación catòlica y
que, por lo tanto, aunque sea de un modo rudimentario, imi-
tàis aquel sagrado apostolado, a quienes precisamente se di¬
rigia el Redentor al promulgar aquel nuevo fundamento de
su Legislación. Mandatum novum do vobis, etc.

Con ninguna idea manifesto Jesucristo estar mas encari-

SERMONARI

291

nado que con la idea del amor fraterno. Lo equipara al amor
de Dios; quería que la unión entre los suyos fuera tan íntima
hasta llegar a ser un trasunto de la inefable sociedad de las
tres personas divinas; conmina terriblemente a los que lo que-
branten; quería que fuera el distintivo de los suyos, y en rea-
lidad lo fue. Mas las repetidas recomendaciones de esta vir-
tud prueban no sólo su excelencia, sino ademàs su dificultad.
San Agustín dijo: Nihil quam hoc genus humanum tam discor-
diosum vitae tam sociale natura . Por esto el Fundador de la so¬
ciedad, que venia a reformaria y a restituiria la perfección
que la quitó el pecado, comienza en este sublime lavatorio a
ensenamos el camino de esta caridad fraterna, que, vencien-
do el egoísmo, domando la ira, destruyendo el amor propio,
aniquilando la soberbia, calma este mar de las bravas pasio-
nes humanas, juntando en una las voluntades humanas.

Miremos aquel sublime espectàculo de la noche de la
Cena. El Senor sirviendo a los esclavos; la sabi duria a los pies
de la ignorància; el noble vàstago de la regia estirpe de Da¬
vid humillado ante pobres pescadores; el Hijo de Dios rendi-
do ante unos miserables pecadores. Pero en este acto encon-
tramos el germen de toda la perfección cristiana, la explica-
ción de aquel imposible, que consiste en amarse los contra-
rios y enemigos, expulsando de entre los hombres el odio.

Las pasiones son las que encienden las discordias, el ori¬
gen de los partidos, y ellas quedan vencidas con estas dos vir-
tudes: la pureza y la humildad. En el lavatorio vemos mani-
fiestamente la limpieza. Mas un corazón, para ser limpio, no
le basta estar exento de la lujuria; esto es sólo un género de
limpieza; en primer grado debe haber una perfecta purgación
del alma que la purifique de toda liga y ayuntamiento con
criatura. ^Qué es la pureza sino la carència de todo elemento
extrano? Ejemplos. La humildad es el vencimiento de sí mis-

292

J. TORRAS I BAGES

mo, el no preferirse, el reconocimiento de la pròpia nada, el
vaciarse del todo para que Dios nos llene. Y <^de dónde vie-
nen las luchas sino de la rivalidad de los celos del querer ser
preferido a los otros? Los hijos de Zebedeo sintieron esta va-
nísima aspiración de ser mas que los otros; entre los apósto-
les se suscito quis eorum videretur esse major. Y entre los ca-
tólicos (-cuàntas veces, por desgracia, se pugna por parecer
mayor? El parecer y el ser. Para ser debemos luchar.

(Predicat a Sant Felip Neri, després del lavatori de l'As¬
sociació de Catòlics, el Dijous Sant de 1881.)

Diumenge segon després de Pasqua

El buen pastor

Ego sum Pastor bonus. (Ioan., 10, 11.)

Una de las cosas en que se conoce mas la grandeza de la
humildad divina es en haberse querido poner al alcance de
sus míseras criaturas. Dios es inmenso, y no puede ser com-
prendido por nuestra pequenez; mas, no obstante, haciéndo-
se hombre pudo ser conocido y tratado de los hombres, de ma¬
nera que éstos alcanzasen algo de las maravillas de nuestro
Padre celestial. Pero aún lo que puede ser conocido de Dios
no nos es dable verlo de una mirada; ejemplo de lo que pasa
en un grande edificio, en un paisaje extenso, desde un punto
podréis contemplar una montana que parece que llega a be¬
sar el cielo, desde otro, los campos cubiertos de maduras mie-
ses, que de parte de Dios le ofrecen para alimento, etc. Así
también de Dios contemplamos la bondad o la hermosura o
la justicia, y con cualquiera de estos atributos queda comple-
tamente lleno nuestro entendimiento. Por esto las Sagradas
Escrituras, para darnos una idea del Hijo de Dios, le llaman
con distintos nombres: Rey... Juez... Puerta... Camino... Ami-

SERMONARI

293

go... Esposo...; pero uno de los que màs le cuadran a nuestro
amabilísimo Redentor, que mejor le dan a conocer, es el de
Pastor, con que le llama el Evangelio de este dia. De esto me
ocuparé. Imploremos a Maria, etc.

Pastor es aquel que tiene suyas un rebano de ovejas que
las dirige y precede, las guia por los buenos senderos, las con-
duce y proporciona pastos saludables, las aparta de los noci-
vos, evita los precipicios, las cura si estan enfermas, acaricia
a las pequenuelas, castiga a las reacias, vigila por la noche
cuando ellas duermen y ahuyenta el lobo. Pues todas estas
cualidades corresponden admirablemente al divino Pastor de
nuestras almas.

1 . ° Las ovejas son suyas: a) porque se las dio el Padre eter-
no; b) porque las ganó con su sangre. Pero ,-cómo son suyas?
No como una propiedad, sino como juntadas a sí, formando
parte de su persona. Por esto siente tanto la pérdida de una
sola, que deja las no venta y nueve en el desierto, etc.; por esto
ama a todas, aun a las débiles y enfermas.

2. ° Las precede. La via que nosotros debemos hacer, an-
tes El la hizo, pero mucho màs pesada. Peligro de errar entre
el camino que conduce a los pastos saludables y a los noci-
vos, qui sequitur me non ambulat in tenebris. Cómo en los va¬
lies hondos y solitarios se encuentran los mejores pastos. El
Carmelo. — Cómo el amoroso silbo del Pastor nos avisa cuan¬
do estamos al borde del precipicio, con las inspiraciones di-
vinas, etc., si alguna vez las pasiones nos embisten.

3. ° Las apacienta: a) Con su doctrina, que ilumina, con-
suela, fortifica, resigna. Delicias del espiri tu que siente el ver-
dadero cristiano. El hombre no vive de sólo pan; la oración,
las obras de misericòrdia, el servir al cuito divino, etc. b) Con
su cuerpo y sangre. Excelencia especial en esta parte del Pas¬
tor divino. Si la flaqueza y mala inclinación de tu carne, si

294

J. TORRAS I BAGES

la violència de las pasiones que bullen en tu espíritu te ame-
drentan, no te dice Cristo: Renuncia a la sociedad, hazte re-
ligioso, sino: Come mi carne y bebe mi sangre; y si el cristia-
no lo hace, no sólo alcanza fortaleza para vencer las pasio¬
nes, sino que también llega a hacerse deliciosísimo.

4. ° Ahuyenta el lobo. Asechanzas del diablo; en el mundo
tiene sus apóstoles y predicadores, sus templos màs lujosos y
espléndidos que los de Dios, sus soldados. Hubo un tiempo
que dominó en el mundo y presento batalla a Dios, y Jesu-
cristo le venció, pero saliendo desgarrado en la pelea y muer-
to, venció muriendo. Mas no por es to deja el demonio de ten-
tar, y por desgracia, de vencer; pero Jesucristo continúa,
como animoso Pastor, peleando, e intercede continuamente
para que no seamos víctimas.

5 . ° Vigila, a) Cuando el hombre duerme el letargo del pe-
cado mira de despertarle, aguza los remordimientos de su
conciencia. b) Cuando el mundo le tiene adormecido en sus
delicias infiltra en su corazón la amargura del desengano,
para que se dé a Dios.

1 La falta de reflexión y conocimiento de la Ley que pro-
fesan es causa en muchos cristianos de poco aprecio de ella
y hasta de su autor, Jesucristo. ^Quién le tiene por pastor de
su alma? Y, no obstante, É1 es el único Pastor de ellas. Sus
ministros son sus instrumentos, que dan lo que no es suyo.
^Soy yo quien predico? No; sum vox. Ni es Pedro ni Pablo
quien bautiza, sino Cristo. — ^Quién absuelve...? Ni es el pre¬
dicador el que vence al demonio con la espada de la divina
palabra, etc.

2° El deseo màs ardiente de este Pastor es tener a todos
a su redil. Todos debemos ayudarle en esta obra, y màs hoy
que tantos hay que se le oponen. Con las oraciones, con los
ejemplos, con nuestra influencia, los padres y todos los que

SERMONARI

295

tienen dependientes son verdaderos ayudantes de Cristo en
este oficio. — Olvido de esta obligación.

3.° Pero lo que es màs es que Jesucristo no ha acabado
aún con nosotros su oficio de Pastor. Es un Pastor eterno. El
y sólo El nos ha de conducir a los eternos pastos de la glòria,
donde para siempre nos alimentaremos de la Substància di¬
vina.

(Predicat a Santa Anna, a la Tercera Regla del Carme, el
segon diumenge de maig de 1880.)

Diumenge segon després de Pasqua

Ego sum Pastor bonus: et cognosco meas, et
cognoscunt me meae.

(Ioan., 10, 14.)

Molts són els noms de ternura amb què Jesucrist és ano¬
menat pels cristians i amb què Ell mateix s’anomenava en sa
vida mortal. Mestre, germà, amic, pastor.

Sens dubte que el més tendre d’aquests noms és el de Pas¬
tor, amb què avui s'anomena Ell mateix en l'Evangeli. Ego
sum Pastor, etc. De que, doncs, Jesucrist és el bon Pastor i de
que nosaltres devem ésser les seves ovelles, us vull parlar. —
Ave, Maria.

Jesucrist és el bon Pastor. Els antics profetes ja l'havien
vaticinat com a tal. Percutiam pastorem et dispergentur oves;
i el mateix Senyor ho digué: Ego sum Pastor, etc.

Vegem, doncs, si Jesucrist té les qualitats de Pastor,
a) Dirigeix el ramat. Jesucrist ens donà la doctrina i l’exem-

296

J. TORRAS I BAGES

ple. Doctrina: sense ella és impossible caminar ens falta llum;
ens ensenya les nostres obligacions. Els que no tenen la doc¬
trina de Crist estan a les fosques. — Ego sum via. L’exemple.
Fecunditat de l’exemple: desperta a l’ànima, arravata el cor,
etc. Exemple de Jesucrist reproduït pels sants. De consegüent,
tenim un estol d’ànimes que ens precedeixen en el camí de la
santedat, i amb ses petjades ens ensenyen el camí que devem
seguir.

b) Alimenta el ramat. Els aliments de l'ànima són: la veri¬
tat per l’ànima és com l’aire pel cos; sense ella s'ofega, perd
els bons sentiments, es corromp la voluntat, etc. En tant l’o¬
ració és aliment, que és impossible la vida espiritual sense
ella. Els sagraments són el menjar més excel·lent de l'ànima,
menjar diví. I, qui portà al món la veritat, l'oració perfecta i
els sagraments sinó Jesucrist?

c) Es vesteix de la pell de ses ovelles. Jesucrist es vesteix de
nostra miserable naturalesa perquè hi tinguéssim més con¬
fiança i carinyo.

d) Però la qualitat suprema del bon Pastor ens la diu el ma¬
teix Jesucrist: Animam suam dat pro ovibus suis. El Pastor al
veure l'ovella en la boca del llop, exposa sa vida per salvar¬
ia. El Fill de Déu, al veure el ramat dels homes dispers, baixà
a la terra i donà sa vida per salvar ses ovelles.

III

Jesucrist és el bon Pastor; som nosaltres verdaderament
bones ovelles? a) L'ovella segueix al Pastor. És dòcil als seus
xiulets. Obeïm nosaltres a la veu de Crist? Seguim a Crist o
al món?

b) Les ovelles sciunt vocem eius. Li coneixen la veu. Si no
li coneixes la veu, si l’avorreixes, pensa que no ets del seu ra¬
mat.

Però, perquè l’ovella segueixi al Pastor i conegui sa veu,
és pi'ecís una altra condició, que és la principal.

SERMONARI

297

c) Que conegui al Pastor. Quants cristians hi ha que no co¬
neixen a son Pastor? Per això es perden tantes ovelles; si el
coneguessin, sols per carinyo el seguirien.

Si el Pastor és tan perfet i té totes les condicions, procu¬
rem nosaltres tenir les de la bona ovella. Amem sobretot a
Crist; seguim sempre la seva veu, despreciem als mals pas¬
tors i entreguem-nos enterament al cuidado de Jesucrist i de
sa Iglésia.

Diumenge quart després de Pasqua

Expedit vobis ut ego vadam: si enim non
abiero, Paraclitus non veniet ad vos: si au-
tem abiero, mittam eum ad vos.

(Ioan., 16, 7.)

Cuidado del Salvador per la salut dels seus deixebles. Els
instrueix de tot lo necessari — l'oració — el desengany del món
i el despreci de ses riqueses i grandeses — que deuen estar pre¬
parats a la mort sicut fur, etc. — i en l’Evangeli d’avui els ex¬
plica com està pròxim a deixar-los, però al mateix temps els
diu que els enviarà el Consolador que els dirigirà, perquè no
es desanimin, puix sap que és necessària la confiança. D’ella
us parlaré avui.

Necessitat de la confiança. Es coneix pels motius de des¬
confiança: a) coneixement de nostra misèria; b) dels obsta¬
cles — interiors i exteriors. — Principalment ens ataca la des¬
confiança després del pecat, i sense motiu, puix el pecat es co¬
met, no per faltar l'assistència de Déu, sinó per nostra malí¬
cia.

298

J. TORRAS I BAGES

Motius de confiança en Déu. a) Perquè la seva assistència
és necessària per alcançar nostra fi, luego la tindrem, puix
Déu no es contra deix. b) Perquè hi ha fets que ho proven: la
redempció, els sagraments; perquè Déu vol la seva glòria, i
per la glòria de Déu entre els homes es requereix la seva as¬
sistència.

III

Efectes de la confiança en Déu. Déu se'n paga de que tin¬
guem confiança amb Ell: Salm 90 de Completes. Dóna en pri¬
mer lloc: a) fortalesa (sant Pau: omnia possum, etc.); b) pa¬
ciència (Job); c) tranquil·litat (Pius IX).

Una confiança. És nècia; l’home coopera; per tant, l'home
qui peca s’oposa a l’auxili de Déu, és a dir, no l’utilitza, el des-
precia. — Estat d’abandó en què aleshores deixa de vegades
Déu al pecador.

Dilluns de Pentecostès

Sic enim Deus dilexit mundum, ut Filium
suum unigenitum daret: ut omnis qui crèdit
in eum non pereat, sed habeat vitam aeter-
nam.

(Ioan., 3, 16.)

Avui l’arbre del Calvari comença a donar sos fruits. — Avui
neix la Iglésia de Jesucrist. Avui comença el regne de Jesu-
crist sobre la terra. Heus aquí per què l'Evangeli parla com

SERMONARI

299

si avui fos el dia de la Redempció, perquè avui es manifesta
son fruit i comença la Iglésia, que en certa manera és el ma¬
teix Jesucrist. — Per això us parlaré de la gran semblança en¬
tre Jesucrist i sa Iglésia.

Jesucrist era una persona divina que es juntà a la natura¬
lesa humana. La Iglésia és una societat d'homes vivificada
per l’Esperit diví. L’inspira i ensenya. — Té les qualitats de
Crist: era un amb el Pare, la Iglésia és una. Era sant, la Iglé-
sia és santa. — En quant Déu, tot li era present, estava per
tot arreu, la Iglésia està estesa per tot el món: catòlica.

Altra semblança. Crist patí. — La Iglésia igualment, —
persecucions, heretgies, — heretgies i persecucions de nostre
temps.

III

Jesucrist vingué a santificar als homes. La Iglésia viu tam¬
bé per la nostra santificació. Ens engendra, alimenta i acom¬
panya en totes les ocasions solemnes de la vida (matrimoni,
sacerdoci); els sagraments.

Acció de gràcies a Déu per haver-nos dat tal mare.

300

J. TORRAS I BAGES

De la Santíssima Trinitat

Euntes ergo docete omnes gentes, baptizan-
tes eos in nomine Patris et Filii et Spiritus
Sancti.

(Math., 28, 19.)

Alabem la immensa bondat de Déu, avui, perquè a nosal¬
tres, humils criatures, es digna comunicar-nos els seus se¬
crets. — Manifestació de Déu en l’Encarnació (principals fes¬
tes de la Iglésia a ella referents i abans dels Sants) i en la vin¬
guda de l'Esperit Sant. Déu no s’ha satisfet d'enviar dues de
les seves persones; descobreix el secret de la seva naturalesa,
i Pare, Fill i Esperit Sant s’ofereixen a la consideració dels ho¬
mes, i per això jo us parlaré, a pesar de la vostra senzillesa,
d'aquest misteri, principi i fi de la nostra fe.

Aquest misteri es manifesta en totes les ocasions solem¬
nes de la història del món, així en l'ordre natural com en el
sobrenatural.

a) En la creació (faciamus). El Pare el poder, el Fill la sa-
biduria, l'Esperit Sant la virtut: Verbo Domini caeli firmati
sunt, et spiritu oris eius omnis virtus eorum. Creació de l'ho¬
me, vestigis que ha deixat; en la llum, respecte del sol i de
l’arc iris; en l'home les tres facultats, etc.

b) En l'ordre sobrenatural. Caigut el món en el pecat, de¬
via refer-se, i en aquesta obra treballa tota la Trinitat beatís-
sima; en l’Encarnació, — en la predicació de l'Evangeli Crist
invoca el testimoni del Pare, ego et Pater unum sumus, etc.
Qui videt me videt et Patrem, i per últim consuma l’obra de re¬
dempció enviant l’Esperit Sant. La renovació que féu del món
en general Crist Senyor nostre, la fa també de cada home en

SERMONARI

301

particular per medi de la Iglésia i per virtut de la Santíssima
Trinitat, baptisme, confirmació, penitència, tot en nom de la
Santíssima Trinitat.

III

Què és la Santíssima Trinitat? Tres persones en Déu, com
la soca, les rames i les fulles no són més que un arbre, a pe¬
sar de ser tres coses diferents, però en la Trinitat no són di¬
ferents sinó distintes, i al mateix temps són iguals, i en cada
una hi ha totes tres, i en la naturalesa d'aquella divina subs¬
tància hi ha les tres persones. No podem creure en el Pare sen¬
se creure en el Fill, perquè no hi ha pare sense fill, i no po¬
dem creure en el Pare i el Fill sense creure en l'Esperit Sant,
que és l’amor que el Pare i el Fill es tenen, perquè no hi ha
pare i fill que no s'estimin. Lo mateix l'esperar i l’amar. —
Respecte de l'agrair, a totes tres persones devem el mateix
agraïment, perquè tots els beneficis que rebem són obra de
les tres persones; potser direu: Però, el Fill ens va redimir del
poder del dimoni? És cert; però, a qui deveu agrair més el ca¬
lor que ens fa viure, al calor o al raig que el comunica o al
sol que el produeix? Lo mateix. Agraïm, doncs, al Pare la po¬
tència, al Fill la sabiduria, a TEsperit Sant la bondat. Fem-
ho tot in nomine Patris, etc., i el nostre càntic sigui Glòria Pa¬
tri, etc., perquè després en la glòria, etc.

(Predicat a Sant Felip Neri l’any 1878.)

302

J. TORRAS I BAGES

De la Santísima Trinidad

Glòria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Si-
cut erat in principio, et nunc, et semper, et
in saecula saeculorum.

(Hymnum glorifica donis.)

La vida espiritual se alimenta del conocimiento de las co-
sas sobrenaturales; desapareciendo este conocimiento, la vida
se hace material y puramente sensible; de aquí que aun las
màs sublimes verdades de la Religión deban predicarse al
pueblo, màxime a las personas de vida contemplativa. Por
esto el misterio de la Santísima Trinidad, que es el misterio
y el dogma por excelencia, porque en el misterio de Dios, for¬
ma la base de la vida cristiana: Docete omnes gentes: bapti-
zantes eos in nomine Patris, etc. Por lo cual, yo os hablaré de
Él, ya que vosotras tenéis un estado de vida cristiana muy
alto.

Dios es uno, es decir, una sola cosa o substància. El Dios
uno es el Dios de los sabios, el Dios uno y trino es el Dios de
los cristianos, porque el mismo Soberano Dueno lo ha reve-
lado.

Grandeza del Dios uno: l.° Porque la excelencia verdade-
ra, el ser verdadero Senor, solus Dominus, requiere que sea
uno; de lo contrario ya no fuera Senor de los otros dioses.
Dios, pues, domina sobre todo y no hay criatura que escape
de su dominio. 2.° Ha de haber una regla que determine la
bondad de las cosas, ^qué es la bondad? La conformidad con
la bondad de Dios. Porque Él es el principio del hombre, y
para que una cosa sea buena debe conformarse con su prin¬
cipio. Escogemos las flores màs bellas para simientes, y las
que salen de éstas, lo màs que podemos esperar es que se pa-
rezcan a ellas. Por esto nosotros debemos asemejarnos al prin-

SERMONARI

303

cipio único de nuestro ser, que es Dios. Tu solus sanctus. 3.°
Pero entre el hombre y su soberano Principio media un abis¬
mo. Es un principio sin principio y es principio de todo, por
esto es solus Altissimus.

Pero no basta la santa unidad de Dios para contemplar su
grandeza. Nuestro Dios es solo, pero no solitario. Un Dios so-
litario seria triste y estèril, y nuestro Dios es felicísimo y fecun-
dísimo. El Etemo Padre, el antiguo de los días, es como la raíz
de la Trinidad. Se conocía a Sí mismo y a todas las cosas po-
sibles; y este pensamiento no es como el nuestro, sino eterno,
inmenso; no se desvanece, sino que es siempre el mismo; es
el resplandor de su substància y es su Hijo unigénito. El Pa¬
dre y su Verbo al conocerse se aman, y se aman mas, en cuan-
to son una misma cosa; pero este Amor no es pasajero, no exis-
te ahora para desaparecer después, forma parte de su misma
substància, es el lazo que une a Padre e Hijo, o sea el Espíri-
tu Santo. — Los Tres principales atributos son Padre (poder),
Hijo (sabiduría), Espíritu Santo (amor). — Aquel versículo:
Verbo Domini caeli firmati sunt: et spiritu oris eius omnis vir-
tus eorum explica lo que a cada persona divina se atribuye.
— Aplíquese a la perfección y vida espiritual del cristiano.

III

Engendremos, o mejor dicho, avivemos en nostros la ima-
gen de la Santísima Trinidad. Engendremos el Hijo en nues¬
tro espíritu con la meditación de su ley divina, y amàndola,
es decir, amando la verdad eterna, tendremos nostros un es¬
píritu que serà santo y emanación del Espíritu de Dios.

(Predicat a Valldonzella, dia de retir del mes de juny de
1882.)

304

J. TORRAS I BAGES

Festa del Corpus

Coro mea vere est cibus, sanguis meus vere
est potus.

(Ioan., 6, 56.)

Alegria de què avui es troba posseïda la Iglésia. Càntics,
oracions dels sacerdots, adoracions del fidels, etc. Per què?
Per celebrar-se la memòria de la institució del gran convit
que el Pare celestial dóna als homes. — Grandesa d'Ell: pel
menjar que es dóna; pel qui el dóna; pel nombre d’assistents;
perquè satisfà completament (non esurit amplius), de manera
que no apeteix ja les coses de la terra. Conté, en una paraula,
tots els saludables efectes de la Redempció.

Ecce Agnus Dei, qui tollit peccata mundi. El sant sacrifici
de l’altar és el mateix del Calvari; per això iguals efectes, ecce
Agnus, etc. a) Expiació. El món s'hauria ja enfonsat, si no fos
per la santa Missa, que aplaca a Déu. b) Propiciació; per a
tot, però principalment per la conversió dels pecadors. Misè¬
ria del pecador, que no es mouria del pecat a no ésser per l'in¬
flux de la gràcia divina. Acció de l’almirall Albuquerque en
la nau amenaçada de naufragi, c) Acció de gràcies. De tuis do¬
nis ac datis. Oferim, no paraules, sinó el Fill de Déu. d) Culte
latrèutic. En prova de suprem senyoriu oferim a l'Etern Pare
el seu Fill, que mor i voluntàriament ofereix la seva vida. —
Ecce Agnus Dei, etc. Esborra els pecats per medi de la Comu¬
nió: l.er, dissipant la flaquesa o misèria del pecador (vinum
gemiinans virgines; remei contra la carn); 2.on, destrueix els
mals hàbits i n'infondeix de bons.

Qui manducat... non morietur in aetemum. — Futur ae glo-
riae pignus. Imatge del convit de la glòria. — Lumen fidei, et
lumen gloriae. — La capacitat nostra ha de créixer, per a po-

SERMONARI

305

der usar d’aquest aliment en l'Eucaristia i en l’aliment de la
divina Substància. En aquesta en el cel viurem com la cria¬
tura en el ventre de sa mare, i ens farem semblants a Déu.
En l’Eucaristia, units amb Jesucrist, ens farem conformes a
la imatge del Fill de Déu encarnat.

(Predicat a Sant Felip Neri el dia de Corpus de l'any 1879.)

Diumenge setè després de Pentecostès

D'aquest Evangeli es desprèn el cuidado i vigilància amb
què deu obrar el cristià. — El mal no es presenta amb les apa-
riències de tal, sinó que es disfressa de bé: l.er, perquè el mal
repugna; 2.on, per a enganyar més fàcilment. El mal que es
presenta baix les apariències de bé és lo que en diem hipo¬
cresia, la qual és de dues classes: l.a Aquells que es presenten
predicant una nova doctrina que diuen és la verdadera, per
lo qual es donen com a protectors, llibertadors del poble. 2.a
Aquells que sota una vida piadosa tenen una mala conducta.
Us demostraré: l.er, la necessitat d'apartar-vos dels primers;
2.on, el gravíssim dany que és caure en la segona classe d'hi¬
pòcrites;

A) Sempre en el món hi han hagut heretges; però, abans,
qui és heretge? El qui nega algun o alguns articles o dogmes
de la fe catòlica — pocs anys després de Crist començaren, i
convé que n'hi hagi per a provar la fe. D’aquesta manera el
cristià té ocasió d'adquirir mèrits. — Els heretges s’han mul¬
tiplicat molt en els nostres temps, i a conseqüència de viure
entre ells, de tractar amb ells, hi havem perdut l'horror; però,
no obstant, és el més horrendo dels pecats, és un verdader pe¬
cat contra l’Esperit Sant, perquè la fe és el primer element

306

J. TORRAS I BAGES

necessari per la reconciliació amb Déu, i com s’hi reconcilia¬
rà qui l'ha perduda? L'home, mentre conserva la fe, encara
que d’altra part sigui viciós, és cristià, i és molt possible que
es reconciliï amb Déu; les desgràcies, els desenganys, etcète¬
ra, parlen al seu cor; però, perduda, és una ànima totalment
morta. — B) D’aquí la necessitat d’apartar- nos d'ells; ente¬
rament, avui és impossible, però devem fer-ho en lo possible:
1 .er Evitant el parlar amb ells de religió; no consentir que par¬
lin davant nostre contra ella. 2.0n No llegint mals llibres ni
diaris; influència d'aquests per destruir la fe. — Obligació del
cristià de confessar la fe nam qui me erubuerit, et meos serrno-
nes: hunc filius hominis erubescet cum venent in maiestate sua.
No és excusa el dir que es burlaran de tu, perquè el deixeble
de Crist deu estar-hi disposat. — C) Però potser diràs: Com
he jo d’evitar tals persones i llibres si diuen coses tan bones?
Escolta l'Evangeli: Són llops amb pell d'ovella. Parlen molt
bé i diuen mal dels fills de la Iglésia, però no fan lo que
aquests de sacrificar-se i consagrar-se a l'ensenyança, als ma¬
lalts.

La segona classe d’hipocresia consisteix en voler aparèixer
més virtuosos de lo que som. En primer lloc respecte del
pròxim: si ara jo, inspirat per Déu, conegués les misèries de
la consciència de qualsevol de vosaltres i les comuniqués aquí
a tothom, sens dubte s'avergonyirien i ho sentirien; luego se¬
nyal de que tenim algo d'hipocresia, puix de lo contrari no
ens sentiríem de que ens tinguessin per lo que realment som.
Tothom vol aparèixer just, cast, pacífic, etc. Però en el dia del
judici final serem mostrats a tot el món tals com som. Però
encara hi ha una altra hipocresia, i és respecte de nosaltres
mateixos: no volem conèixer la nostra deformitat, com una
dona que, per no convèncer-se de que és lletja, no es vol mi¬
rar al mirall. Aquesta hipocresia és la pitjor, perquè ens fa
viure enganyats. Procurem corregir-nos de manera que la nos¬
tra consciència sigui llímpia.

SERMONARI

307

Diumenge divuitè després de Pentecostès

De la remissió dels pecats

Confide, fili, remittimtur peccata tua.

(Math., 9, 2.)

En el Evangelio de este domingo podemos estudiar perfecta-
mente los diferentes tramites por que pasa-la conversión del
pecador. — Dígase el texto del Evangelio. — Cuatro cosas re-
saltan principalmente en esta curación maravillosa, y resal-
tan en la curación espiritual del pecador: a) El triste estado
del pecador, b) Las oraciones de los justos intercediendo por
él. c) La misericòrdia divina apiadàndose de la ingrata cria¬
tura y haciendo sentir en el interior de ella la voz que la lla¬
ma a salir de su mal estado, dàndole las fuerzas convenientes
para el caso. cl) La cooperación de la criatura.

Este interesantísimo procedimiento que sigue Cristo en la
curación espiritual de los suyos, el cual pràcticamente la ma-
yor parte de nosotros hemos experimentado, es el que me pro-
pongo explicar. — Ave, Maria.

Las pasiones desordenadas son la enfermedad, y el peca-
do es la muerte del alma. Cuando en el cuerpo los humores
y las funcionés de los órganos se alteran y desequilibran vie-
ne la enfermedad, y cuando esta descomposición toca a uno
de los centros esenciales de vida, al momento se produce la
muerte. Hay muertes repentinas en el orden corporal, mas en
el orden espiritual yo no creo que las haya. El pecado mortal
suele tener siempre una larga historia, y al llegar el día fu-
nesto de la abierta rebelión de la criaura es porque hacía ya
días que los gérmenes eran acariciados por la voluntad.

308

J. TORRAS I BAGES

Mas, <ml pecado mortal es verdadera muerte? Es peor, por-
que muerte quiere decir cese de todas las operaciones buenas
y malas; un muerto es un ser que desaparece, ya no puede
obrar mal; mas al muerto de espíritu le queda el triste privi¬
legio de poder obrar mal, mas no de obrar bien. No puede
obrar bien, porque con el pecado ha roto el lazo que le unia
con Dios, se ha divorciado de Él, y, por lo tanto, no trabaja
para su Dueno soberano, y no puede, por lo mismo, esperar
la paga de los salarios. Aun cuando de de limosna millones a
los pobres, aunque sea víctima de su celo por la propagación
de buenas ideas, todo esto de nada le aprovecharà si no se con-
vierte.

Mas, sin embargo, anímese el pecador, porque al muerto
espiritualmente le queda aún la posibilidad de ser resucita-
do. Un antiguo doctor dice que tiene sensum sed non motum;
por esto la perfecta analogia del que està muerto a la vida de
la gracia se encuentra en el paralítico. Es cierto que no pue¬
de valerse de sus miembros, es decir, de las virtudes; roto el
lazo que le unia con Dios cesa la circulación de aquella savia
divina, principio de la vida sobrenatural, pero le queda el sen-
tido. La voz amorosa y severa del Criador puede resonar aún
en el interior de la desgraciada criatura que ha sacudido su
yugo y ha tragado voluntariamente el veneno del pecado.

Antítesis entre los pecadores y los Santos. Las oraciones,
ayunos, etc., de éstos sirven para la conversión de los prime-
ros. Cofradías, congregaciones y hasta ordenes religiosas des-
tinadas a rogar por la conversión de los pecadores. El justo
puede en cierto modo llegar a merecer la conversión de los pe¬
cadores, de manera que si el mundo està tan lleno de incre-
dulidad se debe a que nosotros no somos bastante buenos.
Clamamos contra los impíos, y no conocemos que los que par-
ticipamos de la gracia divina somos culpables de no hacerla

SERMONARI 309

fructificar. Videns lesus fidem ïïíorum, etc. El paralítico se hu-
biera quedado echado en su lecho si estos hombres piadosos
no lo hubiesen traído a Cristo; así el pecador està echado por
toda la eternidad en el lecho de sus viciós si los que estamos
sanos no le traemos ante el divino acatamiento, interesando
así al corazón dulcísimo del Redentor.

III

Le es agradabilísimo al Criador el sacar de la muerte a su
criatura, porque es oficio propio de Él. Aun el mundano e in-
fiel lo conoce: para libertarse de males corporales va al mé-
dico; para arreglar sus negocios, al abogado; para libertarse
de los viciós levanta las manos al cielo y va al sacerdote. —
Mas no solo dice Surge, sino que le da fuerzas para levantar-
se. — Hàblale al corazón: a) con la voz del temor; b) con la
del amor. La primera es el remordimiento, la representación
de las penas futuras, el espectàculo de la pròpia corrupción,
la vergüenza de su indignidad. La segunda le recuerda las fi-
nezas de Dios Sehor nuestro, el carino con que trata a los su-
yos, el amor que se merece, le da la mano para que se levan-
te del inmundo lecho de los viciós en que està sumido; mas
jay! muchas veces el hombre suelta aquella preciosa mano
para revolcarse otra vez en el lugar donde està echado. Pre-
fiere el pecado a Dios.

Ante hominem vita et mors. La conversión del pecador debe
ser plenamente voluntària, de lo contrario no seria meritòria;
de aquí la necesidad de la cooperación humana al llamamien
to y al auxilio divinos. Muchas veces Dios llama, y el pecador
no contesta; le da la mano, y la rechaza; mas si corresponde,
helo aquí de repente convertido en otro hombre, desaparece

310

J. TORRAS I BAGES

la paràlisis, el que antes estaba atado por las pasiones ahora
las domina.

Tolle lectum tuum, le dice el Senor. Es decir: Coge lo que
antes te tenia cogido; sé senor de tus pasiones, y no esclavo
de ellas.

Vos, Virgen del Carmelo, Senora de los Cielos, hacednos
senores de nosotros mismos; que sepamos dominar nuestras
pasiones, haciéndonos violència; seguir el camino estrecho
por donde han ido la innumerable turba de los santos, a reu-
nirnos con ellos y con Vos. Amén.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge d'octubre de 1881.)

Diumenge dinovè després de Pentecostès

Simile factum est regnum caelorum homini
regi, qui fecit nuptias filio suo, etc.

Passa en el regne dels cels com a un rei que
volgué celebrar les núpcies de son fill, etc.

(Math., 22, 2.)

Interessa especialment al cristià estudiar lo que sigui
aquesta gran reunió de fidels que, estesa per tota la terra, re¬
coneixen un mateix pare, Déu Senyor nostre, i una mateixa
mare, la santa Iglésia Romana. L’Evangeli en diferents oca¬
sions ho especifica, i especialment sant Mateu en aquest diu¬
menge. (Expliqui’s l’Evangeli.)

Aquest Evangeli és una explicació perfecta de lo que és la
santa Iglésia, i jo avui en aquesta funció, en què estem pre¬
sidits per Crist Senyor nostre, us ho faré veure si m'ajudeu a
implorar els auxilis de l’Esperit Sant.

Núpcies del Fill de Déu amb la naturalesa humana. Enemis-

SERMONARI

311

tat entre Déu i els homes; el Fill de Déu dóna una mirada a
la humanitat que havia criat; es compadeix d'ella i determi¬
na juntament amb l’Etern Pare i l’Esperit Sant unir-se amb
la humanitat. Deixa el palau del seu Pare; es vesteix de la nos¬
tra carn, unint-se les dues naturaleses; els homes s'emparen¬
ten amb Déu; el matrimoni és una imatge, una ombra d’a¬
questa unió, que encara continua ecce ego vobiscum sum om-
nibus diebus usque ad consummationem saeculi.

D’aquest matrimoni o unió entre Déu i els homes, efectua¬
da per Crist, en neixen els fills de Déu, hereus del cel, únics
que tenen dret a aquella glòria, per ésser fills del Rei d’ella
si... filii et heredes; luego, si no voleu ésser fills de Déu, tam¬
poc sereu hereus de la glòria.

El convit. El Pare Etern havia preparat ja des de molt an¬
tic aquestes bodes del seu Fill, és a dir, l'Encarnació, enviant
profetes que l'anunciessin. En aquest convit se'ns dóna la doc¬
trina evangèlica, la més sàvia i divina; se’ns donen els sants
sagraments, i especialment el de l'Eucaristia. Els profetes són
insultats, i molts d’ells són morts, pel poble d’Israel, a qui
són primerament enviats. Aleshores envia als apòstols perquè
vagin per tot arreu del món i facin venir al convit a qualse¬
vol que trobin; els apòstols són representats pels criats en¬
viats últimament, els quals varen omplir de convidats la casa
de les bodes, els puestos del convit, o sigui la santa Iglésia.

La tria. La Iglésia està plena de fills. Catòlics de nom que
deshonren a la Iglésia, sa mare, blasfems, homicides, impurs,
defraudadors; catòlics que fins s’avergonyeixen del nom, in¬
capaços de suportar un afront per amor de Jesucrist, de de-

312

J. TORRAS I BAGES

fensar el seu santíssim nom. I aquests podran en veritat ésser
comptats entre els hereus del cel? De cap manera. Fi provi¬
dencial de Déu en la mescla de bons i mals, puix aquests exer¬
citen les virtuts dels primers. L'Evangeli ens diu que quan va
tenir ple, el Rei va sortir a veure els convidats, i, trobant-ne
un que no portava el vestit nupcial, el manà treure lligat a
les tenebres exteriors, ubi erit fletus et stridor dentium.

Tremenda separació dels bons i dels mals: altres paràbo¬
les que la confirmen; el filat del pescador; l'era en què se se¬
para el gra de la palla per a ésser cremada.

Multi... sunt vocati pauci vero electi. Déu a tots crida a tots
dóna medis, però se li resisteixen. Tothom que ha entrat en
la santa Iglésia ha sigut cridat (vocatus), però no tothom serà
elegit, perquè elegirà per la glòria als que hauran correspost
i fet fructificar la gràcia. De dos que treballen en un camp,
l'un serà elegit, l’altre reprovat; de dos que dormen en un ma¬
teix llit, l’un serà salvat, l’altre condemnat, diu l'Escriptura,
la qual, en altres termes, repeteix la mateixa idea: Lata porta
et spatiosa via... quae ducit ad perditionem.., angusta porta et
arcta via... quae ducit ad vitam, et pauci sunt qui inveniunt
eam! (Math., 7, 13 i 14.) Aquests textos expliquen per què tan¬
ta gent segueixen el camí del mal (lata porta, etc.) I tan pocs
el camí del cel (arcta via), per a alcançar lo qual és necessari
batallar contendite intrare per angustam portam, i com stulto-
rum infinitus est numerus, hi ha molts que prefereixen uns
quants anys de vida regalada en apariència i després conde m-
nar-se.

Altre significat d'aquesta paràbola és el convit eucarís-

SERMONARI

313

tic. L’home mal vestit és l’home mal disposat. Virtuts que
han d'adornar a l'home, temple de Déu, cel, segons l'Evan¬
geli d’avui. Majestat i adorno de la casa on se celebra aquest
convit, o sia la Iglésia; abans la Iglésia era la millor casa de
la població... Recordi's que en aquest dia es commemora la
reparació de la Iglésia parroquial i de que s'està treballant
per restaurar-la. Premi de Salomon per la reedificació del
Temple; premi que dóna als que adornen la seva casa.

(Predicat a Santa Maria de Vilafranca el tercer diumen¬
ge d’octubre de 1878.)

Diumenge dinovè després de Pentecostès

Aquellas palabras de Simeón a la Santísima Virgen
cuando presento a su Hijo Jesús en el Templo de Jerusalén,
de que su venida había de ser para resurrección o para mi¬
na de muchas, son la clara explicación, no sólo de lo que
pasó con los que vieron y trataron a Cristo, sino después
también a su Iglésia. No pueden sernos indiferentes, una vez
conocidos, sabidas las obligaciones que nos estrechan, tene-
mos en su cumplimiento un medio de santificación, mas en
su olvido de condenación eterna. A aquel que màs hareci-
bido, màs se le pedirà, y, por tanto, al que mayor conoci-
miento de Dios, màs amor de Dios, y el que deje de cumplir
los deberes que para con É1 tiene, màs castigo. En el Evan-
gelio de este día vemos claramente esta verdad: se compara
la Iglésia a un reino en que hay puesto un magnifico festín,
todos estàn invitados; pero, jay del que vaya de una mane¬
ra indigna, vestido malamente! Serà arrojado a las tinieblas
exteriores.

De la felicidad, pues, del cristiano que es fiel a la Iglésia
y de la eterna condenación del que le es infiel vengo a ha-
blaros. — Ave, Maria. .

314

J. TORRAS I BAGES

Dice el Evangelio que un rey hizo un gran convite con
motivo de las bodas de su hijo. El Rey es el Eterno Padre
— nos había favorecido dàndonos todo lo que existe; pero,
Rey amorosísimo, quiso damos a su Hijo y lo envió a la tier-
ra para realizar un matrimonio. — Union del Hijo con la na-
turaleza humana. — l.° Causa de esta unión o matrimonio:
el amor. <;Qué, mas que éste, podia moverle a unirse con la
miserable humanidad? Por ella dejó el palacio de los cielos;
anduvo por el suelo pobre; amólo con amor tan extraordi-
nario, que su Corazón fue una hoguera. Todo matrimonio es
unión de amor; los comerciantes hacen companía o se unen
para acaudalar; los soldados, para adquirir glòria; pero los
esposos sólo se unen para amarse. Y el amor es proporcio-
nado a la capacidad de los corazones, y siendo el de Cristo
de capacidad inmensa, ^cual no seria su amor? — 2.° El me-
dio de esté matrimonio es el sacrificio. Y no podia menos,
porque era unión de la perfección infinita con la suma mi¬
sèria, a la cual debía comunicar excelencia y dignidad para
levantarla a un condigno estado de su dignidad divina. La
unión del Hijo divino con la humanidad se hizo a costa del
primero.

Hizo este matrimonio para felicidad de la humanidad;
por esto el Evangelio llama a la Iglesia reino, y es reino don-
de de continuo se da a los invitados el espléndido banquete
de la felicidad cristiana. El cristiano verdadero es el hom-
bre feíiz por excelencia; el cristiano de veras es feliz de ve-
ras; al hombre misàntropo y de amargo ànimo podéis de-
cirle que no es un cristiano perfecto . Y esta felicidad es in-
dependiente de toda condición humana. De la riqueza, ale-

SERMONARI

315

gría de los pobres. — San Francisco de Asís, aquella alma
seràfica, era feliz en medio de su pobreza. De los humanos
honores, (-cuàntos vemos que han soltado la carga de los ho¬
nores para ser felices? En qué, pues, consistirà la felicidad
cristiana? a) En la gracia divina, que nos comunica una dig-
nidad divina que superexceda a los honores humanos . b) En
su doctrina, que nos hace sabios y tiene màs eficacia que la
sabiduría mundana, c) En las ensenanzas de los pontífices
y prelados; en el espectàculo de virtudes que nos dan los san-
tos apóstoles, màrtires, confesores, vírgenes; en los santos
sacramentos, principalmente en el de la Eucaristia, de un
modo particular en la santa misa. d) Hasta en los elementos
exteriores de que se vale, la suntuosidad de los edificios, las
estatuas y cuadros, la música, los ornamentos, etc. Y no
creàis que esto sea sólo patrimonio de pocos: està al alcan-
ce de todos; al revés, Cristo tiene que llamar a este banque-
te que los hombres miran con indiferència.

111

Pero no vayàis a creer que ninguna condición exige el
Rey celestial a los que llama a este banquete de su Iglesia,
que no vigile quiénes son los que corresponden a esté favor
insigne y quiénes no. Exige el vestido nupcial de la gracia,
la inmunidad del pecado, la pureza del alma. jDesgraciado
del que està en este banquete de la Iglesia con la inmundi-
cia de la culpa! Para este tal el llamamiento habrà sido in
ruinam. \ Falsa paz de los pecadores católicos! De nada les
servirà la asistencia a las funciones del cuito, ni las lecturas
piadosas, ni las limosnas a los pobres. Un pecador es un en-
fermo a quien ningún manjar aprovecha.

El matrimonio del Hijo de Dios con la naturaleza huma¬
na no tendrà su consumación sino en la glòria. Entonces la
humanidad serà perfecta, a ejemplo de la divinidad. Pero,
jay de los que estaban entonces sin el vestido nupcial! Se-

316

J. TORRAS I BAGES

ràn arrojados a las tinieblas exteriores.

Mas nosotros, hermanos míos, que aun tenemos tiempo,
purifiquemos nuestras conciencias, borremos el pecado, de-
testemos eí vicio y vistàmonos de aquella gracia preciosísi-
ma que nos hace agradables a Dios y nos asegura la pose-
sión de aquella glòria que jamàs acaba.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge d'octubre de 1882.)

Diumenge dinovè després de Pentecostès

Multi sunt vocati, pauci vero electi.

(Math.v 22, 14.)

Explicación del Evangelio, aplicàndolo a la vocación de
cada hombre en particular a la fe de Cristo. — Excelencia de
esta vocación o llamamiento. — Infidelidad de un gran nú¬
mero de hombres a este llamamiento. — Castigo de esta in¬
fidelidad.

Excelencia de la vocación cristiana. Orgullo de los hom¬
bres por pertenecer a una nación o familia ilustre; hasta se
busca la mentirà para aumentar el brillo de la familia, del
estado, corporación, etc. No se hace caso en el mundo del
linaje o condición de los cristianos, y, sin embargo, es la pro-
fesión màs ilustre: a) Por su origen y raíz, que es Cristo, rey
de los siglos inmortal e invisible, Hijo de Dios, haciéndonos
hijos de Dios por adopción. Para salvarnos dio a su Hijo: sic
Deus dilexit mundum, etc. b) Por su esencia, porque la vida
cristiana es un matrimonio entre Dios y el alma, en que el
alma es levantada a una dignidad divina, siendo tales sus
obras, sus pensamientos, etc. nos levanta a un estado sobre-

SERMONARI

317

natural; sus obras tienen un valor puede decirse infinito: un
vaso de agua merece la glòria del cielo. c) Porque aun ase-
gura la misma dignidad natural, el ser de racionales que te-
nemos. ^Qué es la virtud sino obrar según razón? Y, no obs¬
tante, la mayor parte de los hombres obran según apetito.
— La vida cristiana es el matrimonio del alma con Dios; la
vida mundana lo es con el mundo. Aquél hace al hombre an¬
gelical; éste, bestial.

Infidelidad a la vocación cristiana. Dios crió a todos los
hombres para que se salvasen, y murió para que todos al-
canzasen la glqria; pero una gran parte de ellos siguen el ca¬
mino de la perdición. Lata porta et spatiosa via quae ducit al
perditionem... arcta porta quae ducit ad vitam... et pauci in-
venient eam.

Son innumerables los hombres que oyen la voz de Cris-
to, todos los que se tienen por cristianos, y, no obstante, po-
cos llegan a su fin: pauci vero electi. El comenzar es fàcil; el
perfeccionar, difícil. No basta ser católico para salvarse: han
de tenerse las obras de tal; no basta blasonar de nuestra fe
con las palabras: debemos hacer resplandecer su divina vir¬
tud en nuestras obras. La dignidad del cristiano es grande;
pero cuando sus obras no son de tal, su indignidad es ma¬
yor que la de los gentiles- — Tiro y Sidón seran juzgadas
màs suavemente que Corozaín y Betsaida, que oyeron la pa-
labra de Dios. — Non omnis qui dicit: Domine, Domine, in-
trabit in regnum coelorum, sed qui fecerit voluntatern Patris
mei qui in coelis est ipse intrabit in regnum coelomm. — Pa-
ràbolas que pueden aplicarse a este tema. — Simile est reg¬
num coelorum sagenae missae in mare, et ex omni genere pis-
cium congreganti, ete. — La de la trilla, en que la paja es
echada al fuego, y no obstante hace màs volumen que el tri¬
go.

318

J. TORRAS I BAGES

Pocos, pues, alcanzan el fin, lo cual es muy natural, por-
que si la gracia se asemeja a la naturaleza, vemos que en
ésta lo perfecto y excelente siempre es raro. Pocos llegan a
sabios de los que estudian, a héroes entre los que militan, y
hasta en las màs vulgares profesiones son pocos los que lle¬
gan a la perfección, y para entrar en el cielo se requiere una
verdadera perfección: nihil inquinatum incurrit.

III

Castigo de la infidelidad. El que ha pasado la vida sin po¬
der obrar no puede obrar a la hora de la muerte. Ligatis ma~
nibus et pedibus. — Eiicietur in tenebras exteriores, etc.

El santo temor de Dios nace del temor de su juicio, y
principalmente debe hacernos obrar bien.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge d'octubre de 1884.)

Diumenge vint-i-dosè després de Pentecostès

Reddite ergo quae sunt Cesaris Cesari, et
quae sunt Dei Deo.

(Math., 22, 21.)

En el tiempo en que Jesucristo Senor nuestro predicaba
su Evangelio por la Judea había entre los judios una gran
cuestión: si era o no lícito pagar los tributos al César. Con-
sideràbanle como a Príncipe gentil y usurpador, por lo cual
muchos sostenían que no era lícito pagarle los tributos. Por
esto los fariseos pretenden aprovecharse de esta cuestión
para coger en el lazo a Nuestro Senor.

Un día, después de haber predicado a las admiradas mu-
chedumbres, preséntanle una moneda. Le dicen, por medio
de sus discípulos y de los herodianos que le enviaron: Sci-

SERMONARI

319

mus guia verax es, et non est tibi cura de aliquo, etc. Es decir,
le alaban y le adulan para enganarle, y le dicen: Licet cen-
sum dare Cesari an non?

Pero el Senor hablaba con mucho tiento; en El era im-
posible dejarse llevar de la pasión; mas en todos los pasos
de su vida santísima nos da ejemplo de que nunca debemos
obrar por entusiasmos irreflexivos, ni aun en favor de cosas
buenas. No, el cristiano es el hombre que nunca suelta la ra-
zón, siempre se gobiema por ella. A la cuestión que le pro-
ponen y que tan de cerca toca a su glòria y honra no con¬
testa con una elocuencia enfàtica acerca de los incontesta¬
bles derechos de Dios; contesta sencillamente y contunden-
temente, dejando en la confusión a sus indiscretos interro¬
gadores: Reddite quae sunt Cesaris Cesari, quae sunt Dei Deo.

En considerar esta admirable respuesta de Cristo nos
ocuparemos en este breve rato si nos ayuda la Reina del
Mon te Carmelo. — Ave, Maria.

No nos ocuparemos en estudiar lo que es del César. Por
desgracia el César, o el pueblo soberano, según las circuns-
tancias, tiene mas abogados y oradores que Dios. En medio
de nuestras plazas y en las esquinas de nuestras calles oí-
mos con frecuencia oradores y leemos papeles donde se en-
caraman hasta a lo sumo los derechos del pueblo soberano,
que es el César de nuestros días; quédenle a lo menos a Dios
algunos amigos que en el retiro de los templos mediten pro-
fundamente los derechos de Dios para después sostenerlos
con entereza y dignidad.

En la moneda que lleva impresa là imagen del César ven
algunos piadosos doctores el hombre que lleva impresa la
imagen de Dios, ^Dé quién es, pues, estas moneda? (El alma
es verdadera moneda; con ella podemos comprar el cielo.)

No hay nada en el mundo màs disputado que el alma del

320

J. TORRAS I BAGES

hombre. Dios y el demonio estan en lucha. Todas las con-
troversias y contiendas que ha habido y habrà en el inun¬
do son sobre lo mismo: ^ Quién poseerà el alma del hom¬
bre? tDios, que es legitimo dueno, o el demonio, por me-
dio de las pasiones, valiéndose de las cuales la hace esclava
suya?

Estudiemos, no obstante, de quién debe ser el hombre y
todas sus cosas. — Todas son de Dios, que las crió, y si bien
las sujetó al hombre fue para que las dedicara a Él. Por esto
debemos darle a Dios de tuis donis ac datis. El entendimien-
to ^en quién le emplearà mejor que en Dios?... ^Qué son las
cosas materiales que admiramos, sino los mínimos adornos
de su casa?... ^Las ciencias, sino sombra de su verdad?...

La voluntad (-en quién se emplearà mejor que en aque¬
lla belleza y bondad infinita? Las riquezas ^de quién son,
sino de quien nos las ha dado? <• Cómo debemos emplearlas,
sino haciendo de ellas el uso que Él quiere?

Los santos doctores nos ensenan que las cosas criadas, to¬
das forman un circulo que de Dios sale y a Dios vuelve. Om-
nia propter semetipsum operatus est Deus.

Sin embargo, es indudable que tenemos obligaciones
para con el prójimo. Con los superiores, iguales, inferiores.
Obligaciones sagradas a las cuales no podemos faltar. Mu-
chas veces la piedad mal entendida nos hace rechazar el
cumplimiento de estas obligaciones so pretexto de devoción;
nunca ésta cohonestarà el descuido de nuestras obligacio¬
nes. La devoción y cuito a Dios es un deber de la criatura
racional, pero no es el deber mas difícil de cumplir; en cam-
bio, tenemos otros deberes dificilísimos y duros, de los cua¬
les fàcilmente nos olvidamos. El ermitano que se encerraba
en una cueva del Montserrat o del Montseny cumplía sus
obligaciones y se santificaba, teniendo su espíritu en adora-

SERMONARI

321

ción perenne de la divinidad; pero nosotros, que hemos que-
rido gozar de las ventajas de la vida social, estamos con
otros deberes ligados.

Deberes con los superiores, en la família, en la iglesia y
aun en el orden civil. Obediència, respeto. — Deberes con
los iguales: la caridad fraterna, olvido de esta virtud, que es
la màs característica del cristiano y la màs recomendada de
Cristo: Mandatum novum do vobis ut diligatis invicem sicut
dilexi vos. Si hasta tenemos obligación de amar a nuestros
enemigos, ^cuànto màs a nuestros amigos? Un pueblo cris¬
tiano y un pueblo no cristiano se conocen en que en el pri-
mero domina la caridad, en el segundo el egoísmo.

Deberes para con los inferiores. Debemos favorecerles
material y moralmente. Asistirlos, consolaries, tratarles
como hermanos: Quod uni ex his minimis fecistis mihi fecis-
tis.

III

Debemos ofrecer a Dios no sólo el sacrificio de alabanza,
sino el de justicia, que (es) el (prójimo). Nadie, pues, crea
que cumple sus deberes de cristiano sólo orando y dando
cuito a Dios; no podemos prescindir del prójimo. Pero, por
ventura, al favorecer al prójimo <mo favorecemos al mismo
Cristo? Debemos, pues, cumplir el precepto evangélico de
dar a Dios lo que es de Dios y al César lo que es del César;
y dar al César es decir a aquellos para los cuales tenemos
obligación, sin atender a sus circunstancias, como al pagar
una deuda no tenemos en cuenta las condiciones personales
del deudor. Le pagamos al César, es decir, a los hombres
con quienes estamos obligados, porque es la representación
de Dios; por esto los mejores cristianos han sido siempre los
hijos màs dóciles a sus padres, los súbditos màs fieles a sus
superiores, los amigos màs excelentes.

Empleemos totalmente la moneda de nuestra alma en

322

J. TORRAS I BAGES

obsequio de Dios y del prójimo, no en el inundo, y así reci-
biremos la eterna recompensa.

(Predicat a Santa Anna, al Tercer Orde del Carme, el se¬
gon diumenge d'octubre de 1883.)

El gran manament

Magister, quod est mandatum magnum in
lege?

(Math., 22, 36.)

Avui toca parlar del gran manament. Déu vol governar
els homes per la misericòrdia, i no pel rigor de la justícia;
per això la seva llei és amor. Solament si fugen de l'amor
té lloc la justícia; per això diu que tota la llei s'inclou en l’a¬
mor. Toca, doncs, estudiar el camí de l'amor: l.cr, estudiant
lo que ens separa d'ell; 2.on, lo que ens hi porta. —Ave, Maria.

Ens separa de l'amor de Déu: a) l’amor del món; b) l'a¬
mor de si mateix.

Ens porta a Déu: a) el camí de la virtut; b) la pietat cris¬
tiana; c) la felicitat interior, o el goig interior, o la pau de
l’ànima, que es funda en la fe i en l'esperança del cel.

(Predicat a Santa Maria de Vilafranca el tercer diumen¬
ge de setembre de 1888.)

SERMONARI

323

Tots Sants

Beati estis cum maledixerint vobis, et persecuti vos fuerint, et
dixerint omne malum adversum vos mentientes, propter me:
gaudete et exültate, quoniam merces vestra copiosa est in cae-
lis: sic enim persecuti sunt prophetas, qui fuerunt ante vos.
(Math, 5, 11 i 12.)

La ley cristiana, que es de justícia y amor, es dura para
nuestra naturaleza corrompida: Quis vuit post me venire, ab-
neget, etc. — Por esto la Iglesia en este día nos ensena un
rayo de luz, ensenàndonos la glòria de los santos; uniéndo-
se a la Iglesia de los cielos va cantando sus alabanzas a cada
uno de los coros celestiales; la Trinidad Beatísima, la San-
tísima Virgen, àngeles, etc.

La glòria que ellos tienen, nosotros debemos esperaria,
y <-por qué medios? Éste es el objeto de la plàtica.

t-Qué es la glòria? — Felicidad. — l.° Ausencia de todo
dolor y amargura espiritual y corporal. — 2.° Satisfacción
de todas las facultades por medio de la unión con Dios. Sa-
tiabor cum apparuerit glòria tua. Deificación. — Similes ei eri-
mus.

III

«-Cómo se llega al reino de los cielos? a) Sermón del mon-
te. — Por qué el Senor lo hace en la montana: por la sole-
dad, por indicarnos que su ley es como una cuesta difícil y

324

J. TORRAS I BAGES

sublime, etc. b) Contraste entre estas lecciones y las del
mundo. Ejemplo de Cristo.

Sermó per al dia de Tots Sants

De la bienaventuranza esencial y de la accidental de que
gozan los bienaventurados en la Glòria, y de cómo hay una
imagen de ello en los justos de la tierra.

Dios nuestro principio y fin; de consiguiente É1 es nues-
tra felicidad, y no se descansa hasta llegar a Él. — Necesi-
dad de recordar la Glòria para animarnos. — Considérese:
1 .° La visión beatifica; ésta es la que hace el cielo y la Glò¬
ria. — 2° La felicidad accidental provenien te del cuito que
reciben, etc.

Imagen de esto en los justos. — l.° La felicidad esencial
consiste en estar en gracia de Dios. El que la tiene no puede
ser infeliz, y todo el mundo junto no puede perturbarle. —
2.° Felicidad accidental: consuelos espiri tuales, la frecuen-
cia de sacramentos, la salud, el respeto, etc. — Pero debe-
mos contentarnos con la esencial. Quien a Dios tiene nada
le falta.

(Predicat a les Religioses de Valldonzella el 1879.)

SERMONARI

325

La doctrina de la santedat

Jesús s’asseu, perquè és mestre; el bisbe predica assegut,
perquè és mestre. Ensenyar la fe és assentar, és posar fona¬
ments i donar seguretat. — Aperiens os suum.

Què ensenya aquí Jesús? La doctrina de la santedat; per
això l’explica des d’una muntanya. — La muntanya, símbol
de la santedat i perfecció. Alta: la santedat és la més alta de
les categories o dignitats humanes, més que el guerrer, que
el savi, que el polític; ferma, hermosa, sana, principi de fe¬
cundi [tat], i de la muntanya ixen els rius, els aires sans, etc.

La doctrina que ensenya és nova en el món; per això no
l'entenien ni l’entenen molts. — Abscondisti... a sapientibus
et pnidentibus et revelasti ea parvulis. — És la doctrina de la
pobresa, del desprendiment, de l'abnegació contrària a l'e¬
goisme. — Les dues fonts de felicitat, la mundana i l'evan¬
gèlica: l’una l’egoisme, l'altra l'abnegació.

L'abnegació és la puresa, és a dir, no cercar el plaer de
la matèria, de la criatura, del món, de la vanitat. L’amor es¬
clavitza, si ama la matèria, la domina, es serveix d'ella, la
subjecta. Per això el verdader rei del món és el pobre; el
manso posseirà la terra.

326

J. TORRAS I BAGES

La puresa és la primera condició de la santedat. Sant,
sant, sant ho és solament el ser simplicíssim. Tots els po¬
bles de la terra, fins els privats de la revelació, han recone¬
gut la puresa com un element de la santedat.

La dedicació o adhesió a Déu és la segona condició. Déu
és el sant per excel·lència; tot lo que a Ell s'acosta és sant:
les iglésies, les imatges, les coses santes. I sobretot l’esperit
de l’home quan es junta a Déu és sant, qui... adhaeret Domi¬
no unus spiritus est.

Per arribar a la santedat no hi ha altre camí que Jesu-
crist: Nemo venit ad Patrem nisi per me. La santedat no exis¬
teix més que a la Iglésia: la filosofia no la pot produir; en
canvi, la produeix la simplicitat evangèlica. És la major de
les excel·lències, i a ella Déu hi crida a tothom. En aquesta
festivitat és molt propi hi cridi als petits i humils, als per¬
seguits i despreciats del món, als pacífics.

(Predicat a la Catedral de Vic el dia de Tots Sants de
1900.)

FESTES DE JESUCRIST
I DE MARIA

EUCARISTIA

El misterio del Santísimo Sacramento es el generador de la
pledad cristiana

Mihi autem adhaerere Deo bonum est.

(Ps. 72, 28.)

El objeto que se propone la Iglesia en todo su cuito, cere-
monias, instituciones, etc., es el fomento de la devoción — por-
que la devoción es el camino para unirse con Dios — , y la
unión con Dios es el fin para el cual hemos sido criados y el
objeto que se propuso alcanzar Jesucristo en su venida al
mundo. De entre todos los misteriós de la Religión, el que
màs conduce a la piedad y engendra la devoción es el Santí¬
simo Sacramento. — Ave, Maria.

No hay medio màs seguro para unirse con Dios que el San¬
tísimo Sacramento, porque allí hay, no una imagen del Se-
nor, sino el mismo Dios vivo, que nos convida a unirnos con
É1 de una manera admirable y eficaz: a ) por la abnegación
de su sacrificio; b) por la dulzura con que nos regala en la sa¬
grada Comunión; c) por el consuelo que nos da en sus visitas.

a) Necesidad del sacrificio en el Calvario, y ahora cada día
en los altares por nuestros continuos pecados. Bondad del Se-
nor en querer que se multiplique tan admirablemente en to-
das horas y en todos los países, y en mandar, por medio de
la Iglesia, que todo el pueblo fiel asista al mismo, a lo menos
en los días festivos. <-Cómo el sacrificio de Cristo une a los
hombres con Dios? Quitando el pecado, que es lo único que

330

J. TORRAS I BAGES

nos separa del Senor. Agnus Dei qui tollis peccata mundi. Una
vez, en el Calvario, los quitó ya; ahora cada día los quita en
la misa, ya que, hasta una vez purificados, volvemos a pecar.

b) Pero no es bastante la unión de la gracia, que produce
el sacrificio: hay un unión mas íntima y real, que es la pre¬
sencia en nosotros del mismo Cristo por medio de la Comu-
nión. Porque la devoción inclina al alma a unirse con Dios,
no hay pràctica màs devota que la de la Comunión. En las
épocas de gran fervor suele ser frecuente la Comunión de los
fieles, por ejemplo, los tiempos apostólicos. A Dios cuanto
màs se le trata màs se le conoce. Hoy día, màs que falta de
fe, hay falta de pràcticas piadosas, y, olvidàndose los hom-
bres de Dios, Dios abandona a los hombres en manos de sus
viciós y concupiscencias, como a los romanos decía San Pa¬
blo. Una buena madre de familia, si ha de lograr la salvación
de su hijo, es preciso que le acostumbre a recibir a Cristo, y
Este le salvarà de la cormpción. San Luis Gonzaga es tan an-
gélico por la Comunión. Si has de soportar los combatés de
la vida acude a ella como los màrtires. Y en la hora de la
muerte también.

c) Pero Nuestro Senor Jesucristo no sólo nos dejó la Co¬
munión para unirse con nosotros, sino también su companía
real y verdadera. jCuànto gusta Jesucristo de estar con los
hombres! jCuàn poco gustan los hombres de estar con Jesu¬
cristo! — Males que causa al alma la companía y visita del
mundo: enciende sus pasiones, vanidad, sensualidad, avarí¬
cia, envidia. — Bienes que causa al alma la companía y visi¬
ta de Jesucristo Sacramentado: aviva la fe, ilumina el enten-
dimiento, desvanece las ilusiones y, por tanto, calma las pa¬
siones y fomenta las virtudes.

Ahora tenemos màs necesidad que antes de visitar a Cris¬
to Sacramentado y de permanecer en su companía, porque vi-
vimos màs en el mundo y màs metidos en el mundo que los
pasados, que sabían vivir màs retirados; hoy el lujo y la sen¬
sualidad son mayores, y, por tanto, la seducción deí mundo
màs eficaz. Por esto se extiende por la Iglesia el cuito del San-

SERMONARI

331

tísimo Sacramento, y se extiende por donde la perversidad
de los hombres es mayor, para que allí haya el remedio, don¬
de hay el contagio. Sociedades eucarísticas para la vela diür¬
na y nocturna, para el arreglo de los sagrarios. Aumentad las
visitas al Santísimo, no olvidéis la visita diaria por la noche,
y el Senor, en pago de los ratos que le habréis acompanado
en el mundo, os darà su perpetua companía en la glòria.

(Predicat al convent de les Carmelites de Vilafranca, en la
funció de les Quaranta Hores, el primer diumenge de setem¬
bre de 1886. — Els dos primers punts foren també predicats
a la Catedral de Vic el darrer dia de l'Octavari de l'any 1900.)

Jesucristo en el Santísimo Sacramento es el médico de nues-

tras almas

Vere languores nostros ipse tulit.

(Is., 53, 4.)

El mundo es un vasto hospital donde dominan todo lina-
je de enfermedades: óyense gritos de dolor por todas partes,
en las grandes ciudades y en las campinas; en todas las eda-
des, juventud, edad madura y vejez; en todas las posiciones,
ricos y pobres.

Enfermedades del cuerpo y del alma. Las dolencias cor-
porales un día u otro han de mortificar a todo el linaje hu-
mano, porque nuestro cuerpo està destinado a la muerte, a la
destrucción, y ha de ser destruido por la enfermedad. No hay
medio humano de detener el paso a la enfermedad; ni el oro
ni la ciència valen nada, no sólo para evitar la muerte, sino
ni aun para mitigar el dolor; iguales alaridos de dolor se oyen
junto a la pomposa cama del rico que cerca del miserable jer-
gón del pobre. — Las enfermedades del alma son las pasio-
nes, de las cuales no hay ser humano que se libre; pasiones
corporales verdaderamente torpes que pretenden ensuciar la
pureza de nuestro espíritu, pasiones espirituales que excitan

332

J. TORRAS I BAGES

violen tamente el alma y la precipitan en el abismo, es decir,
en la muerte espiritual, separàndole del camino recto. <iHay
algún médico capaz de curar tanto mal? En la tierra no, en
el cielo sí; pero digo mal, en la tierra hay un médico capaz
de aliviar todas las humanas dolencias y de preservar de la
muerte eterna, única y verdadera muerte, y este médico es el
Senor Jesús Sacramentado. Os explicaré, pues, cómo alivia
todas las enfermedades y preserva de la muerte eterna. —A ve,
Maria.

El pecado original. Todas las enfermedades nos las inocu¬
lo el pecado de Adàn; todas las cura la gracia que nos inocu¬
lo el nuevo Adàn. Jesucristo formó una nueva familia, en la
cual El lo es todo; le dio una doctrina, leyes, el sustento y la
medicina. — Durante su vida mortal lo que distingue a Jesu¬
cristo es su poder en curar las enfermedades corporales; curó
toda clase: el paralítico, el ciego, el sordomudo, el leproso, y
esto fue por varios motivos: a) para manifestar su procedèn¬
cia divina; b) para atraer a los pueblos, porque las gentes en-
loquecen de contento cuando pueden curar sus males; c) pa¬
ra significar de un modo tangible la misión que traía de sa¬
nar espiritualmente al mundo; por esto obsérvese que cura-
ba males corporales que significan otros corporales, verbigra-
cia, la ceguera, la sordera, la lepra, y resucitó muertos. Aun
a los apóstoles les dio esta virtud: Curate infirmos, y empeza-
ron curando enfermos. Siempre la bondad divina se acomo¬
da a las exigencias de la imbecilidad humana: los hombres
al principio no saben comprender ni apreciar la sanidad del
alma; por esto el divino Redentor y sus enviados antes curan
los cuerpos.

SERMONARI

333

Dos son los males del alma que traemos de Adàn: la igno¬
rància y la concupiscència; ambos los cura Jesucristo Sacra-
mentado.

La ignorància. No hay nada màs ignorante que el hombre
cuando Dios no le ensena. No sabe de dónde viene y adónde
va, ni lo que debe hacer en el mundo; aun sus deberes natu-
rales los conoce imperfectamente. Pueblos que adoran cual-
quier cosa; el matar a los ninos, que hacen los chinos; los vie-
jos, que los espartanos, por una inicua piedad, también ma-
taban; los esclavos. — Aun los paganos modernos, es decir,
los que se olvidan de Cristo, hacen por el estilo: su idolatria
por los trajes, los muebles, los placeres; su falta de sentimien-
tos de piedad para con el prójimo. — Pero viene Jesucristo,
y como al aparecer el sol disipa las tinieblas; ego sum lux...
ego sum via veritas et vita. Nos ensena de dónde venimos,
adónde vamos y por qué estamos en el mundo. Fue, pues, el
médico que curó el mal de la ignorància. — Para esto nos in-
fundió la Fe, mas ésta debe ser sostenida por el magnum sa-
cramentnm fidei; el sagrario es el dispensario donde se cura
la enfermedad de ignorància, donde se disipan las tinieblas
y se ve brillar la verdad; el mayor, tal vez, doctor de la Igle-
sia es el doctor eucarístico santo Tomàs.

La concupiscència. Apetecemos lo que no debemos; Dios
debería ser nuestro único anhelo, y, sin embargo, buscamos
con febril afición lo que nos halaga: las riquezas, las delicias
corporales, los honores, delitós que se cometen para alcanzar
estas tres cosas, y aun después de alcanzadas torturan el
alma; hay muchos que mueren a manos de las delicias, de las
riquezas, de los honores. El hombre reflexivo conoce esta ver¬
dad y, no obstante, la concupiscència le arrastra. — ^Quién
curarà la concupiscència? Jesucristo: Si quis sitit veniat ad
me... Y a la Samaritana le dijo: El que bebiere del agua que
yo doy, jamàs volverà a tener sed. La gracia divia, como un
tresco rocío, tempera el ardor de las pasiones, y la gracia sólo

334

J. TORRAS I BAGES

puede venirnos por Cristo, y el Santísimo Sacramento es ya
no sólo la fuente de la gracia, sino que Jesucristo, como Dios,
es su autor.

III

tCómo curó Cristo nuestros males? Tomàndolos sobre sí,
languores nostros ipse portavit, es decir, no los males, sino el
castigo de ellos. En expiación de nuestra soberbia ignorància
quiso ser tratado de ignorante, despreciado como loco. En ex¬
piación de nuestra concupiscència quiso ser: l.a, pobre; 2.a,
atormentado; 3.a, despreciado, y esto aun hoy podemos decir
que dura en Cristo Sacramentado. En la Hòstia hay la sabi-
duría de Dios que gobierna el mundo, y, no obstante, se deja
a nuestra discreción, sacerdotes ignorantes; hijos de mujer
cortos de entendimiento, disponemos en el Sacramento del
Hijo Unigénito del Eterno Padre. Hoy el rico presencia encer-
rado dentro de un pobre armario al dador de la felicidad, víc¬
tima de nuestro olvido; el Rey de reyes, insultado por muchos.

A lo menos nosotros, que le conocemos, correspondamos
a su bondad; hagamos de Cristo nuestro médico divino, y É1
nos curarà: Qui manducat hunc p anem vivet in aetemum.

(Predicat a l'església de Santa Marta, en l'Octavari del
Santíssim Sagrament, 1886.)

El sant sacrifici de la Missa

Oblatus est , quia ipse voluit.

(Is., 53, 7.)

Els misteris amb què pot alimentar son enteniment el
cristià, referents al Santíssim Sagrament, són molts. La seva
real presència en el sagrari... la Comunió com aliment del
cristià... el viàtic dels malalts... la solemne exposició, en què

SERMONARI

335

els cristians el veneren com a Rei, i la pública processó... De
tot això podria parlar- vos, mes us parlaré del sacrifici de la
Missa. — Ave, Mana.

La Missa és la principal joia que posseeix la Iglésia catò¬
lica, el llegat més preciós que ens féu Jesucrist. Devoció dels
sants a la Missa. Sant Lluís rei, sant Tomàs, etc. La Iglésia
és l'única devoció o acte del culte a què obliga, baix pena de
pecat mortal, donant-li una importància immensa, volent so¬
lemnitat i riquesa en els ornaments i en les iglésies; aquestes
existeixen per raó d’ella. Això prova la grandesa i utilitat del
sant sacrifici. Els sacerdots celebren el jubileu de la seva pri¬
mera Missa.

Grandesa de la Missa. La paraula de l'home no la pot ex¬
plicar. Tota depèn de sa identitat amb el sacrifici del Calva¬
ri. Provi’s aquesta identitat: en la víctima, en el sacerdot, en
els efectes del sacrifici. Tot es diví en ella... amor de la víct-
ma... poder del sacerdot... immensitat dels efectes... en la ter¬
ra, en el cel, en el purgatori; en els justos i en els pecadors.
És un sacrifici: l.er, latrèutic o honorari en quant és en pro-
testació del suprem domini del Criador en la vida i la mort
de la criatura. Grandesa d’aquesta idea aplicada al primogè¬
nit de les criatures, Crist; el món té necessitat d’ell. És un sa¬
crifici: 2.on, eucarístic o d'acció de gràcies; el món té necessi¬
tat d'ell. És un sacrifici: 3.^, propiciatori, és a dir, satisfacto¬
ri i expiatori per nostres deutes; el món té necessitat d'ell. És
un sacrifici: 4.rt, impetratori per a obtenir les gràcies neces¬
sàries pels mèrits de Crist; és, doncs, necessari al món. Per
això la missa major se celebra pro populo en les festes i s’alça
el coure i es dispara.

336

J. TORRAS I BAGES

III

Utilitat de la Missa. Perquè si bé al món li és necessari,
també a cada particular. Estudiï's en tots els quatre concep¬
tes expressats: reconeixement del sobirà domini... acció de
gràcies... propiciatori... i impetratori. — Siguem agraïts a tan
alt benefici.

(Predicat a l'església de Monges Carmelites de Vilafranca,
l'últim dia de les Quaranta Hores, setembre de 1888.)

Jesucristo como maestro

Scimus quia a Deo venisti magister.

(Ioan., 3, 2.)

Entre todos los nombres con que designamos a Cristo, el
que recibió con màs frecuencia es [el] de maestro. Maestro le
llamaban sus discípulos, el pueblo, los mismos maestros y
magistrados, con todo y saber que nunca había estudiado en
las escuelas. Aun a sí mismo se llamaba maestro, al enviar a
los discípulos a preparar la Pascua: Magister dicid... apud te,
etcètera.

El reconocer o no reconocer a Cristo por maestro aun es
hoy la piedra de toque para conocer a los verdaderos cristia-
nos. Hay muchos que se llaman tales y no le reconocen por
maestro, y, sin embargo, sólo alcanzarà la vida eterna el que
le tenga. Allí estarà el discípulo donde esté el maestro, y, por
lo tanto, el que quiera estar con Cristo debe ser discípulo
suyo. Para determinarnos màs a ser discípulos suyos estudie-
mos si Cristo es verdadero maestro. — Ave, Maria.

SERMONARI

337

El Verbo es el maestro de los hombres, porque es la sabi-
duría de Dios que ilumina omnem hominem venientem in hunc
mundum. — Los àngeles le reconocen por maestro, pues por
su medio conocen la verdad. — Los antiguos profetas le pro-
clamaron luz del mundo, lux orta est', le llamaron Oriens, que
debía ensenar a todo el mundo, y qué màs, si el mismo Padre
Eterno: ipsum audite.

Estudiemos si tiene las modalidades de maestro: a) sabi-
duría, sum veritas ; b) titulo o potestad; c) conocimiento de los
discípulos para saber adecuarles la doctrina, y d) ejemplo
practico de sabiduría. Cristo cumplió admirablemente estas
cualidades de maestro.

Si el Eterno Padre dijo ipsum audite, nosotros somos los
discípulos. ^Tenemos las cualidades de tales?

En el discípulo deben concurrir las siguientes virtudes: 1 .\
fe en la palabra del maestro; 2.a, aplicación y estudio. Cristo
no està hoy visible en la tierra; ^quién ejerce su ministerio?
La Iglesia. Ite et docete, etc. Qui vos audit, me audit. — ^Cuàl
es la ciència que ensenan Cristo y ahora su Iglesia? La ley de
Dios. — Si la practicamos somos en realidad discípulos; si
no, no lo somos. La ley se compendia en amar a Dios sobre
todas las cosas y al prójimo como a nosotros mismos.

En la Eucaristia nos ensena esto mismo.

(Predicat a l’església de Santa Marta en l’Octavari del San¬
tíssim Sagrament de 1888.)

338

J. TORRAS I BAGES

Cristo como padre

Vocabitur nomen eius. . . pater futuri sae-
culi.

(Is., 9, 6.)

El glorioso san Francisco de Asís solia usar esta jaculatò¬
ria: Deus meus et omnia. Debiera ser la de todo cristiano. Por-
que las cosas criadas que ocupan nuestro corazón no le lle-
nan ni le satisfacen, ni todas juntas. Son imperfectas, incons-
tantes, no duran, etc. Porque las imperfecciones de las cosas
criadas son como una lejana sombra de Dios. En el mundo te-
nemos amigos, hay luz, pastor, etc., pero son imperfectísimos.

Consideremos qué es el padre natural respecto de los hi-
jos, lo que hace: l.°, los engendra; 2.°, los educa; 3.°, los ali¬
menta; 4.°, los insti tuye herederos. Todo esto hace Jesucristo
con los cristianos respecto de la vida sobrenatural. Hoy tra-
taremos de que es Padre. — Ave, Maria.

Jesucristo nos ha engendrado. Por la naturaleza no tene-
mos ser sobrenatural, nuestras obras no tienen proporción
con Dios; mas aún, nacemos deformes espiritualmente. La re-
dención nos hace hijos de Dios. — Diferencia del hombre no
cristiano al hombre cristiano. El no cristiano està en gran ig¬
norància de las cosas de Dios; el cristiano por la fe las cono-
ce, es decir, tiene fe, esperanza y caridad; el no cristiano ni
sabe de qué se trata, ni lo entiende. El primero no puede es¬
perar la glòria; el segundo, sí, por los méritos de Cristo. El
primero no puede amar a Dios con caridad; el segundo, sí. Y
entonces, como estarà en gracia, de sus obras a las obras del
que no està hay una gran diferencia. El que no està en gra¬
cia, aunque dé millones, no gana el cielo; el que lo està lo
gana con un vaso de agua al sediento. — Todo esto proviene

SERMONARI

339

de que la gracia nos da una participación de la gracia divina,
y por tanto nuestras obras son divinas.

Diferencia de cómo ensena Cristo, moviendo la voluntad,
y los sabios. Nos educa ensenàndonos pràcticamente de cum-
plir nuestras obligaciones: la caducidad de lo terreno, la ex-
ceiencia de lo eterno, como vencer nuestras pasiones. Magis-
ter le llamaban cuando andaba por la tierra, y los cristianos
somos discípulos de Cristo, buenos o malos.

III

Nos alimenta con toda palabra que procede de Dios; la ora-
ción. Efectos de ésta en el alma; cómo el alimento nutre, de-
leita y fortifica. Pero el alimento por excelencia es el Santí-
simo Sacramento. Perdúranse las cualidades de manjar que
tiene.

Nos instruye herederos: Si filii et haeredes, herederos de su
doctrina, de su cuerpo y de su reino eterno. No una parte de
la herencia, sino toda. Herencia que nadie podrà arrebatar-
nos, que nos harà felices, que nos harà dioses.

Todas estas cualidades podemos considerarlas en la Eu¬
caristia: l.° Porque el sacrificio eucarístico, substancialmen-
te, es el mismo del Calvario. Obra de consiguiente la regene-
ración del hombre; por medio de él viene la gracia al mundo,
que nos da un nuevo ser. — 2.° Porque Cristo en el sacramen¬
to ensena: a ) hablando calladamente al corazón del devoto;
b ) con el ejemplo, humildad, paciència, amor, etc. — 3.° No
hay que decir si alimenta, panis angelomm, nos vuelve ànge-

340

J. TORRAS I BAGES

les; es el alimento de muchas almas justas. — 4.° Nos insti-
tuye herederos de su cuerpo y sangre. Y de esta herencia sólo
gozamos los hombres, pues de la glòria gozan también los àn-
geles; pero aquí podemos decir: Dominus pars hereditatis meae
et calicis mei, etc. — Postrémonos a los pies de Jesucristo Sa-
cramentado, y, ya que nos es Padre tan cumplido, pidàmosle
que nos ensene, alimente y después nos glorifique.

(Predicat a l’església de Santa Marta, en l'Octavari del
Santíssim Sagrament, el dia 19 de juny de 1890.)

Desagravios a Jesús Sacramentado

Filios enutrivi et exaltavi: ipsi autem
spreverunt me.

(Is., 1,2.)

Jesús pudo decir: Quid es quod debui ultra facere... et non
feci...? Y en lo último de la vida: Consummatwn est. Se en¬
carno, vivió, padeció, murió por el hombre; ^qué màs podia
hacer? <• Qué màs podia hacer en demostración de su amor, y
el hombre qué màs podia hacer para agraviarle? No quiso re-
conocerle, le persiguió, le crucificó, etc. — El desagravio es,
pues, una obligación del cristiano fiel, y como, l.°, la Euca¬
ristia es donde reside Cristo; 2.°, en la Eucaristia recibe tam¬
bién agravios; por esto debemos desagraviar a Cristo Sacra¬
mentado.

1 .° Obligación de desagraviar a Cristo. 2.° Manera de desa-
graviarlo.

Cristo cumplió los deberes, especialmente de rey y padre,
bajo que le considera esta Congregación de esclavos, pero no-
sotros no le hemos correspondido. Se pueden considerar tres

SERMONARI

341

clases de cristianos: l.a, que odian y blasfeman a Cristo; 2.a,
que viven enteramente olvidados de Él; 3.a, que son tibios en
su servicio. Las mismas tres clases se encuentran con respec¬
to a Cristo Sacramentado: l.a. herejes y sacrüegos; enormi-
dad de la Comunión sacrílega y de las injurias al Santísimo
Sacramento; 2.a, indiferentes: gran número que ni se acuerda
de Él; contraste con el amor de Cristo: Desiderio desideravi...
venite... qui laboratis...; 3.a tibios en la recepción y visita. Pre-
paración de los santos para la Comunión.

Hemos de desagraviar a Cristo, precisamente en el Sacra¬
mento, porque allí està presente. — Rqquérdese que el objeto
de la venida de Cristo fue el desagravio; Él mismo nos ense-
na el método de desagraviar: el sacrificio, o sea la Misa. —
Eficacia de ésta, olvido de ella. — Union con el sacerdote y
con Cristo. — Otro medio es la sagrada Comunión: agraviar
es separarse; desagraviar, unirse. — Otro medio es las visitas
al Santísimo Sacramento, la asistencia a funciones, procesio-
nes, etc., de Sacramento.

Concluyamos con una consagración; consagrémosle: l.°,
nuestra vida, pura, obediente, observante; nuestras costum-
bres; 2.°, nuestro entendimiento, mediante la fe; 3.°, nuestra
voluntad, mediante la esperanza; 4.°, nuestro corazón, me¬
diante la caridad.

(Predicat a l'església de Santa Marta, en l’Octavari del
Santíssim Sagrament, el dia 23 de juny de 1890.)

342

J. TORRAS I BAGES

Plàtica de Comunió

Cognoverunt eum in fractione panis.

(Luc., 24, 35.)

Refereix el fe dels dos deixebles d’Emmaús la tarda del
diumenge de Pasqua i com quedaren il·luminats... perquè Je-
sucrist és llum, quae il·luminat omnem hominem venientem in
hunc mundum... «Haveu reflexat sobre de nosaltres la llum
de la vostra cara, diu David, oh Senyor!, i haveu alegrat el
nostre cor.» Totes nostres intel·ligències són participacions
de la llum divina del Verb Etern; la primera llum ha encès to¬
tes les altres. Jesucrist és el sol del món moral; per això els
antics profetes demanaven llum i profetitzaven una gran
llum; i així que el món ha sigut més influït per Jesucrist deia:
Ego sum lux mundi, perquè qui veu a Jesucrist veu a Déu, qui
videt me, videt et Patrem, i qui troba a Déu troba son repòs;
l'home està violent fins que troba a Déu. El gran interès,
doncs, és conèixer a Jesucrist, i per conèixer-lo no hi ha com
fer-s'hi amics. Entre els amics no hi ha secrets.

Com coneixerem a Jesucrist? Per la filosofia? Per la teolo¬
gia? No; Jesucrist no vol exclusivismes, i l'objecte de sa vin¬
guda fou obrir a tothom les vies que porten a Déu. Als homes
per conèixer-los se'ls ha de tractar, i aquest principi és apli¬
cable a l’home Crist Jesús. Heus aquí el secret del misteri eu¬
carístic. Això porta la possibilitat, sovint comprovada, de que
una persona vulgar tingui un coneixement de Déu major que
no pas un teòleg.

Accedite ad eum et illuminamini. però acosteu- vos amb les
degudes disposicions: beati rnundo corde: quoniam ipsi Deum
videbunt. El qui hi veu no cau; sempre que l'home cau, o qua¬
si sempre, la vista està més o menys ofuscada. — De conse¬
güent, prepareu-vos amb la humilitat i la contrició; exciteu
un viu pesar sobre vostres culpes; digueu Confiteor, etc.

(Comunió de sant Lluc, del Círcol Artístic, de 1893, a la ca¬
pella de l’Oratori de Sant Felip.)

SERM0NAR1

343

Devoció de santa Caterina de Siena al Santíssim Sagrament

Sine me nihil potestis facere.

(Ioan., 15, 5.)

Exordi

Jesucrist Senyor nostre és la font de la santificació: a) Per

la seva paraula; mestre de vida eterna; l’Evangeli, etc. _

b) Per la gràcia que ens mereix: sense Ell les portes del cel es¬
tarien tancades; fora d’Ell no hi ha salvació. — c) Per la vir¬
tut divina que posseeix la seva sagrada humanitat: Virtus de
illo exibat et sanabat omnes. — La dona que tocant-li la punta
del vestit queda curada. — Aquest ofici de santificació en Je¬
sucrist és perpetu. La gràcia de la paraula la posseeix la Iglé-
sia; però el mereixement de son sacrifici i la gràcia que surt
de la seva persona l’obtenim pel mateix Jesucrist Sagramen-
tat, per la Missa i per la Comunió. Així ho ensenya Caterina.
— Ave, Maria.

L'Eucaristia és el sagrament generador de la pietat cris¬
tiana: temps primitius de la Iglésia; els temps moderns sos¬
tenen la pietat amb la Comunió freqüent; el culte públic està
concretat gairebé a l’Eucaristia. Sant Tomàs ensenya que tots
els altres sagraments estan ordenats a aquest. L'ordre domi¬
nicana, eucarística per excel·lència. Sant Tomàs, doctor eu¬
carístic; la litúrgia romana és dominicana: confraria del San¬
tíssim Sagrament, o sia Minerva. Mes on veiem la compene¬
tració de l’Eucaristia amb la vida espiritual és en Caterina
de Siena. — Crist i Caterina venien a ésser com una sola per¬
sona, segons ho proven les tres gràcies que Caterina obtenia
del Santíssim Sagrament.

Tres gràcies principals trobem que santa Caterina obtenia
amb la Comunió:

l.a Fer la voluntat de Déu, conformant-se amb Ell, abdi¬
cant dels consols, abraçant les penes, conformant-se amb la
Passió de Jesucrist (dolors, turments); demana les penes que

344

J. TORRAS I BAGES

patien tots els homes del món, per a identificar-se amb Crist,
que les suportà totes.

2. a Obtenir la remissió total dels pecats. Ja sabem que
l’Eucaristia disminueix el fomes peccati. Un dia, plorant la
seva indignitat davant l’altar, Jesucrist li assegura la remis¬
sió de tots els pecats, i sent la sang de Jesucrist que es vessa
sobre la seva persona.

3. a El consol de la vida. És impossible de contar les visions
de la Trinitat; rep el pa eucarístic per ministeri dels àngels;
visions contínues de Jesucrist; li serveix de sosteniment cor¬
poral, l'abraça i li dóna el bes d'esposa.

Aquestes tres gràcies corresponen a les que els cristians
havem de cercar també en la sagrada Comunió: l.a, purificar-
se dels pecats; 2.a, conformar-se a la voluntat de Déu; 3.a, des¬
prés de renunciar al món, cercar el goig i felicitat únicament
en Jesucrist.

(Plàtica feta, el dia 28 d'abril de 1894, en la Novena de
Santa Caterina de Siena.)

Plàtica de Comunió

Si quis sitit, veniat ad me, et bibat.

(Ioan., 7, 87.)

Jesucrist es queixa en diferents ocasions de set. Amb la Sa¬
maritana i en la Creu. Aquesta set era fisiològica, però també
simbòlica, com ho declara Ell mateix amb el parlament que
tingué amb la Samaritana. Nosaltres també tenim set i fam,
perquè no ens alimentem de Déu, sinó de les criatures. Sant
Joan de la Creu deia que l'home que s’alimenta de les criatu¬
res està sempre famolenc, perquè les criatures, deia, són les
molles que cauen de la taula del Criador. Per a satisfer aques¬
ta fam funda Jesucrist l’Eucaristia . Els sagraments satisfan
als esperits més exigents: a santa Teresa, a sant Tomàs, a La-
cordaire, fill primer de la revolució i després del gloriós sant

SERMONARI

345

Domingo, a Lleó XIII. Per això la pau i goig són patrimoni
dels sants, i els cristians són del llinatge dels sants. Fora de
Jesucrist res satisfà: tanta fam i set pateix el ric com el po¬
bre, el savi com l’ignorant. Jo ja sé que ni els sagraments sa¬
tisfan del tot la set, i ho sé perquè ho diu Crist (Joan, 4, 9) a
la Samaritana, dient-li que l'aigua que Ell li darà rajarà dins
d'Ell fins a la vida eterna. Si voleu, doncs, apagar vostra set,
acosteu-vos a Déu, a Jesucrist. La doctrina de Crist apaga la
set, però no suficientment; per a apagar-la de veres no sols ne¬
cessitem la seva doctrina, sinó a Ell mateix. Un dels errors
més estesos és de que n'hi ha prou amb la doctrina de Jesu¬
crist, i no obstant necessitem a Ell mateix.

(Comunió general de sant Lluc, a Sant Felip Neri, 1894.)

El regne etern de Jesucrist

Regni eius non erit finis. (Luc., 1, 33.)

És un dels més difícils misteris, i el segle xix l’ha venerat:
freqüència de comunió i de culte eucarístic, el culte nocturn.

Els miracles eucarístics són la manifestació de la seva di¬
vinitat. La pietat cristiana en un lloc ha vist la figura del Sal¬
vador; en altre, una sagrada Forma, que, trepitjada per un he¬
retge luterà, treu sang. — Aquí la permanència: a) significa
l’eternitat divina; b) és un motiu de consagrar-li aquests cul¬
tes de fi de segle i de parlar del regne etern de Jesucrist.

El regne de Jesucrist s'establí sobre unes ruïnes, sobre la
humanitat prevaricadora, i amb elements imperfectíssims,
els homes, féu un regne etern. — El pecat de l’home; — ell
era l'única intel·ligència del món, devia regnar sobre tot; —
vingué Jesucrist, hi restablí el regne de Déu.

346

J. TORRAS I BAGES

Regnum Dei... iustitia et pax et gaudium in Spiritu Sancto.

El regne de Déu vol dir que l'home estigui unit amb Déu;
quan no hi ha tal unió ve la més miserable esclavitud: a) quan
en l'home no regna Déu hi ha l’esclavitud de les passions; b)
quan no regna en la família, lo que passa quan el cap no té
temor de Déu; c) lo que passa en la societat quan està sepa¬
rada de Déu.

Prova l'eternitat del regne de Jesucrist: 1 .er Per la profecia
i l'evangeli. 2.on Per la connexió entre la revelació cristiana i
la naturalesa humana: a) cura l'enteniment; b) cura el cor.
3.er Per l'experiència històrica. La profecia evangèlica haec est
victoria, quae vincit mundum, fides nostra, és evident.

Com s'obtingué aquesta aliança entre Déu i l’home? Per
la vinguda, passió i mort de Jesucrist i pel Santíssim Sagra¬
ment, que continua l'acció de Jesucrist.

Davant d'aquest monument de la fe fem nosaltres la pro¬
fessió de fe.

Plàtica de Comunió
Resum del compilador

El dia 7 de març, festa del Doctor Angèlic, celebrada en l'església de les
Dominiques de l’Anunciata pels professors i alumnes del Col·legi de 2.a En¬
senyança i de Comerç. El Sr. Bisbe, tan amant de sant Tomàs i de tot lo que
pot elevar el nivell intel·lectual i la social cultura, volgué prendre part en la
festa del Col·legi Privat, i es veia prou la seva complaença en la plàtica de
Comunió, quan en llenguatge paternal i molt apropiada expressió feia fixar
la mirada d’aquells alumnes en la joventut del Doctor Angèlic, tota orienta¬
da cap a l’Eucaristia, font de la seva inspiració i amor de la seva ànima.

(Any 1906.)

SAGRAT COR DE JESÚS

La devoción al Sagrado Corazón de Jesús
I

La devoción al Corazón de Jesús es pròpia de un modo es¬
pecial de las almas contemplativas. 1 .° Por esto escogió como
a propagadora de ella a una monja. 2.° Porque es la contem-
plación del interior de Jesús; por esto es devoción demasiado
fina para ciertas gentes. 3.° Porque es un cuito de reparación,
y la religiosa contemplativa es la que no se contenta en dar
a Dios lo que le debe por sí, sino que anade una vida entera
de merecimientos en compensación de lo que falta a los de-
màs cristianos.

Estudiemos, pues, juntos el Sagrado Corazón, como si tu-
viéramos una de aquellas Colaciones que vuestros anteceso-
res celebraban entre sí. — Manifiesta el Senor su Corazón a
santa Alacoque desde la Eucaristia y con las insignias de la
Pasión. Me parece que en esto debemos ver cuàles son las de-
vociones que son como el preludio de la del Sagrado Cora¬
zón, o mejor cuàl sea el camino para entrar en él. — Ejem-
plos de santa Lutgarda, Catalina de Sena, Teresa de Jesús,
etc. Razones: l.a La Pasión es mas fàcil de considerar. 2.a Es

348

J. TORRAS I BAGES

la prueba manifiesta del amor (ya que no podemos oir los la-
tidos de amor del divino Corazón, escuchemos los golpes de
los azotes). 3.a Porque por su Pasión, Nuestro Senor nos al-
canzó la unión con Él, y la devoción al Sagrado Corazón es
esta unión. — El otro preliminar, la devoción a la Sagrada Eu-
cristía, porque es como la continuación de su vida y de su Pa¬
sión (en la misa).

III

Entrando con estos antecedentes en el Sagrado Corazón,
exclamaremos con san Bernardo: Bonum est nos hic esse, y se
nos aplicaran aquellas palabras: Gaudete... quod nòmina ves-
tra scripta sunt in caelis. — Entonces serà para nosotros un
templo donde adoraremos a la Santísima Trinidad, templo
de fuego de amor divino. — Serà el càliz de oro donde depo-
sitaremos nuestras súplicas, para que nuestro Etemo Pontí-
fice las derrame a los pies de la Trinidad Beatísima. — Serà,
en fin, nuestro corazón el Corazón de Jesús.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús, 1876.)

EI Sagrado Corazón de Jesús

Dabo vobis cor novum. (Ez., 36, 26.)

La aparición de un nuevo cuito o devoción en la Iglesia cor-
responde a una necesidad de ella. — Las devociones a Maria
Santísima, en guerras de herejías contra esta Senora; el Cor¬
pus, después de las negociaciones de los herejes acerca del au-
gusto misterio. — Hoy el Sagrado Corazón, en desagravio del
olvido de los hombres a los grandes beneficiós de Cristo.

SERMONARI

349

Verdadero enfriamiento del amor a Jesucristo. — Prime-
ros cristianos comulgando casi cada día. — Castigos que se
daban a los blasfemos; consideraciones a los que se consagra-
ban al amor de Jesucristo, o sea a sacerdotes, monjes y mon-
jas; — contraste con hoy día, en que hasta los buenos sólo se
prendan de las ordenes activas, y sobre todo de beneficencia,
por la utilidad que de ellas reportan, es decir, por amor al
hombre, no por amor a Dios. — Costumbres. — En ellas se
conocía que los hombres seguían el precepto de san Pablo de
hacerlo todo por Jesús. — El nino empezaba a deletrear con
un cartel que se llamaba el Jesús; — antes de cortar el pan
se hacía la cruz sobre él; — antes de beber se pronunciaba
este dulcísimo nombre; y hasta nuestros pasados bailaban de-
votamente cantando las coplas de la Pasión del Salvador. —
Contraste con hoy día: bailes y teatros infernales; leyes satà-
nicas que autorizan para calificar a Cristo de embustero y,
por consiguiente, de criminal, que ensena a sacrificarse y mo¬
rir por la mentirà. — Banquete de los librepensadores en Pa¬
rís en día de Viernes Santo.

Quid est quod debui ultra facere... et non feci? — Poco fruto
de la Pasión; porque si a lo menos hubiera un equilibrio con
lo que hiciesen los buenos; pero es al revés, todos estamos
contagiados, y por esto se queja el Senor a santa Margarita,
de las injurias que cada día recibe de los corazones que le es¬
tan consagrados. Falta de espiri tu de fe; en seguida tememos
que se burlen de nuestra credulidad, siendo así que san Pa¬
blo ya nos dice que la cruz es locura para el mundo.

350

J. TORRAS I BAGES

III

Pues ^cómo curarnos? Cambiando nuestro imbècil cora-
zón: Dabo vobis cor novum. — San Miguel de los Santos. —
Santa Catalina de Sena, que no decía ya mi corazón, sino tu
corazón. — Operación prèvia para alcanzar este maraviíloso
trueque: el sacrificio del yo; del gusto, de la voluntad, del jui-
cio, adquiriendo, en lugar del gusto, la mortificación; de la vo¬
luntad, la obediència, y del juicio, la fe.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús, 1877.)

El Sagrado Corazón de Jesús

La festividad del Corpus y su octava son de las màs solem¬
nes de la Iglesia. — Importància del cuito de la Sagrada Hu-
manidad de Cristo. — Las llagas. — El corazón, punto de
unión entre el alma y el cuerpo, a lo menos de la manera màs
sensible, residència del amor; fuente de las desordenadas pa-
siones y del heroísmo; es, de consiguiente, lo màs excelente
del hombre.

Lo que se llama un corazón humano, levantado, generoso.
— Lo que sea un corazón divino y, de consiguiente, con los
atributos de la divinidad. Inmenso, misericordioso, eterno
(constante), omnipotente, etc. — Ego etPater unum sumus. Vo-
luntas mea non est mea, sed eius qui misit me. Su manjar fue
cumplir la voluntad de su Padre. — Non mea voluntas, sed
tua.

SERMONARI

351

Cuàn propio sea de vuestro instituto este cuito. Los reli¬
giosos activos pueden gozarse e imitar la divina mano que cu-
raba los ciegos, resucitaba muertos, que levantó a Pedro cuan-
do se hundía en el mar, etc. Vosotras debéis entrar en el in¬
terior e imitar el Sagrado Corazón. — Vosotras no debéis te-
ner lo que vulgarmente se dice buenas manos, sino buen co¬
razón. Así, santa Teresa prohibia a sus monjas el ocuparse de
labores deíicadas, porque estorban la contemplación, y dis-
posiciones en el mismo senti do tenéis en vuestra orden. Ve-
nís, pues, a labrar un corazón a imitación del Corazón de Cris-
to; mejor dicho, venís a quitaros el corazón y a poneros el Co¬
razón de Cristo. — Por esto la gran maestra de esta devoción
fue una monja de vuestra Orden, santa Gertrudis. — (·Cómo
se alcanza? Por la Santísima Eucaristia. Qui manducat meam
camem, in me manet, etc. La Iglesia, ademàs, nos ensena el
procedimiento. Antes de ofrecernos el cuito del Corazón divi-
no nos ofrece el del Cuerpo y Sangre; así nosotros, si preten-
demos santificar el corazón, debemos empezar por santificar
nuestro cuerpo, santificando los sentidos, dirigiéndolos siem-
pre y únicamente a que sean lazos de nuestra alma con Dios.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús, 1878.)

El cuito del Sagrado Corazón es el cuito
del amor de Jesucristo

Deus charitas est.

Cuando vemos a una persona de sentimientos nobles,
amante del prójimo, en quien no sólo no se descubre un àto-
mo de egoísmo, sino que, al revés, se sacrifica siempre por el

352

J. TORRAS I BAGES

prójimo, decimos: ;Es todo corazón! Pues no hay persona de
quien tanto se pueda decir como de Cristo, y por esto el cuito
de su Corazón sacrosanto comprende el cuito de toda su san-
tísima Persona, de su carne, de su espíritu, de su divinidad:
de su carne, por el corazón material, que es el órgano; de su
alma, por ser la que animaba y sentia los gloriosos sentimien-
tos, y de su divinidad, por ser la fuente de donde arrancaba
toda la excelencia. Y como, por cualquier parte que miremos
a este Corazón, le vemos inundado de amor, como de éste na-
cen todos sus sentimientos y obras, vamos a estudiarlo por
un breve rato.

^Qué es el amor? Es un sentimiento que tiende a buscar
a unirse con aquel a quien ama. El àrbol busca al sol: si està
plantado en lugar sombrío va estirando sus ramas hasta que
le toca; cuando amamos a una persona buscamos estar siem-
pre a su lado; pero donde màs maravillosamente esto se ma~
nifiesta es en Dios, que, amando a la humanidad, no sólo la
buscó y la puso junto a sí, no sólo se unió a ella, sino que de
dos cosas tan diversas, de dos hizo Uno, y el lugar o el órga¬
no en que sensiblemente residia este amor era el Corazón de
Jesús.

III

Estudiemos los orígenes de este amor.

1 ° El Hijo de Dios se amaba a sí mismo. Hermosura, gran-
deza y tranquilidad de este amor, sólo digno de Dios y que
hace su felicidad por toda la eternidad, y que se funda en que
Dios todo lo tiene, posee la perfección infinita. — Pero des-
pués ama a las criaturas como a chispas de aquel divino fue-
go y por amor de ellas se hace hombre.

SERMONARI

353

2.° Pero ahora empieza un nuevo amor, nunca visto, y es
el amor de un Dios hombre, o de un hombre Dios. Este amor
fue hacia Dios y hacia los hombres.

a) Para conocer cómo amaria a Dios este Corazón figu-
raos todos los sentimientos de amor al Criador, al Conserva¬
dor, a la Sabiduría, a la Bondad, etc., que puede sentir un
hombre perfecto, y haceos después cargo de que los siente un
hombre que tiene corazón de Dios e inteligencia de Dios para
conocer. Como esto se descubre en el Evangelio: Mi manjar
es hacer la voluntad de mi Padre. Zelus domus tuae comedit me.
Ego et Pater unum sumus. Diligam te, Domine, fortitudo mea,
etc. Y sobre todo se descubre en Jesús en toda su vida el amor
practico y operativo hasta el consummatum est.

b) Para conocer cómo amaria a los hombres no hay mas
que mirar su vida: por qué vino, cómo vino y lo que hizo;
cómo murió y cuàl fue su testamento e instituyó herederos.
— Si murió amando a los enemigos, ^cómo no amarà a los
amigos?, y nosotros lo somos: Iam non dicam vos servos, sed
amicos. Démosle, pues, gracias a este Corazón, etc.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús, 1879.)

De la devoción como emanada del Sagrado
Corazón de Jesús

Dominus pars hereditatis meae. (Ps. 15, 5.)

Una de las manas del maligno espíritu para hacer la guer¬
ra a las almas que le da mas seguros resultados es la de ri-
diculizar las pràcticas y acciones piadosas. Porque tememos
mas al mundo que a Dios; el quedar mal delante de los hom¬
bres nos aturde màs que el quedarlo delante de Dios, lo cual

354

J. TORRAS I BAGES

indica nuestra gran perversión y necedad, ya que no de los
hombres, sino de Dios, depende completamente nuestra suer-
te.

La vida piadosa y devota, antes tan apreciada y seguida
entre los cristianos, es hoy menospreciada y ridiculizada por
el mundo como contraria al buen gusto, como inútil y enojo-
sa y semilla de fastidio, y, no obstante, este género de vida
fue seguido de todos los santos, es continuamente predicado
por las Escrituras, y la experiencia ensena que es el único me-
dio de adquirir virtudes y de traer una vida digna, elevada,
conforme manda nuestra sacrosanta Religión. Aún mas, es
imposible ser cristiano de veras sin ser piadoso, pues no cum-
ple los deberes que tiene para con su Padre celestial aquel
que se contenta con una fría creencia escondida en el cora-
zón, sino que debe exterior y públicamente confesarla, mani¬
festar con actos exteriores la adoración que siente hacia Dios,
su Criador.

En esta noche, pues, os explicaré: l.°, en qué consiste la de-
voción; 2.°, cómo es necesaria para la virtud y felicidad aun
temporal, engrandeciendo y adomando la vida, y 3.°, cómo el
Sagrado Corazón es perennemente el ejemplar de esta vida.
— Ayudadme a implorar los auxilios de la divina gracia,
etc. — Ave, Maria.

Aun hoy día la mayor parte de hombres se ofenderían de
que se les dijese que no son cristianos; este dictado nobilísi-
mo aun es simpàtico al mundo, por màs que esté pervertido,
y, no obstante, pocos son los que cumplen con los deberes de
nuestra santísima Religión. Esta es una cosa esencialmente
pràctica que liga al hombre con Dios, no solamente con los
actos interiores, sino con los exteriores y sensibles. — El amor
es una cosa interior, màs la devoción es la pràctica del amor.
Mas no es así. Es cierto que del corazón ha de arrancar, que

SERMONARI

355

el fuego del corazón la ha de mantener y que su pràctica ha
de acrecentar este amor; mas, a pesar de todo, una devoción
puramente interior seria nada. Preguntad a estos hombres
que no se acercan a la Iglesia mas que por ceremonia, ni se
acuerdan de rezar, ni frecuentan los sacramentos, si aman a
Dios, y os diran que sí; mas suplicadles que, por amor a la
pasión de Cristo y a los sufrimientos del Senor, ayunen en los
días senalados, o, si estan desocupados, que ensenen la doc¬
trina al ignorante, y se extranaràn hasta de tales exigencias.
Luego senal de que no aman a Dios. — Y ^cómo no ha de ser
así? El amor a Dios, la amistad con Dios necesita ser culti¬
vada, y este cultivo es la devoción. La separación mata y so-
foca el amor, y la falta de devoción es una separación, pues
la devoción es la voluntad pràctica de cumplir lo que se re-
fiere al cuito y servicio de Dios. — El hombre con el trato del
mundo se materializa y con el trato de Dios se espiritualiza,
y el cristiano es un hombre espiritual. — La devoción es una
escuela de conocimiento y amor de Dios, donde se interesan
todas las facultades del hombre, siendo la Iglesia la pedago¬
ga; se interesa la inteligencia, se aviva la imaginación y se
toca al sentimiento para determinar la voluntad, y si no, ob-
servadlo en cualquier devoción, por ejemplo, el Rosario. —
Ley de la asimilación es que el ser se apropia la substància
de los alimentos de que se sirve, así en el cuerpo como en el
alma, por lo cual la persona devota va asemejàndose a Cristo.

III

Mas toda virtud nace de Cristo. — Luego sin devoción no
hay virtud. — En efecto puede el hombre tener ràfagas de vir¬
tud, mas no la virtud constante y seguida. Caracteres de la
virtud: ser constante (hàbito), desinteresada, es decir, no
obrar bien por impulso de otra pasión o para satisfacer un
sentimiento natural, caridad por vanidad o por humanidad,

356

J. TORRAS I BAGES

pues en este caso el día que sintieses aversión al infeliz, al ene-
migo, no le darías limosna hecha por amor de Dios, o, lo que
es lo mismo, hecha con amor de hermano al pobre, como hijo
contigo de un mismo Padre celestial. — Y esto ^quién puede
infundirlo fuera de Jesucristo? É1 es quien dice: Sed miseri-
cordiosos. — Con la misma medida que midierais, etc. — El
que hace bien a uno de mis pequenuelos, a mí lo hace, etc.
Por esto la devoción sincera adorna a todas las virtudes: hace
a los hijos dóciles; a las mujeres, fieles; al esposo, sensato; en¬
gendra modèstia, humildad, etc.

Mas no hay devoción alguna que tan inmediatamente dé
estos resultados como la del Sagrado Corazón de Jesús. l.°
Porque Este es el compendio de todas las virtudes, porque es
Dios hecho hombre y en É1 estan, por tanto, en su propio
asiento, no por haberlas recibido de otros, como el hombre,
que las recibe de Dios. 2.° Porque en El se presentan mas her-
mosas y roban màs nuestro corazón que no en el hombre, en
el cual tienen siempre imperfecciones, ya que la pasión con¬
traria alguna vez le inficiona: en la paciència, la ira; en la cas-
tidad, la lujuria, etc. 3.° Porque la devoción al Sagrado Cora¬
zón nos hace dulce la virtud, pues nos induce a ella por el
amor. Si no sabes amar, dice san Agustín, sepas correspon-
der. Mira a Jesús extendido en la cruz, con los brazos exten-
didos, la boca abierta, etc., la cabeza inclinada; entrégale,
pues, tu corazón, etc.

(Predicat en la Santíssima Trinitat de Vilafranca en el mes
del Sagrat Cor de 1880.)

SERMONARI

La misericòrdia divina en el Sagrat Cor
de Jesús

357

Misericordias Domini in aetemum cantabo.

Déu Senyor nostre, per lo mateix que és infinitament savi
i poderós, es complau en fer arribar als homes al cel per di¬
versos camins. En primer lloc pels diversos estats que hi ha
dintre de la Iglésia. In domo Patris mei mansiones multae sunt,
deia Jesucrist Senyor nostre. Déu ha posat diferents estats
perquè cada u se santifiqués amb més facilitat, escollint
aquell que sia més conforme al seu natural, inclinacions, etc.
A l’un el porta a l’estat religiós, perquè tal vegada, si s'ha¬
gués quedat en el món, les passions i vanitats l’haurien ar-
rastrat; a l'altre el crida a l’estat de seglar, perquè potser la
severitat i rigor de les lleis que governen l'estat religiós l'hau¬
rien atordit. I dintre d’aquests estats hi [ha] moltíssimes al¬
tres varietats. En l'estat religiós, a l’un... a la vida apostòlica
i activa; a l’altre, a la vida contemplativa. En l’estat seglar,
a l’un el porta per un camí de riqueses, honors, felicitats, etc.,
i a l'altre el porta per un camí modest, desconegut i humil, i
és perquè aquest tal volta d’altra manera s’ensuperbiria, i el
primer es desesperaria. Mes tots els camins de la Providència
poden reduir-se a dos: el de la justícia i el de la misericòrdia;
puix les contradiccions, humiliacions i penes, què són sinó el
camí de la justícia? I tot altre que no sia aquest tan rigorós
és el de la misericòrdia.

A la societat d’avui dia no la porta Déu pel camí de la jus¬
tícia, puix si així fos, ja l'hauria Déu destruïda mil vegades;
li dona de tant en tant algun càstig rigorós per fer-la desper¬
tar, mes lo cert és que la crida amb la misericòrdia. Vol vi¬
vificar sa fredor amb l'incendi de la caritat; per això el Sa¬
grat Cor de Jesús.

Que aquest, ço és, el Cor, és el camí de la misericòrdia és
lo que em proposo demostrar.

358

J. TORRAS I BAGES

La misericòrdia és una conseqüència de l'amor. Qui no es¬
tima no és misericordiós. Si fas almoina és perquè estimes;
si prens paciència en ensenyar a 1 ignorant és per lo mateix.
Per ço la misericòrdia verdadera és pròpia dels cristians; per
ço únicamente ells fan bé a aquells que no els poden tornar
cap bé, ni sisquera l'agraïment, verbi gratia: criatures i mo¬
ribunds.

Luego aquell qui més estima és el més misericordiós. Qui
és que més estima? Déu Senyor nostre. Ell ens estimà abans
d'existir, i perquè ens estimà ens va criar. — Diferència entre
l'amor de Déu i el dels homes: el primer fa bé a aquells que
estima; aquests estimen a aquells que tenen bé o qualitats,
etc. Proves d'amor que t’ha donat Déu Senyor nostre: la con¬
servació, tot l’univers, etc.

III

El món mai s’havia oblidat tant de l’amor de Déu com
ara. En tot pensa menys en Ell. Els homes per a divertir-se i
regalar-se gasten grans capitals; els nostres passats feien iglé-
sies, perquè en elles anaven a trobar el consol, la delícia es¬
piritual; ara fan establiments de diversió, i per a divertii-se
no temen ofendre a Déu; mes Déu, en lloc de destruir el món,
Ell, que vol la conversió del pecador, obre el seu Cor i els cri¬
da a tots al seu sant amor. Per medi de la Iglésia ha declarat
que el camí per a reconciliar-se el món amb Déu és la devo¬
ció al Sagrat Cor.

a) Perquè no hi ha medi més poderós per inflamar el cor
dels homes. L’amor és com el foc que s'estén. La considera¬
ció d’aquell amor excita el nostre. Per ço l’experiència ense¬
nya que els seus devots són amorosos. Aquell que és estimat
estima; per lo qual el cor de l'home, si es para a contemplar
aquell amor, ama.

SERMONARI

359

b) Perquè és el medi de desagraviar a Déu, puix les faltes
de l’home danyen el Cor de Déu, i, per lo tant, allí on havem
fet l’agravi hi deu entrar la satisfacció. Jesucrist, únic verda-
der mediador entre Déu i l’home, fa les paus entre els dos.
Ell és la reconciliació.

c) Impetració. Jesucrist és com nostre advocat; per medi
d’Ell havem de demanar, i fora d'Ell no alcançarem res, puix
Jesús ha sigut designat per l’Etern Pare per a governar i di¬
rigir els homes.

I qui no es valdrà d'aquell Cor per alcançar lo que neces¬
sita? Ell és amorosíssim, etc.; consola, alegra, fortifica, eleva
l'ànima, etc.

Desgraciat de l’home que no s’aprofita de la misericòrdia
divina del Cor de Jesús, puix caurà en mans de la justícia si
ha despreciat la misericòrdia; els condemnats no tenen dret
de queixar-se, perquè ells són els qui han despreciat el cel, i
per a no trobar-nos nosaltres en aquest cas entreguem-nos del
tot a l'amor de Déu, despreciant la vanitat i la mentida del
món, etc.

(Predicat a Santa Maria de Vilafranca, el primer diumen¬
ge d'agost de 1880, en la funció mensual del Sagrat Cor.)

Del Sagrado Corazón de Jesús

Quid est quod debui ultra facere... et non
feci...? (Is., 5, 4.)

La paciència de Dios es uno de sus atributos màs admira¬
bles. — Tenacidad del hombre en ofender a Dios, y de Dios

360

J. TORRAS I BAGES

en buscar al hombre. Prueba un amor invencible, y de este
amor es un símbolo vivien te el Sagrado Corazón. El hecho de
la peste de Marsella, ingratitud actual e insultos que en esta
ciudad recibe, y no obstante la ama. De esto debemos sacar:
1 .°, un grande aprecio del amor constante y a prueba de des-
precios de Cristo; 2.°, como ya que, mientras vivimos, no po-
demos cortar del todo la raíz de estas ofensas, que es nuestra
misèria y flaqueza, debemos procurar adquirir la facilidad de
arrepentirnos .

Corazones duros y corazones suaves. l.° Debemos procu¬
rar la facilidad de arrepentirnos, porque es agradable a Dios
el son doloroso de un alma. Ejemplo, etc. 2.° Porque nos ase-
gura la salvación.

Dulzura del Corazón de Jesús

Misericòrdia eius a progenie in progenies
timentibus eum.

Por qué tardó tanto en popularizarse la devoción al Sagra¬
do Corazón de Jesús. — Antecedentes de ella hasta llegar a
Margarita de Alacoque, destinada a propagaria. Coincidència
de ésta con los principios de la impiedad. Profecia de santa
Gertrudis. — Su objeto es, pues, reanimar al mundo ya viejo.

Los caracteres de nuestro tiempo son: 1 .° Falta de energia.
Así es que la virtud heroica se ha perdido; las almas estàn en

SERMONARI

361

decadència. No pueden sostener, sin crisparies los nerviós, las
grandes verdades de la Religión. El Sagrado Corazón vigori-
za, los ejemplos del Hombre-Dios excitan y la voluntad se for-
talece con la energia de aquel Corazón esforzado que supo
conllevar toda tribulación. — 2. 3 La vejez se distingue por el
amor de sí mismo; piensan en sí mismos en demasía (esto se
entiende de los viejos, es decir, de aquellos que han dejado
caer su virtud, no de los ancianos). El amor de Jesucristo en-
seha el olvido de sí mismo. El Senor se olvidaba hasta de cò¬
rner: «Come, Maestro», tenían que decirle. — 3.° No moverse
màs que por el placer que enerva y debilita las almas. Los
mundanos trabajan, etc., para procurarse placer, pero en
vano; tristezas, amarguras, suicidios, etc. El Corazón de Je¬
sús es todo suavidad par que nuestras almas flacas, si no pue¬
den sostener el peso de la Majestad Divina, puedan conllevar-
la en la manera dulcísima y humilde con que se presenta en
esta devoción.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús de l’any 1881.)

La Preciosísima Sangre de Nuestro Senor
Jesucristo

Te ergo quaesumus, tuis famulis subve-
ni, quos pretioso sanguine redimisti.

Excelencia del cuito del Sagrado Corazón por ser un
miembro interesantísimo de la persona de Cristo, órgano de
sus afecciones' y centro de su vida. Mas la sagrada Humani-
dad tiene aún otro elemento, màs interesante si cabe, que aún
exige màs nuestras adoraciones que el Corazón, y es la San-
gre.

362

J. TORRAS I BAGES

Razones: la Porque la sangre da vida al corazón, y éste tie-
ne importància porque es el centro de la circulación de la san¬
gre, que es la que vivifica a todo el cuerpo. 2.a Porque por la
sangre se obró la redención humana: Sanguis Christi emun-
dat nos ab omni pecccito. Esta virtud de la Sangre de Cristo
llena todo el curso de los tiempos; en figura o en realidad, la
preciosísima Sangre empezó a derramarse para calmar la in-
dignación divina, excitada por el pecado de los primeros hom-
bres, y se continuarà hasta el fin del mundo. Abel ya la ofre-
cía; continuaron los Patriarcas; la ley de Moisès hace aplica-
ción continua de ello. Si... cinis vitulae aspersus inquinatos
sanctificat... quanto magis sanguis Christi...? — La sangre del
cordero en los postes de las casas de los israelitas, signo tam-
bién de esto.

Mas sobre todo la virtud maravillosa de esta Sangre se ha
de contemplar en el Calvario; a que quedase con ella regada
la tierra se debe el que todo el linaje humano se haya rejuve-
necido y se encuentre en aptitud de llenarse de virtudes. a)
La Sangre de Cristo es nuestra, nos la dio toda hasta la últi¬
ma gota; y también b) mediante ella nosotros somos suyos,
pues con ella nos compro; c) y no sólo es nuestro precio, sino
también nuestro alimento, porque en el Sacramento la reci-
bimos. Santa Teresa nos dice que después de comulgar se sen¬
tia la boca como llena de esta celestial sangre. Por esto apos¬
ta la Iglesia, después de celebrada la fiesta del Cuerpo de Cris¬
to, celebra la de la Sangre.

SERMONARI

363

III

Mas no se aplicó por última vez a la justícia divina la San-
gre de Cristo en el Calvario; su aplicación continúa. Cuando
recibimos el bautismo se nos lava con la Sangre de Cristo, y
lo mismo a su manera pasa en todos los otros sacramentos.
Las bendiciones de los prelados y sacerdotes, el agua bendi-
ta, las indulgencias, todo deriva del mérito de la Sangre de
Cristo y se hace en virtud de ella. Si por un imposible supu-
siéramos que desapareciese del poder de la Iglesia la Sangre
que Jesucristo le dejó en depósito, la Iglesia perdería en un
momento el inmenso poder que tiene de salvar y santificar
las almas.

Acciones de gracias que debemos a Jesucristo por haber
dado este poder a la Iglesia.

(Predicat a Valldonzella el dia de recés del mes de juliol
de 1881.)

El sacrificio de corazón a imitación de Cristo

Tradidit semetipsum pro nobis. (Eph., 5, 2.)

El lenguaje humano, después de la palabra Dios, no tiene otra
de mas noble ni màs simpàtica que la palabra sacrificio. Aun los
malos la respetan y dicen que ellos hacen sacrificios; y hasta
cuando vemos un hombre vicioso, que con la ofuscación de las
pasiones se sacrifica por su ídolo, dentro de la pequenez de los
afectos terrenos y humanos, vemos ima cierta grandeza y una no-
bleza que destruye el repugnante egoísmo. — jCuànto màs en el
sacrificio a Dios! Siempre en el mundo se han ofrecido sacrifi-
cios; la necesidad de ellos impele a los hombres, y esta necesi-
dad evidencia la existència de un gran deber.

364

J- TORRAS I BAGES

Los deberes necesarios a la vida humana y social son exi-
gidos por necesidades agudísimas. Ejemplo: ïa obligación de
vivir por el apetito violento del comer. La necesidad de mor¬
tificar nuestro egoísmo es evidente, no sólo con respecto a
nuestros prójimos, sino con respecto a Dios. La razón natural
nos los dice; ya un antiguo dijo: «Todos somos esclavos para
que todos seamos libres»; mas la Bondad divina no se con-
tentó con la razón, sino que quiso dar el ejemplo, enviando
al mundo El mismo la víctima.

Pues que el sacrificio es necesario, estudiémosle: l.°, en sí
mismo; 2.°, en Jesucristo.

El sacrificio es darse a sí mismo, es decir, amputar de
nuestra persona algo que estimamos. — Tenemos una tendèn¬
cia a haceí crecer nuestra persona; todo lo que amamos nos
lo apropiamos; decimos mi casa, mi patrimonio, mis libros,
mis padres, mis amigos, y el que algo de esto nos toca nos
toca a nosotros mismos. Todo esto lo amamos, porque nos
complace y gusta, contribuye a nuestra felicidad. Es el amor
de concupiscència. Este amor dista mucho de ser un amor no¬
ble, al revés, al mismo hombre le corrompé los sentimientos;
este apropi arse tantas cosas exteriores; este crecimiento, sig¬
nifica lo que un aumento excesivo de carnes en el cuerpo: dis-
minuye la fuerza. El sacrificio cristiano es el vencimiento del
amor de concupiscència por el amor de amistad.

Por esto, quien quiere alcanzar un mérito personal, es pre¬
ciso que empiece por el sacrificio; así se ha hecho siempre, y
el Evangelio nos ha detallado los diversos grados del sacrifi¬
cio cuando exhorta al que quiere ser perfecto a dejar sus pro-
piedades, sus padres, su mujer, sus hermanos, su casa, y has-
ta el último: Àdhuc autem et animam suam.

Hemos sali do de Dios y debemos vol ver a Dios, y no po-

SERMONARI

365

demos hacerlo si nos detenemos en las criaturas, que son el
camino por donde debemos ir, si nos dejamos dominar por
ellas. El sacrificio es darnos a Dios, pero habiendo antes ava-
sallado a las criaturas.

III

Vamos a contemplar la divina víctima y su sublime sacri¬
ficio. El vencimiento del amor de concupiscència por el amor
de amistad es brillantísimo. El Corazón de Cristo era cora-
zón afectuoso, pero ordenado: dejó el padre, la madre, etc.,
adhuc... et animam suam; no sólo la vida, sino aun en espíri-
tu no se quedó nada para sí, todo lo dio a Dios y a los hom-
bres. A Aquél, la glòria; a éstos, el provecho.

Sacrificios de Cristo:

l.° De la familia (ecce mater mea et fratres mei).

2° De los bienes (inops et pauper sum ego).

3. ° De la patria ( in propria venit, et sui eum non receperunt).

4. ° De su cuerpo (a planta pedis usque ad verticem non est
in eo sanitas).

5° De su espiri tu ( Deus meus, Deus meus, ut quid dereli-
quisti me?).

6° De su corazón (latns eius aperidt).

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de
1882.)

Del Sagrado Corazón de Jesús

Unus militum lancea latus eius aperuit,
et continuo exivit sanguis et aqua. {Ioan.,
19, 34.)

La hora de la muerte es una hora solemnísima, un bel mo¬
rir tutta una vita onora. Así siempre lo ha creí do la humani-

366

J. TORRAS I BAGES

dad. Una muerte cobarde o vil deshonra una vida virtuosa.
— tQué serà con la muerte del Hombre-Dios? Del dormido
Adàn fue sacada la costilla para formar la mujer; del Cristo
dormido y de su Corazón formóse la Iglesia. — Mi objeto es
probar cómo la cristiana Iglesia es hija del Corazón de Cris¬
to, o lo que es lo mismo, que en todas sus partes està forma¬
da por la caridad: l.°, en su vida íntima y divina; 2.°, en su
vida exterior, o sea en su forma y divino organismo.

El meollo y alma de la Iglesia son los sacramentos; sin
ellos la Iglesia no es nada; por los sacramentos el hombre
nace, se nutre, se cura, se propaga. — Los sacramentos salie-
ron del costado de Cristo con el agua y sangre. Todos los San¬
tos Padres y teólogos lo dicen. Los mismos profetas lo anun-
ciaron: la pena herida por la vara de Moisès y dando agua
para apagar la sed del pueblo significa el Corazón de Cristo.
San Pablo con frecuencia le llama a Cristo piedra: Petra au-
tem erat Christus. Es verdadera piedra angular de la humani-
dad: sobre ella descansa todo; quitada ella, todo se arruina.
Se aplica a Cristo lo de Ezequiel (47, 2): Et ecce aquae redun-
dantes a latere dextro. Cum egrederetur vir ad Orientem... — El
agua que sale del Sagrado Corazón es un milagro; así lo afir-
man los Santos Padres (Vide Cornelio a Lapide); no es el sue-
ro, etc., como se dice, dejàndose llevar de un sentimiento na¬
turalista. Los sacramentos son grandes misteriós y cosas so-
brenaturales; su origen también debió ser un misterio. — Los
sacramentos son misteriós, «-quién lo duda? ^Qué conexión
tienen el agua con la gracia bautismal, el vino con la Sangre
divina, el óleo consagrado con el perdón de los pecados, etc.?
— Que el agua del costado de Cristo es misteriosa y milagro-
sa lo prueba que el Evangeíio usa la palabra agua, y el liqui¬
do proveniente de la sangre pròpia y verdaderamente no es
tal.

SERMONARI

367

Del Corazón, pues, de Cristo salió la purificación, santifi-
cación del alma, su divino alimento, su perdón: las generacio-
nes cristianas salen de aquel amorosísimo seno, porque el ma-
trimonio salió de allí.

Pero la Iglesia tiene ademàs una forma y organismo exte¬
rior. También la caridad lo ha formado. Cristo, cabeza de la
Iglesia, proviene de la caridad. El Padre nos le dio por cari¬
dad : Sic... Deus dilexit mundum ut Filium suum unigenitum
daret. El Hijo vino por caridad: Dilexit nos et tradidit semetip-
sum pro nobis. Su Vicario fue constituido jefe por la caridad:
Simon Ioannis, amas me?... Pasce oves meas.

El lazo de unión entre los miembros es la caridad: Diligite
inimicos vestros. Si debemos amar a los enemigos, ^qué serà
con los amigos?

El cuito cristiano es el de la caridad ; su principal acto es
el sacrificio de amor del Calvario. Misericordiam volo, et non
sacrificium. Y sin la caridad no hay cosa alguna aceptable de-
lante de Dios.

El último grado de la vida espiritual es llegar a aquello:
Vivo autem, iam non ego: vivit vero in me Christus. — Es pràc¬
tica expresiva de esta doctrina el hecho de santa Catalina, de
haberle Cristo quitado el corazón y de haberle después pues-
to en aquel lugar el suyo. Es, pues, el último grado de la vida
espiritual el triunfo de los sentimientos divinos sobre los hu-
manos. Cuando esto se alcanza reina en nosotros el Corazón
de Cristo.

(Predicat a Valldonzella en la festa del Sagrat Cor de Je¬
sús de 1884.)

368

J. TORRAS I BAGES

De la ingratitud para con Jesucristo

Quid est quod debui ultra facere vineae
meae, et non feci ei? (Is., 5, 4.)

Uno de los principales objetos del cuito del Sagrado Co-
razón es resarcirle de las ingratitudes, especialmente de sus
amigos. El hombre considera delito bochornoso la ingratitud
cuando se dirige contra el hombre; no contra Dios.

Y así vemos que ya por boca de Isaías, bajo la forma de
la vina, se queja de este pecado, y amenaza al pueblo fiel por
él. Para que nosotros no caigamos en tal vicio considerémos-
lo, fijàndonos: l.°, en los beneficiós de Cristo; 2.°, en la maia
correspondència nuestra a ellos. Ave, Maria.

Misericordias Domini in aetemum cantabo. Son inenarra¬
bles las misericordias de Cristo, pero podemos considerarlas
en aquellos versos: 1 .° Se nascens dedit socium. Dios encarna-
do amigo del hombre, hàcese semejante suyo, de su linaje,
toma sus penalidades. lam non dicam vos servos sed amicos.
No tiene para nosotros secreto. Nos revela la Trinidad, etc.
Aun con el hombre prevaricador hace oficios de amigo; díjo-
le a Judas: Amice, ad quid venisti? 2.° Convescens in edulium:
se intima aún mas convirtiéndose en nuestra substància. Tira
a hacernos unos con Él. Había el grande inconveniente del pe¬
cado, y por esto: 3.° Se moriens in pretium. El gran bien de la
justificación, que nos hace participantes de Dios, para des-
pués identificarnos con Dios. 4.a Se regnans dat in praemium.
Perfecta unión con Dios en la otra vida. Vino, pues, Cristo
para hacernos dioses.

SERMQNARI

369

Pero no le correspondemos: l.° A la amistad de Cristo pre-
ferimos la del mundo, que es su enemigo. Amamos màs el
fausto y la disipación que la sencillez. Quizàs nos avergonza-
mos de acompanarle. — 2.° Mala correspondència al benefi¬
cio de la Eucaristia. — 3.° Desprecio de la Sangre de Cristo,
lo cual da por resultado que no alcancen una porción de hom-
bres su fin, o, lo que es lo mismo, que el amor de Cristo no
encuentre correspondència.

Vosotros, devotos del Sagrado Corazón, formad el pusil-
lus grex. Despreciad la ley del mundo, para vivir bajo la ley
de Cristo. Vida de familia, vida espiritual, vida de cumpli-
miento del deber: trabajad y orad.

(Predicat a l’església de la Santíssima Trinitat de Vilafran¬
ca en el mes del Sagrat Cor de l'any 1887.)

Preparació per l’amor de Déu

Iniquitates vestrae diviserunt inter vos et
Deum vestrum.

(Is., 59, 2.)

El culte del Sagrat Cor de Jesús és el de l’amor de Déu.
Convé preparar-se per l’amor; perquè hi ha un amor de pa¬
raules, i ha d’ésser d’obres. L’amor és l’última perfecció de la
virtut. És gran cosa poder dir amo a Déu en veritat; el qui
ama a Déu ha d’avorrir al pecat; per això el culte del Sagrat
Cor suposa en sos devots una vida de perfecció cristiana, per¬
què té per objecte fomentar la devoció a la sagrada persona
de Jesucrist. Us faré veure l’oposició entre el pecat i el culte
del Sagrat Cor.

370

J. TORRAS I BAGES

Dos són els caràcters que distingeixen principalment la sa¬
grada persona de Jesucrist: l.er, el desig de la glòria de Déu;
2.on, l’amor al sacrifici o abnegació de si mateix.

1 ,er Desig de la glòria de Déu. Per la glòria Déu crià el món
i Jesucrist vingué a complir aquest fi, que el món no complia.
Non quaero gloriam meam; est qui quaerat et iudicet...; meus
cibus est ut faciam voluntatem eius qui misit me... Tota la seva
vida es consagrà en això: el naixement, glòria in excelsis, etc.
En el temple: ensenyant. Quan li deien Mestre: unus est ma-
gister vester. A l’acceptar el calze d'amargura i al morir.

2.on Amor al sacrifici o abnegació. Comença per prendre
forma d’esclau i subjectar-se a totes les misèries, fora el pe¬
cat. Practicà totes les virtuts que suposen abnegació i sacri¬
fici: obediència... pobresa... resignació fins a morir.

Mirem ara si la glòria de Déu i l’amor al sacrifici poden
estar juntes amb el pecat; perquè si Crist exercità tals vir¬
tuts, nosaltres devem imitar-lo.

l.er El pecat trenca la llei de Déu, és la rebeldia, és allis¬
tar-se sota la bandera de Satanàs, enemic de Déu. — És des¬
honrar l'obra de les mans divines, perquè envileix l'home, que
viu aleshores sense llei, com la bèstia. — Prova lo que el pe¬
cat contraria l'amor de Déu la gran penitència que per ell fan
els sants, quan, tomant en si, es converteixen, perquè, un cop
consumat, el reat o mala conseqüència que deixa, ha de bor-
rar-se amb la penitència.

2.on L’abnegació i el sacrifici estan en oposició amb el pe¬
cat. L’home peca per un amor desenfrenat i irracional a si ma¬
teix. Amor sui usque ad contemptum Dei. — El cristià ha d'és¬
ser moderat: el pecat és la falta de moderació, és el desenfre-
nament. És no voler-se mortificar, ni per Déu ni pel pròxim.

SERMONARI

371

III

Legem tuam in medio cordis mei. Aquest ha d’ésser el fi de
la vostra devoció al Sagrat Cor. La llei de Déu estigué en el
Cor de Crist, luego en el nostre. Sia aquest mes un mes d’es¬
mena. Millor obsequi encara que les vostres oracions seran
l’esmena dels vostres pecats. Sacrificium Deo spiritus contri-
bulatus: cor contritum et humiliatum. Deus, non despicies.

(Predicat a l'església de la Santíssima Trinitat de Vilafran¬
ca en el mes del Sagrat Cor de 1888.)

Del Sagrado Corazón de Jesús

Deus charitas est.

(1 Ioan., 4, 16.)

Uno de los misteriós mas dulces de contemplar es el mis-
terio del amor de Dios, porque éste es el atributo divino que
màs nos atane y enlaza con Él. Nos maravilla la sabiduría,
nos espanta la justícia, nos rinde la omnipotencia, pero el
amor nos atrae. De otra parte, el amor es el sol del cielo so¬
brenatural: brilla por todas partes. En el seno de Dios es una
persona divina; en la creación es la causa motriz; en la go-
bernación de los hombres es la regla. De este misterio dice la
epístola ad Ephesios de este día que estaba escondido desde
el principio del mundo. Pero en donde màs se manifiesta es
en darnos a su Hijo unigénito: Sic... Deus dilexit mundum, ut
Filium suurn unigenitum daret. Y entonces se aclara el miste¬
rio del amor: benignitas... apparuit Salvatoris nostri Dei (Tit.,
3,4). Cristo es la manifestación de Dios en el mundo. El cuito
del amor tuvo devotos desde el principio de la Iglesia. San
Juan... San Andrés, etc. Pero en los últimos tiempos se ha vi-
gorizado con el cuito del Sagrado Corazón. — Para admira-
ción de la bondad divina e imitación nuestra vamos a con¬
templar en este día los caracteres de este amor que reside en
el Corazón de Jesús.

372

J. TORRAS I BAGES

Amor de concupiscència y amor de amistad.

Profanación de la palabra amor; el vicio, la pasión; desor-
denado, el afecto trivial y descabellado quiere decorarse con
este nombre, siendo así que el amor siempre tiene algo de di-
vino; es siempre, aun en la criatura, como un destello de la
divinidad. Amar significa querer y hacer bien. Esta definición
da a comprender la nobleza del amor, es generosidad, es lar-
gueza, es sacrificio. Es lo contrario del egoísmo que forma la
esencia de aquellas malas pasiones, o sea amor de concupis¬
cència. No busquéis este amor en el santuario del Corazón de
Jesús; es propio de nuestra naturaleza raquítica y concupis-
cente. El amor presenta en el Corazón de Jesús dos caracte-
res: la castidad y la universalidad.

Tres grados podemos considerar en la castidad del amor:

l.° No buscar en él deleite. Aun en el orden espiritual el de-
leite enturbia y llega a corromper el amor. — Lujuria espiri¬
tual. — El que busca el regalo àmase a sí mismo, tiene egoís¬
mo. El que ora por gusto, el que ejerce la caridad o miseri¬
còrdia por la complacencia que recibe, no tiene verdadero
amor, ni serà constante, ya que, desapareciendo el placer, de-
saparecerà la devoción o la caridad. Este primer grado co-
rresponde a los buenos cristianos.

2. ° Sacrificarse por el amor: ejercitar el amor padeciendo
es un grado mas elevado; por ejemplo: el que se consagra al
cuidado de los enfermos, de los ninos, el que se dedica a la
conversión de infieles. Aun en el amor humano se encuentra
este grado; por ejemplo: la esposa que pasa la vida sacrifica¬
da por su esposo enfermo. Este segundo grado corresponde a
los religiosos.

3. ° Aniquilación por amor. El martirio es este grado:

SERMONARI

373

Maiorem hac dïlectionem nemo habet, ut animam suam ponat
quis pro amicis suïs. El amante pasa del todo en el amado:
Vivo autem, iam non ego: vivit vero in me Christus. Este tercer
grado corresponde a los santos.

Estos tres grados encontramos en el amor de Cristo. l.°
Viene al mundo sin esperar nada de él: Bonorum meorum non
eges. 2.° Se sacrifica: su glòria y majestad, su felicidad, abà-
tese, etc. 3.° Aniquílase: a) en cuanto a Dios, pues formam ser¬
vi accipiens se pasa a los hombres; b) en cuanto hombre has-
ta morir.

III

La universalidad del amor. Amor es sui difusivum. Se pro¬
paga como el fuego. Un corazón grande no hace exclusiones;
pero en donde resplandece es en Jesucristo, amigos y enemi-
gos. — Amar sin excepción de personas. — Conclusión: sea
nuestro amor casto, desinteresado, hasta el sacrificio: llegue-
mos a la aniquilación, que sea nuestra vida. Deus in nobis. —
Sea universal: amémonos los unos a los otros con aquella ca-
ridad que baja de Dios y vuelve a Dios.

(Predicat a l’església de l’Ensenyança en la festa del Sa¬
grat Cor de 1888.)

Deber de reparación

Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdo-
tes.

(Ioel, 2, 17.)

En todo los ritos del mundo los sacerdotes han tenido, en¬
tre sus oficios, el de reparar las ofensas a la Divinidad por-
medio de sacrificos. — En el pueblo cristiano de un modo
màs especial: la santa Misa, que se celebra continuamente,

374

J. TORRAS I BAGES

es una forma de reparación. Mas entre los cristianos todos
participan de la dignidad sacerdotal por su cabeza Jesucris-
to, único verdadero Sacerdote y Pontífice que reparó el linaje
humano y lo reconcilio con Dios. Recuérdese la epístola de
san Pedro en que llama ai pueblo cristiano genus sacerdotale,
etc. Todos, pues, debemos también contribuir a la obra de la re¬
paración.

El principio general que domina en la redención humana
es la satisfacción; no es una pura condonación: el hombre pe¬
cador debe satisfacer por su delito, aunque sea ayudado por
la gracia divina. A) debemos reparar por nuestras propias fal-
tas; ni una se nos perdonarà de balde, aunque sea solo venial.
Este pensamiento es el grande acicate para la penitencia y
vida mortificada. — B) Debemos reparar por los pecados del
mundo: a) Por la solidaridad que hay entre todos los hom-
bres. b) Por la responsabilidad que màs o menos nos cabe de
los delitós del mundo; ya sea por los malos ejemplos que he-
mos dado; por el incumplimiento de nuestros deberes. c) Por
la caridad hacia Dios, que nos impele a reparar su honor me-
nospreciado; y hacia los hombres, para que màs fàcilmente
alcancen la gracia. d) Por nuestra obligación de contribuir a
la obra de Jesucristo de satisfacer al Eterno Padre, que es
nuestra cabeza.

(•Cómo contribuiremos a la reparación? Con la oración y
la penitencia, o sea la adoración de Dios, y la purificación del
hombre, ya que el pecado importa el desprecio de Dios y la
corrupción del hombre. La penitencia debe abrazar todo el
hombre en sus sentidos y potencias.

SERMONARI

375

(Predicat a Valldonzella en el dia de recés, 1 de març de
1889.)

Necessitat del fervor

Ignem veni mittere in terram, et quid volo
nisi ut accendatur ?

(Luc., 12, 49.)

Estat intermedi de l'ànima entre el pecat i la gràcia: la fre¬
dor, la indiferència, puix és una pendent que porta a la mort
eterna. — Gran número de cristians que tenen aquesta indi¬
ferència, la seva religió es redueix a una creença estèril.
Aquest és el gran mal del nostre temps, un cristianisme estè¬
ril que no servirà per a salvar les ànimes. L’objecte que es pro¬
posà la Providència amb la devoció del Sagrat Cor fou reani¬
mar la pietat entre els cristians. Ja des de la seva vinguda al
món emprengué l’obra d’encendre en amor el cor dels seus se¬
guidors: Ignem veni mittere in terram, etc. Considerarem: l.er,
com Jesucrist és l'únic que pot encendre el cor dels homes;
2.on, qual es el medi que ens ensenya per a obtenir-ho. — Ave,
Maria.

a) El mal més terrible que afligeix als homes és l’egois¬
me. Totes les passions neixen de l’egoisme. La supèrbia, vo¬
lent el jo dominar i alcançar una excel·lència superior als al¬
tres; l'avarícia... la luxúria, rompent les lleis divines i huma¬
nes per a satisfer goigs brutals... la ira... l'enveja, etc.

b) Les passions fan cruel el cor de l'home, apaguen en ell
els bons sentiments, i engendren un cec i desenfrenat amor a
si mateix. Jesucrist vingué al món a ensenyar-nos el sacrifici
en lloc de l'egoisme: Qui amat patrem aut matrem plus quam

376

J. TORRAS I BAGES

me, non est me dignus. I en dóna l’exemple a l’ésser introduït
en el món: Ecce venio utfaciam, Deus, voluntatem tuam. Con¬
tinuà el sacrifici en la vida privada de Natzaret, en la vida
pública, en el Calvari. Vingué a fer guerra a les passions per¬
sonificades en la carn, les rendí i aniquilà, i féu prevaler l’es¬
perit. La vida de l'esperit, doncs, és fundada per Crist, i Ell
la sosté.

Quins medis ens dóna per alimentar aquesta vida de l'es¬
perit? Déu és esperit, i a aquells que s'adhereixen a Ell els fa
un mateix esperit. La vida espiritual, doncs, té dos elements:
l.er La fe que ens ensenya el món espiritual, en contraposició
del món material en què vivim. Ens posà en relació amb Déu,
etc. — 2.on L’oració: la fe no basta. L'oració exercita la fe, l’es¬
perança i la caritat. Fomenta l'esperit. Un cristià sense ora¬
ció és un cristià de nom. Exemple de Jesucrist: ensenya l’o¬
ració del Parenostre: erat pemoctans in oratione Dei... oració
de l’hort... oració en la creu... oració davant de l’Etern Pare:
Semper vivens ad interpellandum pro nobis. La Iglésia ordena
l’oració, els teòlegs ensenyen que sense ella ningú es pot sal¬
var. La falta d’oració és el gran mal de nostre temps, porta
una vida espiritual raquítica; per això el Papa mana l'oració
en aquest octubre. Mirem aquell Cor sacratíssim sempre su¬
plicant i demanem-li l’esperit d’oració.

(Predicat a l'església de la Santíssima Trinitat de Vilafran¬
ca, el tercer diumenge d’octubre, en el mes del Sagrat Cor,
any 1889.)

SERMONARI

377

Amor de deseo

Noli me tangere: nondum enim ascendí ad
Patrem meum.

(Ioan., 20, 17.)

Exordio

Extensión de la devoción. Cuàn pròpia de las almas que vi-
ven en religión. Es la lección, donde debéis aprender la cièn¬
cia del amor, practico, no de palabras y de muelles afectos y
melindres. El amor de deseo, que no espera satisfacción en
este mundo.

Jesucristo despertaba, en aquellos que llegaban a creer en
Él, un amor extraordinario. Mundus totus post eum abit; bea-
tus venter qui te portavit, etc.; nunquam sic locutus est homo,
sicut hic homo, etc. Esto es natural, porque la excelencia en¬
gendra amor. Pero el amor ha de pasar por el crisol. El mis-
mo amor de los discípulos tuvo que ser acrisolado. Díceles:
Nunc vado ad eum qui misit me y se entristecen, mas el Senor
les anade: Expedit vobis ut ego vadam: si enim non abiero, Pa-
raclitus non veniet ad vos: si autem abiero, mittam eum ad vos.
(Ioan., 16, 7.) La Magdalena se vuelve, al verle resucitado,
para abrazarle, y le dice: Noli me tangere, etc. (Ioan., 20, 17.)
No te detengas, aun no es ocasión de entregarse al goce del
amor.

378

J. TORRAS I BAGES

Estudiemos el misterio del amor. El noble estimulo del
amor es claro que Dios lo ha criado para satisfacerlo; mas el
amor deja de crecer desde que se satisface, se para, y se au-
menta mientras no se goza. Esto pasa en el orden natural:
amor de los ausentes màs vivo; de la patria cuando estamos
lejos, etc.; pero en el orden sobrenatural es un dogma de la
fe cristiana: la caridad se acrecienta in via, in patria queda
tal como es. — De aquí se desprenden dos lecciones pràcti-
cas: 1 .a amor al destierro de la vida, porque es tiempo precioso
para atesorar. Ejemplo de Jesucristo. No se impaciència en
el mundo. Figuraos si debía echar de menos el cielo, si le de-
bían repugnar las miserias de la tierra, nondum venit hora
mea. Aumentó el amor de Cristo durante su vida terrena? Es
indudable, saltem experimentaliter, como su ciència; y así ve-
mos sus palabras màs encendidas, a medida que se acerca a
su fin terreno, y sus últimos actos son los en que màs resplan-
dece el amor; resurrección de Làzaro, celebración de la Pas-
cua: Desiderio desideravi. Esto lo vemos también en los san-
tos. — 2.a Desprendimiento de los objetos que amamos. Si el
amor a la sagrada humanidad de Cristo en los discípulos y
en Magdalena pudo ser acrisolado; si el amor divino se au¬
mentó con la ausencia, viniendo el Espíritu Santo, <;qué ha
de ser con el amor de las criaturas, aunque en sí sean exce-
lentes? Mientras nuestro corazón esté presó del afecto huma-
no, aunque sea puro y espiritual, el amor de Jesucristo no vi-
virà lozano en nuestro interior. Exinanire, exinanire de afec-
tos humanos. Amemos lo invisible; el amor de lo invisible es
màs alto y meritorio que el de lo visible, aunque sea divino;
como en la fe: Beati qui non viderunt et crediderunt. El Sagra-
do Corazón de Jesús ahora es invisible; entregaos a Él. Decid
como Bernardo: Dilataré, aperire tamquam rosa fragrans mire.
Este amor irà acrecentàndose, porque es amor de deseo, has-
ta que llegue la consumación en la glòria.

(Predicat a Valldonzella, dia del Sagrat Cor de 1889.)

SERMONARI

379

La devoción del Sagrado Corazón suaviza la vida espiritual

Viam mandatorum tuorum cucurri, cum di-
latasti cor meum.

(Ps. 118, 32.)

El hombre se gobierna por impulsos. El interès para el co-
merciante, etc.; la glòria para el literato o soldado, etc.; el
amor natural para el padre de familia, son los impulsos de la
vida humana, la vida espiritual, es decir, la virtud y ordena-
ción de todas nuestras acciones no es en sí tan difícil como
el comercio, la guerra, el trabajo, etc., y, sin embargo, gene-
ralmente el hombre es menos virtuoso que buen comerciante
o militar, etc., porque le falta impulso, estimulo. Los estímu-
los de aquellos otros ejercicios son materiales y, de consi-
guiente, de una suma eficacia en nuestro estado actual; por
esto necesitamos de un estimulo poderoso que nos mueva, que
nos haga menos àrida esta vida de perpetua lucha consigo
mismo, y este estimulo es el amor que se adquiere por la de¬
voción al Sagrado Corazón de Jesús. En estos tiempos de frial-
dad senil del mundo es necesaria esta infusión de caridad di¬
vina; así lo reveló el Senor a Santa Margarita. Veamos ahora
cómo facilita esta devoción el ejercicio de la virtud.

Por el ejemplo. Todos los misteriós de Cristo sólo tienen
una explicación: el amor. El anonadamiento de su encarna-
ción... la humildad de su nacimiento... la obscuridad de su
vida privada... los sudores de su vida pública... las calumnias
e injurias y el derramamiento de sangre de su pasión y muer-
te... todo es un arcano si no recurrimos al amor: a) a su Pa¬
dre celestial, para satisfacer su honra y aumentar su glòria;
b) a los hombres, para restaurar su decaída naturaleza. — Su
ejemplo nos levanta el abatido espíritu, y movidos por El,
como la vara de Moisès al tocar la pena, los hombres han se-

380

J. TORRAS I BAGES

guido dos direcciones: a) la alabanza, cuito divino y peniten¬
cia, para satisfacer la honra divina; b) el ejercicio de las obras
de misericòrdia, espirituales y corporales, para auxiliar al
prójimo, restaurando así la naturaleza humana, cooperando
a Cristo.

Mucho excita el ejemplo a obrar por amor, si vemos que
Cristo obró por amor, pero produce un estimulo màs vivo,
màs eficaz y màs intimo: el contacto.

El contacto. Aun el ejemplo es una especie de contacto,
hay una comunicación, cuando menos de vista o de entendi-
miento, pero aun al ejemplo no le llamamos contacto. El con¬
tacto es una comunicación de vida, es tocar se el uno con el
otro. Las afecciones materiales y morales se comunican gene-
ralmente por el contacto; aun en los seres insensibles; el in¬
cendio... el frío... el movimiento por el empuje... el contacto
contagia. El contacto espiritual es también medio eficacísi-
mo de comunicar afecciones; somos según son las personas
con quienes estamos en contacto... nos alegramos si estamos
con alegres, nos entristecemos si con tristes, nos instruimos
si con instruidos. La devoción al Sagrado Corazón nos pone
en contacto con Cristo: a) Por medio del contacto de espíri-
tus, la consideración de su interior, de sus sentimientos, de
sus internas virtudes, de sus sacrificios íntimos; y la nobleza
y belleza de su interior, el fuego de su caridad prende en nues-
tros corazones, y, encendidos de amor, corremos màs gozosa-
mente por el camino de sus mandamientos. b) Nos pone en
contacto real e inmediato por medio de la devoción y recep-
ción de la Eucaristia, con la cual està estrechamente ligada
la devoción del Sagrado Corazón. Los efectos del contacto con
Cristo en la comunión son extraordinarios y ordinarios. Los
primeros propios de algunas almas, los segundos de todas.

SERMONARI

381

III

El auxilio interno de la gracia. La virtud siempre viene cues-
ta arriba; fàcil es bajar, difícil es subir; el ejemplo nos ensena
lo bueno, el contacto nos impulsa a pretenderlo, mas nos que-
daríamos sin alcanzarlo si no tuviéramos el impulso interno de
la gracia. Omnipotencia de la gracia, que es una participación
de la naturaleza divina: hace fuerte al dèbil, enciende al frío,
contiene al sensual. À la devoción al Sagrado Corazón de Jesús
va vinculado el auxilio de la gracia, según nos consta: a) por
las promesas hechas a santa Margarita, en especial con refe-
rencia a las almas que aspiran a la perfección, y a las comu-
nidades religiosas; b) y por la experiencia de los santos, en es¬
pecial de la vida contemplativa; san Juan Evangelista qui et re-
cubuit in coena superpectus eius ( Iesu Christi). Vuestros san Ber-
nardo y santa Lutgarda. Santa Gertrudis.

Sea, pues, como el último grado de nuestra vida espiritual
refugiarnos y hospedarnos en esta interior càtedra del amor.

(Predicat a Valldonzella, festa del Sagrat Cor de Jesús, 17
de juny de 1890.)

De la santedat

Omne, quodcumque facitis in verbo aut in
opere, omnia in nomine Domini Iesu Chris¬
ti, gratias agentes Deo et Patri per ipsum.

(Col., 8, 17.)

Lo que distingeix la Iglésia de Déu és la santedat. Sants,
és a dir, homes identificats amb Déu, sempre n'hi ha hagut i
n’hi ha. En els primers dies tots els cristians havem d’aspirar
a això. I com el cor de Crist fou lo primer santificat en l’or¬
dre d’excel·lència i de causalitat, en aquest dia us parlaré:
l.er, en què consisteix la santedat; 2.on, què és lo que facilita
la santedat — Ave, Maria.

382

J. TORRAS I BAGES

a) He dit que la santedat consistia en identificar-se amb
Déu: Induimini Dominion Iesum Christum. b) La santedat
consisteix en l’interior: Omnis glòria eius filiae regis ab intus,
en l’esperit; les obres externes no sempre signifiquen la san¬
tedat, sinó l’esperit amb què es fan; exempli gratia: l'almoina
pot fer-se per Déu, obeint al sentiment natural, i per vanitat.
Ecce sanctitas: fer les coses per Déu, és a dir, el fi caracterit¬
za la santedat, com totes les altres coses. Qui no treballa per
Déu no pot esperar recompensa de Déu. Aquest és el gran pe¬
cat del segle. Quanta poca cosa fan per Déu fins els que ens
tenim per bons. Examen de les nostres obres: gairebé totes
les fem pel món o per nostra pròpia complacència. Les almoi¬
nes, els serveis al pròxim, el treballar, l’obediència als supe¬
riors, els treballs de la vida moltes vegades [no són] més que
resignació a la voluntat de Déu, perquè no tenim altre medi.
Fins tal volta les oracions sovint les fem pel consol que l'àni¬
ma hi troba. — Doncs, en el dia dels comptes, què presenta¬
rem al Jutge etern per a obtenir la recompensa?

Jesucrist ens la facilita per medi de la fe, de l’oració i dels
sagraments, a) La fe ha d’animar totes les obres del cristià:
Sine fide impossibile est placere Deo. Diferència de treballar,
fer almoina, etc., per la fe o sense ella, el mateix suportar els
treballs per fe o no, etc. Bé podem afirmar que la fe fa els
sants, perquè aleshores en l’obrar no es busca ni el món ni el
goig. — b) Si vols fe fes oració: Adiuva incredulitatem meam;
l'oració ens separa del món i ens eleva. — c) Els sagraments,
infonent la gràcia, completen l’obra.

Acudim a l’autor de la santedat, perquè encengui ei nos¬
tre cor del foc del seu.

SERMONARI

383

(Predicat en la Santíssima Trinitat de Vilafranca, el ter¬
cer diumenge d’octubre, mes del Sagrat Cor, de 1890.)

Alegria del Corazón de Jesús

Signatum est super nos lumen vultus tui,
Domine. Dedisti laetitiam in corde meo.

(Ps. 4, 7.)

Contemplamos en el Corazón de Jesucristo los sentimientos
humanos con los vai venes propios de nuestra naturaleza, pues
son en relación con las cosas temporales, que son variables.
Cristo està alegre cuando se mantienen firmes sus discípulos,
triste cuando desfallecen. Se goza en companía de Làzaro, llo-
ra en su sepultura. Alegre en la conversación de Zaqueo, tris¬
te en la obstinación de Judas. Alegre cuando su patria, Jeru-
salén, le recibe en palmas; triste cuando consuma su preva-
ricación diciendo vae tibi, etc. — Pero por encima de esto hay
una felicidad fija, una serenidad inalterable que proviene de
su unión con el Verbo, y como se hizo Hombre para hacernos
a nosotros dioses, de aquí que, aun cuando aquella variedad
sea en nosotros natural, ha de estar temperada por una sere¬
nidad invariable en nuestro espiri tu.

Lo logramos por la fe: signatum est super nos , etc. Da el
verdadero valor a las cosas. Lo temporal, lo material, lo hu-
mano, por simpàtico que sea, es una pura sombra. En cam-
bio abre a nuestra vista un panorama eterno y da a las cosas
humanas un valor eterno. La fe corrige las debilidades de la
razón.

384

J. TORRAS I BAGES

Nos enamoramos de lo bello presente; queremos el amor
de gozo, no el de sacrificio: el amor de Dios es de sacrificio.
De aquí la esperanza dàndonos firmeza de la posesión de
Dios, ahora velado, después patente.

III

El amor de sacrificio levàntase a caridad perfecta cuando
prefiere el amor de Dios al de todas las criaturas; entonces es
amor de transformación. Es no amar con el propio corazón,
sino con el Corazón de Cristo.

(Predicat a Valldonzella, festa del Sagrat Cor de Jesús de
1891.)

L'ordre de la caritat

Ordinavit in me charitatem.

{Cant., 2,4.)

Déu ho és tot per la criatura, i aquesta sense Ell és res. —
Jesucrist és per l’home pare, germà, espòs de la seva ànima,
amic, metge, pa, medicina, etc. D’un modo particular és mes¬
tre. Els deixebles amb preferència l'anomenaven magister.
Vosaltres veniu cada dia aquí, com a una càtedra d amoi, per¬
què la lliçó de l’amor és la que principalment dóna el sagrat
Cor de Jesús. Jo vinc a donar-vos els principals principis d a-
questa lliçó. — Ave, Maria.

SERMONARI

385

Totes les afeccions i sentiments de l’home es redueixen a
l’amor; fins l’odi neix de l’amor. Per això podem dir que l'o¬
bra de la perfecció cristiana consisteix en purificar l'amor.
Aquell que ama purament és sant. Tres són les classes d'a¬
mor: l.a L’amor a les coses temporals. Els sants estimaven
fins les bèsties. Desordres del cor en quant a aquest amor. O
ama, o avorreix en excés; però el cristià deu sempre ésser mo¬
derat. Coses que esclavitzen el cor dels cristians: les riqueses,
la família, la vanaglòria. Qui habent uxores... qui flent... qui
gaudent... qui emunt... qui utuntur hoc mundo, tamquam non
utantur: praeterit enim figura huius mundi. — 2.a L'amor als
homes. Precepte fonamental. Pecat per excés i per defecte.
Odis, venjances, ires, etc. Cecs enamoraments... — 3.a Tan sols
Déu és digne d'ésser estimat amb tot el cor, amb totes les for¬
ces, amb tota l’ànima... Tot ho devem referir a Déu.

Com Jesucrist ens ensenya l’amor a les coses, als homes i
a Déu.

(Predicat en l'església de la Santíssima Trinitat de Vila¬
franca, en el mes del Sagrat Cor, diumenge tercer d'octubre
de 1891.)

Jesucrist ensenya d’orar

Domine, doce nos orare.

(Luc., 11, 1.)

Avui demanarem a Jesucrist, ací present, que ens ensenyi
d’orar. Per dues raons: 1 .a Perquè l’amic de Jesucrist deu orar,
puix és el medi de posar-se en comunicació amb Ell. 2.a Per-

386

J. TORRAS I BAGES

què en aquest mes el Papa manà l’oració d’un modo particu¬
lar. La senyal de la vida corporal; qui no respira és mort. Ex¬
plicant, doncs, jo les paraules i l’exemple del diví Mestre vaig
a parlar de l'oració. — Ave, Maria.

Assenta Jesucrist la necessitat i al mateix temps el resul¬
tat de l’oració: Petite, et dabitur vobis: quaerite, et invenietis:
pulsate, et aperietur vobis.

a) Necessitat en l’ordre de la naturalesa, puix l’oració neix
d’un instint: tothom ora, quan no, supersticiosament; qui no
prega a Déu, prega al diable. L'home prega quan es troba en
perill, quan sofreix, quan tem; sols no prega quan se troba sa¬
tisfet, lo qual prova l’egoisme de l'home; per això digué Da¬
vid: Bonum mihi quia humiliasti me, etc.

b) Necessitat en l'ordre de la gràcia, puix sabem que som,
no solament necessitats, sinó malalts pel pecat original, i que
tenim enemics de la nostra salvació. Per això preguem: Doce
nos orare.

c) Condicions que ens ensenya ha de tenir: l.a Continuï¬
tat: Sine intermissione orate... propter improbitatem... eius sur-
get. 2.a Reverència: Exauditus est pro sua reverenda. 3.a Humi¬
litat; cas del publicà i del fariseu. 4.a Confiança: Quicumque
dixerit huic monti: Tollere, et mittere in mari... 5.a Puresa de
consciència: Non ornnis qui dicit mihi, Domine, Domine, in-
trabit in regnum caelorum.

Exemple d’oració que ens dóna Jesucrist. A dotze anys en
el temple, durant la seva predicació: Erat pemoctans in ora-
tione Dei, en la seva passió, en l'hort i en la creu. En el cel:
Interpel·lat pro nobis. En el sagrament, particularment en la
missa.

SERMONARI

387

III

Per això la Xglésia prega contínuament de dia i de nit
(monjos), i si l'home no prega no se salvarà. Havem de res¬
suscitar en el món l’esperit d'oració.

(Predicat, en el mes del Sagrat Cor, en la Trinitat de Vi¬
lafranca, quart diumenge d'octubre de 1893.)

Ciència sacerdotal que ensenya el Sagrat Cor de Jesús

Quae audivi a Patre meo, nota feci vobis.

(Ioan., 15, 15.)

Vosaltres esteu destinats a ésser l’aristocràcia de la socie-
dad cristiana, puix que en ella sols existeix la distinció entre
eclesiàstics i laics: haveu d’ésser els mantenidors dels alts
principis, de les costums pures, dels sentiments nobles; exer¬
cireu sobre dels altres homes la sublim autoritat espiritual,
una jurisdicció divina, un magisteri i ensenyança sobirana
que preval i dura en mig de les innombrables modes de la li¬
teratura humana; heu d’ésser, en una paraula, lamina de la
societat.

Amb aquest fi fundà la dinastia sacerdotal Jesucrist Se¬
nyor nostre i determinà clarament la seva missió entre els ho¬
mes: Lux mundi... desterrar les fosques... il·luminar la vida:
Ut cognoscamus in terra viam tuam, in omnibus gentibus sa-
lutare tuum... (Ps. 66, 3.) Sal tetrae, perquè facin gustosa i ape¬
titosa la virtut; suau i lleuger el feixuc jou de la vida terre¬
nal, constituint-la preludi de Teternal i divina.

Per a complir aquesta missió necessitem la ciència de l’en¬
teniment i la ciència del cor, o sia la sabiduria i la santedat.
L’apostolat, primícies del sacerdoci, les adquirí de sobte,
d’una manera meravellosa i sobrenatural. Entraren els apòs¬
tols en el cenacle uns i en sortiren uns altres; és a dir, amb

388

J. TORRAS I BAGES

el coneixement i amor de Déu, no solament suficient per a si,
sinó per als demés.

Vostre cenacle ha d’ésser el seminari.

En la càtedra de teologia, baix la direcció del professor,
apreneu la ciència per a defensar la fe, destruir els arguments
en contra d’ella, enllaçar-la amb l’home, amb sa consciència
i amb son enteniment, i fins per a enllaçar-la amb tota la hu¬
manitat passada, present i venidora, des de son origen, en ses
transformacions i crisis fins a la seva fi i a la seva eternitat.

Però per a complir dignament la missió sacerdotal no n’hi
ha prou amb el professor i el llibre de la càtedra; de Déu i de
les coses divines ei sacerdot no en té prou amb la ciència teò¬
rica: necessita de Déu i de les coses eternes un coneixement
experimental, això és, deu posseir la ciència experimental de
la santedat, de la qual és mestre sense intermediari el mateix
Jesucrist Senyor nostre, i llibre son Cor adorable que avui
vosaltres honreu.

La dita d'aquell sant doctor qui afirmava que havia après
més, que no pas en els llibres, meditant i pregant als peus del
Crucifix, és una gran veritat demostrable, podent-se afirmar
que la ciència sacerdotal, més encara que no pas a l’aula, s’a¬
prèn al peu del sagrari, on resideix el diví Mestre, i tots els
grans sacerdots, des dels Sants Pares de la Iglésia fins a mos¬
sèn Claret a Catalunya, el P. Faber i el cardenal Manning a
Anglaterra, el Rector d’Ars a França, i tots els altres eclesiàs¬
tics d'influència espiritual en el món modern, són una demos¬
tració de que la ciència sacerdotal, que salva les ànimes i
transforma els pobles més encara que no pas els llibres, ne¬
cessita el tracte i ensenyança directa de Nostre Senyor Jesu-
crist.

Per això en aquesta solemne diada crec convenient sermo-
nar-vos a vosaltres, seminaristes, planter del sacerdoci futur,
de com del Sagrat Cor de Jesús haveu d’aprendre la ciència
sacerdotal, la ciència de la santedat. — Ave, Maria.

SERMONARI

389

Convé lo primer de tot considerar lo que sigui la santedat.

a) Solament Déu és sant. Sanctus, Sanctus, Sanctus, és a
dir, santíssim o la mateixa santedat, segons el trisagi que
Isaïes oí que els serafins cantaven en el cel; solament Déu és
sant, perquè solament Ell no s'ix de la llei. Ell és la llei de si
mateix, hi ha una identificació absoluta entre Déu i la sante¬
dat; no és aquesta una qualitat externa, no una virtut moral,
sinó la mateixa substància de Déu. Ell és sa pròpia vida i
dóna el ritme vital a tots els altres sers, i com Déu és Amor,
els sers són sants si els governa aquest Amor i si el cerquen
amb totes ses forces; és sant, per tant, el ser qui s’acosta a
Déu i mira d’identificar-se amb Ell. Però baixem d'aquests
alts cims de la revelació profètica, la qual, encara que Déu
ha volgut que d’ella participessin tots els cristians, no obs¬
tant és tan pesant per les fluixes forces de nostre enteniment,
que més val que estudieu la santedat en els homes, puix si bé
és cert que d’una manera ben pròpia Déu solament és el sant,
no obstant el reial profeta David diu: Mirabilis Deus in sanc-
tis suis. (Ps. 67, 36.).

En efecte: des del just Abel fins a l’últim just que hi haurà
sobre la terra, hi veiem resplendir en els sants la glòria divi¬
na més que no pas en el cel i en les estrelles, dels quals està
escrit: Caeli enarrant gloriam Dei... (Ps. 18, 2.) Veiem en els
sants una qualitat augusta, superior a totes les categories hu¬
manes... a la ciència... a l’heroisme patriòtic... a l’humanita¬
risme... s’estén i abarca a tot això perquè participa de la im¬
mensitat de Déu... per això ells, entre tots els homes dels quals
el món conserva memòria (quòrum memòria in benedictione
est), són els que es col·loquen més a prop de Déu. Són homes
divinitzats... posats sobre els núvols i boires que s’alcen de la
fermentació de les passions humanes, quedant com glorifi¬
cats pels raigs que surten del gloriosíssim i omnipotent Se¬
nyor de totes les coses.

b) Considerant, doncs, la santedat en els sants, veiem en

390

J. TORRAS I BAGES

ella un element imprescindible: la puresa. Lo mateix en l’or¬
dre material que en l’espiritual, les coses així que s'acosten a
la perfecció són més pures: l’aigua... l’aire... la llum... La sim¬
plicitat és germana de la puresa, i la sagrada teologia ens en¬
senya que la simplicitat és pròpia dels sers més perfets. Déu
és simplicíssim o un esperit purissim... (diem en el Catecis¬
me.) Els àngels... L’home per son esperit és simple, per això
és més pur quant més desprès està de la carn; i al pudent vici
carnal l'anomenem impuresa. L’home sant és un home espi¬
ritual, i si és espiritual no és carnal, i quan no és carnal el te¬
nim per pur...

La puresa no és encara la santedat, però és el tron reial
on reposa; l’esperit de Déu, que és el que infon la santedat,
no pot habitar en un cor subjecte al pecat. Aquell qui és tres
vegades sant habità en el ventre d'una verge; però una cosa
per ser santa no en té prou amb ser pura: necessita estar de¬
dicada, consagrada a Déu, relacionada amb Ell d’una mane¬
ra directa i immediata. Són tantes les iglésies... les Escriptu¬
res divines... els vasos sagrats... el sant dia del diumenge... La
sagrada litúrgia diu que santifica les coses quan les beneeix
o consagra a Déu, com, per exemple, l’aigua, els ornaments
sagrats, etc.

Fàcilment comprendreu com la cosa més santa que exis¬
teix en el cel i en la terra és el sagrat Cor de Jesús, perquè
res com aquest Cor ha posseït la puresa i la dedicació a Déu.

a) Entre tots els amors de Jesucrist predomina l’amor a la
puresa... Nasqué d'una Verge... el deixeble predilecte fou ver¬
ge, i morí entre la Mare Verge i el deixeble virginal. Als qui
ama els purifica; amà a la Magdalena i al mateix temps la pu¬
rificà, com el sol que, a l’escalfar el món, el purifica. Va ex¬
cloure de son regne tot l’impur, i l'Esperit Sant, que Ell en¬
vià per a regir sa Iglésia, volgué que els ministres sagrats fos¬
sin purs... L’amistat més íntima de Jesús és amb les ànimes
més pures, i les majors confidències dels seus secrets les ha
tingudes amb ànimes virginals... Caterina de Siena, Teresa de
Jesús, Gertrudis, Rosa de Lima, etc., és a dir, amb el cor de

SERMONARI

391

les verges cristianes. La institució de les grans festes de la pie¬
tat es deu a verges: el Corpus Christi, a la Beata Juliana; el
Sagrat Cor, a santa Margarida Aiacoque... perquè, beati mun-
di corde; quoniam ipsi Deum videbunt.

I en l’Apocalipsi el profeta veié a Jesús, centre i cor de la
humanitat, baix el símbol de l'anyell, tipus de la puresa, i la
Iglésia canta que és un Anyell qui pascitur inter lilia; i els doc¬
tors eclesiàstics diuen que si bé el Verb encarnat permeté ser
calumniat de diferents passions, però mai de la luxúria, i
aquella olor de Crist que sant Pau deia que exhalaven els qui
estaven consagrats, és l'olor de la puresa, la qual el gran sa¬
cerdot sant Felip Neri sentia en sos penitents, així com co¬
neixia la luxúria per una repugnant fetor.

Que el Cor de Jesús és com un lliri fragantíssim d’olor vir¬
ginal ho coneixem pels seus efectes: és vinum gertninans vir-
gines ; i els doctors i pares espirituals i la mateixa Iglésia en¬
senyen que la Comunió, o sia el rebre el Cos i la Sang de Je-
sucrist, mitiga la xardor de la concupiscència. Un plaer és
vençut per un plaer major; l’home és enganyat per la impu¬
resa amb pretext del plaer, mes l'home qui gusta del dolcís-
sim Jesús i del plaer de la seva comunicació sobirana, convit
de delícies, pa dels àngels que té tots els gustos, aquest home
sap resistir les envestides carnals, perquè disfruta d’una sa¬
tisfacció superior: la freqüent Comunió...

b) Era necessari que fos aromatitzat amb l'olor dels lliris
de la puresa el Cor sacratíssim, temple on havia de reposar
la Divinitat. A la consideració de la puresa en el sagrat Cor
de Jesús havem d’afegir ara la de la seva santedat. Sant vol
dir dedicat, consagrat, identificat amb Déu. En Jesús es com¬
pleta aquesta consagració o dedicació. Els profetes ja l’ano¬
menaven, i nosaltres també l’anomenem V Ungit de Déu; quan
una cosa es consagra s’ungeix, així com les mans del sacer-

392

J. TORRAS I BAGES

dot, les ares de l'altar, etc. Tot Ell fou ungit amb la virtut de
l’Esperit Sant, en Ell habità corporalment la plenitud de la
Divinitat; per això per tots sos porus traspuava la unció di¬
vina: unció en sa paraula, amb la qual feia seguir a tot el món
fins al desert, i la gent s'atropellava per a poder-lo oir; unció
en sa mirada, puix solament mirant a sant Pere, després de
les negacions, el convertí en un mar de llàgrimes; unció en
tot son cos, puix d'Ell eixia aquella virtut que curà a l'hemor-
roïssa, la qual, ben convençuda d’això, tot empenyent a la
gent per acostar-s'hi, deia: «Solament pugui tocar-li la punta
de la roba quedaré curada...» Quia virtus de illo exibat, et sa-
nabat omnes. (Luc., 6, 19.)

Estava tan dedicat a Déu, que son menjar era fer la vo¬
luntat de Déu, i malgrat que la seva ànima benaventurada es¬
tava personalment unida amb la Divinitat, sovint s’apartava
pemoctans in montem orare... Son ofici era glorificar a Déu...

Estava tan identificat amb Déu, que deia: «Les paraules
que Jo dic les dic del meu Pare; lo que Jo faig, com si ho fes
el meu Pare...» Qui videt me, videt et Patrem... (Ioan., 14, 9), i
fins digué, per a manifestar la identificació, la unitat subs¬
tancial: Ego et Pater unum sumus... (Ioan., 10, 30.)

III

a) La ciència de la santedat, la ciència sacerdotal, consis¬
teix en entendre i sentir la unció divina i saber estendre-la a
totes les coses; per això digué el Mestre celestial: Predicate
Evangelium omni creaturae (Mc., 16, 15), és a dir, manà esten¬
dre el regne de Déu complint el vaticini davídic de fer-lo do¬
minar de l’un a l'altre mar.

La ciència sacerdotal és un ressò de la ciència divina.
Aquesta té la seva obra principal en Crist, és a dir, en la unió
de lo diví amb lo humà, lligar lo humà amb lo diví, heus aquí
nostra missió; deslligar lo humà de lo diví és la missió de l’An-
ticrist, i per això diu sant Joan: Omnis spiritus qui solvit Ie-

SERMONARJ

393

sum ex Deo non est... (1 Ioan., 4, 3.) L'heretgia del segle con¬
sisteix en voler limitar el regne de Déu; en desfer a Jesús, com
deia sant Joan dels heretges del primer segle; en treure a Je¬
sús de la humanitat. Jesús estengué les fronteres de la huma¬
nitat pequè la divinitzà lligant-la amb Déu... L’acció, la cièn¬
cia sacerdotal consisteix en fer prevaler l’esperit de Déu a tot
arreu: aquella unció divina que ungia a tota la sagrada hu¬
manitat de Crist, nosaltres l’havem d’estendre, omni creatu-
rae, a tot lo de la terra. No solament a l’esperit interior de l’ho¬
me, sinó a sos actes externs: no sols a l'esperit de la societat,
sinó també a les seves costums públiques... Relació entre el
Sagrat Cor i el tomisme: els dos grans errors del segle són el
liberalisme filosòfic i el tradicionalisme filosòfic. L'un pres¬
cindeix de Déu; l'altre, de l’home... Solvit Iesum. El tomisme
alia l'home amb Déu, sense aniquilar-lo, sense cap abdicació,
com la humanitat no abdicà de res a l'unir-se amb la Divini¬
tat en el sagrat Cor de Jesús. Sant Tomàs ha sigut proposat
pel Papa com a mestre, i aquest Seminari per tal el té... Déu
tot ho santifica, Spiritus oris nostri Christus Dominus, és l’alè
de nostra boca, Crist. El gran mèrit de sant Tomàs és d'ha-
ver-ho santificat tot amb l'alè de la nostra boca, és a dir, amb
aquest esperit vital de la humanitat, Crist: la unció de Déu
en la ciència, de la qual l’heregia moderna l’ha volguda treu¬
re, essent així que Déu Dominus scientiarum est (1 Reg., 2, 3);
l’alè de Déu en l'art, d’on el tragué l’esperit de mundanitat i
de vanitat humana; per això jo us felicito perquè avui heu
triat una música1, per aquesta festa, on s'hi sent l’alè de la
nostra boca, l’esperit vital de la humanitat, Crist senyor nos¬
tre. Amb aquest alè de la nostra boca, o sia amb la influència
de Jesucrist infusa en la ciència, aquesta és fructuosa i gus¬
tosa i nutritiva; amb la influència de Jesucrist en la música,
aquesta vivifica i alça la nostra ànima.

La ciència sacerdotal consisteix en obtenir que realment

1. La capella de música de Sant Felip Neri, dirigida pel mestre Millet,
restauradora del cant eclesiàstic.

394

J. TORRAS I BAGES

l'alè de la nostra boca sia Crist Senyor nostre; aleshores el sa-
cerdoci cristià realitza aquell mito grec, qui feia tornar or tot
lo que tocava. L'alè de la nostra boca s’estén per tot: a l'en¬
teniment dels homes, i aleshores la ciència és ciència cristia¬
na; a la imaginació i als sentiments, i aleshores surten unes
arts espirituals; a la voluntat, i aleshores costums, lleis i go¬
verns són segons l'esperit de Déu...

b) Però la ciència del sacerdot és com la ciència del met¬
ge, la ciència mèdica. El metge no en té prou dels llibres per
a adquirir-la; és una ciència experimental que requereix un
tracte i comunicació contínua amb son objecte. El metge
aprèn molt dels misteris del cos humà observant-lo i estu-
diant-lo immediata i directament; així també amb la contem¬
plació divina coneixerem els misteris de Déu. Aquesta cièn¬
cia és un negoci sobrenatural. Els doctors de la sinagoga no
coneixeren al Déu Home, a pesar de ses lletres. Joan Baptis¬
ta, sortint del desert, sense altres mestres que les palmeres,
el predicà Messies i Salvador. Sant Pere el proclamà Fill de
Déu viu; però Jesús li digué: Caro et sanguis non revelavit tibi,
sed Pater meus, qui in caelis est (Mt., 16, 17). I en altra ocasió
digué Jesús: Neque Patrem quis novit, nisi Filius, et cui volue-
rit Filius revelare. (Mt. 11, 27.) Al Pare ningú el coneix sinó el
Fill, i aquell a qui el Fill l'ha volgut revelar; i perquè el mis¬
teri sigui més complet, també diu que ningú arribarà a tro¬
bar al Fill si el Pare no l’atreu: Nemo venit ad me nisi pater
traxerit eum... (Ioan., 6, 44.)

Per això la predicació apostòlica és filla de la contempla¬
ció divina; el teòleg per excel·lència sant Joan Evangelista en¬
tengué els grans misteris reposant son cap sobre el Cor de Je¬
sús... Quod biberat eructabat... i veiem que quan la Iglésia s'ha¬
gué multiplicat i naturalment cresqueren els negocis, foren
creats els diaques, reservant-se els apòstols l'oració i la pre¬
dicació. Sempre els grans predicadors han sigut grans con-
templadors: essent-ne exemples en Occident sant Bernat i
l’admirable sant Vicenç Ferrer, honor de la trona catalana.

Jeremies deia: In meditatione mea exardescet ignis, i a

SERMONARI

395

aquest foc al·ludia Jesús al dir: Ignem veni mittere in terram,
etc. Per això quan ordenà a sos deixebles ensenyar a tot el
món la seva sublim teologia i la seva evangèlica filosofia, no
els digué que se n’anessin a l’antic Egipte per a estudiar els
misteris de la història, ni a la bella Grècia per a estudiar la
filosofia i l’art, ni a la discreta Roma per a estudiar les lleis,
sinó que els exhortà a l’oració i a l’estudi i consideració de
les Sagrades Escriptures: Sedete in civitate quoadusque indua-
mini virtute ex alto.

Estimats estudiants: La mateixa exhortació ens dirigeix
Jesús des de lo íntim del seu Cor en el dia d avui. Per a re¬
tornar al món desvanescut envià a la terra la devoció al Sa¬
grat Cor, que significà una reconcentració en la pietat cris¬
tiana. En els nostres temps, omne caput languidum et omne
cor moerens, tots els caps s’han aflaquit i tots els cors geme¬
guen, perquè els caps i els cors s'han separat de Déu. La cièn¬
cia, l’art i la política han sofert la influència d'aquell esperit
qui desfà a Jesús. Entre el manament pontifici ordenant la
ciència tomística als seminaris i la devoció al Sagrat Cor hi
ha una íntima relació: la revolució solvit Iesum; la tomística
facit utraque unum ; la devoció al Sagrat Cor identifica en
aquest Cor adorable la humanitat i la divinitat, és cor d ho¬
me i cor de Déu, alia la flaquesa humana amb la omnipotèn-
cia divina. La ciència que ens ensenya Jesucrist en la càtedra
de son Cor té dues lliçons: la fe per a enfortir el cap; la cari¬
tat per a consolar el cor...

La teologia és la ciència de la fe i amb ella hem de vèncer
al món. Si algú es pensa vèncer al món amb les ciències pro¬
fanes quedarà derrotat, perquè: Haec est victorià quae vincit
mundum fides nostra. (1 Ioan., 5, 4.) La nostra missió, doncs,
és fer penetrar la fe en totes les esferes. La caritat és el vehi¬
cle de la fe; dins dels dominis de la virtut cristiana la fe és la
reina, i la caritat el tron en què està asseguda; la caritat li
obre el pas, la condueix a tots els cors. Demanem, doncs, fe i
caritat, i aleshores vostre enteniment quedarà enfortit i vos¬
tre cor consolat, i enfortint i consolant als altres us fareu me-

396

J. TORRAS I BAGES

reixedors de la recompensa eterna; salvant les ànimes dels al¬
tres salvareu les pròpies vostres ànimes... Amén.

(Predicat al Seminari de Barcelona el dia 6 de juny de
1897.)

Amor del Sagrat Cor de Jesús

Beati qui audiunt verbum Dei, et custo-
diunt illud.

(Luc., 11, 28.)

La gran felicitat de l'home és oir la paraula de Déu i com¬
plir-la. Jesucrist vingué al món per ensenyar-nos el camí de
la vida eterna, amb paraules, exemples, consells i preceptes.
L'eficàcia d'aquest Mestre diví era tanta, que tot el món el se¬
guia. Després que se’n pujà al cel continua manifestant la
seva atracció en la sagrada Eucaristia. Aquesta és un focus
de calor diví, puix, a pesar d’això, el món s'és refredat, i per
això volgué manifestar al món son amor per medi de l’apa¬
rició del sagrat Cor de Jesús.

Ensenyances de Jesús a santa Margarida: Mira aquest Cor
que tant ha estimat als homes. Les tres coses que s’inventen
per a ensenyança nostra: les espines, el dolor; les flames, l’a¬
mor; la creu, el sacrifici i holocaust.

III

Fixem-nos en dues. La creu és massa divina i sublim per

SERMONARI

397

nosaltres els miserables pecadors; deixem als sants que viuen
molt més elevats que nosaltres, que es dediquin a la santa
contemplació de la creu. Nosaltres contemplem: a) La coro¬
na d’espines, signe de dolor dels pecats. El dolor dels pecats
en Jesús: Quae non rapui, tunc exsolvebam. Carregat amb els
nostres deutes, devia respondre d'ells. Oració a l’hort, passió,
creu al coll, la mort: Copiosa apud eum redemptio. — b) El do¬
lor dels pecats en nosaltres. Nosaltres devem completar la
passió de Jesucrist en nostre cos: suportant dignament els so¬
friments, humiliacions i reprimint nostres inclinacions per¬
verses. D'aquí havem de treure la regla de vida cristiana, i
l'horror al vici, a la blasfèmia, al despreci de la llei de Déu,
treballar en les festes, danyar i injuriar al pròxim, etc. Els pe¬
cats del món ens obliguen a major perfecció de vida.

Les flames són signe de l’amor, a) Amor de Jesucrist als
homes: el cor se li eixamplà, se li rompé, morí d’amor, què
més podia fer que no ho hagi fet? Naixement, vida i mort de¬
mostren l’amor. — b) Amor dels homes a Jesucrist. — Perse¬
cucions, blasfèmies, injúries, quant menys indiferència. —
Quant pocs són els verdaders amics de Jesucrist. L’amor del
món s'emporta quasi totes les ànimes. Quants sacrifiquen Je¬
sucrist al món; pocs sacrifiquen el món a Jesucrist.

Demanem a Maria que ens ajudi a obtenir l’amor a Jesu¬
crist, ja que Ella és qui l’ha amat més que cap altra criatura:
que ens obtingui aquella gràcia que demanem a Jesús: Fac
cor meum secundum cor tuum.

(Predicat a Santa Clara de Vic, festa en honor del Sagrat
Cor de 1901.)

MARIA

De la Immaculada Concepció

Ipsa conteret caput tuum.

(Gen., 3, 15.)

Trist estat del món que, havent desobeït a Déu per medi
del pecat dels primers pares, queda esclau del dimoni per ha¬
ver despreciat el domini de Déu. — Qualitats que es troben
en les ànimes que governa el dimoni, la ignorància i error, el
vici i l'amargura. — Déu es condol dels homes i determina des¬
lliurar-los; vol abatre el poder i supèrbia del dimoni, i es val
d’una senzilla creatura, la Verge Maria, que és concebuda ja
amiga de Déu dominant al dimoni. — Ràbia que ha de cau¬
sar al superb Satanàs el veure’s burlat per una simple crea¬
tura humana; lo qual es manifesta per l'odi que sempre els
heretges han professat a Maria. — Així com Jesucrist no so¬
lament va reconciliar a Déu amb els homes en l’arbre de la
creu, sinó que cada dia els reconcilia, així Maria no sols va
aplastar él cap de Satanàs en la seva concepció, sinó que con¬
tinua fins la fi dels segles l'obra de destrucció del poder del di¬
moni.

SERMONARI

399

Maria destrueix el poder del dimoni en les ànimes per
medi de la fe, de la virtut i de l 'amor. — a) Perquè Maria és
principi de fe: perquè, l.er, el fonament d’esta és la humilitat;
2.on, perquè, essent el do més excel·lent, convé alcançar-lo per
medi de la més excel·lent intercessora entre els sants; 3.er, per¬
què la fe fa néixer a Crist en la nostra ànima, i per això convé
que la mare de Crist la planti en la nostra ànima. — Perquè
l’anomenem Stella matutina, i no vespertina.

b) Perquè Maria és principi de virtut. — La virtut és l'her-
mosura de l'ànima virtuosa: despedeix un resplendor sem¬
blant al de la santedat de Déu; i Maria, que és la més hermo-
sa creatura, convé que sigui la que introdueixi la virtut en els
cors. Descripció de l’hermosura de Maria. La Iglésia li diu
Tota pulchra, etc.; la compara al lliri per la seva puresa, a la
rosa per la seva caritat; els seus ulls als de la coloma, per la
simplicitat i puresa d'intenció; diu que ses mans són torne-
jades per a manifestar la perfecció de les seves obres, i, en
una paraula, si els homes escolleixen a les seves esposes her-
moses, com no l’hi havia d'escollir l'Esperit Sant?

c) Maria infondeix l'amor. Mater pulchrae dilectionis. No
hi ha res que es comuniqui més que l’amor: s'estén com el
foc. Quant gran fou l'amor de Maria. — Semblança entre les
obres de la naturalesa i les de la gràcia: així com l’amor és
principi de la generació en els homes, ho és en Maria.

III

L’experiència ens ensenya com Maria és principi de fe, de
virtut i d’amor, a) El devot de Maria no perd mai la fe; aquell
que l'ha perduda, però conserva la devoció, moltes vegades
la recobra; els missioners lo primer que ensenyen al salvatge
és el culte de Maria, amb el qual es fan cristians, b) Per no
caure en el precipici del vici, el principal remei és Maria; pro-

400

J. TORRAS I BAGES

tecció que dóna a la castedat, c) Per reanimar els cors freds
no hi ha remei més preciós que l'amor de Maria; les dones sa¬
ben enternir, i, de consegüent, quant més en sabrà aquella
dona celestial i divina?

Per això, si alguna esperança queda pel món és que els ho¬
mes encara són devots de Maria; no l'han oblidada, i Ella
tampoc als homes; i com és possible si té l'encàrrec, des del
paradís, d’aixafar el cap del dimoni? — En nostres dies no l'o¬
blida, Saleta, Lourdes, etc. Preguem pel Papa, vell, malalt i
rodejat d’enemics, que consoli els últims dies de la seva vida.

(Predicat a Sant Felip Neri el dia 8 de desembre de 1877.)

De la Inmaculada Concepción

Ipsa contereí caput tuum.

(Gen., 3, 15.)

Descríbase cómo por flaqueza de Eva tuvo lugar la caída
del género humano en el paraíso, y cómo Dios quiso que aquel
grande error se deshiciese por los mismos términos que se ha-
bía hecho, lo cual presupone la Inmaculada Concepción de
Maria: porque si Eva fue la que introdujo la muerte en nues-
tro linaje, Maria debía introducir la vida. La falta de Eva no
fue la perdición, como la concepción purísima de Maria no
fue la salvación; pero una y otra fueron respectivamente prin¬
cipio.

Eva, principio de perdición. A) Es principio de perdición,
porque indujo a Adàn al pecado. Le sedujo. — B) Porque, ade-

SERMONARI

401

màs, hizo el pecado. Dios no lo había hecho, a pesar de haber
criado todas las criaturas, viditque Deus cuneta quae fecerat:
et erant valde bona ; porque el pecado no es criatura; es un
monstruo. ^En qué sentido debe decirse que Eva hizo el pe¬
cado, porque éste no tiene padre ni madre? Porque el pecado
es como estos gusanos que nacen de la putrefacción, y no de
generación, y como Eva introdujo el germen de la corrupción,
por esto decimos que ella hizo el pecado. Corrupción de nues-
tros sentidos y de nuestras potencias.

III

Maria es principio de salvación. A) Porque sedujo al Verbo
y le hizo bajar a la tierra; pues si bien es cierto que bajó, com-
padecido de la naturaleza humana, también lo es, en sentir
de todos los Santos Padres, que hizo apresurar la Encarna-
ción, la hermosura, la gracia, las súplicas de Maria. — B) Ma¬
ria es principio de salvación, porque introdujo la gracia en fi!
mundo. Descríbase a Eva en el paraíso alargando a su maià-
do el fruto de perdición, y a Maria en el Calvario alargand©
a todos los hombres el fruto de su santo vientre.

Para ejercer este acto se requeria que Maria fuese inma-
culada: a) Porque el Hijo ha de parecerse a la Madre. b) Por¬
que Maria fue sagrario del Verbo, y Éste no podia descansar
en lugar inmundo. c) Porque debía vencer al demonio la pri¬
mera, como Eva fue vencida la primera, d) Porque convenia
que la Madre divina fuese la màs hermosa, ilustre y superior
de todas las criaturas, lo cual no había logrado con el pecado.

(A Valldonzella, dia de recés, 7 de desembre de 1879.)

402

J. TORRAS I BAGES

La Immaculada Concepció

Et concupiscet rex decorem tuum.

(Ps. 44, 12.)

Aquesta festivitat ens recorda una gran calamitat i una
gran felicitat. La maledicció de la nostra raça i la seva salva¬
ció per medi de Maria. — Història del pecat de nostres pri¬
mers pares. — Maledicció d’ells, de la qual queda exceptua¬
da Maria. Inimicitias ponam, etc., tu insidiaberis calcaneo, etc.
— Aquesta excepció de la maledicció comuna dóna glòria a
Déu i a Maria, honor als homes i una forta esperança de sal¬
vació.

A) (Glòria a Déu.) Perquè no fa inútil la creació dels ho¬
mes; dóna lloc a la restauració. Com un arbre, que un llamp
ha socarrat, però que deixa un rebrot, rebrot que ha de pro¬
duir el fruit de la terra. Crist Jesús. B) (Glòria a Maria.) Per¬
què la fa superior a totes les criatures. Puríssima, no inficio-
nada; i com ho devia d’ésser si Déu la portava en son enteni¬
ment, com la dona porta en ses entranyes l’infant que ha con¬
cebut?

Honor als homes. — Son vergonyós estat després del pe¬
cat. — La gràcia divina, que havia de derramar-se per tots
els homes, no es va perdre, sinó que es concentrà en Maria,
l’herència no s’ha perdut, i per medi de Maria torna als ho¬
mes.

SERMONARI

403

III

Mediació. — Cristifera. Heri et hodie et in saecula saeculo-
mm. La seva mediació és agradable a Déu. Oració del Papa,
son lloador; per Espanya, sa nació més estimada.

(Festa de la Immaculada Concepció.)

Del Nom de Maria

Et nomen virginis Maria.

(Luc., 1, 27.)

Potser haureu reparat l'amor amb què la Iglésia celebra
una porció de festivitats en honor de Maria: la Concepció, el
Naixement, Presentació al Temple, els Desposoris, l'Encarna¬
ció, la Purificació, els Dolors, l’Assumpció. Això ens ensenya
com Maria és més que les altres santes, és la Santa de les san¬
tes; és la Mare de família de tota la cristiandat. — Mes la fes¬
ta que d'un mode més evident demostra això és la festa que
avui celebra la Iglésia: el Dolcíssim nom de Maria. D’ell us
parlaré avui. — Ave, Maria.

El nom dels sants personatges que rodejaren a Crist fou
imposat per Déu: Jesús, i Joan Baptista; el de Maria també,
segons piadosos escriptors, i és natural que ho fos aquell Nom
que per totes les generacions és beneït. — Ecce enim ex hoc
beatam me dicent omnes generationes. El seu Nom invocaven
els apòstols, quants màrtirs resaven el rosari a l’anar al mar¬
tiri, els militars cristians, etc. Tothom invoca el nom de Ma¬
ria, perquè [és] el de la Mare.

404

J. TORRAS I BAGES

III

Costum d’invocar aquest Nom, que indica l'amor a la per¬
sona que significa. Devem invocar-lo: 1 .er En les temptacions,
perquè el dimoni no el resisteix; està esfereït des del dia que
li esclafà el cap. — 2.on En els perills corporals i tribulacions.
Hi ha països en què la gent se saluden dient: Ave, Maria, etc.
— 3.er A l’oir una blasfèmia, i nosaltres, que vivim en un lloc
en què tant es blasfema, devem fer-ho. Devem beneir molt
quan tants maleeixen.

Per què tanta devoció al Nom? Perquè representa la per¬
sona, per lo qual el Nom de Maria significa les grandeses d'a¬
quella il·lustre Senyora: l.cr Estrella del mar. 2.on Senyora, i
ho és perquè Ella té domini de tot: a) Perquè és la més dis¬
tingida, il·lustre, etc., de totes les criatures, b) Perquè ha gua¬
nyat aquest domini amb ses virtuts i mèrits. Perquè és la
Mare del Sobirà Duenyo de tothom; i demés hi ha una raó es¬
pecial per lo qual li diem Senyora del món. c) Aquell és due¬
nyo d’una cosa que l'ha comprada; mes si els diners els hi
han deixat, és duenyo el qui ho és dels diners. Així Crist es
feu amo del món pel preu de la seva sang, i qui li deixà aques¬
ta sang? Maria, d) Diem que és algú senyor o duenyo d'un al¬
tre quan el manté; els cristians ens mantenim del Cos de Crist,
i d’on prové aquesta carn? De Maria, e) Perquè, en una pa¬
raula, en l'ordre de la gràcia tot ho havem rebut.de Maria.
La redempció, puix és Corredemptora; la protecció en el cel;
l’aliment de Tànima, que és el Cos i Sang de Crist, i, per úl¬
tim, la gràcia d’una bona mort.

SERMONARI

405

Mes si Ella és Senyora, nosaltres som els seus esclaus o ser¬
vidors. Per això aquesta devoció és una obligació; sí podem
passar de la devoció d'un altre sant determinat, mes no de la
de Maria. Jo us asseguro que, així com un pot salvar-se sense
haver resat mai un Parenostre a aquest o a aquell altre sant,
ningú se salvarà sense haver sigut devot de Maria. Entre Je¬
sús Salvador i Ella hi ha una tal unió, que la devoció de l’un
no pot separar-se de l’altre.

Quines obligacions tenim envers Maria? Devem ésser-li fi¬
dels, no sols de paraula, sinó d’obra. Essent castos, humils,
visitar la amb freqüència, celebrar ses festes, invocar-la amb
freqüència. Així serem, en veritat, fills de Maria.

(Predicat a Santa Maria de Vilafranca, a les Filles de Ma¬
ria, el segon diumenge de setembre de 1880.)

De la Presentación de Nuestra Senora

Adducentur in templum regís.

(Ps. 44, 16.)

Dios comprende todas las perfecciones y virtudes; el hom-
bre, ninguna, porque si alguna tiene es de Dios. No obstante,
los santos tienen (recibidas de Dios) perfecciones, cuanto màs
altos, màs, y por eso todas las perfecciones de que es capaz
la criatura resplandecen en la Inmaculada Virgen Maria. De
aquí es que en esta Senora encuentra el cristiano todas las vir¬
tudes que imitar y todas las situaciones de la vida en las que
aprender. Mira, cristiano, tu ejemplo en las circunstancias
alegres: l.°, en la Anunciación; 2.°, Visitación; 3.°, Nacimien-
to, etc., y veràs cómo debes portarte humilde, modesto, siem-
pre en dominio de ti mismo; en las circunstancias dolorosas,
primero, en la profecia de Simeón, en la huida a Egipto, en

406

J. TORRAS I BAGES

la pérdida del Nino, Pasión, etc., contempla la resignación,
la conformidad, la fortaleza, etc.

Mas la època mas interesante de la vida de Maria, por que
es como el aprendizaje de esta vida, la preparación de lo que
después tan altalmente resplandeció, es la presentación y per¬
manència de la Virgen Maria en la escuela del Templo. De
esto vengo a hablar. — Ave, Maria.

La juventud es la edad mas hermosa de la vida, es verda-
deramente la primavera de la vida, època de flores que después
han de convertirse en frutos. Entonces el corazón es como un
terreno virgen, feraz para la producción... El corazón entonces
es blando como la cera, que toma cualquier forma. De aquí que
sea una edad peligrosa. El demonio, dice un santo, se ocupa
principalmente en derribar la juventud; mas la Iglesia también
cuida màs especialmente de la educación de la juventud y co-
loca como ejemplar de la juventud que va educàndose, en es¬
pecial de las ninas, la Presentación de Maria Santísima.

Amor privilegiado con que Dios corresponde a las almas
que desde la juventud se consagran al servicio de Dios. Re-
cuérdense aquí aquellas palabras que en la paràbola del hijo
prodigo dijo el padre al hijo mayor: Omnia mea tua sunt. Es
cierto que Dios ama a las almas que, auxilidadas de la gra¬
da, logran sacudir el yugo de Satanàs y se dan a Dios des¬
pués de haber estado alejadas de Él; pero a las almas fieles
que nunca le han abandonado profesa el Senor un amor pri¬
vilegiado. Figuraos, pues, con què complacencia recibiría
Dios a la tierna Nina Maria al entrar en la escuela del Templo.

El glorioso san Jerónimo (también san Ambrosio en las
lecciones de este dia) (vide Ulloa, Del Rosario) describe su vida
en el Templo. Madrugaba mucho, y después se consagraba a
la oración y al trabajo; es decir, vivia consagrada a Dios. En
esta vida debemos estudiar tres cosas: el recogimiento, la con-
templación de las cosas divinas y el ejercicio de las virtudes.
Tres cosas que convienen a todos los cristianos, pero princi¬
palmente a las jóvenes cristianas.

SERMONARI

407

La disipación o distracción excesiva es fatal. Debilita el ca¬
ràcter, vuelve frívolos y al último hace de la persona un es-
clavo de este tirano que se llama mundo. Al revés, en el re-
cogimiento la persona hàcese sòlida y fuerte y se crece a sí
misma, y esto en todos los ordenes: el hombre de estudiós, el
comerciante, cualquier condición de persona lo necesita. Por
esto la juventud, tiempo en que el caràcter se va formando,
debe ser una època de recogimiento. El mundo ensena lo con¬
trario y dice que la juventud es el tiempo de las diversiones,
de los locos placeres, etc. Desgraciada la joven que se deja se-
ducir por esta halagadora predicación del mundo. La mujer,
de sí, es màs fràgil que el hombre, y entregada al mundo se
olvida totalmente de Dios, vuélvese veleidosa, frívola e in¬
substancial, y es incapaz de cumplir los deberes graves de la
vida. — Considera el retiro de Maria: Audi, filia, et vide, et obli-
visce domum tuam et domum patris tui.

No hemos sido criados para el mundo, sino para Dios, por
lo cual a É1 debemos aplicar nuestro entendimiento para co-
nocerlo y nuestra voluntad para amarle. Cuando nos despren-
demos de este tan grande estorbo que se llama mundo, el
alma por sí misma se eleva a Dios y se complace en Dios. Fi-
guraos a Maria en el Templo cómo debía espaciarse en Dios.
Dios, cuando de veras con É1 se ha trabado amistad, nunca
cansa. El mundo engana porque es la mentirà, promete la fe-
licidad y no la da; la vida sólidamente cristiana, es decir, el
seguimiento de la ley de Dios, al principio parece difícil, mas
después encuéntrase en ella toda la felicidad.

408

J. TORRAS I BAGES

III

Esta piedad no debe ser estèril y ociosa; en ella debe
aprenderse el ejercicio de todas las virtudes, y vosotras, prin-
cipalmente, ninas, las virtudes domésticas. A) La obediència,
aprendedla de Maria, es una virtud esencialísima en la mu-
jer, porque ha sido criada, no para mandar, sino para obed-
cer. B) El amor al trabajo: la aguja està bien aun en la mano
de una princesa. Maria trabaja. C) El recato o modèstia, que
es un defensi vo de la virtud y aun un realce de la hermosura.
No sigàis las modas extravagantes, ridículas e indignas de
una mujer cristiana. Sed modestas y humildes como Maria,
y el demonio perderà todo su poder para extraviaros; los ojos
de Dios se complaceràn en vosotras.

(Predicat, en la festa de la Presentació, a l’església de l’En-
senyança, any 1885.)

La Presentació de Maria

Hem d’admirar en la Presentació de Maria a la filla i als
pares: Déu sobre tots els afectes. — La Providència la porta
al Temple com una preparació, perquè Maria és temple i sa¬
grari de la Santíssima Trinitat. A l’ombra de Déu creix en to¬
tes les virtuts — l'ombra del món cria vicis — . Virtuts: obe¬
diència (base del món), amor a les germanes, vot de castedat, i
tot és fruit de l’oració.

Vosaltres, nenes, heu d'imitar a la Verge: cercar l'ombra
de Déu i viure sempre en ella, i aprendre l’obediència, que
sempre haureu de practicar; l'amor als altres, dins de la famí¬
lia, etc.; la puresa de la vida, que és la major hermosura. Sant
Ambròs diu que Maria, fent-se hermosa de virtuts, meresqué
que Déu s’enamorés d’ella; i medi per obtenir-ho: l’oració i el
treball, que és obligació fonamental de la vida. La Verge
l’exercità sempre. Amb l’oració i el treball creixen totes les

SERMONARI

409

virtuts; s’obté la pau i el consol de la vida present, i la con¬
secució de la vida eterna.

(A l’Ensenyança de Manresa, festa de la Presentació de
1915.)

Explicación del Avemaria

Ave, gratia plena.

(Luc., 1,28.)

Devoción a Maria necesaria al cristiano en todos los esta-
dos, pero en especial a las sagradas vírgenes. — Devoción que
la tenia san Bernardo y la tienen sus hijos. — Necesidad de
renovar el fervor, formando el cuito de Maria una parte tan
interesante de nuestra vida espiritual, a fin de que aquellos
ejercicios que le consagràis sean fructuosos. Los muchos ser-
mones de san Bernardo sobre Maria prueban la voluntad de
que estuviese siempre viva su devoción. El compendio de las
alabanzas de Maria està en las palabras de san Gabriel y san¬
ta Isabel.

• II

Gratia plena , etc. Senti dos de esta expresión y dignidad
que denota en Maria, etc. Dominus tecum.

III

Maria es la abogada por excelencia, la intercesora. Suavi-
za la vida espiritual. Dice san Bernardo en un sermón (s. Sal-

410

J. TORRAS I BAGES

ve Regina) que los pecados los obramos con delícia y las obras
buenas con pesar y amargura, mas Maria nos alienta en el ca¬
mino de la virtud: Illos tuos misericord.es oculos ad nos con-
verte.

(A Valldonzella, dia de recés del mes de maig de 1882.)

Anunciació de Maria

Ave, gratia plena.

(Luc., 1, 28.)

La humil casa de Natzaret presenta avui l'espectacle més
meravellós i extraordinari que hi ha hagut des del principi
del món. Maria, dona de Josep, estava retirada en una cam¬
bra de la seva casa contemplant les veritats divines, quan se
li apareix un àngel baix la forma d'un jove d’extraordinària
hermosura, i, inclinant-se amb reverència davant d'Ella, li
diu: Ave, gratia plena, etc. — És el succés més extraordinari,
perquè encara que des del principi veiem aparicions d'àngels,
els homes es postren davant dels missatgers celestials (Abra-
ham); aquí, al revés. — La causa d'aquella diferència és cla¬
ra, conegut l'objecte de l’ambaixada: Concebràs i pariràs, etc.
— Heus aquí l'anunci més portentós que pot oir-se: Déu es
vol fer home, i fa demanar a Maria si li vol ésser Mare. Dubte
de Maria, expectativa dels habitadors de la Glòria. — Fiat. —
Encarnació del Fill de Déu. — Maria, Mare de Déu.

De la prerrogativa d’ésser Mare de Déu en resulta que Ma¬
ria; l.er, és la criatura més excel·lent i elevada; 2.on, és la in¬
tercessió més poderosa envers Déu.

A) Déu dóna a cada u la gràcia i perfecció que necessita,
segons l’estat a què l’eleva. Els apòstols, els màrtirs, els con-

SERMONARI

411

fessors les verges. — Maria és la reina de tots ells; de conse¬
güent té més gràcia de fe, de fortalesa, de constància, de pu¬
resa que tots ells junts. - Però sobretot havia d’ésser Mare
de Déu, dignitat la més gran que es pot imaginar. — Les ma¬
res dels reis i emperadors de la terra són remes í emperado-
res i és perquè deu haver-hi proporció entre el fill i la mare.
— Excel·lència de Déu, Criador, Conservador i Santificador
de tot; de consegüent, qual serà la grandesa de Maria? — Déu
podia haver criat un cel i una terra, etc., més rics, però no po¬
dia criar una dona més excel·lent que Maria.

B) Els teòlegs ensenyen que un acte d’amor de Deu, tet
amb la plenitud de la gràcia que cada u té, mereix un grau
de gràcia igual al que abans tenia. Maria era plena de gràcia,
i suposem que fes un acte de caritat a cada hora del dia, quin
mode més prodigiós tenim d'haver-se-li augmentat la gracia.

_ Tal vegada direu: Però no sempre estaria la Verge amb

aquesta presència de Déu i estigueren alguns sants Caterina
de Siena, Teresa, etc. — Però les hores de dormir? També, i,
per lo regular, cada u somnia lo que l'ocupa. Per tant, Mana,
etc. Sant Bernardí de Siena. Maria tenia una contemplació
més perfecta domint que els altres sants desperts.

C) Sant Agustí i sant Tomàs: Moisès i sant Pau tingueren
la visió beatifica de Déu; i, segons Suàrez, també la Verge Ma¬
ria, perquè lo que ha estat concedit a algun sant, havem de
judicar que no ha sigut negat a Maria, a la qual Deu te aíecte

filial.

La intercessió de Maria és la més poderosa. Santa Brígi-
da: Jo no us puc negar res, perquè res em negàreu. Es totpo¬
derosa per gràcia. - El més desesperat que acudi a Maria. -
És la més afectuosa, perquè és mare i dolcissima, com con¬
sola en les amargures de la vida. - Es la més general per tots
els països i per tota classe de necessitats.

412

J. TORRAS I BAGES

III

La devoció veritable de Maria és segura per a alcançar la
vida eterna, segons ho féu confessar a un dimoni sant Domin¬
go. Doncs, de què prové que molts que resen a la Mare de
Déu es condemnin? De que la seva devoció no és veritable.

Per ésser-ho deu tenir-se: a) Puresa de vida. És impossible
amar a Maria i avorrir a Crist. Injurien a la Senyora, b) Ésser
constants en la seva devoció. — El Rosari en les famílies. —
Confiança que en l'hora de la mort ens donarà l'haver repetit
cada dia cinquanta vegades: Pregueu per nosaltres, pecadors,
ara i en l'hora de la nostra mort.

De la Expectación de la Virgen

Rorate caeli, desuper, etc.

(Isai., 45, 8.)

El Adviento es el tiempo de la esperanza. — La esperanza
antes de Cristo, esperanza de su venida. La esperanza después
de Cristo, esperanza de que con su auxilio nos libraremos de
la esclavitud del pecado y alcanzaremos la libertad de la glò¬
ria. — Maria, ejemplar de la esperanza: l.° Porque tenia una
fe sublime; a màs fe, mas esperanza. 2.° Porque tenia menos
esperanzas tenia màs esperanza; por esto vosotras, monjas
amigas de la muerte, que destruye todas las esperanzas, sois
las monjas de la esperanza. 3.° Maria, ejemplar de la esperan¬
za, porque tenia màs caridad; se desea màs lo que màs se
ama. El amor que tenia al Hijo de Dios e hijo de sus entranas
le hacía màs vivo el deseo de abrazarle y de servirle.

SERMONARI

413

El cristiano nunca tiene màs semejanza con Maria que
cuando comulga, porque se identifica con Jesús, se une con
Él. El que va a comulgar, de consiguiente, debe esmerarse en
la virtud de la esperanza, por los mismos tres medios que Ma¬
ria: l.°, por la fe; 2.°, despreciando todas las esperanzas; 3.°,
encendiéndose de caridad. — La pureza de conciencia.

(A les Religioses de l'Esperança, Vetlladores, el dia 18 de
desembre de 1894.)

De la Expectación de la Virgen

Qui... adhaeret Domino, unus spiritus
est.

(1 Cor., 6, 17.)

La residència de Dios es múltiple: a) El cielo, el alma del
justo, las iglesias cristianas, el sagrario y el seno de Maria. —
La màs magnífica de estas residencias es el seno de Maria, b)
Por la pureza, por el amor, por la dignidad de madre, que no
es ya una simple residència, sino parte del ser. Dominus te-
cum. c) De esta unión nace la esperanza; sólo se desea lo que
se conoce y se ama. Maria a Dios le tiene y le desea; sólo de¬
sea a Dios qui en tiene a Dios. Maria resumió en sí los deseos
de todos los profetas.

Apliquemos esta doctrina a nosotros mismos, porque Ma¬
ria es el tipo del alma justa, a) El alma justa es templo de

414

J- TORRAS I BAGES

Dios. b) Cualidades: pureza, amor y la dignidad de la gracia.
c) Entonces le esperaremos.

(A les Religioses de l'Esperança, desembre de 1895.)

De la Purificación de la Virgen y del amor que por su ejem-
plo debemos a la observancia de la Ley

Tiderunt illum (Iesum) in Ierusalem, ut
sisterent eum Domino, sicut scriptum est in
lege Domini.

(Luc., 2, 22.)

Dos aspectos bajo los cuales podemos considerar esta fes-
tividad: l.°, la pureza de Maria; 2.°, su amor a la Ley. Estu-
diaremos este ultimo aspecto.

tQué es la Ley? En cierta manera es el mismo Dios, por-
que es la manifestación de su voluntad. Dios no tiene ley; É1
mismo es su ley, porque es perfectísimo por esencia y, de con-
siguiente, no ha de conformarse con nada de fuera de Él; pero
nosotros, flacos y ruines, tenemos necesidad de ley, nisi quod
lex tua meditatio mea est: tunc forte periissem in humilitate mea
(Ps. 119, 92). La Ley es, pues, la causa de nuestra perfección,
y por ella nos conformamos con Dios. La santidad no consis¬
tirà, pues, en cosas extraordinarias, ni en oraciones levanta-
das, ni en penitencias rigurosas, sino en la humilde sujeción
a la Ley.

Respeto que debemos a la Ley cristiana: 1 Por su autor,
que es Dios, que la dictó con su sabiduría y la plantó con su

SERMONARI

415

sangre. 2.° Por su contenidor nada se escapa de la Ley, ni lo
exterior, ni lo interior; comprende nuestros pensamientos,
nuestros afectos. La ley divina siempre rige para nosotros; no
hay ni un momento en que esté en desuso, y es imposible que
haya el màs mínimo pensamiento que no le esté sujeto. —
Cuàn terrible se nos presenta por esta parte el juicio que se
tomarà de nuestra conducta después de la muerte, pues no ha-
biendo palabra, ni pensamiento, ni momento de nuestra exis¬
tència que no esté sujeto a la Ley, toda palabra, todo pensa¬
miento, todo momento debe ser juzgado.

Amor que debemos a la Ley: 1 .“ Porque nos asegura la sal-
vación: es el camino del cielo, y, por lo mismo, el que no va
al cielo, conociendo la Ley, se condena a sabiendas. 2." Por¬
que, siguiéndola, estamos seguros de cumplir la voluntad de
Dios, no tenemos vacilaciones y tenemos el consuelo de la se-
guridad de estar en armonía con Dios.

III

Por esto Jesús y Maria nos dan tantos ejemplos de cum-
plimiento de la Ley. Cumplen la orden de Herodes de pasar
a Belén, la ley de la Circuncisión, la de pasar al Templo a ce¬
lebrar su Pascua y la que hoy celebramos sobre todo. Obsér-
vese que no estaban obligados a ello.

(A Valldonzella, dia de recés de febrer de 1880.)

La Purificación de la Virgen

De la Purificación, explicando: l.°, que Cristo es luz; 2.°,
que esta luz nos la adquirió Maria, que en este día compra
del sacerdote el divino Infante; 3.°, que Maria lo compro, por¬
que era la única digna de poseerlo, por ser purísima Virgen.
Y aquí explíquese: l.°, la excelencia de la virginidad, como la

416

J. TORRAS I BAGES

explica san Juan Crisóstomo; 2.°, explíquese que no basta la
pureza corporal para adquirir a Cristo, sino que debe haber
la espiritual, como la tuvo Maria, y que consiste, como la ex¬
plica Bossuet, en una separación y en una unión, y entonces
es un virginidad fecunda, no estèril. — Las sagradas vírgenes
deben serio de esta manera, y por esto los monasterios de las
religiosas son como un laboratorio de esta virginidad; la vida
claustral supone se funda ya en la virginidad corporal, pero
en el monasterio se adquiere la espiritual.

(Predicat a Valldonzella el primer diumenge, dia 2 de fe¬
brer de 1879.)

Dolores de Maria

Hermosura de Jesús, que es la hermosura de Dios. — Para
comprenderla perfectamente hemos de considerar la de Ma¬
ria. — Porque Maria es el camino mas breve para llegar a Je¬
sús. — La hermosura de Maria es un verdadero mundo, por
lo cual ha de considerarse por partes. — Breve indicación de
la hermosura de la Natividad, Desposorios y demàs misteriós
de Maria, pero que sobresale en los dolores.

Lo que màs resplandece en Cristo de un modo màs mara-
villoso es el dolor, porque la Encarnación es una obra de ex-
piación. — Por esto todos los que han estado unidos a É1 han
participado del dolor, y cuanto màs unidos màs. — Los San¬
tos Inocentes, los Apóstoles, los màrtires, etc. — Por lo mis-
mo que Maria fue la màs unida a Jesús, debió ser la que màs
sufrió.

SERMONARI

417

Inmensidad de los dolores: a) Por razón de la grandeza de
Maria, por la inteligencia màs viva que tenia de Jesús, que
era Dios, y, por lo tanto, unia al dolor de Marxa el de ver tan
tremendo deicidio. b) Porque estos dolores eran reales y ver-
daderos, pues en nuestros doloi'es la imaginación forma la
mayor parte; en Maria la perfecta tranquilidad de entendi-
miento, la calma de su corazón aumentaba la grandeza de los
dolores, porque los hacía verdaderos y reales, y ademàs la po¬
nia en situación de aceptarlos completamente y, por consi-
guiente, adquiria un mérito mayor.

III

El porqué de los dolores

Causas de los dolores de Maria: a) Por el amor que su Hijo
la tenia y, de consiguiente, para asemejarla a sí; debía seguir
la ley de la Encarnación, que era ley de dolor, b) Para aumen-
tar sus méritos, pues nada los aumenta màs que el dolor; se-
senta y tres anos de èxtasis no hubieran acumulado un mé¬
rito igual al de la Pasión, y puede decirse que el triunfo de la
Asunción fue el fruto de la Compasión. Si tamen compatimur,
ut et conglorificemur. c) Para aumentar la glòria de Dios, para
que se viese el triunfo de la gracia divina sobre todos los obs-
tàculos. Aparente crueldad de la Providencia en los destinos
de las criaturas, y que se explica, porque Dios se busca a Sí
mismo en todas las cosas, porque todas las cosas le tienen a
É1 por fin, lo cual es al mismo tiempo un misterio de amor,
pues de esta manera diviniza a las criaturas. d) Porque, vien-
do los hombres a un alma sin pecado llena de dolores, apren-
dieran la excelencia y santidad de la ley del sufrimiento.

418

J. TORRAS I BAGES

Motivos de dolor: a) El conocer que el verla adolorida su
Hijo, le aumentaba el dolor, b) El ser testigo presencial de la
Pasión, pues, según revelaciones, estuvo presente desde el
Ecce Homo. Impresión de las llagas, corona, etc., que tuvie-
ron algunos santos; participación, visión de las tentaciones,
pecados, etcètera, que atormentaron al Senor en el Huerto,
todo lo cual tuvo en mayor escala Maria. — Via crucis ver-
dadero — . Dolor sin simpatia es el mas cruel; Maria no tenia
con quién expansionarse, porque Ella sola en el rnundo com-
prendía la grandeza de la Pasión, y los demàs, ni aun la Mag¬
dalena, no.

(A Valldonzella, divendres dels Dolors de 1879.)

Dolores de Maria

Beati qui lugent, quioniam ipsi consola-
buntur.

(Math., 5, 5.)

Siempre en el mundo las làgrimas han sido respetadas; un
hombre que llora inspira interès. Las làgrimas han sido siem¬
pre reconocidas con un mérito purificante. Y no obstante,
jcuàntas làgrimas inútiles! Para la vida espiritual sólo son
provechosas las làgrimas del espíritu; las de la carne son inú¬
tiles, de manera que esta bienaventuranza Beati qui lugent
debe entenderse spiritu.

Las làgrimas por la pérdida de la fortuna, de los parien-
tes y amigos, etc., son làgrimas de la carne, y de ellas pode-
mos decir que prueban que el hombre antiguo y según la car-

SERMONARI

419

ne no ha muerto aún. El Hijo de Dios no alude a estas làgri-
mas aquí, ni cuando dice: Beati qui nunc fletis, quia ridebitis.
No queremos ser severos, sin embargo, con la misèria huma¬
na, que es nuestra pròpia flaqueza; es cierto que estas làgri-
mas no sólo no son meritorias, sino que son prueba de espí-
ritu poco varonil; pero, no obstante, cuando son moderadas,
estoy seguro de que Dios las mira con compasión, pues su
Hijo lloró en la muerte de Làzaro. San Agustín dice que no
se avergüenza de haber derramado algunas làgrimas en la
muerte de aquella santa mujer que le parió dos veces. San
Bernardo llora a su hermano san Gerardo, pero màs llora el
rompimiento del vinculo espiritual que el carnal. La Iglesia
nos propone a los modelos de entereza, como a san Lorenzo
Justiniano, que asistió a su madre en la hora de la muerte,
siccis oculis ; mas habla también con simpatia de santa Pau¬
la, a quien san Jerónimo reprendía por los excesivos dolores
en la muerte de sus hijos. Es cierto, emperò, que Jesucristo
aquí habla de otras làgrimas màs excelentes.

Las santas làgrimas espirituales tiene varios grados.

1 . ° La bienaventuranza dice beati a los que llevan con pa¬
ciència las amarguras y tristezas que les envia o permite que
les vengan. Las calamidades naturales, enfermedades, contra-
dicciones, etc.

2. ° Son aún màs bienaventurados los que lloran los peca-
dos propios y los ajenos. El llorar es uno de los ministerios
del monje; pero se habla de làgrimas espirituales, gemidos
del corazón. — Regla de san Benito. Deben llorar por los que
no lloran, por sí y por los otros. Cuanto menos lloran los mun-
danos, ellos deben llorar màs.

3 .° Màs bienaventurados son aún aquellos que gimen y llo¬
ran y echan gritos de dolor por las continuas peleas con la car-
ne y la concupiscència, por el deseo de la patria celestial, por

420

J. TORRAS I BAGES

el amor de Dios y de Cristo crucificado, a quien desean ver.
Que muero porque no muero, decía santa Teresa. Infelix ego
homol quis me liberabit de corpore mortis huius?, decía san Pa¬
blo (Rom. 7, 24). Ahora las làgrimas lavan y purifican; des-
pués quemaràn.

III

Ipsi consolabuntur. En primer lugar, en la vida eterna:
Laetitia sempiterna super caput eorum. (Isai., 35, 10.) — Làza-
ro y el rico Epulón. — Aun en esta vida si est gaudium since ~
rum, est in mente compuncta, dice Cornelio a Làpide. — Estas
làgrimas espirituales lavan los resabios mundanales que son
origen de tristeza, por lo cual el hombre devoto en la misma
compución se deleita.

Maria Corredemptora

Faciamus ei [ homini ] adiutonum simïle
sibi.

(Gen., 2, 18.)

El Criador ha volgut que en el llinatge humà s'hi veiés
l'acció de l’home i de la dona. — Adam i Eva. I aquest prin¬
cipi del llinatge persevera i perseverarà: l'home i la dona són
necessaris. En les lleis, en les costums, en les famílies, en els
pobles i en les nacions. En lo petit i en lo gran. La dona in¬
flueix en les lletres, en la política, en la indústria, i sobretot
en la moralitat, en la fe, en la suavitat de les relacions huma¬
nes. Per això, així com influeix en l'ordre natural, també en
l'espiritual i sobrenatural. En els dies de la vida mortal de Je-
sucrist: Magdalena, Samaritana; en la propagació evangèlica
(cartes de sant Pau i sant Joan); i en la Iglésia ja formada:
sant Benet i santa Escolàstica, sant Francesc i santa Clara,
sant Domingo i Caterina de Siena. Les fundadores modernes.

SERMONARI

421

En la creació, doncs, i fundació del llinatge, i en la restau¬
ració. El nou Adam i la nova Eva segons els Pares de la Iglé-
sia. Maria, doncs, és auxiliar (auditorium) de Jesús, simile sibi,
principalment en els misteris, que són com les parts o ele¬
ments que formen el gran dogma de la nostra redempció. I
això és lo que em proposo: explicar com Maria ha sigut l’auxi¬
liar de Jesús en la regeneració del llinatge, la corredemptora,
usant el llenguatge de la pietat. — Ave, Maria.

Praeservata intuitu meritorwn Christi. Filla del vostre Fill.

La redempció dels homes, la regeneració cristiana s'efec¬
tua per medi de la gràcia, que restaura i renova i expel·leix
el pecat, principi del mal, corc de la naturalesa, que la bar¬
rina i corromp. I aquesta regeneració o redempció es comple¬
tà en tres actes:

l.er L’Encarnació. Verbum caro factum est, per a divinitzar
la carn, espiritualitzar-la i fer-la mereixedora de la Glòria. —
El pecat havia desterrat del món la gràcia, i a tornar i a mul¬
tiplicar la gràcia ve el Fill de Déu, qui fa dels homes fills de
Déu. Però hi ha d’haver el consentiment d'una dona: Ecce an-
cilla Domini, fiat mihi secundum verbum tuum. La salvació del
món depèn d'aquesta paraula de Maria. Mater divinae gratiae.

2.0n En el sacrifici de Jesús. És el moment decisiu de la re¬
dempció, la reconciliació, el sacrifici que destrueix el pecat i
satisfà la injúria al Criador. Part de Maria en la passió i mort
de son Fill. Lo Mulier, ecce filius tuus, és la fórmula expressi¬
va de què Maria és l'auxiliar de Jesús en la redempció. Per
la redempció som fets fills de Déu, i en l’acte de la redempció
Jesús ens declara fills de Maria.

3.er En la fundació de la Iglésia o vinguda de l’Esperit Sant.
Presidint el col·legi apostòlic contemplem les íntimes rela¬
cions entre Maria i l’Esperit Sant. Tota conversió o regene¬
ració és obra de l'Esperit Sant, però per mediació de Maria.

422

J. TORRAS I BAGES

Ella fou qui concebí a Jesús, encara que per obra de l’Esperit
Sant. Així també els homes es converteixen o vénen a la grà¬
cia per moció de l'Esperit Sant, però mediant la Verge Ma¬
ria; per això és anomenada Sponsa Spiritus Sancti.

Però tornem encara a contemplar la identificació entre Je¬
sús i Maria en el misteri de les Dolors. No concebim a Jesús
crucificat sense tenir al costat sa Mare. — El Calvari és el
punt culminant de l’amor de Jesús, de la pietat cristiana. —
Les Dolors són també la situació de Maria més adorable pel
cristià, més que a l'estable de Betlem, etc. — Però encara vull
que veieu que tota la glòria i grandesa de Maria està en el Cal¬
vari. Praeservata intuitu meritorum Christi.

Que Maria continuï engendrant generacions manresanes.
Que Manresa continuï essent una ciutat mariana; que els nos¬
tres descendents mantinguin i fomentin aquesta devoció.

(Havia de predicar-se, i no ho fou, en el segon centenari
de la Congregació dels Dolors, de Manresa.)

Assumpció de Maria Santíssima

Fecit mihi magna qui potens est.

(Luc., 1, 49.)

Abisme que hi ha entre l’home i Déu, i no obstant, per deu¬
re de naturalesa i de justícia, l’home ha d’unir-se amb Déu.
En què consisteix l'abisme: en l’ordre físic, les necessitats na¬
turals, les malalties, les contradiccions dels homes entre si;
en l’ordre moral, les passions, les temptacions, el mateix caï-
ment de la naturalesa que no es vol fer violència. — Per açò
es necessita un auxili, un patrocini. Tots els pobles de la ter¬
ra l’han cercat fora de la terra: els cristians en els sants; vos-

SERMONARI

423

altres en la Verge Maria i en son misteri més venerable. Us
parlaré de que Maria és totpoderosa per gràcia, i, de conse¬
güent, la seva protecció, eficacíssima. — Ave, Maria.

Sols Déu és totpoderós per naturalesa, però li plau fer par¬
ticipants a les criatures de son poder; tant és una criatura
més acostada a Déu, més participa de son poder: l'home,
exempli gratia, més que la bèstia; però quan l’home s acosta
més a Déu per la santedat, encara aleshores més. Entre totes
les criatures, la que més s'acosta a Déu és Maria, perquè el
signe més cert de l'excel·lència d’un ser és son poder. — A)
Per l'exemple del pecat, com aquest separa de Déu. Maria Im¬
maculada és com un cristall puríssim, a qui el sol diví il·lu¬
mina totalment, de manera que sembla vestida del sol, un pe¬
daç de llum, con un ferro vermell que sembla un tros de foc.
— B) Per la plenitud de la gràcia, aquesta multiplica el po¬
der de la naturalesa, gratia plena. A semblança de Crist pot
dir-se d’ella: de plenitndine eius nos omnes accepimus. — C)
Per la dignitat de Mare de Déu. Queda emparentada amb Déu
i amb autoritat sobre de Déu encarnat, erat subditus illis.
Aquesta dignitat li dóna el dret d’ésser venerada per tota cria¬
tura en el cel, en la terra, i temuda en l’infern. — D) Per l'exer¬
cici de les virtuts. És cert que Déu ha predestinat a cada cria¬
tura en l’ordre espiritual, que la gràcia és la que acosta a Déu;
però també ho és que cada u és fill de ses obres, que el Sant
Pare o el Rei no són sants per l'ofici que exerceixen, sinó per
les virtuts que practiquen. Per açò Jesucrist, als qui deien:
Beatus venter qui te portavit, et ubera quae suxisti, respongué:
Quinimmo beati qui audiunt verbutn Dei et custodiunt illud. —
Virtuts de Maria: la puresa, la humilitat, la conformitat, la
fe, l'esperança, la caritat: Beatam me dicent omnes generatio-
nes. Si n’ha sentit d’alabances de Maria aquesta muntanya
en què està edificat el Bruc...

424

J. TORRAS I BAGES

La malícia i la flaquesa humana, que de tot abusen, abu¬
sen de vegades del poder i de la misericòrdia de Maria. Per
a obtenir-la el cristià necessita exercitar-se en la justícia i la
virtut, o almenys aspirar a obtenir-les.

Els homes de voluntat recta i de cor pur poden dir a Ma¬
ria: Illos tuos misericordes oculos ad nos converte. — Esperem
de Maria l’auxili en les tribulacions, el consol en les amargu¬
res, la fortalesa, la pau en les famílies, el sant rosari.

Pla. — El poder d’un ser depèn de sa perfecció i excel·lèn¬
cia, — és així que Maria és la criatura més perfecta i ex¬
cel·lent, — ergo és la més poderosa.

(Predicat en la Festa Major del Bruc, dia 15 d’agost de
1893.)

Del Purísimo Corazón de Maria

Mater eius conservabat omnia verba
haec in corde suo.

(Luc., 2,51.)

Dios ha querido ensenar a los hombres por medio de ejem-
plos. El Verbo, que es la palabra de Dios Padre, se hizo Hom-
bre: Verbum caro factum est et habitavit in nobis. La doctrina
divina se encarno para que no sólo por nuestros oídos entra-
se la ensenanza de salvación, sino que pudiésemos contem¬
plaria con nuestros ojos y tocaria con nuestras manos. Jesu-
cristo es, pues, el Maestro practico de nuestra vida, y con Je-
sucristo los santos, que son como el resplandor de su luz,
como sus retonos. Las virtudes parecen màs imitables en Je-
sucristo que en Dios, y en los santos que en Jesucristo; por-
que Este es hombre nos parece màs cercano a nosotros, pero

SERMONARI

425

como es Dios no nos es tan parecido como los santos. Entre
todos los santos, Maria, reina de ellos, es como la acumula-
ción de todas las virtudes y el manantial de todas ellas. Por
esto la Iglesia la presenta en primer término a nuestra imi-
tación y nos recuerda sus virtudes en particular. La pureza
de Maria jcuàn venerada es en toda la Iglesia! La misericòr¬
dia, el amor, etc.

No contenta la Iglesia con presentarnos el gran cúmulo de
los méritos y virtudes de Maria, nos convida a rendir cuito a
su Corazón inmaculado, que es el asiento de todos los méri¬
tos y virtudes y el Corazón mas excelente que ha tenido cria¬
tura alguna. — Ave, Maria.

El corazón es como la esencia de la persona; pero enten-
ded que hablo el lenguaje cristiano, no el mundano. Éste lla¬
ma buen corazón a aquel que se compadece y llora a la vista
de la desgracia, pero que se mantiene tranquilo en presencia
de las ofensas que Dios recibe; que no hace mal al prójimo,
pero que es incapaz del cumplimiento de los deberes difíci-
les. En lenguaje cristiano un buen corazón es aquel que ama
a Dios y al prójimo, que contiene sus pasiones, que sacrifica
sus inclinaciones. En una palabra, un buen corazón es un co¬
razón puro e inmaculado, cuya definición dio el profeta Da¬
vid con aquellas palabras: Beati immaculati in via qui ambu¬
lant in lege Domini, esto es, llevan una vida inmaculada los
que andan por el camino de la Ley del Senor .

Pero, ^cómo se forma el corazón? El corazón es obra de
Dios y del hombre juntamente: ni Dios ni el hombre separa-
damente pueden hacerlo. Dios, de potencia absoluta, puede,
pero nunca suele hacerlo; aquí puede aplicarse aquella sen¬
tencia de san Agustín: Qui creavit te sine te, non salvabit te
sine te. Jesucristo es el verdadero pedagogo de los hombres;
su misión es de ensenanza, y la ensenanza es un trabajo si-

426

J. TORRAS I BAGES

multàneo entre el maestro y el discípulo. Dios quisiera que
todos los hombres fuesen perfectos; a todos llama, pero po-
cos correspon den: Multi sunt vocati pauci vero electi.

Dios llama, pues, a los hombres a su divina escuela para
hacerles según su Corazón, pero los hombres hàcense sordos.
Otros oyen, pero retroceden, y todos hemos visto a personas
que después de haber seguido la escuela de Cristo, cuando es-
taban aplicados ya a formar su corazón han retrocedido mi-
serablemente.

El divino Salvador explico la doctrina de la formación del
corazón cristiano de una manera sumamente sencilla y natu¬
ral. El corazón es un campo: un campo no importa que su
tierra sea excelente, si no da frutos es un mal campo; un co¬
razón sin obras buenas y provechosas es un mal corazón. El
labrador que cultiva este campo es Dios. El campo por sí solo
no produciría nada; al revés, presenta dificultades al divino
Labrador. Las dificultades que la gracia divina encuentra en
los corazones pueden reducirse a tres, que son las flaquezas
mas generales entre los hijos de Adàn: la distracción (semilla
que cae en el camino); la dureza (semilla que cae entre pe-
nas); el apasionamiento (semilla que cae en tierra buena, pero
llena de malas hierbas). jCuàn poca es la semilla que se apro-
vecha! Demos una mirada por el mundo, donde Dios ha sem-
brado su palabra, que después regó con su sangre, y apenas
descubrimos en lugar alguno el fruto precioso de la virtud
evangèlica; todos los campos menos fruto del que podían dar;
todos los corazones producen menos virtudes de las que po-
drían producir; sólo un campo, usando el lenguaje del Evan-
gelio, ha producido ciento por uno, y éste es el inmaculado
Corazón de Maria.

SERMONARI

427

III

Dios, desde toda la eternidad, preparaba este Corazón, que
debía constituir el delicioso tàlamo de su Hijo Unigénito al
unirse en amoroso matrimonio con la naturaleza humana. En
el universal naufragio del pecado original la diestra del Ex-
celso la salvó de la inundación de la corrupción. El Corazón
de Maria es, pues, inmaculado por naturaleza. Mas no se con-
tentó Dios con hacerlo inmune de culpa: enriquecióle con
toda suerte de dones. Elevación de la inteligencia angèlica,
mas elevada aún la de Maria. Explíquense los atributos de
Maria: 1 La sabiduría infusa le era necesaria para compren-
der los grandes misteriós en que debía intervenir; de lo con¬
trario fuera un instrumento ciego. 2.° El poder, es Maria om-
nipotente por gracia, nada se le puede negar. 3.° La miseri¬
còrdia, de todos se compadece. Pureza del amor del àngel,
màs aún el de Maria. El Corazón de Maria es de Hija (de Dios
Padre), de Madre (de Dios Hijo), de Esposa (del Espíritu San¬
to), de reina y madre de la humanidad. Disputan los teólogos
acerca de si Dios puede crear un ser màs perfecto que Maria:
disputan, porque si niegan parece que limitan el poder de
Dios; si afirman, que disminuyen la gran dignidad de que
debe estar adornada la Madre de Dios; mas todos estàn acor¬
des en que no puede crear un corazón màs puro que el de Ma¬
ria. Es un Corazón purísimo; el ojo divino no descubre en él
mancha alguna; lo que ensucia el corazón es el mal, en Ma¬
ria no existe mal de ningún género. — Dificultad de mante-
ner el corazón puro de todo linaje de pasiones. El de Ma¬
ria lo era. Así convenia que fuese el Corazón que debía servir
de sagrario a la divinidad; pero no nos contentamos con de-
cir: debía ser; decimos: fue.

428

J. TORRAS i BAGES

Dice san Bernardino de Sena que por las palabras se co-
noce el corazón, y ya es antiguo principio ex abundantia cor¬
dis os loquitur. Las palabras de una persona son como el olor
del alien to del alma: de un corazón corrompido sale el mal
aliento de la corrupción. Estudiemos, pues, la santa conver-
sación de Maria para conocer la santidad de su Corazón. Muy
pocas veces nos refiere el Evangelio que hablase Maria: mas
este silencio de Maria es un indicio de la pureza de su Cora¬
zón. La conversación humana y la conversación divina son
opuestas, la una contraria a la otra. Por esto Maria habló
poco; mas este poco vale mucho, y al hablar hízolo en oca¬
siones solemnísimas:

A) Habla y trata con el arcàngel del negocio de la encar-
nación. Resalta en la Virgen el amor a la pureza, ya turbàn-
dose a la vista del àngel, ya prefiriéndola a la dignidad de Ma-
dre de Dios.

B) Habla con santa Isabel en la visitación, y aquí descu-
bre toda su humildad: l.°, en vistar la senora a su sierva; 2.°,
en las palabras con que contesta a la salutación, o sea en el
Magnificat, que es el càntico de la humildad, y la humildad
es el fundamento y la manifestación de la pureza.

C) Habla públicamente dos veces con su divino Hijo. De
las conversaciones particulares entre Madre e Hijo no tene-
mos noticia; sólo los àngeles fueron dignos de oírlas. Pero pú¬
blicamente habló con Él: l.°, al encontrarle en el Templo; 2.°,
en las bodas de Canà de Galilea. En el primer caso descúbre-
se el grande amor de Maria a su Hijo, desahoga su profunda
pena por la separación. El amor de Dios es incompatible con
un corazón impuro. El amor de Jesús es propio de las vírge-
nes. En el segundo caso, o sea en las bodas de Canà, mani-
fiéstase el amor a los necesitados, o sea la misericòrdia. Este
sentimiento bellísimo ^puede albergarse en un corazón que
no sea enteramente puro?

El Evangelio, pues, nos da testimonio de la excelencia y

SERMONARI

429

pureza del Corazón de Maria, pureza sublime y que no puede
ser traspasada. Pero la experiencia cotidiana nos lo demues-
tra también: los cristianos alcanzan la pureza por intercesión
de Maria. Acudamos a Ella y alcanzaremos esta preciosa vir-
tud, que es una condición necesaria para salvarse.

(Predicat a l'Ensenyança, de Barcelona, en la festa del Pu-
ríssim Cor de Maria, 23 d'agost de 1885.)

Del Rosari

Ave, gralia plena.

(Luc., 1, 28.)

Quan Déu crià a l'home no el va deixar independent d’Ell;
li va prometre la seva assistència, afavorir-lo corporal i espi¬
ritualment, donar-li el sustento del cos i de l'ànima; però, es¬
sent necessari que l’home no sols complís les seves obliga¬
cions envers Déu, sinó que humilment li demanés cada dia
que l’ajudés, — per això diu petite et accipietis, i comparant-
se Ell a un pare, puix que verdaderament ho és, diu: Per ven¬
tura, si un fill demana a son pare un pa, li donarà una pedra,
etc.?

D’altra pat l’oració és un tribut que paguem a Déu i que
li devem absolutament. El masover paga a l’amo les parts
dels fruits de la terra; de Déu havem rebut l’enteniment, el
cor i la llengua, i, de consegüent, per medi de l’oració li ha¬
vem d’oferir els pensaments, els afectes i les paraules, que són
com els seus fruits.

L’oració és com una cadena d’or que uneix la nostra àni¬
ma amb Déu, fortificant-la contra les temptacions i vicis. Des¬
graciat d’aquell que, quan es veu combatut, no alça els ulls
a Déu per medi de l’oració!

Les vanitats i apariències del món lliguen el nostre cor
amb la terra; l'home, com què és de terra, sempre terreja, i
per això és necessari que per medi de l’oració ens aixequem

430

J. TORRAS 1 BAGES

per sobre lo de la terra, unint el nostre cor amb el mateix
Déu, vivint no solament la vida de menjar i beure, sinó la
vida de l’enteniment i de l'ànima; les penes i tribulacions ens
omplen d’amargura; res de la terra ens pot aconsolar; on acu¬
direm, doncs, sinó a l'oració? — L oració és llum que il·lumi¬
na... és rosada que mitiga l'ardor dels vicis i passions... és bàl¬
sam que cura les ferides.

Però, si l’oració és tan excel·lent, qui ens ensenyarà a pre¬
gar, em direu, com deien els deixebles a Jesucrist Senyor nos¬
tre? La Verge Santíssima. Ella, en una època calamitosa d'he¬
retgies, guerres, crueltats, incendis, blasfèmies, etc., ensenyà
al gloriós sant Domingo el rosari. — Resultat que donà; el ro¬
sari, per espai de molts cents anys, preservà al món d heret¬
gies i vicis, i quan el rosari va decaient s augmenten els uns
i els altres.

Avui us explicaré l’excel·lència del rosari. Ave, Mana.

L’excel·lència es prova: a) per sos autors, que són el ma¬
teix Jesucrist i l’arcàngel sant Gabriel; b) per la santedat de
les paraules que en ell es diuen; c) pels actes de virtut que es
practiquen de fe, esperança, d’adoració, etc., resant el Pare¬
nostre. Explicació del Parenostre... Sia santificat el vostre
nom, lo qual és contra la blasfèmia; maldat d aquest vici. Fa¬
ci’s la vostra voluntat — conformitat amb la voluntat de Déu.

Però tots aquests desigs i oracions no ens atrevim a pre¬
sentar-los a Déu per nosaltres mateixos, i ho fem per medi d’a¬
quella Senyora incomparable, que sempre és oïda per Déu Se¬
nyor nostre. — Explicació de l’Ecce Filius tuus. Amor que
ens té Maria. — És pels navegants d'aquest món Stella maris.

SERMONARI

431

— Amor que li devem nosaltres. — Explicació de l’Avemaria.

III

Manera com es deu resar el rosari. Amb fe, amb reverèn¬
cia, amb atenció. — Mai es deu deixar de resar el rosari.

(Predicat a Canyelles en el Roser d’octubre de 1878.)

Excelencia del Santísimo Rosario

Regina Sanctissimi Rosarii, ora pro nobis.

A) Universalidad del Rosario — en todos los países toda
clase de personas, tanto espirituales como mundanas, sabios,
etc., lo rezan. B) duración de esta devoción. No ha quedado
sujeta a la moda; desde santo Domingo ha permanecido. C)
Triunfos obtenidos por su medio: personales, innumerables;
sociales, muchísimos: los albigenses, los turcos; y a la Virgen
del Rosario se aplica aquella antífona: Gaude, Maria Virgo,
cunctas haereses interimisti in universo mundo. De manera que
el santo Rosario es especialmente adecuado para quitar he-
rejlas. — Por esto hoy día es màs necesario. Cada dia lo re-
zamos, mas ^lo rezamos bien? Para lograrlo voy a explicaros
algo, la excelencia del mismo.

Origen. Ensenado por la misma Virgen al Patriarca de una
Orden, que especialmente rinde cuito a la fe y a la castidad,
para remediar una gran necesidad de la Iglesia. Fervorosas
oraciones de santo Domingo — durante ellas, sin duda, se lo
reveló Maria.

Composición del Rosario. Excelencia del Padrenuestro y

432

J. TORRAS I BAGES

del Avemaria. Dulzura de esta palabra: Ave, Maria; devoción
con que debemos proferiria. El Beato Simón de Rojas.

El Rosario es una devoción tan excelente porque reúne las
ventajas de la oración vocal y mental.

Utilidades de la oración vocal: a) puede hacerse hasta
cuando nuestro entendimiento està torpe; b) excita la medi-
tación; c) el mismo cuerpo, de sí grosero y animal, presta tri¬
buto a Dios — hòstia vociferationis ; cl) santifica la lengua, con
la cual tan a menudo pecamos.

Mas para que así sea ha de ir unida a la oración mental;
si no, es nada. — Los quince misteriós. — Para rezarse deben
hacerse los preludios, siquiera brevísimos, de toda medita-
ción; presencia de Dios, petición de su auxilio, composición
de lugar, petición y consideración.

Los efectos principales que produce el Rosario así rezado
son: l.° Familiarizarnos con la vida de fe, con Jesús y Maria.
2.° Asegurarnos una buena muerte. Caso que cita el obispo de
Orleans.

(Predicat a Valldonzella en el dia de recés del mes d’octu¬
bre de 1884.)

Del Rosari

Effundam super domum David... spiritum
gratiae et precum.

(Zach., 12, 10.)

El distintiu del cristià és l’oraçió. — La Iglésia primitiva
en contínua oració. — Els orants. — Per què la Iglésia o Je-
sucrist han vingut a restablir les relacions entre el Criador i
la criatura, que són la dependència, la unió. — L’oració pre-

SERM0NAR1

433

para per a l’efusió de l'Esperit de Déu.

Tot el cristianisme es comprèn en el misteri de l’oració,
perquè el cristianisme és la introducció de l’Esperit de Déu
en el món; la vinguda, la passió i mort de Jesucrist, sols tin¬
gueren aquest objecte.

L’esperit del món i l’Esperit de Déu; baralla entre amb¬
dós. Les armes per a vèncer en esta batalla són l'oració.

Sant Domingo fou el gran restaurador de l’Esperit de Déu
en el món, generalitzant i popularitzant l’oració. — L oració
comuna i popular. — Mèrits del Rosari: l.er La intercessió de
Maria. 2.on Excel·lència de les oracions dominical i angelical;
recorden l’Encarnació. 3.er Meditació dels grans misteris de
la Fe; per això és el medi per conservar la fe. 4.rt La seva fa¬
cilitat. 5.nt La seva generalitat: pobres, rics, savis, ignorants;
és com la Iglésia; amb alegria, amb tristesa, etc.

(Predicat a Sant Domingo el primer diumenge d’octubre
de 1900.)

Misteris de glòria

Jesucrist ressuscita radiant de glòria; el triomfador de la
mort i del dimoni els deixa encadenats de modo que la pri¬
mera no és més que ombra de mort, i el segon sols té imperi
en aquells que voluntàriament es fan esclaus seus. — Aquest
misteri és fonament de la fe, perquè prova la divinitat de Je¬
sucrist; de l'esperança, perquè si Ell ressuscita (hereu, primo¬
gènit, etc.), també nosaltres; de la caritat, perquè a Crist pa¬
cient l'estimàvem per sa generositat, ara l’estimem perquè el
veiem Déu.

434

J. TORRAS I BAGES

L'Ascensió de Crist es verificà a la vista de multitud de
persones, els deixebles queden encantats mirant al cel, etc. —
Entrada en la glòria acompanyat dels captius redimits. El cel
aquell dia va brillar amb un nou resplendor. — El nou cel
dels homes. — El fruit d’aquest misteri és el despreci del món
i l’aspiració del cel.

III

Promesa de Jesucrist d’enviar l’Esperit Sant. — El cena¬
cle: fervor dels deixebles. Vinguda. — Necessitat que tenim
de l’Esperit Sant, per a complir els deures espirituals; dife¬
rències entre l’esperit de Déu i l’esperit de l'home; el primer
fort, generós, constant, font del goig interior, etc.

Reunió dels apòstols al costat del llit de Maria en el dia
de sa mort. — Diferència entre sa mort i la dels altres. Va és¬
ser un dormir-se. — Assumpció al cel pels àngels. — Hermo-
sura de Maria ressuscitada; resplendor de sa carn virginal. —
En son cos es traslluïen els tresors de virtuts de la seva àni¬
ma. — Perquè el cos de Maria no es corrompé i el nostre sí,
demanem-li la incorrupció de l’ànima i una santa mort.

Triomf de Maria en el cel. La que en la terra havia portat
una vida humil i modesta, en el cel se li dóna la major glòria
i poder que hi pot haver després de Déu. Se la fa omnipotent
per gràcia. Els àngels, arcàngels, tot l’exèrcit angèlic l’adora

SERMONARI

435

per Mare; els patriarques i profetes s’alegren de veure cara a
cara a la que havien vist en esperit de profecia. Els màrtirs
la seva reina; els confessors l’origen de la seva constància; les
verges la seva mare, mestra i exemple; els sants penitents la
causa del seu arrepentiment. Si és reina de tots els sants, de¬
manem-li que intercedeixi per la Santa Iglésia, que destrueixi
les heretgies, etc.; fem-la nosaltres reina del nostre cor; ofe¬
rim-li tot el nostre ésser; adorem-la en l’alt tron de glòria en
què està col·locada a fi de que, essent fidels servidors seus en
aquesta vida, puguem després gaudir de sa companyia en la
glòria.

(Explicats a Santa Maria de Vilafranca, en la festa de l’As¬
sumpció de 1877.)

Misteris de glòria

Narració del misteri. — Qui ressuscita; per què ressusci¬
ta; circumstàncies en què ressuscita; aparicions; glòria de la
sagrada humanitat. Dues coses havem de considerar aquí: a)
la brevetat de la vida i l'eternitat de la glòria conforme veiem
en Crist, i b) contenir i mortificar les inclinacions de la carn,
perquè després ressusciti gloriosa.

Narració del misteri. — És un complement de l’anterior;
termina el triomf de Crist. — Obre les portes del cel, tanca¬
des pel pecat d’Adam; aquell dia pròpiament es reconciliaren
Déu i els homes. — El fruit d'aquest misteri ha d’ésser una
confiança il·limitada en Jesucrist, perquè, coneixent per ex-

436

J. TORRAS I BAGES

periència lo molt que ens estima, sabem que ara el tenim, ad-
vocatum apud Patrem; però aquesta confiança ha desser tem-
plada pel temor de la segona vinguda de què els àngels par¬
laren als deixebles encantats en el cel.

III

Narració del misteri. Omnes erant perseverantes unanimi-
ter in oratione cum mulieribus et Maria Matre Iesu: el vent re¬
presenta la fortalesa de l’amor de Déu; el foc, la llum i calor
de l’Esperit Sant; les llengües, que solament l'Esperit Sant
ensenya als homes de parlar amb Déu. — Jesucrist digué:
Dabo vobis... Spiritum veritatis; el món est spiritum falsitatis;
demanem, doncs, l'esperit de veritat i no ens deixem mai en¬
ganyar.

Narració del misteri: reunió dels apòstols, despido, mort.
— Causa de la mort fou l’amor; era un miracle que Maria vi-
vís després de l'ascensió de Crist. — Amor de Maria, ex duo-
bus amoribus factus est amor unus , l’amor al Fill i l'amor a
Déu; aquest gran amor quedà sense objecte present en l'As¬
censió, i encara que en la creu li donà a sant Joan per Fill,
quina diferència! — Ànsies de morir; si sant Pau digué: Cu-
pio dissolvi et esse cum Christo; si santa Teresa: Muero porque
no muero, què diria Maria?

In corrupció de la carn virginal de Maria, deguda a la seva
puresa; en els homes la corrupció indica la necessitat d'una
renovació; per a entrar en el cel deu ésser una carn angèlica,
però la carn de Maria, que era la carn de Crist, no necessita¬
va cap renovació. — La mort de Maria ha d 'ésser el nostre
exemplar; si tu, cristià, sents apego tal a la terra que et dol¬
gui el deixar-la, no ets verdader cristià; si no sents desigs d’a-

SERMONARI

437

nar al cel, prova de que no és la teva pàtria. Fruit del miste¬
ri: anar-nos desprenent de tot lo de la terra i encenent-nos en
amor i desig del cel.

Narració del misteri. Les festes de la terra són una ombra
de les del cel, com es veu en el triomf de Maria. La humilitat
és el fonament de la glòria de Maria, com també les virtuts i
l'amor. Per l'ascensió de Crist teníem en el cel un advocat;
per la de Maria, una mare. — Refugium peccatorum... conso-
latrix aflictorum... auxilium christianomm — del soldat, del
mariner, del moribund. Si és mare de tots els cristians, ho és
especialment dels fidels d'aquesta parròquia, de la qual és ti¬
tular. — Demanem-li la gràcia de que mai es perdi la fe.

(Festa de l’Assumpta, 1878.)

De la Asunción de la Virgen

Dilectus meus mihi, et ego illi

(Cant., 2, 16.)

Analogía entre la Encarnación del Verbo y la Asunción de
Maria; porque por la primera Dios baja a Maria, por la se-
gunda Maria sube a Dios. — Fiesta del cielo en este dia; es la
fi esta del amor. Consideremos tres cosas:

Primera. La causa de la muerte de Maria el amor. El amor
mata, es decir, el amor divino, porque no sufre otro que se
ame; a Marta, que se afanaba pero para El, le dice unum est
necessarium; por esto es que el alma, destruida toda afección,
se anega en el Amado. — Amor de Maria, que es amor al Hijo
y a Dios; — San Pablo cupio dissolvi, etc. Santa Teresa: Mue-
ro porque no mnero, ^qué seria Maria?

Segunda. En este dia celebramos la incorrupción. ^De qué

438

J. TORRAS I BAGES

fue premio? De la pureza. — Túvola absoluta de cuerpo y de
espíritu; es enteramente necesaria para el amor, por esto se
requiere tanto en las esposas de Cristo.

Tercera. Celebramos el triunfo de Maria, su exaltación, y
ésta es debida a su humildad. — Glòria de la entrada de Ma¬
ria. — Adàn. — Los àngeles, etc. Las tres Personas divinas.

(Predicat a les Religioses de l'Hospital de Santa Creu en
1878.)

Los Dolores de Maria

Stabant autem iuxta crucem lesu mater eius,

Universalidad de esta fiesta y oportunidad del tiempo en
que se celebra. La Pasión de Cristo y de su Madre van juntas.
Son los nuevos Adàn y Eva que reconquistan la rehabilita-
ción del género humano por medio del dolor, como se perdió
por el placer.

Al pie de la Cruz conquisto el nombre y calidad de Madre
de pecadores. l.° Porque así'la constituyó su Hijo: Ecce fïlius,
etc. 2° Porque los fieles la tomaron por Madre, muerto Cris¬
to, Padre de la Iglesia. Mas esta maternidad debía costarle do-
lores terribilisimos, porque toda madre de hombre sufre y pa-
dece al lle vario al mundo. Cuando Maria fue madre del Hom-
bre-Dios, en su parto, no sufrió; pero al pie de la Cruz, para
venir a ser madre de pecadores, debía sufrir. Todos los San¬
tos se han compadecido de Maria. Los servitas; la corona do¬
lorosa, etc.

SERMONARI

439

Debía sufrir para ser madre, porque Cristo conquisto el
inundo, porque humiliavit... usque ad mortem, etc., es decir,
porque hizo sacrificio de sí mismo. Santa Matilde dice que
ofreció a su Hijo con alegria; lo cierto es que Cristo tomó la
cruz con alegria. Y, no obstante, padeció; 1 mas que los màr-
tires; el sufrimiento de éstos era màs corporal, Cristo que era
su amor ya gozaba; pero Maria le veia sufrir. 2.” Sufrió màs
Cristo, pues a su muerte acabó y Maria continuo y lo tuvo en
sus brazos y oía las calumnias contra de Cristo. Figurémonos
la entrada de Maria en Jerusalén, al anochecer; todo el mun-
do habla de lo mismo, las gentes la miran al verla pasar; en
los corrillos de las calles oye contar la Crucifixión. Todos, fue-
ra de las Marías y Juan, la han abandonado. No la abando-
nemos nosotros.

III

Todos los que han padecido, hasta los santos, han padeci-
do por su pecado, a lo menos tenían el pecado original. Ma¬
ria ninguno. De esto debemos sacar resignarnos en el sufri¬
miento, pues si Maria padeció siendo inocente, mucho màs
debemos padecer nosotros siendo delincuentes.

(Valldonzella, divendres dels Dolors de 1881.)

Dolores de Maria

Vadam ad mortem myrrae et ad collem thu-
ris.

(Antif. de Laudibus.)

Las dos figuras que predominan en el grapo de la Cruci-

440

J. TORRAS I BAGES

fixión son Maria y Magdalena representantes de dos afectos:
el amor inocente y el amor peni ten te. El primero es màs di-
vino, el segundo màs humano. Por esto el primero ha mere-
cido tener una fiesta, que es precisamente el viernes inmedia-
to al viernes consagrado a contemplar el sublime amor de Je¬
sús. Los amores y dolores de Jesús los comprendemos màs en
Maria que en É1 mismo como el resplandor del sol es mayor
al reflejar sobre un objeto. En Maria vamos a contemplar el
tipo del amor de Dios, que se compendia en estas dos cosas:
buscar el sacrificio, ofrecerle a Dios.

Vadam ad montem myrrae. El Calvario, o sea el sacrificio,
es el punto de unión entre el cielo y la tierra; únicamente des-
de allí se va al cielo. El sacrificio del Calvario lo es totalmen-
te de parte de Dios y de los hombres. De parte de éstos todo
es contrario a Jesús y a Maria. Las autoridades, los sabios,
los sacerdotes, los ciudadanos. Befas contra Jesús y Maria. La
Crucifixión. — Unión que hay entre el hijo y la madre al es¬
tar en el útero materno, y después de nacido por los vínculos
del amor. El hijo es aliquid matris, por esto no se necesitaron
dos cruces. Miserere mei, fili David, dijo la Cananea al pedir
la curación de su hija, no dijo Miserere filiae meae. — Aun el
mismo amor sobrenatural de la glòria de Dios no quedaba
del todo satisfecho, porque la humanidad, si bien toda redi¬
mida, no es toda salvada. Una grande amargura de Maria fue
no poder auxiliar a su Hijo, el aliviar al moribundo; si no le
alivia a él, nos alivia a nosotros al prestarle...

III

Vadam ad collem thuris. ^Cómo la amarga mirra puede ser
suavísimo incienso? Por medio de la aceptación. El incienso

SERMONARI

441

para levantar su aroma necesita fuego; así también los afec-
tos humanos, contradicción. Afectos que sufren en Maria: l.°
El amor a Dios; 2°, el amor a su Hijo; 3.°, el amor a su pue-
blo. — Aceptación sublime de Maria y resignación, stabat.
Compasión mayor que merece el que no se queja. — Incom¬
prensible es este misterio y sólo la luz divina puede alum-
brarlo. — Maria tiene una resignación sin alivio; como en Je¬
sús la presencia de la divinidad como retirando la visión bea¬
tifica le dejaba padecer.

Panegíric de Nostra Senyora de la Font Santa en la
parròquia de Subirats

Hortus conclusus... fons signatus.

(Cant., 4, 12.)

La Verge Santíssima escull per palau les altes muntanyes:
Montserrat, Núria, en el Pirineu, etc., i Subirats. Com que vol¬
gués estar alta per a donar la benedicció als pobles del vol¬
tant. Antiguitat de Subirats; son il·lustre fill Ramon Martí,
català famosíssim. La vila de Sant Sadurní n’és filla. Mes el
terme de Sant Pere de Subirats té sa principal glòria en pos¬
seir la Verge de la Font Santa. Us explicaré de què a la Verge
se li aplica: Hortus conclusus... fons signatus. — Ave, Maria.

Hortus conclusus. L'hort és en l'agricultura lo més hermós
i productiu; per això en les coses celestials apliquem aqueix
nom a Maria. En un hort s’han de considerar les següents cir¬
cumstàncies: bona terra, aigua per a regar-lo, bon clima i bon
hortolà. En Maria s’hi troba: l.er, una ànima naturalment
bona, sense pecat original, d’on neixen totes les males herbes
del pecat; 2.on, la gràcia que regà aquella ànima amb abun¬
dància; 3.er, el bon clima, que en Maria és el cuidado d’apar-

442

J. TORRAS I BAGES

tar-se del mal: pequem perquè no ens apartem dels perills;
4.rt, Thortolà és el mateix Déu.

Aqueix hort dóna sos fruits de virtuts: castedat, humilitat,
caritat. Emissiones tuae paradisus; donà sos olors, que embal-
samen el món i enamoren a les ànimes, post te curremus in
odorem unguentorum tuorum.

Fons signatus. És font de fundere; la font derrama. La font
apaga la set, fertilitza la terra, purifica o neteja, posa en mo¬
viment la maquinària. Això fa aquesta divina font, Maria. l.er
Al trist i desconsolat alegra: Causa nostrae laetitiae. 2.on Fo¬
menta les virtuts; per això acudim a Ella, perquè ens deslliu¬
ri de les temptacions. 3.er Purifica, puix després del pecat ens
ajuda a obtenir contrició i penitència. 4.rt Ens ajuda a com¬
plir el deure.

III

Mes també Maria és font de gràcies en lo temporal. Salus
infirmorum. Les presentalles ho proven. Quantes persones
s’han deslliurat de desgràcies per Ella! No sempre ens alcança
la gràcia que demanem, perquè no sempre ens convé. — Les
necessitats de la terra. La sequedat, així ho canten els Goigs.
Obsequieu-la amb una vida pura i cristiana i us correspondrà.

(Predicat en l'Aplec de la Mare de Déu de la Font Santa,
Subirats, el diumenge de Quasimodo de 1887.)

SERMONARI

443

La devoció a Maria presidint el renaixement de Catalunya

Ego, Mater pulchrae dilectionis. «Jo, Mare
de la bella amor.»

(EcclL, 24, 24.)

Excel·lentíssim i Il·lustríssim Senyor 1 :

Excel·lentíssim Senyor 2:

Estimats germans

La immutabilitat i l'activitat són els atributs que més bé
manifesten la naturalesa i essència de Déu. Déu és sempre el
mateix i mai canvia; i, no obstant, Ell és el principi de tot mo¬
viment i de la renovació continua de les coses del món (Sap.,
7, 27). Per això el coneixement de la Sabiduria eterna ens
dóna a comprendre, diu l'Esperit Sant, el principi, el medi i
el fi dels temps i de les mudances i revolucions dels temps;
puix aleshores l’Autor de totes aquestes coses és el mateix
Mestre qui les ensenya (Sap., 7, 18 i 21), i ens instrueix de que
les mutacions i variacions dels temps, de que totes les coses,
per diferents que siguin entre si, vénen a tocar-se i unir-se
amb el qui és l’etern Principi de tot lo existent, Déu Senyor

nostre. , - ,

El Déu d'Abraham, d’Isaac i de Jacob és el Déu de Witred,
de Tallaferro, d’Oliva i dels Berenguers, els ossos dels quals
fa ja segles que jauen aquí. Mil anys davant de Déu són com
el dia d’ahir, que ja ha passat; i entre aquells comtes i bis¬
bes, guerrers i monjos que es reuniren en aquest lloc per a
procedir a la reconquista de la terra i pregaven a la Verge per
a obtenir-la, i els sacerdots, jurisconsults, gent científica, ar¬
tistes i homes de diferents estaments qui s han juntat en un
mateix esperit, baix la benedicció de la Verge Maria, prenent

1. El senyor Bisbe de Vic, Dr. D. Josep Morgades i Gili, restaurador de

2. El senyor capità general del Principat de Catalunya, D. Valerià Wey-
ler, representant de Sa Majestat la Reina Regent.

444

J. TORRAS I BAGES

per bandera aquesta devota Imatge, per a treballar en la re¬
construcció de Catalunya; entre els uns i els altes hi ha, dic,
la comunitat d’un gran principi: que els homes, en els desas¬
tres i les ruïnes d’una gran invasió guerrera que ha esmicolat
la societat, lo mateix que en els defalliments públics que pro¬
venen de les desgràcies de la política, de la dissolució social
que porta l'alterament de les idees i de les flaqueses dels vi¬
cis, si volen reconstruir el poble, han d’acudir a Déu, autor i
restaurador de la societat humana, i que els pobles creients
han de cercar la protecció d'Aquella qui, per boca de la Iglé-
sia, és anomenada Auxili dels cristians.

El segle ix, en què es construí aquesta Basílica, i el segle
xix, en què ha sigut reconstruïda, són, en cert sentit, una ma¬
teixa cosa, perquè els homes, encara que estiguin a segles de
distància els uns dels altres, tenen una mateixa naturalesa; i
la veritat és sempre la reina de la humanitat, per lo qual la
Verge Maria, qui engendrà en son ventre la Veritat eterna i
la donà als homes, és el trono de la sabiduria, qui ha de go¬
vernar el món; i, així com en el segle ix la Verge fou la benè¬
fica Mare qui donava la calor vital a la Catalunya naixent,
també en el segle xrx ha d'ésser la qui infongui l'esperit de
vida a la Catalunya renaixent. I heus aquí indicada la matè¬
ria de què us vaig a sermonar. — Ave, Maria.

El panteisme humanitari, última moda de la impietat i
del qual volien fer com la religió final de la societat humana,
no és més que la deformació, com sol succeir en totes les he¬
retgies, d’un dogma catòlic. Aquell organisme vivent, subjec¬
te a lleis necessàries i posseint una vida pròpia i progressiva,
és una alteració de l'admirable doctrina de l’apòstol sant Pau
quan ensenya que tota la humanitat, sobrenaturalitzada per
la fe i la gràcia, és un sol cos místic, essent cap d’ell la divina
persona de Nostre Senyor Jesucrist. La Mare que engendrà el

SERMONARI

445

cos real, la carn del Redemptor, és la mateixa que engendrà
son cos místic. En efecte, els doctors eclesiàstics reconeixen
que quan, a l’efectuar-se en el Calvari el misteri de la nostra
redempció, Jesucrist digué a sa Mare aquelles paraules: Heus
aquí el vostre Fill, en la persona de sant Joan, a qui directa¬
ment es referien, hi designava tot el llinatge; i la tradició ens
mostra a la Verge Maria exercint una autoritat especial i efi-
cacíssima en la Iglésia primitiva. En la casa de Natzaret, lo
mateix que en la Iglésia de Jerusalem. Maria no era el cap;
la Providència havia designat per exercir l'autoritat, en l'un
i l’altre cas, a sant Josep i a sant Pere; mes, no obstant, Ma¬
ria Santíssima posseïa la plenitud de la influència i de la grà¬
cia, i era com la mestra i doctora de les coses divines. Sant
Joan Evangelista la tingué a casa seva (Joan., 19, 27), i, de
consegüent, havem de pensar que Ella fou el testimoni més
fidel dels misteris i de la doctrina de son Fill. Sant Lluc (Luc.,
2, 19) refereix que Maria conservava en son cor les paraules
del Mestre diví i que les reflectia; i el venerable Beda diu 1
que els misteris de l’Encarnació els evangelistes els aprengue¬
ren d'aquesta celestial Senyora, ja que Ella fou testimoni qua¬
lificat i part essencial en la mateixa, lo qual la constitueix
una de les fonts més interessants de la revelació, mestra de
la fe i oracle de la Iglésia primitiva.

Per això, quan contemplem les més venerables iglésies an¬
tigues, hi veiem sempre la maternal ombra de Maria. Cèle¬
bre és la devoció que les iglésies orientals li professaren; mag¬
nífica la litúrgia amb què expressaven sos filials sentiments
els cristians d’aquells pobles; i la Iglésia d’Efeso, que reco¬
neix en sant Joan son apòstol i doctor, es distingí, com no po¬
dia menys d'ésser, en l’entusiasme fervorós envers la Mare de
Déu. Considerant ara les iglésies d’aquestes terres d’Occident,
a Espanya trobem l'autoritzada tradició de la vinguda de la
Verge en carn mortal a les riberes de l’Ebre, a fi d’animar als
deixebles de sant Jaume, el nostre apòstol nacional, per a pre-

1. Hom. Brev. Rom. in fest. C. M.

446

J. TORRAS I BAGES

dicar l’Evangeli a nostres passats. La Iglésia de les Gàl·lies
mostra també des de sos orígens una devoció especial a la
Mare de Jesucrist, puix Dionís Areopagita, qui havia, segons
sembla, tractat personalment amb Maria, de la qual en diu
coses admirables, fou el bisbe més famós de la Iglésia de Pa¬
rís, la qual fins avui, per a donar com un testimoni perenne
de la seva devoció, s'anomena de Nostra Senyora. En quant a
la Iglésia Romana, cap de totes les de la cristiandat, el seu
amor a Maria és prou conegut. Fundada pel Príncep dels
Apòstols, ha tingut, des de la més remota antiguitat, imatges
d'origen misteriós, que s’han considerat autèntiques, de la
Verge Maria, en honor de la qual edificà sumptuosos temples.

La Providència divina volgué esborrar lo antic i formar
nous pobles, i en les confusions, tenebres i núvols, en les
guerres de costums i de principis oposats, entre la barreja
d'elements que havia de produir el nou estat social, una he¬
retgia vinguda d’Orient amenaçava corrompre tota la mas¬
sa; quan, alçant-se els fills del gloriós sant Domingo, escu-
dats amb la protecció de Maria, i armats de son rosari, com
n’és bon testimoni aquest Pirineu, destruïren els errors me¬
tafísics i sobrenaturals d’una secta que fins avui, després de
tants segles, veiem reaparèixer en la civilitzada Europa, de¬
mostrant una vivacitat espantosa. Entre les glorioses figu¬
res d’aquell quadro històric tan interessant, com a fautors
de gran eficàcia, representant un espiritualisme d'alta po¬
tència, descobrim els fills del Seràfic sant Francesc, qui, com
heralds de les més altes prerrogatives de Maria, cooperen a
la transformació social baix la protecció d'aquella celestial
Senyora. Fixant-nos en la història civil, veiem exactament
el mateix fet. Els nostres germans de Castella diuen que Co-
vadonga fou el bressol de son poble; els catalans diem que
del nostre ho és Ripoll; sempre al costat del bressol hi ha
la mare, i per això són aquests llocs venerables Santa Ma¬
ria de Covadonga i Santa Maria de Ripoll. Però, considerant
especialment la història pàtria, veiem com la devoció a Ma¬
ria no s’estronca en Wifred, fundador ensems del poble ca-

SERMONARI

447

talà i de la Basílica ripollesa, sinó que continua fervorosa
en sos successors, i es presenta magnífica en el Rei admira¬
ble qui portà la gent i la llengua catalana fins als confins
d 'Andalusia i a la Daurada Illa. Molts de vosaltres haureu
llegit commoguts l’explicació que l’il·lustre Conquistador fa
de les seves entrades triomfals en les ciutats que prenia als
sarraïns, cuidant primer de tot de dedicar a la Verge Maria
la principal iglésia, i com el reial cronista refereix el fervor
amb què oïa cantar la Missa Salve, sancta Parens, per ell dis¬
posada, afegint-hi amb ingènua sublimitat: E nós ploràvem.

Mai la societat cristiana pot estar enterament segura, i
per això sempre necessita la protecció de Maria. Quan la
nostra civilització estigué amenaçada i a punt de quedar
destruïda per la formidable potència dels turcs, el poder de
Maria es manifestà en les aigües de Lepant; i avui, festa del
Santíssim Nom de Maria, no es pot deixar de fer memòria
de la victòria obtinguda prop de Viena sobre d’aquell exèr¬
cit que semblava havia de destruir, no solament l 'Imperi,
sinó també les altres nacions. L’instint dels pobles i l’auto¬
ritat de la Iglésia han aclamat a Maria com a Salvadora de
la civilització en aquells perillosos trànsits.

Dins dels pobles cristians hi ha uns certs organismes,
nascuts per influència divina de la substància del poble, que
tenen una gran importància en la història de l’esperit: és a
dir, les Ordes religioses, que han format la societat d'Euro-
pa. Són el poble cristià per excel·lència, perquè professen la
pràctica de la perfecció evangèlica. Doncs Maria és també
la Mare que ha format aquests pobles escollits: l'orde mo¬
nacal, universalment reconeguda com a guardadora de la ci¬
vilització, arca que salvà els tresors de la il·lustració anti¬
ga, difonent-la després per tot el poble, visqué abrigada baix
el mantell maternal de Maria, de lo qual són indestructible
testimoni, a Catalunya, aquells que foren nuclis que irradia¬
ren la vida social i religiosa sobre el nostre poble, Santa Ma¬
ria de Ripoll, Santa Maria de Montserrat, Santa Maria de
Poblet, Santa Maria de Santes Creus... Santo Domingo i sant

448

J. TORRAS I BAGES

Francesc són fills predilectes de Maria; i quan, a 1 arribar
l'Edat Moderna, Luter, sublevant-se contra l’autoritat espi¬
ritual de la Iglésia, esqueixà diferents membres del cos mís¬
tic de Jesucrist, la Providència divina suscità l’heroic soldat
qui, venint de les valls de Bascònia a Catalunya, vetllà les
armes de la seva espiritual milícia als peus de la Verge de
Montserrat, i Ella li dictà el codi d’estratègia sobrenatural,
el llibre dels exercicis, que el fundador i sos deixebles de¬
vien usar en diferents combats. Decretà Déu que es multi¬
pliquessin les classes populars , i aleshores l'Esperit Sant,
que regeix la Iglésia i satisfà totes les noves necessitats que
es presenten, volgué que es multipliqués i generalitzés la
instrucció literària entre la gent, evocant a un home pire-
naic, el benaventurat Josep de Calassanç, que per la instruc¬
ció dels minyons instituí l’Orde que significativament ano¬
menà de Clergues Pobres de la Mare de Déu.

La maternitat de Maria, que veiem evident en la vida
dels pobles cristians i en la tradició i doctrina eclesiàstica,
ens dóna a compendre que la devoció a la Verge Santíssima
ha d'ésser un vincle social de primera força; en la família
la mare és el vincle d'unió entre sos membres i la dolcifica-
ció de la vida domèstica: de la cristiandat, la gran Mare de
famílies és la Verge Santíssima. Si des de la trona fos lícit
predicar altra doctrina que la celestial i evangèlica, us mos¬
traria a un gran poeta d'aquest segle, desgraciadament pro¬
testant, qui amb un encís admirable presenta la poesia de
la vida humana, la més sublim i alta poesia, pràcticament
derivant del dogma catòlic de la Immaculada Concepció de
Maria.1 El fundador, doctor i pontífex de la secta positivis¬
ta, al donar el pla de lo que ell volia que fos la Iglésia de la

1 . Goethe, Faust.

SERMONARI

449

humanitat, en la seva litúrgia especial, proclamà també la
necessitat de la influència social de la perfecció humana en¬
carnant-la en una dona.1 El poeta i el filòsof assenten la ne¬
cessitat, per a alçar l’esperit públic, de l’ideal femení; però
aquests homes de talent, si bé esgarriats, són com un eco in¬
complet d'aquelles amoroses veus que per espai de molts se¬
gles ressonaven cada nit en aquest temple, proclamant a
Maria vida, dolçura i esperança del poble cristià.

En efecte, Maria ha comunicat la vida als pobles cris¬
tians donant-los a Jesucrist, no solament quan el parí en el
portal de Betlem, sinó també essent el medi de la introduc¬
ció de la fe i de la gràcia cristiana en els homes en particu¬
lar, i als pobles en general; perquè cridada la Verge Maria
a la maternitat de l’Home-Déu, establert que des de la seva
aparició sobre la terra Ella fos el medi de comunicació en¬
tre Déu i els homes, aquest decret de l'Etern persevera, per¬
què, com diu l'apòstol sant Pau (Rom., 11, 29), Déu no es¬
mena els seus dons ni les seves vocacions. La doctrina dels
grans Doctors i Pares de la Iglésia és unànime en aquest
punt, i l’ha recollida i proposada als cristians actuals sant
Alfons Maria de Liguori, el més modern dels Doctors i de
gran autoritat en la Iglésia de Déu: totes les gràcies, diu, vé¬
nen per Maria, i, de consegüent. Ella és una font de vida.
Aquell dóna la vida que comunica l'esperit vivificant; per
això proclamem a Déu universal i únic autor de la vida, puix
d'Ell ve tot esperit. D’un mode particular Déu és autor de
la vida sobrenatural, perquè l’Esperit Sant, que la sosté, pre¬
cedeix únicament de Déu; però un sant i gran teòleg, sant
Bernardí de Siena, ens dóna una doctrina admirable, que
sembla massa atrevida, i que, no obstant, es pot dir que és
la doctrina implícita de la Iglésia, reconeixent en la Verge
una certa maternitat espiritual sobre tota la humanitat.
«Maria, diu l'il·lustre frare de sant Francesc, té una espècie

1 . Comte, Système de Politique positive, cap. IV, pàgina 411. Instituí una
festa de la Verge-Mare. Apud Gruber.

450

J. TORRAS I BAGES

de jurisdicció o autoritat sobre tota processió temporal de
l’Esperit Sant1; és clar que l’Esperit Sant no procedeix de
Maria Santíssima, però l'autoritat maternal que té sobre
Déu Fill redunda sobre Déu Esperit Sant, qui procedeix de
Fill, en quant es refereix a la seva comunicació temporal
amb els fills d’Adam. Déu volgué donar-nos a Jesucnst, au¬
tor de la vida i de la gràcia, per medi de Maria, i aquest or¬
dre establert en la humanitat viadora durarà fins a la h dels

segles.

Amb son origen diví no hi ha sobre la terra cap institu¬
ció tan humana com la Iglésia catòlica, perquè m atrevire
a dir-vos que Déu és més humà que els homes; puix, Autor
de la naturalesa humana, la coneix perfectament, i en les se¬
ves obres i disposicions s'abaixa i humilia per a lligar pei-
fectament amb ella. El rebre immediatament de la dona la
vida, tant natural com sobrenatural, comunica a aquesta
una dolçura extraordinària, i inclou una verdadera poten¬
cia per a l’educació dels sentiments i la formació de les cos¬
tums. Les èpoques de gran devoció a Maria ho son també
de gran difusió de l'amor social, com ho demostren aquells
segles de l'Edat Mitjana en què la Verge Maria iou la Reina
i Mare del poble cristià. L’amor social podem considerar-ia
en l’ordre contemplatiu, o de l’especulació, en gran part
composta de tres elements: el sentiment artístic, el senti¬
ment piadós i el sentiment polític. La universalitat i la in¬
tensitat d'aquests sentiments en aquells segles és eviden .
L’art no era el sentiment d’una classe; el sentiment artístic
s'estenia, com una suavíssima unció, a totes les classes so¬
cials. Es manifestava d’una manera exquisita, no solament
en les Seus de les ciutats, en les iglésies monacals, construï¬
des pel servei espiritual de gent poderosa i instruïda, sino
que també es mostrava, amb una simplicitat deliciosa en la
pobreta ermita d’un racó de muntanyes, que mai devia es-

1. Sermó V De Nativit. B. Aí„ cap. VIU. Apud Guéranger, Année liturgi-
que, t. IV, ed. 3. 3

SERMONARI

451

ser visitada més que per rústecs pagesos; resplendia en les
magnífiques pintures dels grans temples, però fins avui amb
delit cerquem contemplar la bellesa ingènua i pageseta en
els humils retaules d’insignificants parròquies; una mateixa
cançó eixia de la boca dels prohoms que de la dels més vul¬
gars de la terra. L'exercici de la pietat crisitana era també
general a tots els ciutadans. Tothom deia nostre Pare sant
Francesc, quasi bé tothom deia nostre Pare sant Domingo;
i és que la vida religiosa, eixint dels monestirs, estenent-se
per medi de les Ordes terceres als homes i dones consituïts
en estat de matrimoni, havia fet de la societat, almenys a Ca¬
talunya, com un immens convent. Realitzada en la vida pú¬
blica aquella admirable doctrina del meu angèlic mestre
sant Tomàs, que ensenya que el millor sistema polític és
aquell en què en la governació de la comunitat entren, di¬
recta o indirectament, tots els ciutadans, perquè així tots
tinguin interès en la conservació del comú; en les ciutats ca¬
talanes el sentiment polític recte i ordenat dominava en tots
els estaments, i tothom tenia una participació discreta en
la vida pública.

I per a explicar la unitat i la intensitat d'aquesta amor
social no serveixen les doctrines dels positivistes, i havem
de cercar l'explicació en les regions de lo sobrenatural, en
la divinització de la humanitat que forma el cos místic de
Jesucrist, del qual, essent-ne membres tots els cristians, que¬
den tots ungits pels efluvis de son Cap diví i participen de
sa vida sobirana.

Quan contemplem l'amor social en sa manifestació pràc¬
tica, és a dir, aplicada a subvenir les misèries humanes,
veiem també clarament que deriva, com d’una font abun¬
dosa, de la maternitat de Maria. Si fos possible apagar del
cor dels catòlics la devoció a la Mare de Déu, totes les obres
de caritat es desvaneixerien, puix l'experiència ens diu que
totes deriven d’Ella. El nom de Maria corona tots els monu¬
ments erigits a la caritat social; totes les institucions benè¬
fiques han eixit i crescut baix sa ombra protectora, i per

452

J. TORRAS I BAGES

això oireu que a Maria se l’anomena la Verge de la miseri¬
còrdia, dels desemparats, dels infants orfes, de la caritat; i
quan l’home admirable, la imatge del qual es venera en
aquell altar, Ramon de Penyafort, volent correspondre al
gran desenrotllament mercantil de Catalunya, que ocasio¬
nava que molts dels nostres conciutadans quedessin esclaus
dels sarraïns, instituí l'Orde dels redemptors de captius, ho
féu per inspiració de Maria; i, al donar-los la legislació per
la qual s’havien de regir, els col·locà també baix la protec¬
ció d’aquella celestial Senyora. Lo mateix que aleshores, ara
persevera la força social de la devoció a Maria Santíssima.
A les noves necessitats la pietat aplica el mateix remei ade¬
quant-lo a elles: avui tenim el culte de Nostra Senyora de
la Fàbrica, tan propi de nostra època manufacturera.

Els innombrables exèrcits de piadoses dones, més glorio¬
sos que els exèrcits conquistadors, que avui segueixen tots
els confins del món cercant misèries humanes que socórrer,
viuen a l’influx de la devoció a Maria i totes la reconeixen
per sa excelsa Capitana. Si s’apagués la devoció a Maria s’a¬
pagarien també al moment els benèfics ardors de la caritat
social; per això l’il·lustre Pontífex que avui governa la Iglé-
sia i vol restaurar en Crist a la societat humana, després
d'haver dictat documents d’admirable sabiduria per a ager¬
manar entre si els diferents elements que, refredada la ca¬
ritat, estan dominats d'odi els uns contra dels altres, reco¬
neixent la necessitat d’una protecció eficaç, acut a Maria i
treballa en renovar sa devoció, fomentant amb una insistèn¬
cia significativa la piadosa pràctica del Sant Rosari, com
un medi poderós pel restaurament de la caritat social.

Hi ha una fe morta i una fe viva. Una fe viva i operativa
sols es troba baix la protecció de la Mare de Déu. La fe mor¬
ta i freda és inútil. La fe encesa de caritat és l'única que es¬
calfa el món i salva les ànimes, perquè és l'única que porta
en si la plenitud de l’eficàcia divina. Les coses visibles i tem¬
porals són com un resplendor i imatge de les invisibles i
eternes. Tots els sentiments humans que havem anomenat

SERMONARI

453

són irradiacions de l’amor, i l’amor verdader, pur, l’amor
no corruptor, sinó sant, deriva de la Verge Maria. Ego, Ma-
ter pulchrae dilectionis . En efecte, segons la doctrina catòli¬
ca, l'amor és lo més alt i perfet de les comunicacions i el ver¬
dader llaç d’unió entre la criatura i son Creador. Maria,
constituïda com mitjancera entre Jesucrist i els homes, és
una criatura amorosa per excel·lència. L’amor la féu Mare
de Déu. Tota sa puríssima persona, totes les fibres de son
cos, tot son esperit vibrà a l’impuls de l’Esperit Sant, baix
els encesos raigs de l’amor divina, i aleshores concebí al Fill
de Déu; i com l'obra de la redempció és obra de caritat, re¬
sulta que tot el cristianisme és una immensa difusió d amor,
efectuada per ministeri de la Verge Maria, quedant així la
humanitat divinitzada per una difusió íntima de 1 amor so¬
brenatural.

El principi unificador del poble cristià és, doncs, la ca¬
ritat; i per això es veu que la dissolució, el desfer-se i desor-
ganitzar-se la societat és una conseqüència del refredament
de la caritat cristiana entre els ciutadans, i heus aquí per
què els fundadors de pobles, des de Wifred a Catalunya i
sant Esteve a Hongria, qui volgué fer d’aquella regió un reg¬
ne de la Verge, han posat sempre la devoció a Maria San¬
tíssima com fonament del poble i vincle d'unió entre els ciu¬
tadans.

III

Tal vegada direu que la devoció a la Verge Maria pogué
fer un poble allà en l’alba de la civilització, tractant-se de
pobles infants; però que en els pobles adults, i potser fins ca¬
ducs, aquesta influència serà nul·la. I, no obstant, és cert
que el poble català ha de tornar a néixer, i l’instint públic
ho reconeix quan parla de renaixement. El poble d'Israel s es-
valotava quan oïa al Messies, qui deia als qui el seguien que
si volien entrar en son regne havien de tornar a néixer

454

J. TORRAS I BAGES

(Joan., 3, 5), i la gent exclamava: «Com un home vell podrà
tornar a néixer!» (Joan., 3, 4.) I, no obstant, el diví Mestre
es refermava en sa sentència, i en altre lloc repetia: «Si no
us torneu com infants no entrareu en el regne dels cels.»
(Mt., 18, 7.) I aquesta sentència de la Sabiduria eterna lo ma¬
teix s'aplica als pobles que als individus, a 1 ordre natural
que a l’ordre sobrenatural. La perfecció de la vida requereix
el conservar certes qualitats pròpies de la infància i la jo¬
ventut. Tan de bo que als vells pobles d’Europa se’ls pogués
treure anys de sobre, que els homes d Estat que els govei-
nen no tindrien tantes dificultats! Quan un home es creu
gran home està perdut i deixa d’ésser gran; quan un poble
s’ensuperbeix cau dins de poc en 1 abim de les ignomínies i
de la decadència, com ho veiem en tantes ciutats que cai¬
gueren a les empentes de la supèrbia. La humilitat és una
virtut que creix espontàniament en la infància i general¬
ment en la joventut. La Verge Maria fa consistir 1 origen de
sa grandesa en la seva profunda humilitat. «Perquè Déu
mirà la humilitat de sa esclava, diu, tots els pobles em pu¬
blicaran per benaventurada.» (Luc., 1, 48.) En 1 ordre natu¬
ral de les coses veiem evidentment complerta aquesta llei
de la revelació cristiana, puix sols s obté la perfecció si es
conserven certes qualitats de l’edat primera. En les mani¬
festacions del geni humà exigim sempre la ingenuïtat de
l'expressió, la força i la puresa de vida. És a dir: qui vol en¬
trar en el regne de la perfecció ha de conservar incorruptes
certes qualitats de la naturalesa. Per això veiem que els po¬
bles vells cerquem i estudien l’art dels pobles joves, que no
ha sofert l’enervament de la civilització; estudiem la poesia
i la música populars, perquè la seva ingenuïtat i naturalitat
ens complauen, i fins dites qualitats són indispensables pei-
què resultin agradoses la pintura, 1 arquitectura i totes les
altres manifestacions del geni dels homes. El mateix siste¬
ma polític no pot renunciar a aquelles excel·lències; el go¬
vern patriarcal és el govern òptim, i així observem, fins quan
els pobles estan ja en la plenitud de la civilització i dels

SERMONARI

455

avenços materials, que els sistemes polítics menys artificio-
sos, més naturals, són també els més excel·lents; i la Santa
Mare Iglésia sembla demostrar una afectuosa preferència
pel sistema regional, perquè conserva com un raig d’aque¬
lla llum que il·lumina l’alba dels pobles naixents. Llum que
és d’origen diví, perquè mai es mostra més visiblement la
intervenció de Déu en el món que en el naixement i en la
mort tant dels homes com dels pobles; també el sol mani¬
festa més ses magnificències quan surt i quan es pon.

Aquesta llum misteriosa i divina que il·lumina els prin¬
cipis del nostre poble nosaltres la volem perpetuar. Entre
la donació que hi ha més de vuit-cents anys féu a Santa Ma¬
ria de Ripoll el comte Berenguer el Vell, d’un oliverar de Ca¬
marassa, perquè fins a la fi dels segles fos il·luminada la
imatge de Maria,1 i l'oferta que a aquesta celestial Senyora
presenteu avui vós, venerable Prelat, cabdill espiritual de la
restauració catalana, d'una Corona poètica, hi ha una con¬
nexió íntima i profundíssima. Cremem davant de l’altar les
llànties d’oli per donatiu dels cristians, perquè són com la
protestació de la fe dels oferents. La llum de la llàntia és la
llum de la fe. La llum de la poesia continguda en l 'Àlbum
és la llum cristiana que ha d’il·luminar la reconstrucció de
nostra pàtria. La religió és el ciment amb què es cons¬
trueixen les nacions fortes, la lliga que uneix entre si les pe¬
dres fonamentals de l’edifici de la pàtria. Mai s’ha fundat
cap poble sobre la filosofia; al revés, sovint aquesta és un
principi dissolvent que desfà els pobles i dilueix la societat;
per això nosaltres havem de tenir compte de que, enganyats
per la il·lustració, pels estudis sociològics, per les preten¬
sions dels nous sistemes polítics, és a dir, creient-nos savis,
no vulguem posar la mà sobre la substància del nostre po¬
ble. Déu es l'autor i el restaurador dels pobles. Les grans le¬
gislacions i constitucions no són obres dels homes, no són
fruit de refinaments científics, sinó que han aparegut a l'in-

1 . Pellicer, Història de Santa Maria de Ripoll.

456

J. TORRAS I BAGES

flux de la creença que animava la vida popular. Sos discrets
legisladors no han sigut savis, des dels antics fins als qui for¬
maren la constitució política dels països nord-americans.
Els savis són bons per a disputar, els filòsofs per a posar-ho
tot en tela de judici; Déu únicament, valent-se d’homes qua¬
si bé sempre sense lletres, com ho veiem amb els fundadors
de Catalunya, els ossos dels quals reposen en aquesta Basí¬
lica, qui amb prou feines si sabien de llegir, Déu solament,
repeteixo, és el qui edifica als pobles. Quina lliçó donen
aquells antics pastors de pobles, guiats solament per la fe,
als moderns homes d’Estat, als qui la societat se'ls desfà en¬
tre les mans, malgrat tots sos refinaments científics!

Quan Jesucrist, Fill de Déu, envia els Apòstols a fundar
un poble que es devia estendre per tota la terra i durar fins
a la fi dels segles, no els donà cap llibre; els donà son Espe¬
rit, que era el qui els havia d'ensenyar la veritat. No fou la
llei escrita la qui feia respectable la nostra pàtria, sinó les
discretes i honestes consuetuds, les fermes creences i l'amor
social que lligava estretament entre si els diferents organis¬
mes de la comunitat; tenien els catalans una llei gravada
molt fortament en el cor. L'obra mestra de Jesucrist, ens en¬
senya la sagrada teologia, que no fou el promulgar una nova
legislació, sinó l'adveniment d’un nou Esperit, de l'Esperit
Sant, que Ell envià a difondre’s per sobre la terra; la Iglésia
mateixa podem dir que no va existir fins que vingué l'Espe¬
rit Sant, vincle que uneix per medi de l’amor, no sols a les
Persones de la naturalesa divina, sinó també a tots els ho¬
mes que creuen i practiquen la doctrina de Jesucrist. El cris¬
tianisme, més que no pas un sistema legislatiu, és la perma¬
nència en la terra de l’Esperit de Déu, servint-li d’instru¬
ment visible la Santa Mare Iglésia. Per això el cristianisme
és etern. Les mateixes lleis de la Iglésia, de la societat cris¬
tiana, s’envelleixen i moren i són derogades; però aquest Es¬
perit és sempre nou, perquè és etern; serveix per a totes les
èpoques de la història, i d’Ell, com d'una arrel misteriosa,
surten les noves lleis que han de regir la societat dels ho-

SERMONARI

457

mes en el llarg viatge cap a l’eternitat.

Així també nosaltres, tots els que ens havem cregut cri¬
dats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem de
treballar principalment en desenrotllar son esperit. Dema¬
nem a Déu que ens enviï l'Esperit Sant, qui tot ho crea i tot
ho renova. Encara que de Catalunya no ens quedessin més
que els ossos, ella tornaria a reflorir. Ezequiel (cap. 37) vi¬
via en època de gran desolació de son poble, i en profètica
visió se li presentà aquest com un camp ple d’ossos secs i
escampats; no obstant, ell sabia que Israel havia de reapa¬
rèixer com un poble sempitern, el poble de la nova llei; per
això crida a l’Esperit i els ossos es junten, els nervis i la carn
s’estenen sobre d’ells i apareix la vida amb tota sa plenitud.
Cridem també nosaltres a l’Esperit perquè vingui per tots
quatre vents, i veurem el país Vivint altre cop d’una mane¬
ra noble i ordenada, i la societat catalana serà com la figu¬
ra i imatge de la celestial Jerusalem...

(Santa Maria de Ripoll, festa d’oferiment de la «Corona
Poètica» a la Regina de la Catalunya cristiana.)

ÍNDEX

Advertiment . 7

La Quaresma i l’Advent a la catedral de Vic

Quaresma de 1900 . H

Quaresma de 1901. — Sobre l’exercici de la misericòrdia 30
Quaresma de 1902. — Les tres concupiscències vençudes

per la Quaresma . 39

Quaresma de 1903. — Les conversions obrades per Jesu-

crist .

Quaresma de 1904 . 47

Plans repetits per a les dominiques primera i segona, no

predicats . 63

Quaresma de 1905. — Miracles de Jesús . 66

Quaresma de 1906. — Paràboles de l'Evangeli . 70

Quaresma de 1907. — La Passió de Jesús . 81

Quaresma de 1908. — Pecats capitals . 87

Quaresma de 1909. — Virtuts cardinals . 96

Quaresma de 1910 . 102

Quaresma de 1911. — Explicació de Parenostre . 110

Quaresma de 1912 . H®

Quaresma de 1913. — Les Benaventurances . 124

Quaresma de 1914. — La Passió . 134

Quaresma de 1915. — Les paraules de J esucrist en la Creu 141

Advent de 1900 . 152

Advent de 1902 . 168

460

J. TORRAS I BAGES

Advent de 1904 . 174

Advent de 1905. — Els enemics de l'ànima . 184

Advent de 1906. — Els novíssims . 194

Advent de 1907 . 200

Advent de 1908 . 205

Advent de 1909 . 212

Advent de 1910 . 216

Advent de 1911 . 220

Advent de 1912 . 228

Advent de 1913 . 233

Advent de 1914 . - 239

Advent de 1915. — L’Advent i la Butlla de la Santa Creua¬
da . 246

Homilies de tot temps

Tercer Diumenge d’Advent . 255

Nadal . 257

Nit de Cap d’Any . 260

Diumenge entre la Circumcisió i l'Epifania . 261

Epifania . 262

Diumenge dintre l’Octava de l'Epifania . 264

De la devoció . 268

De l'alegria cristiana . 270

Diumenge cinquè després de l'Epifania . 271

Diumenge de Quinquagèsima . 273

Dimarts de Carnestoltes . 274

De la glòria . . 275

Diumenge primer de Quaresma . 278

Diumenge segon de Quaresma . 281

Diumenge tercer de Quaresma . 284

Diumenge de Passió . 287

Dijous Sant . 290

Diumenge segon després de Pasqua . 292

Diumenge segon després de Pasqua . 295

Diumenge quart després de Pasqua . 297

SERMONARI

461

Dilluns de Pentecostès . 298

De la Santíssima Trinitat . 300

De la Santísima Trinidad . 302

Festa del Corpus . 304

Diumenge setè després de Pentecostès . 305

Diumenge divuitè després de Pentecostès . 307

Diumenge dinovè després de Pentecostès . 310

Diumenge dinovè després de Pentecostès . 313

Diumenge dinovè després de Pentecostès . 316

Diumenge vint-i-dosè després de Pentecostès . 318

El gran manament . 322

Tots Sants . 323

Sermó per al dia de Tots Sants . 324

La doctrina de la santedat . 325

Festes de Jesucrist i de Maria

Eucaristia

El misterio del Santísimo Sacramento es el generador

de la piedad cristiana . 329

Jesucristo en el Santísimo Sacramento es el médico de

nuestras almas . 331

El sant sacrifici de la Missa . 334

Jesucristo como maestro . 336

Cristo como padre . 338

Desagravios a Jesús Sacramentado . 340

Plàtica de Comunió . 342

Devoció de Santa Caterina de Siena al Santíssim Sagra¬
ment . 343

Plàtica de Comunió . 344

El regne etern de Jesucrist . 345

Plàtica de Comunió . 346

462

J. TORRAS I BAGES

Sagrat Cor de Jesús

La devoción al Sagra do Corazón de Jesús .

El Sagrado Corazón de Jesús .

El cuito del Sagrado Corazón es el cuito del amor de Je-

sucristo . . .

De la devoción como emanada del Sagrado Corazón de

Jesús .

La misericòrdia divina en el Sagrat Cor de Jesús .

Del Sagrado Corazón de Jesús .

Dulzura del Corazón de Jesús .

La Preciosísima Sangre de Nuestro Senor Jesucristo ...

El sacrificio de corazón a imitación de Cristo .

Del Sagrado Corazón de Jesús . .

De la ingratitud para con Jesucristo .

Preparació per l’amor de Déu .

Del Sagrado Corazón de Jesús .

Deber de reparación .

Necessitat del fervor . .

Amor de deseo . . .

La devoción del Sagrado Corazón suaviza la vida espi¬
ritual .

De la santedat . . . . .

Alegria del Corazón de Jesús .

L’ordre de la caritat . . .

Jesucrist ensenya d'orar . •••••

Ciència sacerdotal que ensenya el Sagrat Cor de Jesús
Amor del Sagrat Cor de Jesús .

347

348

350

351

353

357

359

360

361
363
365

368

369
371
373
375
377

379

381

383

384

385
387
396

Maria

De la Immaculada Concepció
De la Inmaculada Concepción
La Immaculada Concepció ....
Del Nom de Maria .

398

400

402

403

SERMONARI

463

De la Presentación de Nuestra Senora . 405

La Presentació de Maria . 408

Explicación del Avemaria . 409

Anunciació de Maria . . 410

De la Expectación de la Virgen . 412

De la Expectación de la Virgen . 413

De la Purificación de la Virgen y del amor que por su

ejemplo debemos a la observancia de la Ley . 414

La Purificación de la Virgen . 415

Dolores de Maria . 416

Dolores de Maria . 418

Maria, Corredemptora . 420

Assumpció de Maria Santíssima . 422

Del Purísimo Corazón de Maria . 424

Del Rosari . 429

Excelencia del Santísimo Rosario . 431

Del Rosari . 432

Misteris de glòria . 433

Misteris de glòria . 435

De la Asunción de la Virgen . 437

Los Dolores de Maria . 438

Dolores de Maria . 439

Panegíric de Nostra Senyora de la Font Santa en la par¬
ròquia de Subirats . 441

La devoció a Maria presidint el renaixement de Catalu¬
nya . 443

Darrers volums pnfelle

68. Actes del V Col·loqui d’estudis catalans a
Nord- Amèrica. 1987. 360 pp.

69. Col·lectivizacions al Baix Llobregat. 1989.
624 pp.

70. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Il·lustració i

íjj Renaixença, 1989. 308 pp.

71. JAUME MEDINA. Carles Riba (1893-1959),
Vol. I. 1989. 422 pp.

72. M. DOLORS IVERN . Esquerra Republica¬
na de Catalunya (1931-1936), Vol. II. 1989.

Si 620

73. JOSEP TORRAS I BAGES.

p tes. Vol.

74. JAUME MEDINA. Carles Riba (1893-1959),
Vol. H. 1989. 388 pp.

75. J. M. SOLÉ I SABATÉ / J. VILLARROYA I
FONT. La repressió a la reraguarda de Ca¬
talunya (1936-1939), Vol. I.

76. ANTONI M. BADIA I MARGARIT. Llavor de
futur. Vuit anys de Rectorat de la Univer-

fj sitat de Barcelona. 1989. 4WBjwÉwwS^W

77. Actes del VlUè. Col·loqui Internacional de
Llengua i Literatura Catalanes j L Tolosa de
Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1988. 1989.
464 pp.

78. Miscel·lània Joan Fuster, Vol. 1. 1989, 420 pp.|

79. JOSEP M. MUNDET I GIFRE. La primera
guerra carlina a Catalunya. 1990. 492 pp.

80. Els privilegis de la vila d’Igualada (edició
a cura de Joan Cruz i Rodríguez), 1990, 344 pp.

81. Actes del VÏIIè. Col·loqui lnternacional de
Llengua i Literatura Catalanes/II. Tolosa de
Llenguadoc, 12-17 de setembre de 1988. 1989.
364 pp.

82. Miscel·lània Joan Fuster, Vol. II. 1990.

83. JOSEP TORRAS I BAGES. Obres completes.
Vol. vn. 1990.

84. J. M. SOLÉ I SABATÉ / J. VILLARROYA I
FONT. La repressió a la reraguarda de Ca¬
talunya (1936-1939), Vol. II. 570 pp. 1990.

85. JAUME CODINA. Els santboians de 1490.
480 pp. 1990. V í ,

86. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Humanisme
i Renaixement. 368 pp. 1990.

Internet Archive Audio

Featured

Top

Images

Featured

Top

Software

Featured

Top

Texts

Featured

Top

Video

Featured

Top

Mobile Apps

Browser Extensions

Archive-It Subscription

Save Page Now

Full text of "Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10"

See other formats